dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any 2012

En els moments difícils de la vida, és quan has d'aixecar el cap, treure pit i amb tota la seguretat del món poder dir que aquest any que deixem ha estat una merda, encara que com tots els anys -bons o dolents-, tenen una cosa positiva en comú, que s'acaben. Ara bé, no ens creem massa expectatives perquè l'any 2012 pinten bastos. I com que no m'agrada la falsedat, de dins només em surt que desitjar que aquest any nou passi el més aviat possible i poder retallar -sí més retallades- el camí inevitable als canvis de determinats paradigmes, entre altres coses perquè econòmicament això no s'aguanta per enlloc. Quan toquem definitivament fons, és a dir quan la situació sigui socialment inaguantable, la majoria canviarà la manera de pensar, ni que sigui per raons de supervivència. És llavors quan els canvis es produiran si volem sortir d'una vegada d'aquest forat i deixar de pertànyer a un estat en fallida. Això sí, que tinguem salut per veure-ho i que mentrestant no perdem la il·lusió ni l'alegria i sortim a buscar l'any nou abans que ens atropelli! #31desembre

dijous, 29 de desembre de 2011

Sabater

Avui ens han dit que el #20novembre tindrem eleccions espanyoles, vés per on, el dia que va morir el Sisquet (coincidència o estratègia?). Arriba doncs la fi d'un personatge -gris però que molt gris- que ens ha pres el pèl a molts, o com a mínim a mi. Per això, me n'alegro que foti el camp d'una vegada.
Deia Aristòtil que la recompensa del mentider és que no el creuen ni quan diu la veritat i jo afegiria que aquest president espanyol ja no se'l creuen ni a casa seva. És el que es mereix algú que Pinotxo al seu costat és la màquina de la veritat, que passarà a la història per la seva frase de "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya" i que com tothom sap se'l va acabar passant pel forro.
Ja sé que el recanvi que ha de venir, no és per tirar coets precisament, però aquest d'ara que marxi ja, que no el suporto. De fet no suporto els qui em putegen i em somriuen a la vegada. I a sobre que em prenguin el pèl. Això de fer promeses i no complir-ses disminueix la confiança. I això de voler complaure a tothom, sovint no agrada ningú.
O sigui que adéu i fins mai senyor de la cella, no el trobaré mai en falta i crec que d'aquí poc temps, ni me'n recordaré del seu nom. Per cert, ja m'he oblidat del seu nom... Ai, la memòria selectiva!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Broma que no burla

Diuen que tothom és burro almenys durant cinc minuts al dia i la saviesa consisteix en no passar aquest límit. I com que aquesta -la saviesa- no abunda, mai m'ha agradat això del dia dels innocents on sembla que es doni carta blanca a determinats individus, autèntics psicòpates que només busquen la humiliació dels altres. Una broma ho és si fa gràcia a tothom, inclosa la víctima. En cas contrari, es tracta d'una burla que l'únic que busca és posar en ridícul la persona que la rep.
Un exemple de broma ben trobada, es va donar en la reunió de la cimera del G-20, quan el president Obama va aprofitar l'ocasió per felicitar el seu homòleg francès Sarkozy pel naixement de la seva filla amb Carla Bruni i li va dir “Espero que la Giulia s'assembli a la seva mare, i no al seu pare”. Doncs sí.

I això no és cap broma.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Emocions amagades

He acabat de llegir el llibre "El hombre en busca de sentido" de Viktor Frankl, psiquiatra austríac jueu que va sobreviure a diversos camps de concentració nazis, inclosos Auschwitz i Dachau, en què l'autor explica la seva pròpia experiència des del punt de vista emocional. Una vegada dins d'aquell infern, els presoners només tenien assegurat un dia més de vida si podien realitzar treballs durs, cosa cada vegada més difícil amb el pas del temps i l'escassa alimentació que els portaria a un estat de desnutrició i debilitat física i mental. Ell mateix reconeix que els presoners que van aconseguir tornar dels camps no eren precisament els millors, és a dir que si volies allargar la teva vida, algunes vegades havies de fer coses immorals com per exemple, esborrar el teu número i posar-te el d'una altra persona en la llista dels condemnats a la cambra de gas de l'endemà… Era un estat de pura supervivència, en què era important aconseguir menjar -com sigui- per evitar formar part del grup dels dèbils, és a dir, dels condemnats a mort.

La trama del llibre recorre tres fases:
  1. En primer lloc l'internament dels presoners en el camp, on es detalla com, encara tenien esperances de tornar a casa mentre eren transportats en tren. Però aviat comprovarien com, en arribar al destí, eren seleccionats en dos grups: els que anaven directament a la cambra de gas i els que de moment els deixaven viure per conviure en un estat pitjor que la pròpia mort.
  2. En segon lloc, la terrible vida en el camp, amb els repetits càstigs irracionals per tot el que feien o no feien i la incertesa de si arribarien a l'endemà. Com si d'una reacció defensiva es tractés, mica a mica els sentiments i les emocions desapareixien. Llavors entraven en una fase d'apatia generalitzada que desembocava en una espècie de mort emocional que els permetia adaptar-se en aquella situació i contemplar impassibles les escenes d'horror. L'únic moment de confort era quan dormien ja que podien somiar, on el pitjor malson sempre era millor que la realitat. L'objectiu de cada dia era mantenir-se en vida i esperar l'alliberament que mai arribava. Per això, en aquelles condicions, el sentit de la vida era lluitar contra la idea del suïcidi o de voler que arribés la mort d’una vegada. Si perdies la fe, estaves perdut. 
  3. Finalment, la fase de l'alliberament i la incapacitat per sentir alegria una vegada els havia arribat la llibertat, perquè havien oblidat els sentiments. La despersonalització havia estat tan bèstia, que havien de tornar a aprendre a tenir emocions. Molts no ho van aconseguir, entre altres, perquè quan tornaven a casa, ja no els quedava cap familiar en vida que els pogués ajudar...
Aquesta tràgica història demostra que no mostrar les emocions, a la llarga,  té repercussions psicològiques, socials i de salut molt alts.


diumenge, 25 de desembre de 2011

Bon Nadal

La realitat no existeix, sinó que cadascú es crea la seva pròpia realitat; o bé el cor no parla, però endevina, per això deixa't emportar per ell. Aquests són exemples dels missatges del guru de l'optimisme Emilio Duró. Realment val la pena escoltar aquest home que es presenta com una persona genèticament predisposada a la depressió i per combatre-la el més important és tenir sempre un perquè al cap per tal de tenir il·lusió per viure, més tenint en compte que la mort és segura i la vida no. En definitiva, que no ens hem d'amargar per imbecilitats de merda, que com diria John Lennon la vida és allò que se'ns escapa mentre estem enfeinats en altres coses.
És molt possible que escoltar aquest vídeo sigui el més important que facis avui, especialment en aquests dies nadalencs en què tothom es desitja un bon Nadal i un feliç any nou, paraules que han acabat sent rutinàries i buides, que escoltem però que en realitat no sentim. De fet, hi ha alguna cosa més importat que la felicitat? #25desembre

dimecres, 21 de desembre de 2011

Fake

Calen accions i no paraules és una frase dita per en Jean Racine. Molts anys després, un expresident de la Generalitat de Catalunya del qual, per raons de memòria selectiva ja he oblidat el seu nom, tenia com a lema de campanya una versió semblant, "Fets i no paraules", encara que finalment va demostrar que de fets res de res.
Però anem al tema, vaig escoltar com la Nicole Kidman, una dona que a molts ens deixa sense paraules quan penses en determinats fets que podríem fer junts, deia en la pel·lícula La taca humana que "l'acció era enemiga de la reflexió". Pot passar també el contrari, que l'excessiva reflexió pugui acabar sent l'enemiga de l'acció. Més quan toca fer alguna cosa perquè no queda temps per pensar. Com diria Goethe, val més fer la cosa més insignificant del món que estar mitja hora sense fer res, com per exemple mirar aquest fake (muntatge fals) que corre per Internet.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Estatut del 2006

Avui 18 de desembre fa 32 anys que va entrar en vigor el segon Estatut d'Autonomia de Catalunya, conegut com l'Estatut de Sau. Posteriorment, el 2006 en vindria el tercer, que havia de solucionar tots els nostres problemes pendents, com és la qüestió identitària i l'espoli financer, però res de res, una rentadora desendollada seria millor que l'estatut. Ja hem vist que tot plegat ha estat una nova enganyifa -una més- dels nostres responsables polítics del moment.
Actualment estem pitjor que mai, entre altres motius perquè s'ha esvaït qualsevol possibilitat de millora que no sigui el trencament definitiu de la cadena que ens uneix a la misèria que significa pertànyer a un estat arruïnat que ens devora a impostos tan irracionals com injustos i que a sobre ens odien pel simple fet de ser catalans.
O potser no estem tan malament, perquè és possible que la fera es desperti: ja són molts els qui comencem a obrir els ulls. Això d'haver estat uns cornuts i pagadors del el beure durant tant de temps, està acabant amb la paciència de qualsevol, per molt burro que sigui.

divendres, 16 de desembre de 2011

Dilema de l'àngel custodi

Imaginem que arribem al purgatori, on segur fa olor a formol, i que ens trobem dues portes idèntiques, cadascuna amb un àngel custodi i de color blanc. Una de les portes ens permet arribar al cel; l'altra porta directament a l'infern.
El cas és que un dels àngels sempre menteix, en canvi l'altre sempre diu la veritat. El problema és que no sabem qui és qui. I només podem fer una única pregunta a un dels àngels. Per saber on anirem, si al cel o a l'infern, quina ha de ser la pregunta que hem de fer?

dimarts, 13 de desembre de 2011

Dilema de l'àngel custodi

Imaginem que arribem al purgatori, on segur fa olor a formol, i que ens trobem dues portes idèntiques, cadascuna amb un àngel custodi i de color blanc. Una de les portes ens permet arribar al cel; l'altra porta directament a l'infern.
El cas és que un dels àngels sempre menteix, en canvi l'altre sempre diu la veritat. El problema és que no sabem qui és qui. I només podem fer una única pregunta a un dels àngels. Per saber on anirem, si al cel o a l'infern, quina ha de ser la pregunta que hem de fer?

La resposta clicant la imatge

Santa Llúcia

Hi ha una dita xinesa que diu que per més aguda que sigui la vista, mai podrem veure'ns l'esquena. És una manera de recordar-nos que la realitat sempre s'acaba imposant.
Avui 13 de desembre és 13 del 12 de l'11 i no és cap compte enrere sinó que és santa Llúcia, la que ens conserva la vista. I quan la volem millorar (la vista), llavors cal anar veure a sant Barraquer. 
Per comprovar si necessitem una visita, podem fer una comprovació gratuïta al següent enllaç:

dilluns, 12 de desembre de 2011

Tren de la vida

En una entrevista que li van fer a Lluís Llach en el seu 62è aniversari, va deixar anar la següent frase:

Amb el pas del temps el tren de les absències ja té uns quants vagons, 
fins que un dia falli la locomotora que ets tu mateix.

És una frase genial en què compara la realitat de la vida i de la mort amb una locomotora amb tants vagons, com persones estimades ja no hi són, fins que ens arriba l'hora a nosaltres mateixos; llavors el tren s'atura per sempre més. De la via cap al desballestament ferroviari -cementiri- on es reciclaran alguns materials...
Seguint la metàfora, la gent pot triar en cada moment el seu tren particular per viatjar per la vida, que podrà ser de rodalies, regional o d'alta velocitat, però també pot anar en metro, tramvia, funicular, cremallera o fins i tot en el ferrocarril transsiberià. De vegades perds el tren que t’agradaria agafar, altres passa de llarg, ve amb retard o no passa mai. El que importa no és el destí o la via, sinó el viatge en el tren que sigui per anar d'estació en estació i sobretot evitar caure en alguna via morta on el tren ja no pot continuar, tingui pocs o molts vagons, perquè llavors l'equipatge es queda i tu te’n vas amb un únic vestit que no necessita butxaques. Punt i final, el viatge s'ha acabat, no hi ha cap altra estació.

divendres, 9 de desembre de 2011

Dia internacional contra la corrupció

Avui  9 de desembre és el dia internacional contra la corrupció i mai podria ser festiu a l'estat espanyol, no per culpa del pont de la Constitució i de la Puríssima en què ja ens imposen fer festa el 6 i el 8  i serien massa dies seguits de festes, sinó perquè seria tot un monument a la hipocresia en un lloc en el qual és normal que, a la mínima oportunitat, s'hi fiqui mà a la caixa.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Pont de la Puríssima

En la gran mesquita de Fatehpur Sikri (Índia) hi ha una inscripció que diu "El món és un pont, passa-hi, no hi construeixis casa teva". De forma metafòrica ens ve a dir que la vida que coneixem, és només una etapa del destí final que és l'eternitat de l'altra "vida", és a dir la mort, que pel que sembla representa l'altra vida.
Per si de cas això no sigui ben bé així, és important que en aquesta vida hi passem el major temps possible. De moment, el pont que sí coneixem és el dia 7 de desembre, el de la Puríssima, que per alguns és tot un aqüeducte, representa tot un tast de les festes nadalenques que tenim a la mateixa cantonada. 
Crisis? What Crisis?

dimarts, 6 de desembre de 2011

La constitució (la seva)

La constitució del cafè per a tothom, que no permet reconèixer la diferència, que nega la diversitat i la pluralitat.

La constitució que diu que es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, igual com es defenia a la dictadura.
La constitució que tracta l'idioma català com una de les altres llengües espanyoles, sense esmentar-ne ni tan sols el seu nom, com si li fes vergonya.
La constitució que avala d'enviar l'exercit, en el cas que algun dels pobles que integren l’estat, decideix de forma democràtica, l'autodeterminació, perquè per damunt de la democràcia està la integritat territorial.

La constitució que reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles, sense esmentar quines són les nacionalitats i quines són les regions ni aclarir tampoc què (collons) vol dir això de nacionalitat i regió.

La constitució que garanteix un estat centralista, jacobí, unitari i uniformitzador en què la diversitat és sinònim d’anormalitat, que no s’accepta i per tant, cal excloure.

La constitució que tracta el Parlament d’aquí com una assemblea de veïns qualsevol (i a molts d’aquí ja els està bé).

La constitució que ara tant s'estimen, aquells mateixos que l'any 1978 no la volien.

La constitució que sembla intocable però que permet que un cap d'estat que ningú ha escollit signi una reforma constitucional que ningú ha votat, aquesta és la democràcia d'aquest país.

En definitiva, la constitució espanyola, des del punt de vista català, no ens porta enlloc, fa temps que ha deixat de ser la nostra garantia i s'ha convertit en una autèntica camisa de força.

Per tot això i perquè malgrat tenir 33 anys ja fa pudor de naftalina, la constitució -#06desembre- no mereix més que s'escrigui amb minúscules.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Primer any del blog

Avui #04desembre fa un any que va començar aquesta aventura de tenir un bloc viu. Des de llavors, he publicat nombroses entrades o posts i les visites rebudes han estat un munt provinents de Catalunya, però també d'Espanya, EEUU, Rússia, Alemanya, Canadà, Regne Unit, Països Baixos, Austràlia, Estònia i França, cosa que em sorprèn i alhora m'espanta una mica tot plegat. Tanmateix, és només una anècdota col·lateral del que realment importa.
Quan vaig començar aquesta bogeria, ja vaig avisar que no sabia què volia fer exactament (i continuo igual), que l'única intenció era passar-m’ho bé mentre donava sortida en forma escrita els petits pensaments que em voltaven pel cap. D'aquesta manera, mato dos ocells d’un tret: bellugo el cervell i alhora dilato la visita al psiquiatre. De la mateixa manera que fer esport és bo per a la salut física, això de pensar de què parles avui, té un efecte semblant pel cap. Poder tenir un espai on dir-hi la teva amb llibertat té un efecte catalitzador de les neurones i actua també com una mena d'anti-estrès.
Dit això, reconec que la inspiració no és lineal: té alts i baixos i de vegades has de tancar l'ordinador i deixar-ho córrer. Ja se sap, com diria Shakespeare, tant un mal dia com una mala nit els tenim qualssevol (Shakespeare) encara que sempre voldríem que tot ens sortís perfecte, però això és impossible.
Ara, el dia que estàs fi, és l'hòstia i per aquest motiu amenaço de continuar amb aquesta bogeria de saltar al buit, però sempre amb xarxa, per si de cas...
Gràcies per la teva visita!

dissabte, 3 de desembre de 2011

Cal ser previsors

Avui 3 de desembre és santa Bàrbara, advocada contra les tempestes de llamps i trons i una de les grans oblidades. Són molts qui només se'n recorden d'ella quan la tempesta ja ha arribat i llavors a corre-cuita, pugen a muntar un parallamps al terrat.
Són gent que viu el dia-a-dia i sense preveure res, pensant que la mar sempre estarà en calma. I abusa de l'aforament del vaixell, amb sobrepès, sense pensar en els riscos en cas de tempesta o mala mar, o pitjor encara el sobrepassa molt i llavors el vaixell s'enfonsa. D'altres més capsigranys, en moments d'eufòria tiren pel dret i cremen la nau pensant que no la necessitaran per retornar al lloc d'on van venir.
Abans de ser arrossegats pel corrent, cal tenir clar que no s'ha de perdre mai l'instint per avançar-se als esdeveniments i recordar, com va dir John Donne, que la mar és tan profunda en calma com en tempesta.

dijous, 1 de desembre de 2011

Rutina

Com la maledicció de Sísif que va anar a l'infern on va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi una vegada i una altra.
Estem atrapats en el temps, com aquell sarcàstic home del temps (Bill Murray) que transmetia el dia de la marmota i cada matí comprovava com el dia es repetia una vegada i una altra, sense que pogués fer res per evitar-ho. I demà, que sempre ve però mai no acaba d'arribar. tornarà a sonar el despertador i com cada dilluns anirem entusiasmats a treballar.

dimecres, 30 de novembre de 2011

ITV del cos humà

Mentre caminava avui #20novembre per la platja, he pogut comprovar el l'estat físic lamentable que té una gran majoria de la gent. En banyador no pot dissimular el sobreprès o l'obesitat ni les pelleringues que molts i moltes exhibeixen fins i tot amb un cert orgull. Tot plegat, un paisatge desolador que no només atempta l'estètica sinó que posa en perill el mateix futur de l'espècie humana. I no són conscients de l'elevat risc a què s'exposen de patir accidents cardiovasculars i/o diabetis.
Segons he llegit en el llibre La ciència de la salut de Valentí Fuster, per evitar avaries físiques s'han de vigilar quatre nivells bàsics:
  1. Control de pes. El sobrepès és el que més influeix a l'hora de desenvolupar diabetis i trastorns cardiovasculars. Per saber quin és el pes adequat el dóna l'índex de massa corporal (IMC = pes (en Kg) /alçada al quadrat (en metres). Un IMC òptim és el que va del 18,5 al 25.
  2. Tensió arterial. Una tensió massa baixa pot fer que no arribi prou sang al cervell (marejos, desmais...); una tensió massa alta (hipertensió) és més greu, pot lesionar la paret de les artèries delicades del cor, ronyons i ulls. I això pot passar sense que la persona se n'adoni que té la tensió alta (d'aquí se l'anomena l'assassina silenciosa). La hipertensió és una bomba de rellotgeria. Tipus de tensions:
    • La màxima (tensió sistòlica), correspon al moment en què el cor es contrau i expulsa la sang a pressió: ha de ser inferior a 120 mm.
    • La mínima (tensió diastòlica), que correspon al moment en què el cor es relaxa: ha de ser inferior a 80 mm.
  3. Colesterol (perfil de lípids). Els valors considerats correctes són un màxim de 100 mg/dl per al colesterol LDL (colesterol dolent) i un mínim de 50 mg/dl per a l'HDL (colesterol bo). El colesterol es deu al menjar greixos saturats d'origen animal (carns, formatges, embotits...).
  4. Glucosa a la sang (anàlisi de glucèmia). Una diabetis que no es diagnostica a temps, pot ser la causa de complicacions cardiovasculars, problemes renals, lesions oculars i danys al sistema nerviós. El nivell de glucosa ha d'estar per sota de 110 mg/dl.
Si la vida en si ja és una malaltia que acaba per matar-nos, només falta que a sobre nosaltres li facilitem les coses. Menjar menys i moure's més per poder passar amb dignitat la ITV del cos humà!

dimarts, 29 de novembre de 2011

Faula de la granota bullida

La faula de la granota i l'aigua bullint diu que "si poses una granota en aigua freda i a poc a poc l'escalfes, no saltarà i hi bullirà fins a la seva mort". Es tracta d'una metàfora que descriu un defecte molt comú en els éssers humans: la tendència a acomodar-nos en la situació en què ens trobem (zona de confort).

dilluns, 28 de novembre de 2011

La pitjor afició del món

El dia 29 de novembre de 1899 va tenir lloc un fet històric i gloriós: al Gimnàs Solé, un grup d'esportistes encapçalats per Joan Gamper van fundar el Futbol Club Barcelona, que anys més tard passaria de ser més que un club a ser el millor club del món. Ningú ha fet tant per la felicitat i l'autoestima dels catalans com el Barça de les darreres temporades. Hem gaudit d'un joc excepcional, mai vist a la història del futbol, i ens ha acostumat a jugar finals i a guanyar-les. Quanta alegria ens ha donat aquest Barça!
Només hi ha una cosa que no entenc i no suporto: és el pessimisme i l'actitud negativa d'uns quants xarucs (en castellà “carcamals”) socis i aficionats del Barça que a la primera derrota o mal joc, obliden la gran sort de tenir un equip únic i de tot el que ha fet fins ara. Malgrat aquesta afició -sens dubte, la pitjor del món-, el Barça és més que un club i també el millor del món. Per sort, d'aquests cada vegada n'hi ha menys.
Visca el Barça!

diumenge, 27 de novembre de 2011

Súmmum

És una paraula curiosa de sis lletres, la meitat de les quals són emes, amb una pronúncia que obliga a ajuntar els llavis com si anéssim a fer un petó a l'aire. I la fem servir per indicar el grau més alt al qual arriba una cosa.
Per exemple, el súmmum de l'estupidesa és donar cada dia uns 60 milions d'euros per sostenir l'estat espanyol a costa de retallar el benestar propi. Per fer-nos-en una idea, la construcció de l'hospital Broggi de Sant Joan Despí va costar 113 milions, és a dir que cada dos dies tirem un hospital a les escombraries, mentre aquí ens retallen la sanitat. I el súmmum de tot plegat és que a sobre ens diuen que som uns insolidaris! 

PD. Estic segur que has fet la prova de pronunciar súmmum.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Centralisme

Fa uns quants segles enrere, es creia que la Terra era immòbil en el centre de l'univers i el Sol i la resta de planetes giraven al seu voltant (teoria geocèntrica). Però aquesta creença se'n va anar en orris quan un boig anomenat Copèrnic va qüestionar-ho en suggerir que potser era la Terra i els altres planetes els que es movien al voltant del Sol (teoria heliocèntrica).
Poc després, un segon boig anomenat Galileu Galilei li va donar la raó i per aquest motiu va estar a punt de ser rostit per la Inquisició.
A l'estat espanyol encara es troben instal·lats en la teoria geocèntrica del centralisme. Per això veuen d'allò més normal la bajanada de la xarxa radial de transports, ja sigui per mar, terra o aire: tot comença i acaba al centre, vagis on vagis i siguis d'on siguis. Fins i tot les oficines centrals de La Trasmediterranea es troben, com no, a la coneguda ciutat marítima de Madrid. 
Si haguessin pogut, també haurien fet una xarxa radial de rius!

La Inquisició espanyola (avui porten Iphone)

dijous, 24 de novembre de 2011

Darwin

El 24 de novembre de 1859 Darwin publicava a Londres la seva teoria de L'origen de les espècies. En un atac d'optimisme, creia que en el futur llunyà, l'home seria una criatura molt més perfecta que ho és ara. Tanmateix, Pio Baroja, més realista, va dir que l'home està només un mil·límetre per sobre del simi, per no dir un centímetre per sota del porc. I Hermann Keyserling, el radical, va dir que s'ha d'abandonar la idea d'evolució natural, no existeix tal cosa, res no prova que, des del punt de vista biològic, l'home estigui més avançat que el microbi...
Jo només puc constatar que a diari veig pel carrer individus estranys que, o bé l'evolució no ha anat amb ells  o bé podrien ser ben bé descendents directes de l'home de Neandertal.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Set virtuts del cap

El cap que està de pas no aconsegueix ser un cap de pes, és una frase ben trobada i molt certa de Joaquín Lorente del llibre "Pensa, és gratis" i que em serveix a col·lació per recollir les 7 virtuts que ha de tenir un bon cap (cap no de testa, sinó de qui mana), recollides en un altre llibre que es diu “L'art de liderar” de Francesco Alberoni. Són les següents:
  1. Sinceritat, per oposició a falsedat, la doble moral, la intriga, la calúmnia i la hipocresia.
  2. Objectivitat o la capacitat de jutjar sense deixar-se influir pels prejudicis.
  3. Fortalesa d'esperit, per tenir serenitat i lucidesa fins i tot en els moments més difícils.
  4. Humilitat, que és la capacitat d'escoltar els altres i d'admetre i corregir els propis errors.
  5. Coratge, necessari per a prendre decisions difícils i assumir-ne les conseqüències.
  6. Generositat o la capacitat de pensar en els altres, en el seu benestar; de dedicar-s'hi i donar-se donant exemple.
  7. Justícia o l’art difícil d'elegir la gent veritablement capaç, honesta i sincera i de bandejar els deshonestos, els falsos, els calumniadors i els qui persegueixen o difamen els innocents.
De fet, aquestes virtuts, pel fet de ser-ho, són bones per a tothom, ja sigui cap o pota.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Facebook o la Rue del Percebe

Crec que arriba el moment de fer neteja en el Facebook. Començo a tenir símptomes de fatiga feisbuquera perquè això de tenir tants agregats no em deixa veure els amics de debò i tampoc és normal tenir gent que et demana ser "amic o amiga" (per no quedar-se fora de la moda) i no tenir pràcticament cap més notícia d'ell o ella. Actualment, de les tres xarxes socials que utilitzo amb més o menys assiduïtat (Twitter, Google + i Facebook), la pitjor és amb diferència, el Facebook, per moltes raons, però a destacar-ne una: si tens pocs amics, és avorrida, i si en tens molts, continua sent avorrida i a més insegura. I això passa perquè no té sentit agrupar gent que no tenen res en comú, amb interessos diferents. I menys sentit té haver d'anar en compte amb els comentaris que fas per no emprenyar ningú. I és en aquest moment quan t'adones de l'absurditat de compartir res i menys encara emocions amb gent que segurament ni les entén, ni els importa un rave.
A més, tinc la sensació que el Facebook s'ha convertit en unes espècie de Rue del Percebe amb els mateixos personatges fixos encasellats en el seu paper de sempre juntament amb una gran massa de gent totalment apàtica o pitjor encara, fent el paper de la portera tafanera.
Per això, jo sóc més del Twitter (per dir bestieses) i del Google + (per compartir determinades idees amb determinats cercles d'amistats).

dijous, 17 de novembre de 2011

Dia Mundial de la Filosofia

Avui 17 de novembre és el Dia Mundial de la Filosofia perquè un dia la Unesco va decidir que s'havia de celebrar el tercer dijous de novembre de cada any. La filosofia és una d'aquelles coses que he anat descobrint amb el pas del temps, de manera paral·lela amb l'interès creixent per la vida contemplativa en detriment de les presses i els béns materials. Suposo que madurar és adonar-te que l'únic que tens és allò que pots salvar en un naufragi, és a dir tu mateix. Si ara hagués de resumir què és la filosofia per a mi, ho faria escollint tres frases mítiques que són com un tresor de la humanitat.
La primera, "Només sé que no sé res" de Sòcrates. És potser la mare de les frases, una barreja d'intel·ligència i d'humilitat per no oblidar mai que no som res, una minúscula peça dins de l'immens mosaic de la natura.
La segona, és la màxima budista "Intentar agradar a tothom, ens farà infeliços". Quan ets tu mateix i no depens de les percepcions dels altres, llavors ets una persona satisfeta i lliure amb la sensació que portes el timó de de la teva vida de manera (ara en diuen) interdependent. I això és fantàstic.
La tercera i última, té en compte l'ètica epicúria "No facis res en la teva vida que et faci por si ho arriben a saber els altres". Recorda la importància de ser íntegre -o fer el que es diu- i de ser honest -o dir la veritat. En definitiva, de ser una persona honrada (ser bo), que és la millor manera de dormir tranquil.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Propaganda comercial

La propaganda comercial per correu, en general, em molesta. I si aquesta és de política, em molesta més. Aquests dies tenim les bústies segrestades amb propaganda política que en el meu cas té un circuit ben curt: hi va directament a la brossa i sense obrir. I jo diria que hi ha una majoria d'éssers humans que fa el mateix.
¿No ens ho podríem estalviar tota aquesta despesa tan inútil de propaganda política? 
¿Cal posar un rètol a l'entrada que posi "no s'admet correu publicitari polític: aquí ja som feliços"?
Com si la gent votés o canviés el vot en funció de la propaganda que rep a casa.
Per cert, al segle XXI, amb Internet, correu electrònic i empreses de missatgeria, ¿té sentit mantenir un organisme anomenat "Correos y Telegrafos"? 
Doncs sembla que sí, precisament per tancar el cercle: per repartir la propaganda comercial i la política. Poca crisi encara tenim!

dimarts, 15 de novembre de 2011

Bona nit!

Les persones que no tenen res a dir, parlen cridant. Només cal veure determinats programes de determinades teles on es mesura la raó pel volum dels crits. Però no és el meu cas: avui no tinc res a dir, ni vull cridar, ni tampoc tinc ganes d'esforçar-me en buscar algun tema de què parlar. De fet, ara mateix l'únic que em ve de gust és anar a dormir perquè el meu estat físic és el més semblant a una deixalla, i com ja vaig deixar clar en el seu dia, el bloc no havia de suposar-me en cap moment cap obligació.
En aquest sentit, podia haver tancat l'ordinador i prou, o bé explicar tal com raja el meu estat actual de cansament provocat per no haver pogut dormir bé la nit anterior... Efectivament, he escollit la segona opció, fet que només m'ha suposat perdre cinc minuts de res. Per tant, molt bona nit a tothom i fins demà!

diumenge, 13 de novembre de 2011

Venedors per telèfon

"Els oportunistes són ocellets de vol curt", és una frase del llibre "Pensar, és gratis" de Joaquín Lorente i que em serveix per parlar dels oportunistes que són els venedors agressius, que darrerament estan molt pesats degut a la crisi econòmica. Però anem al tema.
Jo sóc d'aquells que quan necessita alguna cosa, vaig i la compro quan jo vull i on jo vull. No hi ha cosa que m'emprenyi més, que em truquin a casa per vendre'm no sé què. Aconsegueixen el contrari: que aquell producte li agafi mania, ja que no me'n refio d'una empresa que utilitza aquest mètode de venda en què no es té el més mínim respecte per la gent. Aquest màrqueting de pa sucat amb oli no és més que una guerra bruta, on l’enemic és un venedor sense escrúpols que no li tremola el pols a l’hora de trucar per telèfon. Potser estàs veient el final d’una bona pel·lícula o un partit del Barça, potser estàs fent un morter d’allioli o pitjor encara estàs en una situació compromesa sexualment parlant (tot i que el percentatge d'aquest darrer supòsit no és massa alt). Tant se'ls en fot si molesten o no, ja que no és el seu problema.
Aquests depredadors socials tenen clara la seva missió: intentar vendre el seu producte a qui sigui i com sigui. No els importa gens la teva llibertat, el teu temps lliure, el teu idioma (normalment no parlen ni entenen català) i en definitiva la teva intimitat. Per a ells, tothom és un potencial client i creuen que amb el teu temps poden fer el que vulguin. No dubten en utilitzar la tàctica de l'emboscada, sense avís, amb nocturnitat i traïdoria, per entrar per sorpresa a casa teva a través del telèfon i donar-te pel sac.
Passa que quan sona el telèfon, l’agafem i un desconegut amb un excés de simpatia clarament falsa que ens parla pel nostre nom, ja intueixes que pot tractar-se del maleït venedor agressiu. En aquest cas, acostumo a fer una inspiració llarga (que s’escolti clarament a través de l’auricular) i acte seguit penjo el telèfon. En aquest cas, és oportú complementar l'acció amb deixar el telèfon despenjat durant uns 15 minuts per evitar la temptació de què el venedor torni a trucar. És tracta d’una tàctica molt efectiva que no acostuma a fallar i l’enemic (si té un mínim d’intel·ligència, cosa que no es pot descartar) se n’adona ràpidament que està perdent el temps i que és millor buscar una altra víctima. Té l’avantatge de què perds poc temps de la teva vida (uns deu segons) per treure’t del damunt el pesat de torn, a més de la gran satisfacció que et dóna haver guanyat la batalla.
Clar que, de vegades no tinc la paciència necessària i aplico directament el pla B, que és enviar-lo directament a PRENDRE PEL CUL (en majúscules i amb la U arrossegada). És una expressió lletja (ja ho sé) però molt més efectiva, ja que encara que no entenguin el català, pel to de veu intueixen de seguida que no necessito res i a més, durant una temporada, deixen de molestar-te.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Som el que votem

Tocqueville va dir: "El perill de la democràcia es basa en la tirania de la majoria, és a dir, imposar l'homogeneïtzació de la societat sense respectar les minories".
O sigui que la democràcia és la dictadura de la majoria on la multitud sempre guanya. Dit això i tenint en compte que tenim una democràcia on un cap d'estat que ningú ha escollit ha signat una reforma constitucional que ningú ha votat, proposo -sense acritud- un nou disseny d'urna pel #20novembre que ens motivi una mica més:

divendres, 11 de novembre de 2011

Faber est suae quisque fortunae

Vol dir "cadascú és l'autor del seu destí", una gran veritat sobre la responsabilitat personal, principi rector de l'eficiència humana i també una de les meves frases favorites. Sobre això, Jean-Paul Sartre deia que "l'home neix lliure, responsable i sense excuses". O dit d'una altra manera, tothom pot escollir el camí que vulgui, sempre i quan demanis permís a la teva dona (o home).
El fet és que avui és 11/11/11 i aquesta entrada s'ha publicat de manera automàtica a les 11:11 hores, moment en què, en teoria el món s'havia d'acabar. Però com que el destí el marquem nosaltres mateixos, he decidit que el món continuï tal qual, que malgrat tot, ja m'està bé.

dijous, 10 de novembre de 2011

Classe d'economia mundial

No sé de qui és aquesta classe d'economia mundial en clau humorística (o no). Es tracta de veure com t'afecta QUAN TU TENS 2 VAQUES segons el sistema polític de torn:
  • Socialisme. L'estat t'obliga a donar-ne una al teu veí.
  • Comunisme. L'estat se les queda i et dóna llet.
  • Feixisme. L'estat te les pren i et ven la llet.
  • Nazisme. L'estat te les pren i et dispara un tret al cap.
  • Burocratisme. L'estat en perd una, muny l'altra i després se li vessa la llet per terra. 
  • Capitalisme tradicional. En vens una i et compres un brau. Fas més vaques. Vens les vaques i guanyes diners.
  • Capitalisme modern. Vens 3 de les teves vaques a la teva empresa que cotitza en borsa mitjançant lletres de crèdit obertes per el teu cunyat al banc. Després executes un intercanvi de participació de deute amb una oferta general associada amb lo qual ja tens les 4 vaques de tornada, amb l'exempció d'impostos per 5 vaques. La llet que fan les teves 6 vaques és transferida mitjançant un intermediari a una empresa amb seu a les Illes Cayman que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia. L'informe anual afirma que tu tens 8 vaques amb opció a una més. Agafes les teves 9 vaques i les talles a trossets. Després vens a la gent les teves 10 vaques trossejades. Curiosament durant tot el procés ningú sembla adonar-se que, en realitat, tu només tens 2 vaques.
  • Economia japonesa. Les redissenyes a escala 1:10 i que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric. Després rodes tot el procés en dibuixos animats. Els anomenes 'Vakimon' i incomprensiblement, et fas milionari.
  • Economia Alemanya. Mitjançant un procés de reenginyeria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i que és munyin soles. Ningú creu que tingui cap mèrit.
  • Economia Russa. Comptes i tens 5 vaques. Tornes a comptar i et surten 257 vaques. Tornes a comptar i et surten 3 vaques. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.
  • Economia Xinesa. Tens a 300 individus munyint-les. Expliques al món la teva increïble ràtio de productivitat lletera. Dispares a un periodista que es disposa a explicar la veritat.
  • Economia Iraquiana. Tu no tens vaques. Ningú creu que no tinguis vaques, et bombardegen i t'envaeixen el país. Tu segueixes sense tenir vaques.
  • Economia suïssa. Hi ha 5.000.000.000 de vaques. És obvi que tenen amo però sembla que ningú sàpiga qui és.
  • Economia francesa. Et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes les carreteres del país, perquè tu el que vols són 3 vaques.
  • Economia neozelandesa. La vaca de l'esquerra et sembla cada dia més atractiva.
  • Economia espanyola. No tens ni idea d'on són les vaques. Però com ja és divendres, baixes a esmorzar al bar que tenen l'Esport. Si de cas, ja et posaràs a buscar-les dimecres després del pont de Sant Josep.
  • Economia catalana. L'estat s'encarrega de repartir tal riquesa entre les autonomies més pobres. Per això, al final l'estat et lliura un cartró de llet del DIA i si protestes et diuen insolidari. Mentrestant, les autonomies pobres és mengen a la brasa les vaques i després protesten perquè no tenen llet i necessiten tenir vaques. I és que els catalans ho volen tot per a ells.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Emissió del Els joves

"La nostra joventut és indisciplinada i decadent,
els joves no escolten els consells dels vells,
la fi dels temps està a prop”.

És una afirmació que sembla molt actual, però en realitat és una inscripció de la tribu dels caldeus de l'any 2000 aC a l'antiga Mesopotàmia. És a dir, ni el món s'ha acabat, ni el pas dels segles ha pogut modificar la naturalesa humana dels joves. Els joves estan sense domesticar fins que passen una pila d'anys d'errades i caigudes. Encara que no tots se'n surten d'aquesta malaltia temporal.
El 9 de novembre de 1982 es va emetre al Regne Unit el primer capítol de Els joves, una sèrie que anys després donarien per TV3 i que no em perdia perquè "flipava" (expressió de jove) amb les bestieses que podien arribar a fer. Crec que d'aquí em ve l'interès per tot allò que sigui absurd.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Pobre funcionari

Hi ha una dita que diu que l'objectiu del funcionari és convertir el seu problema que ets tu, en el problema d'un altre. Una mica exagerat, però això pot passar també en altres professions. El que està clar és que el funcionari no serveix ningú ni tampoc vol que el serveixen a ell. De fet, en la declaració de renda, hi consta que és un treballador per compte aliè. Per tant, és una professió més que tothom hi té accés i pot prendre la decisió de ser o no ser funcionari. Si esculls ser-ho, cal preparar-se per guanyar l'oposició i conformar-se a guanyar poc a canvi de viure amb una certa estabilitat; en cas contrari, has d'accedir a l'empresa privada, més insegura però tens la possibilitat de guanyar molts més diners.
En les èpoques de vaques grasses, ningú se’n recorda del funcionari; en canvi, en moments de crisi, automàticament es converteix en la diana de les retallades perquè se'l considera un privilegiat pel fet que a ell no li falta la feina. Ara bé, ningú se'n recorda de les burrades que ha arribat a cobrar, per exemple, qualsevol manobre de la construcció que va en un Audi o un BMW, encara que cometi faltes d'ortografia fins i tot quan parla,
D'altra banda, la nòmina del funcionari és totalment transparent, no com d'altres feines on hi abunda l'economia submergida. A ell se li descompta l’IRPF, la Seguretat Social i el percentatge pel subsidi d'atur, encara què mai arribarà a cobrar-lo. Declara fins a l'últim cèntim que guanya. 
Per tant, el funcionari paga com el que més a l'hora de pagar impostos i no és cert que cobri dels ciutadans. A més, els funcionaris se'ls troba les 24 hores dels 365 dies de l'any. Els diumenges, les nits o el dia de Nadal, hi ha metges, bombers, policies, etc. No és el cas d'altres professions, excepte és clar, que pagant sant Pere canta i possiblement en negre. I a sobre, la feina del funcionari està sotmesa de manera constant a una feixuga auditoria per part de la societat, cosa que no passa amb cap altra professió.
Un dels grans problemes del funcionari és que, facis el que facis, tant si penques com si no, no li falta el sou. I d'això se n'aprofita un petit percentatge de galtes i/o dropos que efectivament existeix i que se n'aprofita de les falles del sistema. I la solució és molt fàcil: els paràsits, al carrer i d'aquesta manera quan perdin la feina, hauran de treballar per viure. L'altre gran problema és que hi ha massa alts càrrecs que minen la productivitat i que ens els podríem estalviar. Tot això perjudica una majoria de grans professionals.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Som massa gent

No tinc cap dubte que en algun moment o altre, mentre passejaven sols pel Jardí de l'Edèn, Adam li va dir a Eva que era l'única dona de la seva vida. Un frase que ha esdevingut al llarg de la història, un recurs habitual de molts mascles per trobar el paradís prohibit però que al final, la gran majoria, han acabat casats i amb fills. D'ençà avui, el planeta hi ha més de 7.000 milions de persones i si seguim així, algun dia pesarà més la humanitat que el mateix planeta. Una evidència és que, de moment, cada dia costa més trobar aparcament.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Desconfia de tot i de tothom

Abans de Crist, Aristòfanes ja havia dit que la desconfiança és mare de la seguretat. Avui en dia, aquesta recomanació continua igualment vàlida. No només “hem de desconfiar del metge jove i del barber vell” com deia Benjamin Franklin, sinó que hem de desconfiar de tot i de tothom. Hem d'anar pel món amb els mateixos ulls que un cuiner experimentat es miraria uns canelons d'un restaurant poc acreditat. Donat que la seguretat absoluta no existeix, però la tranquil·litat raonable si, el fet de tenir cura de les mínimes mesures de seguretat és una qüestió de supervivència...

dimecres, 26 d’octubre de 2011

La importància de la coma

De vegades, allò poc important, és molt important. Deia Julio Cortázar que la coma era la porta giratòria del pensament. Ell creia en la importància d'una simple coma i com pot canviar el significat de tota una frase. Per exemple, analitzem la frase següent:

"Si l'home sabés realment el valor que té la dona aniria a quatre potes en la seva recerca".

Si posem la coma després de la paraula "dona" té un significat positiu per a la dona. I si la posem després de la paraula "té", el significat adquireix un cert toc més aviat masclista.
De la mateixa manera, no és el mateix dir "et desitjo bona nit" que dir "et desitjo, bona nit". Depèn a qui li diguis, s'ha de posar la coma en un lloc o en un altre.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

L'endemà de la meva primera marató

Sempre m'ha agradat fer esport, però córrer no, perquè era massa avorrit i sacrificat. Ara en canvi, córrer ha acabat sent la meva filosofia de vida. Què ha passat? És molt simple, he superat la línia que separa la realitat diària de la dimensió desconeguda de la satisfacció personal: ara em centro en els beneficis que obtinc, mentre que el cansament deixa de ser un obstacle mental. Ha estat un procés de canvi gradual, no exempt d'alts i baixos, en què la constància i la capacitat de sacrifici, moltes vegades no podien contra les excuses que la meva ment intentava trobar per evitar patiments innecessaris.
Per això, és una gran sort conèixer gent especial i amics meus com el Miki, els dos Xavis i el Manel, l'autèntic motivador que ens ha estimulat a entrenar fins i tot en aquells dies en què no tens ni ganes de moure't. Al final, tots ens hem empeltat d'aquest esperit de superació, de tal manera que quan algú tenia un dia “tonto” i era reticent a córrer, sempre apareixia algú altre que s'encarrega de treure'ns la mandra. I ni que sigui perquè et sabia greu deixar-lo sol, o per compromís, no sabies dir-li que no i te n'hi anaves a córrer. És així com, mica a mica, ens hem convertit en uns malalts de córrer.
Tractaré d'explicar el ritual que segueixo. Quan et poses les bambes, notes una sensació contradictòria i estranya. Potser, és que el cos se n’adona de l’esforç que li espera i notes com un cert temor. Fas uns petits estiraments per escalfar els músculs, que també serveixen per calmar la ment neguitosa i fer-te a la idea. Comences a trotar i et sents pesat, potser amb algun dolor muscular dels dies anteriors i de vegades amb dificultats respiratòries. Però molt aviat, aquestes sensacions negatives desapareixen a mesura que la maquina s’escalfa i s’engreixa. I la velocitat augmenta fins a arribar al ritme adequat i un patiment equilibrat, sense passar-se de voltes. És llavors quan et sents a gust amb tu mateix, una sensació difícil d’explicar. El fet de córrer pot aconseguir alegrar-te un dia trist, perquè per un moment deixes de banda les preocupacions i els problemes. En definitiva, et sents una persona lliure. I això és fantàstic.
Però el millor ve al final, quan acabes de córrer, el moment de la dutxa i la recompensa pel teu esforç. El cansament que tens, és el preu absolutament necessari i imprescindible per arribar a l’estat de benestar que et dóna un cos i una ment relaxada. És una sensació de tranquil·litat i d’eufòria. Senzillament, estàs satisfet amb tu mateix. Si a tot això, li sumes els evidents beneficis físics i de salut, oli en un llum!
El 23 d'octubre passat va ser un gran dia, ja que he tingut el plaer de participar en la meva primera marató que faig: la Marató del Mediterrani 2011. I haig de dir que m'he trobat molt bé, he conegut i superat el famós mur del Km 35 i finalment he fet un temps que mai m'hagués imaginat: 3h 40’ 56” és a dir a un ritme de 5’14” per quilòmetre! Jo! Ha estat un d'aquells dies importants de la meva vida, pel repte aconseguit, per les vivències personals viscudes i perquè he descobert que el més semblant a la felicitat és precisament la mateixa preparació de la marató i la idea del repte que significa.
I, és clar, ja estic pensant en la propera marató.

Teoria del iogurt (tot caduca)

Que la duració dels electrodomèstics és finita, ja se sap. I quan s'acosten a la dècada de vida, sembla que s'activi de manera automàtica algun virus auto-destructiu que portin instal·lats d'origen. El que no és normal, és que electrodomèstics que són vitals en una cuina com són la nevera, la cuina i el renta-vaixelles, s'espatllin tots tres alhora, més quan van ser adquirits en períodes diferents.
El primer, el congelador fa més gel que els dos pols nord i sud junts; el segon, la cuina té un dels focs d'inducció que no es para mai si no és a cops; i el tercer, avui el renta-vaixelles ha deixat de rentar de manera definitiva. L'únic que aguanta el tipus és el microones, que sempre he odiat perquè no té grill.
Paciència!

dissabte, 22 d’octubre de 2011

El dia abans de la marató

A un dia vista de la marató, la primera que faig, el meu estat emocional és semblant al que devia tenir el capità del Titànic, Edward John Smith, dos minuts abans d'estavellar-se contra l'iceberg. Ara mateix estic 42.195 vegades acollonit i alhora amb moltes ganes de començar d'una vegada el patiment, perquè tinc clar que patiré i molt. Sé que és difícil d'entendre això de voler patir, però de vegades els éssers humans fem coses irracionals, precisament per mantenir la raó i per tenir noves emocions. 
Mare de Déu senyor, quins nervis! #23octubre

divendres, 21 d’octubre de 2011

Inoportunitat

L'actual president basc sembla que té el do de la inoportunitat. En el moment que ETA comunica que deixa les armes de manera definitiva -ahir #20octubre-, la notícia més important i esperada que podia tenir el seu país, resulta que l'agafen amb el pas canviat, de viatge i ben lluny de casa. No sé per què, però el fet de menystenir la conferència de pau i les personalitats que hi havien anat amb un objectiu tan noble, ha estat una errada monumental que no crec que li perdoni el seu poble i amb raó. Com diria Jean de La Bruyère, heus ací un greu error polític: no pensar més que en un mateix i en el present.

dijous, 20 d’octubre de 2011

La cultura de l'esforç

Jorge Bucay explica contes molt instructius i alhora divertits que ajuden a resoldre dubtes o problemes. Però n'hi ha un en concret, amb el que discrepo una mica, anomenat "Dos números menys" on critica la idea la cultura de l'esforç. Si més no, com a català i del Barça que sóc, em sobta, ja que aquí mai ningú ens ha regalat res, al contrari hem de fer més que ningú si volem aconseguir alguna cosa.
De manera resumida, el conte va d'un home que es compra unes sabates que tinguin dos números menys, se les posa, encara que li estrenyin molt i només pensa amb el moment de plaer que tindrà quan arribi a casa i se les pugui treure. I acaba amb la frase irònica, que "l'esforç... per al restrenyiment".
Per arribar a aquesta conclusió, ell (Bucay) parteix de la idea que si l'home és gandul, malvat, egoista i negligent, llavors ha d'esforçar-se per millorar. I la pregunta que es fa (ell), és, ¿però, és cert que l'home sigui així? I en aquesta pregunta està l'error (crec jo), en dubtar que l'home (i la dona) pugui tenir més vicis que virtuts. Només cal passejar una mica pel carrer i alçar una mica la vista per veure la realitat o simplement veure la tele per comprovar cap on ens ha portat l'hedonisme i la cultura no de l'esforç sinó directament de la vagància!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

La vida és com un moble d'Ikea

Mai totes les parts d'un moble (o de la vida), acaben d'encaixar, i fins i tot és possible que alguna te'n sobri. Hauràs posat més o menys traça a l'hora de muntar un moble (o la teva vida) i amb el resultat obtingut estaràs més o menys satisfet del moble (o de la vida). En tot cas, hauràs de treure-li al moble (o la vida) la seva màxima funcionalitat i estètica possible, tenint clar que qualsevol moble (o qualsevol vida) de prop, tot són defectes (o el que és el mateix, que ningú és normal). Finalment, si el moble (o la vida) no t'acaba de fer el pes, sempre ets a temps per renovar de mobiliari. Això sí, que el canvi sigui per millorar la qualitat del moble (i de la vida)!

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Dia internacional per a l'eradicació de la pobresa

Si li dones diners a un pobre, només fas que sigui pobre durant més temps. És una frase feta discutible o no, en tot cas a mi no cal que me'n donin de diners, simplement que deixin de prendre-me'ls via impostos inútils per fer aves sense passatgers, aeroports sense avions i altres bajanades.
Precisament avui  17 d'octubre, dia internacional per a l'eradicació de la pobresa, m'assabento que un de cada cinc catalans ja és pobre. Qui més qui menys, en coneix algú que està més pelat que el cul d'una mona, si és que no ets tu mateix. Si és així, no t'esveris i pensa que ser pobre també té els seus avantatges, que com deia Jaume Perich, no només és més fàcil anar al cel, sinó que tens moltes possibilitats de fer-ho abans. Amén.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Maria Antonieta

Sabíeu que un escarabat pot viure nou dies sense cap, fins que finalment mor de fam? En canvi, les persones no se'n poden estar sense la part que aguanta la gorra.
Un dia com avui 16 d'octubre però de l'any 1793, Maria Antonieta, esposa del rei Lluís XVI, va deixar de respirar en perdre el cap per culpa de la guillotina. El cas és que el poble va veure que la sang no era pas blava i per això avui dia, allà són republicans.
Però al que volia anar, tornant als escarabats, la pregunta és ¿si són capaços de viure sense cap i també sobreviuen els atacs nuclears, de què està fet el Cucal?

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Lluís Companys

El 15 d'octubre de 1940 va ser assassinat Lluís Companys i la història va voler que coincidís el mateix dia amb l'estrena als Estats Units de la pel·lícula El Gran Dictador de Charles Chaplin, una paròdia del nazisme i dels dictadors Hitler i Mussolini. Només en faltava un (de dictador), precisament el que va signar l'execució contra el president de Catalunya i el mateix que va censurar la pel·lícula mentre va durar la seva maleïda dictadura: l'assassí Franco.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Educació no gaire

Quan faig cua davant d'un caixer, si no et poses a un pam de la porta d'entrada, estàs perdut. Sense cap vergonya arriba el llest de torn i es col·loca davant o directament entra dintre abans que surti la persona que es troba a l'interior. Alguns se n'adonen per la meva mirada-làser capaç de partir l'acer i pregunten de manera fingida, ¿ah, que estava fent cua vostè? I la primera resposta que et ve al cap és del tipus, no, simplement estava prenent la fresca aquí darrere seu, tros de burro! Però la teva educació no t'ho permet, i només li dius que si. Però la majoria no se n'adona de res (o ho fa veure) i tira pel dret. I arribes a creure que potser siguis un esperit sense cos, que no existeixes, però reacciones perquè saps que si existeixes perquè a part de pagar impostos, penses, i li dius, ¡eh, que estava fent cua, jo! I normalment es disculpa, això sí, amb la boca petita i sense convicció. I et dius, la propera vegada no em tornarà a passar, però malauradament, el cicle es torna a repetir.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Arrogància hispànica

L'arrogància és un orgull agressiu i insolent en sentir-se superior als altres. Dit d'una altra forma, ser arrogant és la millor virtut de l'ignorant. Per tant, diríem que té una connotació més aviat negativa, més encara des d'una mentalitat catalana, de tarannà més aviat humil i sense massa autoestima col·lectiva, possiblement per una qüestió de supervivència històrica per tantes garrotades i derrotes rebudes.
Per això, m'ha sobtat tant descobrir que a la lletra de l'himne de la Guàrdia Civil (avui #12octubre celebren la seva festivitat) es trobi l'arrogància com un valor positiu que cal seguir. M'ha sonat igual com quan algú va dir "no sóc el Sol, però el món gira al meu voltant".


dilluns, 10 d’octubre de 2011

Estar sonat

Qui és més boig, el boig o qui segueix al boig?
És una pregunta que es fa el cavaller jedi Obi Wan Kenobi a Star Wars i que és dubte també a tota la nostra galàxia. Avui és el Dia mundial de la salut mental, i és bo recordar la frase del poeta Nicolas Boileau-Despréaux quan diu que "tothom està boig, amb la diferència que uns estan més greus que els altres". Anys més tard, un escriptor molt admirat per mi com l'Haruki Murakami diria una cosa semblant: "tothom, més o menys, té algun tipus de problema mental que la majoria pot mantenir en un pla inconscient sense que apareguin a la superfície. Però tots som estranys, tots estem una mica sonats".
Però la sentència que més em fa pensar és la d'alguns psiquiatres, amb raó o sense, quan afirmen que el boig és aquell que ho ha perdut tot menys la raó. Segurament són psiquiatres que, com tothom també tenen algun problema d'espai-temps i de pas necessiten una visita al psicòleg.


dissabte, 8 d’octubre de 2011

42.195

No és una xifra qualsevol, sinó que és la distància d'una marató. Diuen que els primers 30 quilòmetres els corres amb les cames, els següents 12 amb la ment i els últims 195 metres amb el cor. I per entendre-ho, cal corre'n alguna. Sempre havia dit que una marató era una bestiesa, que per fer esport no calia patir tant... i vés per on, d'aquí dues setmanes en faré la primera.
El canvi de paradigma va ser la lectura del llibre “De què parlo quan parlo de córrer” de l'Harumi Murakami, i la seva filosofia de corro, doncs existeixo, que em va excitar el cervell i em va aportar la il·lusió necessària i el repte per fer-ne almenys una a la vida per conèixer els meus límits. I ara mateix, #8octubre, la meva sensació és una barreja d'il·lusió i de pànic...

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Fucking (poble)

Si algun dia passes per Fucking, prop de Salzburg (Àustria), és probable que facis com la majoria de mortals amb esperit graciós, és a dir que aturis al voral el cotxe per fer-te una foto al costat del senyal d'entrada d'aquest poblet, foto que sens dubte acabarà penjada en el Facebook.
Alguns no en tenen prou amb això i s'emporten fins i tot el rètol (és un dels més robats del país). Altres fins i tot creuen que el nom fa la cosa i es creen expectatives que finalment, quan no es compleixen acaben generant alguna frustració...

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Supertramp

Tots els dies de merda tenen una cosa positiva en comú: que s'acaben. Mentrestant, quan tens un dia tonto i el cap calent, no hi ha res millor que una bona dosi de Help Me Down That Road de Supertramp. Per això, de tornada de la feina en el cotxe, l'he escoltat cinc vegades, tot el que m'ha donat de sí el trajecte, però suficient per sortir a la superfície i rebre una alenada d'aire fresc. I demà, esperem que el Sol torni a sortir per l'Est...

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Cadena falsa (hoax)

Ja fa un temps que circula una absurda cadena de correus elèctrics en què algun mentider vol fer-nos creure que aquest mes d'octubre serà extraordinari perquè té 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns i que això només passa cada 823 anys. A mi, aquest xifra estranya ja em va fer sospitar que hi havia gat encerrat.
Efectivament, només cal retrocedir uns mesos enrere, concretament fins al mes de gener passat, per comprovar que això és una burda mentida. Tot i això, són molts els qui re-envien aquest missatge, fins i tot amb comentaris de sorpresa. I això passa perquè tota mentida necessita un detall circumstancial per ser creguda, en aquest cas, quan mirem el calendari veiem que això es compleix en aquest mes d'octubre i llavors ja no anem més enllà. Però no ens enganyem, com deia Anatole France, “una estupidesa repetida per trenta-sis milions de boques, no deixa de ser una estupidesa”.
Acabem amb una cadena falsa amb gràcia: Avui és dissabte, envia això a 9 persones i dins de 7 dies tornarà a ser dissabte. ¡FUNCIONA! Si no ho envies dins de 3 dies, serà dimarts.

divendres, 30 de setembre de 2011

Déu n’hi do!

Si hi ha una exclamació intraduïble és “Déu n'hi do!”
És una expressió comodí que es pot aplicar en moltes situacions per expressar importància, admiració o incredulitat. Fins i tot com a senyal d'assentiment o empatia amb el que tenim davant, per donar-li a entendre que l'escoltem mentre ens explica alguna cosa. Una gran expressió catalana que cap altre idioma té: en espanyol, el "válgame Dios" es queda curta; i en anglès, "oh, my god!", tampoc dóna la talla. 
¡Déu n'hi do quina expressió tan fantàstica tenim!

dissabte, 24 de setembre de 2011

Barça, quin equip!

Jo vinc d'un temps en què, a principi de cada temporada, hi havia una frase de moda: "aquest any, sí". Perquè, encara que costi de creure pels més joves, el Barça era com el Madrid d'ara, un equip perdedor, antipàtic i victimista, que només guanyava alguna copa del generalisimo o del rei i prou. Durant els meus primers 25 anys només vaig poder celebrar dues lligues: la primera quan ja tenia 11 anys i la segona, una vegada havia acabat la mili. Amb aquest palmarès tan miserable, portar una samarreta blaugrana pel carrer, era tot un mèrit. Com a català i del Barça, la meva autoestima era doncs, més avall del terra. Per poder sobreviure a les constants frustracions, havies de ser extremadament pessimista, sempre preparat pel pitjor.

Aquesta vida tant trista va marcar el caràcter de molts culers que ara ja som grandets, de tal manera que fins i tot en aquesta esplendorosa època d'èxits, no ens atrevim a celebrar massa les alegries que ens dóna aquest gloriós Barça. Per si de cas. Ens hem fet prudents de mena.

Tot això ve per l'espectacle de futbol que que hem pogut veure avui, on el resultat de 5-0 contra tot un Atlético Madrid, és el de menys. Tenim la sort de tenir el millor equip de la història i a Messi, que és com Maradona però a cada partit. Reconeguts a tot el món, per Obama inclòs. I això és molt gran!

Per tot això, puc dir que l'autoestima ha millorat força i que ja únicament em falta poder tenir un DNI català per ser normal del tot. Espero que algun dia Guardiola...

La (in)cultura

No he entès mai que hi hagi gent que, després de portar cinc, deu o cinquanta anys vivint a Catalunya, no són capaços d'articular una sola frase en català. Ni s'esforcen ni ganes en tenen. I no els preocupa gens, al contrari, ben orgullosos de la seva indiferència envers la cultura del poble que els ha acollit. Fins i tot, n'hi ha alguns que quan mengen una sopa de lletres, necessiten traductor!

divendres, 23 de setembre de 2011

Sigmund Freud

El 23 de setembre de l'any 1939 va morir Sigmund Freud, neuròleg i una mica neuròtic amb el sexe i la idea de que quan a baix truquen, a dalt no hi ha ningú. Poc després, un altre no menys maniàtic amb el mateix tema, anomenat Groucho Marx, li deia a una pobre noia i maca que no pensés malament d'ell perquè el seu interès per ella només era sexual.
I tot això passa només per una raó molt simple: els éssers humans no els agrada la reproducció per espores i prefereixen fer sexe, vull dir practicar-ne, que és com s'ha de dir, tal com ens va recordar en Quim Monzó en el programa del convidat de TV3. 
I és que el sexe no ho és tot en aquesta vida... perquè elles no volen dirien alguns. This is the question!
Per cert, va ser el mateix Freud qui va dir “per ser feliç pots fer dues coses, o fer-te l'idiota o ser idiota”. I tanmateix haig de dir que en conec uns quants infeliços que a sobre són idiotes. Aquí és on volia arribar. Però no en diré noms, per respecte... als idiotes.

És la pera!

dijous, 22 de setembre de 2011

Estadística del pollastre

Avui queden 100 dies per finalitzar l'any, un número rodó que ens ajuda a fer percentatges per poder expressar com de gran o de petita és una quantitat comparant-la amb una altra quantitat. I també ens serveix per reflectir estadístiques de forma infogràfica si pensem que el món és un poble de només 100 habitants (veure la web http://www.binsworld.com/100/ ).
Ara bé, no oblidéssim l'anomenada estadística del pollastre, en què si una persona menja dos pollastres i una altra no en menja cap, l'estadística dirà que toca un pollastre per barba. És el que tenen les estadístiques, que demostren que les estadístiques no demostren res.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Quim Monzó

De vegades, la millor companyia és la solitud. Aquesta frase podria ben bé resumir una de les manies (o virtuts) de Quim Monzó, a qui vaig veure'l en el programa d'ahir de l'Albert Om, on el convidat era precisament ell. Gran escriptor i persona intel·ligent i estranya, dos adjectius que junts multipliquen l'interès de la raça humana tan avorridament igual. No saps mai si parla en serio o se’n fot de qui té davant, d'ell mateix, del mort i de qui el vetlla o de tots plegats. La seva ironia és tan refinada que de vegades costa comprendre'l, si allò que diu és realment el que vol dir o simplement és una conya més, com per exemple, quan va dir que mai havia tingut convidats a casa. Aquesta és la seva gràcia. I haig de confessar que m'identifico amb moltes de les seves rareses. Fins i tot, vam néixer el mateix dia, però amb deu anys de diferencia.
En resum, que m'ho vaig passar molt bé veient el programa, especialment en els intermedis (és ironia, home).

diumenge, 4 de setembre de 2011

Sentència del TSJC contra el català

Tots pertanyem al gènere humà i l'únic que ens fa consubstancialment diferents els uns als altres és la cultura. I pel que sembla, la diferència molesta, ja que la persecució de la llengua catalana continua. L'última, la decisió del TSJC que trenca el model d'immersió lingüística que fins ara havia garantit el coneixement de dues llengües, el català i el castellà, a més de mantenir la cohesió social. Es tracta d'una sentència excloent i discriminatòria promoguda per uns pares que odien el català i volen convertir els seus fills en minusvàlids intel·lectuals i socials.
És important no oblidar que aquesta sentència ha estat provocada pel PP, tot i que al PSOE ja li està bé aquesta involució autonòmica perquè són la cara i la creu de la mateixa moneda catalanofòbica. De fet, és obvi que hi ha molts espanyols que no són massa amics de la diversitat lingüística, només cal veure com arrufen el nas quan senten parlar en català. España ja no pot dissimular més que és contrària a la pluralitat cultural. I dic majoria perquè tothom calla quan algú parla malament dels catalans. I qui calla, atorga.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Situació compromesa

Resulta que la meva dona i jo, com de costum, vam anar ahir a caminar per la platja (no diré quina per evitar lligar caps), que a més de fer exercici i prendre el sol, és molt relaxant. Vam passar per un indret on la gent vola sense llicència, és a dir per una zona nudista. Fins aquí cap problema, fins que ens trobem de cara una persona molt coneguda relacionada amb el meu entorn laboral, on tots acostumem a anar vestits. La situació era la següent: la meva i dona i jo (amb banyador) i davant nostre, aquesta persona en pilotes. Només vaig tenir unes dècimes de segon per pensar l’estratègia:
  • fer veure que no la conec
  • fer com sempre, saludar i fer-hi una petita xerrada
  • saludar sense aturar-nos i fugir ràpid del lloc
La primera opció no va poder ser ja que aquesta persona em va saludar i finalment vaig optar per l'última. A més, si no hi havia prou amb el desagradable impacte visual, vaig tenir una altra sorpresa: comprovar que anava acompanyada d'una altra persona del mateix sexe. Que tampoc passa res, simplement que desconeixia els seus costums i un no està preparat per tantes sorpreses en un dia! 

Des d'aquell dia, quan me'l trobava per la feina, ja mai més el veia com abans...

dissabte, 23 de juliol de 2011

Contrasenyes

Anem a donar idees per trobar contrasenyes. Per exemple, agafem la següent frase:

Tinc tanta set que a les cinc tinc son.

Aquest embarbussament podria servir com a guia d'una contrasenya que sigui fàcil de recordar i alhora segura. Per exemple, podríem convertir la frase del títol en la següent cadena de caràcters:

Ttsq@l5ts 
(com es pot comprovar, són les inicials de les paraules)

Com a contrasenya, podria haver estat molt segura (ara que la sap tothom, ja no ho és) perquè és molt difícil d'endevinar o vulnerar ja que compleix els requisits bàsics:
  1. Té 9 caràcters (el mínim són 8) 
  2. És una paraula sense significat (no surt en el diccionari)
  3. S'han combinat caràcters de diferents categories (majúscules i minúscules, un número i un símbol). 
  4. Pots anotar la contrasenya o frase en qualsevol lloc, per a poder-la recordar, mentre no deixis per escrit que es tracta d'una contrasenya. 
Només cal una mica d'imaginació i complir de tant en tant la recomanació de Chris Pirillo que diu "les contrasenyes són la roba interior: no pots deixar que ningú la vegi, has de canviar-la regularment i no has de compartir-la amb estranys".
Tot això ve a col·lació perquè recentment he descobert l'existència dels gestors de contrasenyes, que són programes que s'utilitzen per guardar una gran quantitat de parelles d'usuari/contrasenya de forma segura, en què només ens cal una única contrasenya mestra per poder accedir a totes les altres. D'aquesta manera, no hem de tenir-les anotades en un paper, amb el risc que això suposa. Un d'aquests gestors és Last Pass (https://lastpass.com/). Realment va molt bé: una vegada instal·lat en l'ordinador, s'encarregarà d'enregistrar cadascun dels noms d'usuari i contrasenya que vagis ingressant. L'única pega és que en els telèfons mòbils, aquest programet és de pagament.
És bastant cert que per amagar alguna cosa, res millor que posar-la a la vista de tothom. Ara bé, com el món està ple de pirates, aquelles contrasenyes més sensibles (per exemple, per accedir als comptes bancaris), per si de cas, és millor que només estiguin escrites només en el nostre cervell.

dijous, 21 de juliol de 2011

Parlar xaró

El fet que no preocupi als catalans la davallada de l'ús del català, és un senyal que permet dir que som en una fase de clara decadència. El pitjor de tot plegat, és comprovar com entre dos catalanoparlants, utilitzen el xaró (una variant quilla del castellà, altrament dita el garrulo) per comunicar-se entre ells. Pensen que això mola i fa de moderns. En fi, cadascú és lliure per escollir el que vol ser en aquest món de Déu.
Em considero una persona oberta a tot i a tothom i per això no tinc cap problema en parlar en l'idioma que calgui si qui tinc davant, per raons culturals i/o d'intel·ligència, li consta entendre el que li dic. Però em nego a baixar el cap quan intueixo que les raons poden ser altres més malèvoles. Ja n'estic fins al capdamunt (vol dir fins els collons) de la submissió lingüística que portem inoculada a l'ADN i de falsos sentiments de culpabilitat o directament de por a entrar en conflictes, pel fet de parlar en català.
Els experts diuen que una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no la fan servir. Siguem bilingües, no com els castellanoparlants, però parlem bé, home!

dimecres, 20 de juliol de 2011

Mirador de Carles Sentís

Per casualitat, mentre passejava pel camí de Ronda de Calella de Palafrugell, vaig descobrir el mirador dedicat al periodista Carles Sentís, on l'ajuntament ha instal·lat una peça escultòrica de metall en forma de diversos llibres amuntegats que representa la seva trajectòria professional i la vinculació personal amb aquesta localitat. I em va fer pensar sobre ell, ja que fa molts anys enrere havia llegit sovint els seus articles a La Vanguardia, en quina era l'edat que devia de tenir avui, ja que em constava que tenia més de noranta anys...
Era una figura històrica vinculada al segle XX que s'havia hagut d'adaptar a les diverses èpoques convulses per poder sobreviure i que havia pogut escriure fins al final, encara que ara li fallaven les cames i el cos no li responia, tot i que mantenia la ment lúcida.
Avui m'assabento de la seva mort, quan li faltaven pocs mesos per complir un segle. Descansi en pau i que allà on sigui, que tingui un paisatge semblant al del seu mirador que havia descobert tot just feia tres dies.

dimarts, 19 de juliol de 2011

L'home a la Lluna

Avui 19 de juliol fa 42 anys que l'home va arribar i trepitjar la lluna. Va ser la primera vegada d'un total de sis viatges amb unes naus anomenades Apollo i amb les numeracions de l'11 a la 17, excepte la 13 que no va arribar-hi (i quasi tampoc no torna a la Terra). Clar que, amb aquest número, què vols...
I per commemorar aquesta gesta, Google ha posat en marxa una web (http://www.google.com/moon/) on es poden veure imatges (com el Google Earth) de la lluna preses des del satèl·lit. També estan marcats els llocs exactes on les naus hi van aterrar. Per cert, per situar-se una mica, aquell any 1969 va aparèixer al mercat el Simca 1200, tot un prodigi de la tècnica. Tenint en compte que ens han enganyat tantes vegades i que els ordinadors decents no vindrien fins unes quantes dècades després, la veritat és que costa de creure que l'home pogués arribar a la Lluna amb la tecnologia d'aquella època. Bé, m'ho crec, però sense posar la mà al foc...