diumenge, 27 de febrer de 2011

La Vanguàrdia amb accent

Diuen que mai és tard si s'arriba d'hora, només han hagut de passar 130 anys, però per fi, La Vanguardia també serà en català a partir del maig d'aquest any, segons ha anunciat avui el Comte de Godó. Fa tants anys que havia esperat aquesta notícia -perquè no ens enganyem, la seva qualitat periodística és indiscutible-, que els meus referents periodístics han hagut de ser uns altres amb més sensibilitat envers la meva llengua, com per exemple l’AVUI i recentment l’ARA. Per cert, quina coincidència més sospitosa, que això passi poc després del naixement del diari ARA, com si tinguessin por a perdre mercat...
En fi, benvinguda aquesta nova orientació d'aquest prestigiós diari, que no fa més que certificar que les crisis, també aporten coses positives.
-----
PD. Per consultar la programació televisiva, reconec que, actualment, la millor opció és la de La Vanguardia (graella TV). Amb un cop d'ull, pots comparar les diferents ofertes televisives i també consultar ràpidament de què van les pel·lícules.

dimecres, 23 de febrer de 2011

El 23-F

El  23 de febrer de 1981 vaig anar a nedar i em vaig trobar la piscina tancada perquè -em van dir- havia hagut un cop d'estat. Quina sorpresa i que oportú, vaig pensar, un mes abans de fer 19 anys i un any abans d'anar a la mili. Encara no feia sis anys de la mort del Sisquet i el malson sembla que tornava. Finalment el cop d'estat no va anar a més, però va ser suficient per acabar amb el somni d'evolucionar cap a un estat plurinacional. Espanya es va mantenir en el que sempre havia estat: el Corral de la Pacheca. Mentre, la Generalitat només aspirava a tenir competències de broma (sense diners no hi ha res a fer), amb un estatut d'autonomia tan eficaç com una rentadora desendollada.
I trenta anys després sembla que encara continuem encallats en el mateix any 1981, això sí, més vells.
Mai sabrem la veritat.

diumenge, 20 de febrer de 2011

L'adolescència

Abans els nens havien de complaure els pares; avui s'ha invertit el sistema i els pares busquen complaure els fills. I així ens va: entre tots hem creat una societat de joves massa permissiva, molt proteccionista i gens responsable. Són els fills, que creuen que condueixen el seu destí però que no saben ni el preu de la benzina. Si educar consisteix a preparar l'infant perquè sigui un individu capaç de suportar la societat en què viurà, és a dir, a parar els cops, les frustracions, les limitacions, l'exigència d'esforç, etc., doncs sembla que ho hem fet fatal. Per exemple, hem aconseguit que actualment l’adolescència sigui un malson -no pels fills sinó pels pares- i a més sembla que duri una eternitat: la imbecilitat comença cap els dotze anys i aquesta s’allarga més enllà de la majoria d’edat. Per cert, majoria d’edat per tenir més drets però si pot ser sense obligacions. La gran característica d’aquesta fastigosa etapa és el terrible caràcter que gasten, una tortura pels pares que els han d’aguantar, els quals no entenen res de res: “si tens tonyina de la bona amb pot de vidre, vol la dolenta i clàssica de llauna; si tens la de llauna, llavors aquesta marca no li agrada; i si no en tens, la frase típica de quina merda que en aquesta casa mai no n'hi ha res...” La qüestió és donar pel sac sempre que poden.
I és que no és fàcil suportar el mal humor i la mala bava, les impertinències i el constant maltractament psicològic a què estan sotmesos els pares per part d’uns fills autènticament dèspotes, desagraïts i egoistes que l’únic que pensen és en ells mateixos, a més de que els seus pares no són més que l’última merda d’aquest món. Qui tingui algun fill adolescent, segur que m’entén i espera amb fruïció que efectivament el pas del temps acabi d'una vegada amb la gran "tonteria" que porten al damunt.
--------------------
PD. L'exemple de la tonyina està basat en la realitat.

dijous, 10 de febrer de 2011

Necessitem una nova cafetera

Estem en situació d'alarma, a la cantonada de la ruïna. El resum financer pel fet de ser català és el següent: cada mes, cada català paga 200 € més que qualsevol altre ciutadà espanyol (un total de 2.400 € a l'any). Dit d'una altra manera, el 10% de la riquesa de Catalunya se'n va cap a Espanya per no tornar mai més. És a dir de cada 3 € que surt de Catalunya en forma d'impostos, 1 € no torna mai més.
De tenir una renda per càpita de les més elevades de la UE, hem passat a ser una regió de les més pobres d'Espanya. Hem passat de ser una locomotora econòmica a ser uns dels últims vagons. La pobresa es palpa per qualsevol cantonada. Aquesta és la crua realitat!
Amb urgència necessitem una nova cafetera, que el cafè per a tothom és molt i molt dolent.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Facebook 100

Avui he arribat a la xifra rodona de 100 amics. Que sí, que la gran majoria són amics virtuals, ja ho se. A més, tampoc és cap mèrit ja que conec un que en té més de 500 i és la persona més antisocial que conec. Però qui sap si, potser sense aquesta xarxa social, ara compartiria una habitació amb altres amics vestits amb camisa de força (els amics i jo).
No se quin és el nombre o límit d’amics virtuals que podem tenir, sense que creem sospites de ser una persona rara. ¿100, 500 o 1000? Suposo que dependrà de l’equilibri mental que tingui cadascú. Per entendre’ns, si algú creu que “quants més amics, millor”, crec que això és un mal símptoma. Segurament té un problema en la seva vida real i necessita una via compensatòria, en aquest cas en l’altra vida, la virtual. La qüestió és prioritzar els amics reals respecte dels virtuals.
Ara, el fet de tenir “amics virtuals” també té els seus avantatges, com per exemple, que t’estalvies molts cafès de màquina, no haver de donar explicacions quan apagues l’ordinador i el més important, no t’emportes decepcions. En fi, que es tracta d’aprofitar-se d’aquesta eina anomenada Facebook, per mantenir-se una mica distret. I ja està.

dijous, 3 de febrer de 2011

Història del bitllet de 500 €

Tot semblava estar malament en la seva vida...
− Vols aquest bitllet de 500 €?
− És clar...
− Llavors el va arrugar fins a fer-ho una petita bola, el va trepitjar, tot brut... I ara, el vols també?
− Segueixen sent de 500 €. És clar que l'acceptaré si me'l dones. Mentre no el trenquis, conserva el seu valor ...
− Has de saber que, de vegades quan alguna cosa no surt com vols, tot i que la vida t'arrugui o et trepitgi, continues sent tan valuós com sempre... Quantes vegades dubtem del nostre propi valor?
-----
PD. Per Internet corre aquesta història, sense saber-ne el seu origen.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Viatge a les piràmides

Egipte està en plena revolta. Hi vaig estar l'any 2005, en una visita llampec on vaig poder veure en viu aquelles piràmides que sempre m'havien fascinat. Tot fantàstic però la imatge que em vaig endur va ser negativa. D'entrada vaig escollir un mal dia per anar-hi: va coincidir amb l'atemptat que va haver-hi en un balneari amb més de 80 morts. Per això, vam anar escortats en el trajecte des d'Alexandria fins a El Cairo i el que havia de ser una visita de plaer es va convertir en un dia d'estrès i desconfiança...
Només arribar, les mirades brutes i alguns comentaris que s’entenien prou bé dels mateixos policies envers les dones. En el viatge per carretera, el que em va sorprendre la imatge tercermundista en veure que la majoria d'edificis estaven per acabar, en construcció. En preguntar el motiu al guia, ens diu que per una llei que tenen que exonera de pagar impostos els edificis no acabats. Vaig pensar que allà també tenen uns grans polítics. Quan arribem al museu, veig obstacles col·locats expressament per evitar cotxes bomba, policies dalt els terrats apuntant amb escopetes... Una vegada dintre, quedo perplex del desordre i deixadesa i entenc que la majoria de troballes es trobin a Londres i París. Tot i això, puc veure la seva joia, Tutankamon.
Ja a la zona de les tres piràmides de Gizeh, un policia, tot simpàtic, s'ofereix per fer-nos una foto al costat de la piràmide de Keops i per cortesia, li diem que si. La sorpresa va venir quan, abans de tornar-nos la càmera, para la mà per cobrar-se el servei! Aquest detall de corrupció per part d'un agent de l'autoritat ja et dóna una idea de com funciona aquell país. El dinar el fem a l'hotel de cinc estrelles Le Meridien Pyramids, impressionant, però en els lavabos també hi havia una dona de la neteja demanant diners. De fet, per tot arreu no podies fer ni cinc passos sense que algú, de manera insistent i esgotadora, et demanés diners o t'oferís un papir de plàtan. El carrer era com una subhasta continua d'objectes a un preu inicial desorbitat per acabar valent un zero menys (per exemple, de 50 passava a 5 €). També vaig viure una estrebada de bossa per part d'un nen a una turista, que va ser enxampat per la policia i al mig del carrer el van jutjar directament en donar-li uns quants mastegots a la cara davant de tots nosaltres.
En fi, que no he tingut una bona experiència i per tant no guardo un bon record d'aquell indret. I em vaig alegrar quan el vaig abandonar.
sobrehistoria.com