dijous, 30 de desembre de 2010

Boney M

Quan tenia disset anys vaig estar de socorrista en una piscina municipal i no exagero si dic que durant aquells tres mesos potser vaig escoltar les cançons de "Boney M" unes tres mil vegades o més ja que hi havia una d'aquelles màquines escurabutxaques de música i la gent només feia que posar Rivers Of Babylon, Ma Baker o Rasputin. Són cançons doncs, que han marcat -involuntàriament- una part de la meva vida: al principi eren gotes d'alegria per convertir-se en poc temps en unes gotes malaies torturadores, tot i que no he hagut d'anar al psicòleg. En fi, cada vegada que sentia aquest grup musical, els records em portaven a l'època macarrònica dels quillos amb banyador.
Sempre m'havia preguntat què havia estat del negre, un tal Bobby Farrell, on era, què feia, etc. Fins i tot corria el mite que havia mort. Doncs ara sí que s'ha fet realitat el mite: el telenotícies ha confirmat avui 30 de desembre que s'havia mort. Doncs que descansi en pau.
Ja no ve d'aquí tornar a escoltar -una vegada més- una de les seves millors peces com RASPUTIN. Qui viu de records, mor de realitats!

dimecres, 29 de desembre de 2010

Cap d'any

S'acaba l'any i també la primera dècada del segle XXI i el que ens espera és una endevinalla embolicada en un misteri a l'interior d'un enigma. És a dir, no tenim ni puta idea del nostre futur més immediat i sovint ni de res.
I aquí està la gràcia: el futur és el passat que construïm cada dia i és només aquest passat el que revela l'estructura del futur. L'únic que tenim clar és que el present passa i el futur, tard o d'hora també ho farà. Però l'únic que quedarà per sempre és el passat. D'aquí ve la frase “tothom té un passat”, passat que de vegades ens encadena perquè ja no es pot canviar. Per això, més important que pensar en el futur, és millor anar preparant el nostre passat ja que aquest és en present continu. #29desembre

diumenge, 26 de desembre de 2010

Container de la indiferència

S'acaba l'any i és un bon moment no només per fer bons propòsits sinó també per fer un inventari mental i netejar el cervell de records negatius per oblidar-los per sempre més. Com que diuen que la indiferència és el millor antídot davant de les decepcions, doncs llenço en el container de la indiferència o el que és el mateix, faig un Ctrl+Alt+Supr de: AENA i els controladors aeris, l'Espanya de les autonomies, la Constitució i l'Estatutet, la SGAE, el Zapatero, el PP, el TC, el Tripartit en general i el Saura en particular, els que es queixen de tot però no fan res, el Mourinyo, ...
Sort tenim que no hi ha res per sempre i tard o d'hora passarà el camió de la neteja per buidar definitivament de malsons del nostre container particular de la indiferència. Pensar en això em fa sentir millor!

diumenge, 19 de desembre de 2010

Marató de TV3

En aquesta vida tot és relatiu i encara que les comparacions fan ràbia, sempre va bé obrir el zoom de la nostra perspectiva per enfocar millor la mirada. Això ve a tomb avui #19desembre dia de La Marató de TV3, una magnífica iniciativa d'un projecte solidari amb l'objectiu d'obtenir recursos econòmics per a la recerca científica sobre diferents malalties. De sempre, la quantitat obtinguda és molt superior a qualsevol altra iniciativa semblant que es pugui fer de fora de Catalunya, cosa que d'entrada tira per terra l'injust tòpic de què els catalans som insolidaris i uns garrepes. Com que la mala fama ja la tenim guanyada i no hi ha res a fer, més val que ens posem a jeure...
Al final, el resultat obtingut a la marató serà una quantitat astronòmica que, molt possiblement estarà pels voltants dels cinc milions d'euros, com l'any passat i amb una crisi de cavall. Com a la majoria, a mi em passa que quan els números tenen molts zeros em perdo pel camí, però pel que sembla i les mostres d'alegria que es mostren a la televisió, aquesta xifra és molt gran.
No voldria ser un aixafa-guitarres, però si tenim en compte que Catalunya fa una donació diària, repeteixo, diària, a l'estat espanyol d'uns 60 milions d'euros que se'n van i no tornen mai més (és el resultat de la balança fiscal), la quantitat recaptada d'avui només serà una cagadeta de colom comparada amb la nostra realitat fiscal.
Efectivament, les comparacions són odioses però ajuden a relativitzar les coses, tant les penes com les alegries. En tot cas, que la marató continuï tenint l'èxit que té per molts anys, perquè l'objectiu s'ho val.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Inici del blog

Avui 4 de desembre de 2010 començo aquest bloc sense tenir massa clar què vull fer exactament, també sense cap obligació però sobre tot amb l'objectiu de passar-m'ho.
Feia temps que em ballava pel cap això de tenir un blog personal. El problema era que no sabia com començar i sobre quina o quines temàtiques havia d'anar.
Per fi, aquesta nit passada, mentre somiava i dormia (o dormia i somiava, no sé en quin ordre) m'ha vingut un rampell d'idea que ja no m'ha deixat dormir més: aquest bloc anirà de frases fetes com a font d'inspiració. Haig de confessar que sempre m'han agradat les frases fetes i per tant, podia ser una manera divertida i fàcil de trobar temes per explicar.
Pel que fa a la imatge, en necessitava una qualsevol per fer proves a veure com quedava. I aquesta ha estat la primera que he trobat guardada a l'ordinador i que m'ha agradat. És una imatge antiga que em porta records de la meva època de l'institut.
Com es pot comprovar, aquesta entrada no passarà a la història com una de les millors, però és la primera de totes. Com qualsevol viatge, sempre hi ha un primer pas.
Benvinguts!


Dona vella o jove

dissabte, 13 de març de 2010

El Twitter

El meu primer tuit va ser el 13 de març de 2010 amb el missatge “No passa res”. No és massa original (en realitat és una merda de missatge) però és el primer que em va venir al cap per provar si funcionava aquella eina. I si que va funcionar. Llavors no tenia cap seguidor ni tampoc era seguit per ningú.
Al principi no l’entenia massa, ja que venia del Facebook i pensava que això havia de funcionar de manera similar i no era ben bé així. No acabava d’entendre com podia respondre el missatge d’un altre, tal com es feia en el Facebook. Vaig trigar un temps en comprendre que simplement havia de donar d’alta un nou missatge i ja està. Tan senzill i evident que no ho acabava de veure.
Una altra cosa que em va sorprendre -i aquesta és la gràcia del Twitter- és que no hi ha amics sinó gent que et segueix i gent que tu segueixes, que no té per què coincidir. Aquesta flexibilitat en relació amb les amistats, no te la dóna el Facebook. De fet corre una dita que diu que “A Facebook hi trobes els companys d'escola, a Twitter la gent amb qui t'hauria agradat anar a l'escola” Doncs això, que en el Twitter segueixes només aquells que et semblen interessants o propers en les teves idees i ja està, sense altres compromisos ni obligacions. En aquest sentit, tens un plus de llibertat que no tens en el Facebook. Per exemple, a qui no li ha passat que algú t’ha demanat ser amic del Facebook, l'acceptes i deu mesos després comproves que en el seu perfil només té un missatge: el teu. Va home, va!
Una funcionalitat que vaig trobar en falta d’entrada va ser que en el Twitter no es podien carregar imatges. Però en canvi, no hi ha cap problema a l'hora de vinclar fotos des de qualsevol web, bloc o aplicacions com http://twitpic.com/ solucionen això. No oblidem que precisament la seva senzillesa és la seva gran virtut.
Una altra cosa positiva, tant pel Twitter com pel Facebook, és que hi ha l'opció perquè les dues aplicacions estiguin connectades de tal manera que el que publiques en un lloc apareix de forma automàtica també a l’altre.
Tanmateix, en el Facebook s’han apuntat un munt d’associacions que, per desconeixement o no, es donen d’alta un perfil personal com si d'una persona es tractés i no una pàgina. I són molts els que els afegeixen com amics i en realitat no saben qui és o són els que estan al darrere d'aquesta associació. En fi, que no saps a qui dones accés a la teva informació i això té els seus riscos.
En fi, gràcies al Facebook i al Twitter, avui estem tots més connectats i també informats, fins i tot han aconseguit a motivar les masses socials, mancades d’iniciatives, per participar en qualsevol tipus d'activisme social, polític, etc. És a dir, les xarxes socials s’estan convertint ràpidament en un poder fàctic de la informació, incontrolable pels governs de torn. I això és molt interessant.
Cadascú tindrà les seves preferències, Facebook o Twitter, tant és, les dues eines són fantàstiques, cadascuna amb les seves peculiaritats.
Pels fòrums dels malalts del Twitter corre una frase divertida però exagerada i injusta que diu: "Facebook és una eina intel·ligent per a gent simple, Twitter és una eina simple per a gent intel·ligent". El que no tinc cap dubte que el 2010 ha estat l'any del Facebook i el 2011 ho serà del Twitter.