diumenge, 30 de gener de 2011

Mahatma Gandhi

No hi ha un camí cap a la pau: la pau és el camí; 
desobeirem les lleis angleses amb tanta bondat i obstinació que ells cansats per la nostra apatia, hauran de marxar

És una cita de Mahatma Gandhi, independentista indi i líder de la resistència pacífica a l’ocupació britànica i va ser el 30 de gener de 1948 quan va morir.
Gent així es troba en falta en aquest país dependent anomenat Catalunya on encara hi ha gent, massa, que creu que per travessar el riu podem aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible que és aprendre a nedar.
A més, segur que la independència ens permetria entendre'ns millor amb els espanyols...

dijous, 27 de gener de 2011

El gos agraït val més que l'home ingrat

Qui és capaç d'abandonar un gos, ¿que no serà capaç de fer? És una persona -quina incongruència- que no mereix cap respecte, sense valors, no és de fiar, quan més lluny millor. No puc entendre que hi hagi gentussa que pugui llençar un cadell a un contenidor d'escombraries i a la nit pugui dormir com si res. Què malparit se n'ha de ser!
El meu gos prové precisament d'un contenidor, abandonat per algun d'aquests desgraciats. I els seus lladrucs el van acabar salvant de la trituradora del camió de la recollida d'escombraries. Està clar que a ell li va tocar la loteria però a mi també.
Per cert, la frase del títol és de Otto Von Bismarck.

dimarts, 25 de gener de 2011

Un imbècil prepotent

En termes nàutics, s'anomena rumb de col·lisió quan te la fotràs. Doncs hi ha gent que, tal com va per la vida, ja es veu que tard o d'hora se la fotrà. Ho porta escrit a la cara malhumorada que gasta.
Això és el que li va passar al típic prepotent -¿qui no se n'ha trobat algú alguna vegada?- que havia de viatjar en avió però el vol va ser cancel·lat per raons de seguretat... I una treballadora d'Atenció al Client de Virgin Airlines a Sydney s'encarregava d'anar trobant vols alternatius per a tots els passatgers.
De sobte, un passatger molt cabrejat ell, se salta la cua, es posa al davant de tothom, col·loca el seu bitllet en el mostrador i diu de manera exigent:
--Haig de sortir en el primer vol i en primera!
La treballadora li contesta: 
--Ho sento molt, senyor. Estaré encantada d'ajudar-lo però abans haig d'ajudar a aquests passatgers que estaven abans que vostè. Estic segura que trobarem una solució.
El passatger encara més cabrejat i ara cridant, li diu:
--Sap vostè qui sóc jo.
La noia, sense pensar-s'ho, agafa el micròfon de megafonia i anuncia: 
--Atenció si us plau", la seva veu s'escoltava per tota la terminal, "Tenim un passatger en el mostrador número 14 que no sap qui és. Si algú ho sap, i pot ajudar-lo, per favor presenti's en el mostrador 14.
Tots els altres passatgers es van fotre a riure. El passatger imbècil se la mira i li diu: 
--Ves a prendre pel cul!
I la noia li respon: 
--Ho sento senyor, però per això també ha de fer cua.
culturacolectiva.com

dijous, 13 de gener de 2011

Vull hora per l'uròleg!

Ja fa un temps que em va passar, però no per això és menys real. Resulta que vaig demanar visita per a l'uròleg i em van donar dia i hora per a uns mesos després... Total, que arriba el dia i cap a la mútua que me n'hi vaig, recent dutxat i nerviós, igual com una dona que va per primera vegada al ginecòleg.
Allà, dono el meu nom a la recepcionista i em diu que esperi a la saleta, que ja em cridaran. Un quart d'hora després, surt un metge amb bata blanca, d'aspecte seriós i pregunta pel meu nom: -sóc jo (la víctima, només em faltava per rematar). I cap a dintre de la consulta. El metge, de poques paraules i molt seriós (encara més que abans), em fa seure davant seu i em pregunta amb un to gens empàtic, el típic -¿què li passa? I jo, amb seguretat i simpatia que li dic, -doncs miri, venia a fer-me una revisió... I el metge se'm queda mirant i sense dir res. I continuava mirant i sense dir res. I quan portava com deu segons en aquesta situació tan incòmoda, vaig trencar el silenci, ara ja sense seguretat, dubtós i intentant justificar el motiu de la meva visita: -bé, es que tinc 46 anys i sempre havia sentit que a partir d'una certa edat és important fer-se una revisió, per prevenció... I tornem-hi amb el maleït silenci. I el metge encara més seriós. Jo veia que alguna cosa no anava bé però no sabia què. Què he fet malament? Què he dit? El cap m'anava a cent per poder trobar alguna explicació a aquella actitud del metge. Però no la trobava. Vaig estar a punt d'enviar-lo a prendre pel sac, però em vaig contenir. Finalment, se m'acudeix fer una pregunta, millor dit, la gran pregunta: -escolti doctor, vostè és uròleg, no? I el metge, ara sí, amb el rostre igual de seriós però alhora desencaixat per la sorpresa o perquè s'aguantava el riure, em respon: -jo no sóc uròleg sinó neuròleg! Quin ridícul!
El primer que em va venir al cap va ser recordar-me de la família de la noia que em va donar hora de visita, en concret la seva mare... Només va ser un moment d'ira. I acte seguit em vaig fotre un fart de riure. I el neuròleg seriós també: fins i tot, el malparit em va reconèixer que no acabava de veure el problema neurològic que podia patir, que no entenia què feia jo allà i que va arribar a pensar que jo era un "sonat". En fi, suposo que aquest neuròleg explicarà aquesta anècdota en tots els sopars d'amics que faci durant els propers vint anys.
En sortir de la consulta, m'adreço a la recepcionista i li torno a demanar dia i hora, però ara a poc a poc, vocalitzant i cridant: V U L L   V I S I T A   P E R   A   L' U R Ò L E G .
I esclar, li havia de fer repetir què li havia demanat per assegurar-me que ho havia entès.

dilluns, 10 de gener de 2011

He somiat que somiava

Aquesta nit he somiat que me n'anava a dormir i que no havia desconnectat el despertador, i és clar, com que era diumenge volia mandrejar una mica i allargar el temps al llit. Per tant, dintre del somni he desconnectat el despertador perquè això no passés. Però no ha estat suficient perquè a l'hora senyalada, ha sonat com sempre. Jo no entenia res perquè estava convençut que havia desconnectat el maleït despertador i en canvi aquest semblava tenir vida pròpia i que s'havia proposat putejar-me. Llavors he despertat del somni i he comprovat que tot era irreal, que res havia passat. I he pensat què divertit era somiar alguna cosa que passava dintre d'un altre somni. I sobretot, que era magnífic poder continuar dormint.

dimarts, 4 de gener de 2011

Grissom, Horatio o Mac Taylor?

El primer viu en el seu món, el segon no és d'aquest món i el tercer no fa més que fugir del seu món
Primer va ser el del Las Vegas, d'aquí se'n va anar a Miami i finalment va arribat a Nova York. Es tracta de la mateixa sèrie CSI però que té tres versions diferents ubicades en aquestes ciutats esmentades, cadascuna amb els seus personatges al capdavant, amb tres maneres diferents de treballar i un mateix objectiu: descobrir l'autor del crim.
El CSI-Las Vegas, amb el Grissom al capdavant, un home curiós, hermètic i enigmàtic que mai deixa que res i ningú traspassi els seus sentiments. L'inici sempre és el mateix, amb les llums nocturnes dels neons dels casinos de la ciutat Las Vegas, però que de vegades el cas se soluciona a ple llum en el desert. Algunes frases que he escoltat d'ell:
  • Les tanques fan bons veïns.
  • Tot és rellevant fins que deixa de ser-ho. 
  • Ara que no hi ha arbres, puc veure el bosc. 
  • Si persegueixes dues llebres, les perdràs totes dues. 
  • Qui sap adular sap calumniar.
  • El que som no canvia mai, el que no para de canviar és qui som.
  • El primer testimoni és el primer sospitós.
  • L'ambició es l'últim refugi del fracàs (en realitat la frase és d'Oscar Wilde).
  • L'escanyament és un crim d'homes. 
  • Hi ha tres coses importants a la vida: la primera, ser amable, la segona, ser amable i la tercera, ser amable.
  • La vida és com agafar una tórtora entre les mans: si la prems massa, la mates, i si no la prems suficient, s'escapa.
Pel que fa al CSI-Miami, amb l'Horatio, un home enèrgic, sensible i amargat, enamorat de la seva cunyada però sempre fidel al seu germà mort. La trama s'ambienta en l'assolellada ciutat on tothom va en banyador (si és que en porta). Aquest personatge és tot sentiment, amb aquella mirada de pena, encara que de tant en tant també deixa anar alguna frase com ara:
  • Senyales algú amb el dit i tres dits t'assenyalen a tu.
  • La millor defensa és una vida honrada (resposta a un acusat que va dir que la millor defensa era tenir diners).
  •  Si te'n vas a dormir amb el dimoni, et despertes a l'infern.
I finalment, el CSI-New York, amb el Taylor, un home trist que només viu per treballar des de la mort de la seva dona l'11 de setembre. Aquí predomina l'enrenou d'una mega-ciutat opressiva on sempre fa fred. Aquest no té una mirada de pena, en general, la seva vida és de pena. I tampoc és de tantes frases com els altres:
  •  Les persones menteixen, les proves no.
  • On hi ha llum també ha d'haver ombres (dit pel forense, no per ell)
La manera de fer els relleus de les diferents versions s'ha fet de manera semblant: primer va ser el Grissom que es va desplaçar a Miami on en un capítol va treballar conjuntament amb l'Horatio en un mateix cas, i després va ser el mateix Horatio que també es va desplaçar fins Nova York per investigar amb el Taylor, el cas d'una adolescent que quan arriba a casa es troba els cadàvers dels seus pares.
Cadascuna de les vers ions té les seves peculiaritats pròpies que fa que sigui una de les millors sèries que s'han fet per la tele. Si he d’escollir, jo sóc més aviat de Grissom!

diumenge, 2 de gener de 2011

Flexible però no elàstic

Aprengui a doblegar-se, és millor que trencar-se, és una frase de Leo Buscaglia que ve a dir que ens hem d'adaptar a l'entorn, és a dir hem de ser flexibles davant de les situacions que vinguin. Però no confondre la flexibilitat amb l'elasticitat: una persona elàstica vindria a ser una persona sense criteri, que canvia d'opinió tal com ho fa el vent de senti o com la de la web: