dimarts, 29 de març de 2011

Resulta incomprensible que hi hagi algú amb les facultats mentals normals que desitgi ser dependent

La crisi econòmica la patim tots però els ciutadans de Catalunya encara més perquè tenim un plus afegit que s'anomena espoli. I tant és que siguis de dretes, com d’esquerres com del Barça o de l’Espanyol. Els catalans, és a dir els que vivim a Catalunya i parlem en català, en espanyol o en suahili som els que paguem la inflada factura per pertànyer a un estat que no para de donar-nos gat per llebre. Cada vegada hi ha més gent que obre els ulls i veu l’engany de tot aquest “tinglado” anomenat estat de les autonomies en què resulta que sempre són els mateixos els que reben i també sempre som els mateixos els que paguem la mal anomenada solidaritat, mentre altres n’estan al marge. I així, resulta que segons on visquis, tindràs una vida més fàcil o bé més complicada si t’ha tocat viure a Catalunya.

Per sortir d’aquest pou sense fons només hi ha un camí natural: la independència. No n’hi ha cap altre, qualsevol altre invent és una altra enganyifa. I el millor de tot, és que aconseguir la independència només depèn dels mateixos catalans, de ningú més. És l’única via possible per acabar amb el greuge comparatiu amb Espanya, de solucionar d’una vegada la qüestió econòmica i, és clar, també la supervivència d’una cultura mil·lenària amenaçada per no tenir cabuda en un estat centralista i monolingüe. Avui en dia, que algú ja li estigui bé patir aquests greuges, únicament respon a qüestions identitàries, on la prioritat és ser espanyol i no pas el propi benestar d’ell i de la seva família. Ja no hi ha arguments per continuar amb aquesta versió del "tocomocho". Es doncs una qüestió d’ideals o de fe, que per alguna cosa sempre s’ha dit que els diners no fan la felicitat.

Però tornem a l’aspecte econòmic. Com es pot defendre un espoli continuat de més de 50 MILIONS D’EUROS AL DIA? I si la paraula espoli no t’agrada perquè la consideres una mica dura, la pots canviar per dèficit fiscal que és el mateix i que representa el 10 % del PIB, suficient com per esfondrar en la misèria al país més ric. Aquest llast, en l’actual època de crisi econòmica és, a més d’injust, un insult per les dificultats que ens comporta, com per exemple:
  • El dèficit de 2010 o resultat de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya és de 22.000 milions d'euros. Això significa que l'espoli o el que cada català ha regalat aquest any a l'Estat és de 3.000 €. Això és senzillament indigne! 
  • Desigualtats territorials en els ingressos per habitant el 2006. El repartiment per comunitats dels ingressos per habitant a Catalunya ha estat de 2.143 €. En canvi al País Basc, amb el concert econòmic, ha estat de 5.833 €. 
  • El 18% dels estudiants de l'estat espanyol són de Catalunya; en canvi, només el 8% rep alguna beca. 
  • El dèficit fiscal català el 2010 és del 10,2%. El d'Alemanya és el 4%, el dels EEUU és el 2,5% i el de Canadà i Austràlia del 2%. Per tant, som el país més generós del món! 
  • 1985-2005: a Madrid es van fer 600 Km d'autovies. A Barcelona, 20. 
  • El ruïnós tren de l'AVE: la ràtio de passatgers/Km a Espanya és de 2,8. A França, 41,5. 
  • L'estat pagarà 80 milions per rescatar les autopistes de Madrid, en canvi la subvenció de l'estat per a les autopistes catalanes és de 21 milions. 
  • Límit de rendibilitat: l'AVE Madrid-Sevilla té 3M de passatgers, les línies són rendibles a partir de 6M. 
  • Entre el 1987-2007 baixen a Catalunya els dipòsits bancaris en un 3,4%. En canvi a Madrid pugen un 11%. 
  • L'any 2008 l'Institut Cervantes va rebre 90 milions d'euros, en canvi no va haver ni un euro per al català. 
  • Barajas va rebre 300 milions d'euros pel medi. I pel mateix concepte, el Prat va rebre 12,7 milions d'euros. 
  • El poder econòmic se'n va cap a Madrid: el 2007, 32 de les 50 empreses estatals més grans són allà. 
  • Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l'Estat i rep el 8% de la despesa. 
  • Només un 5% dels estudiants catalans de primària i ESO rep beca. Catalunya és l'única comunitat on les famílies han de pagar l'ordinador i els llibres de text. 
  • Si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, en comptes de dèficit, tindria 2.000 milions de superàvit.
En conclusió, tots els catalans, independentment de si som més o menys espanyols o més o menys catalans, vivim pitjor del que podríem. La dependència cada vegada és més inaguantable, perquè amb el nostre benestar no s’hi juga.

-----

NOTES:
  1. Les xifres esmentades estan publicades en el setmanari núm. 8 de L’Econòmic de La Vanguardia, de l’11 al 17 de setembre de 2010. 
  2. La frase del títol de l’escrit correspon a Antoni Dalmases. 
  3. Si vols canviar aquesta situació entra en la web: http://www.declaracioindependencia.cat/ i segueix les instruccions.
  4. Si la situació ja t'està bé, continua igual i no facis res.

dilluns, 28 de març de 2011

No estar trist

La gent busca la felicitat com un borratxo busca casa seva, sap que existeix però no la troba. Perquè ser feliç no és aconseguir el que desitges, sinó que és desitjar el que tens, és deixar de preocupar-nos per allò que no controlem (Epictet), és esperar poc i donar molt, és ser coherent entre el que fas, el que penses i el que dius. I no la troba perquè mentre esperem la gran felicitat, ens perdem les petites alegries (Pearl S. Buck).
Rousseau deia que "No hi ha cap camí més segur per arribar a la felicitat que el de la virtut". I Sòcrates pensava que "Ningú no pot ser feliç si actua en contra de les seves conviccions".
A veure si al final serà que l'obligació de ser feliç genera infelicitat? El que està clar és que per ser feliç primer cal no està trist. Evident, no?

diumenge, 27 de març de 2011

Treball en equip

Diuen que un camell és un cavall fet per un equip de treball. Tot i això, fer pinya generalment és positiu. Per això diuen també que tota pedra fa paret i que fins i tot la fusta morta és la que sosté l'arbre. Ara bé, el treball en equip també té altres visions més pessimistes, com quan permet donar la culpa als altres.
No és el cas d'un grup d'orques que decideixen unir-se per formar una onada i aconseguir llençar a l'aigua una pobre foca per cruspir-se-la. Al final, la suma d'esforços... Millor veure el vídeo per adonar-se que hi ha animals més intel·ligents que moltes persones. 

dijous, 24 de març de 2011

49 anys

Avui #24març he fet només 17896 dies, i dic només perquè em considero (encara) vital, jove i entusiasta. Ves quin remei! Tampoc és precisament un número rodó el 49, però què més dóna, l'important és que sigui rodó el dia, que és el que intento cada matí quan em llevo. Es podria dir que, tècnicament sóc més aviat grandet (però no vell), amb una salut perfecta i mentalment en alerta. Què més puc demanar?
És doncs un bon dia per recordar que el temps passa i que s'ha d'aprofitar cada segon perquè, tot i que l'Eduard Punset digui que això no està científicament provat, tots sabem que si seguim complint anys, finalment canviarem de barri.

dimecres, 23 de març de 2011

El Twitter

Al Twitter es diuen les coses pel seu nom, el que penses i no el que toca dir.
Avui el Twitter fa cinc anys i jo en porto un. En aquest temps, haig de dir que aquesta eina m'agrada per la immediatesa de la informació i perquè segueixo penya que, de tant en tant, deixen anar algun que altre missatge divertit i que val la pena, cosa que et motiva també a dir alguna que altra bajanada. Això sí, cal un punt de prudència i no deixar-se anar del tot, ja que no saps on pot anar a parar el teu comentari.
Només hi ha una cosa que em preocupa i és que a vegades estic temptat de seguir al Paquirrín!

dimarts, 22 de març de 2011

Evolució del ball

Podria ballar amb tu fins que les vaques tornessin a l'estable; o més ben dit, ballaria amb les vaques fins que tu tornessis a l'estable. La frase és del mític Groucho Marx i és l'excusa per veure un vídeo que he descobert d'un tal Judson Laipply sobre l'evolució del ball a través de diferents estils de música. A priori, no sembla que un paio que no té massa aspecte de ballarí pugui fer tot el que fa, amb ritme, harmonia i gràcia. Un crack!


Evolution of Dance - Per Judson Laipply:

dimecres, 9 de març de 2011

Preu actual d'un habitatge

Si tens intenció de comprar un pis, és un mal moment per fer-ho, excepte que vulguis perdre diners (els pisos han de baixar un 70%). Això és el que es desprèn després de veure el programa Singulars de TV3, on l'economista Borja Mateo explica d'una manera molt didàctica com la bombolla immobiliària encara està per esclatar, cosa que neguen les parts interessades com els promotors, el sector bancari i els polítics. I el temps està demostrant qui menteix. Al final del programa, ha explicat una fórmula per saber quin hauria de ser el preu actual d'un habitatge:

Preu real d'un pis = [(Mensualitat lloguer – Despeses propietari) x 12 / 4,5% ]

És a dir, si un pis costa una mensualitat de 1.200 € i les despeses del propietari són 200 €, el seu preu actual hauria de ser de 266.666 €.

------

Font: http://www.tv3.cat/videos/3396530/Borja-Mateo

dissabte, 5 de març de 2011

Sobra ideologia i falten idees

Després del darrers esdeveniments, a part de no entendre res, el que em surt de dintre és el següent:

1. Que estic cansat de l’espoli fiscal i el maltractament identitari pel fet de viure en aquest territori anomenat Catalunya. Ja fa molts anys que vaig veure la llum i em vaig adonar de l’estafa que suposa (per als catalans, és clar) la relació Espanya-Catalunya, maquillat durant uns quants anys amb la política convergent del peix al cove.

2. Que cada ciutadà que viu a Catalunya pagui anualment una mitja d’uns 2.700 € més que qualsevol ciutadà espanyol, semblaria que hauria de ser suficient per, si més no, aconseguir la independència l’endemà mateix. I si no, fes comptes i sabràs que car surt mantenir aquest estat.

3. Que no obstant això, a la majoria ja li està bé aquesta situació, fet que em porta a pensar que la nostra societat o està malalta o li va el bondage. O les dues coses. Amb aquest panorama, si a la majoria li agrada ser solidari amb els altres abans que amb els teus, doncs res a dir. I qui dia passa, any empeny.

4. Que aquesta situació d’espoli sistemàtic també té la part positiva però alhora trista: l’empobriment continuat farà que algun dia Catalunya ja no tingui res per espoliar i llavors la independència “sí tocarà”. Però potser ja serà massa tard.

5. Que el món independentista és una olla de grills, no en tinc cap dubte: si han aparegut a l’escena política Reagrupament i Solidaritat és perquè Esquerra és tot un espectacle, lamentable per cert, amb traca final a l’era del tripartit. Però que el món dependent és una casa de barrets, tampoc en tinc cap dubte.

6. Que quan apareix un via d’il·lusió, sempre passa alguna cosa per recordar-nos el que som, és a dir un poble sense esperança, de desgraciats i perdedors. Sembla mentida amb quina facilitat tirem per la borda les il·lusions de tot un poble que l’únic que vol és una mica de justícia. Quan ho tenim tot de cara, quan ens engresquem una mica, patapam...

7. Que sento pena i la vegada ràbia per no haver nascut en un lloc normal com ara Canadà, Dinamarca o Suècia. En canvi, m’ha tocat néixer en el lloc del món on més impostos paguem a canvi de tan poc. I a sobre, maltractat per tenir una cultura diferent.

8. Que la millor opció és la desconfiança, el pessimisme i no tenir mai cap esperança de res. No hi ha res millor que blindar les teves emocions per no rebre més cops innecessaris. No val la pena. Malauradament, el que triomfa és el "campi qui pugui".

9. Que estic desconcertat i ja no crec en res ni en ningú. Gràcies a tots, m’heu fet veure la llum i no tiro la tovallola però ara em dedicaré a fer com tothom, és a dir a criticar i no fer res, que aquest és el perfil del català mitjà. Ara bé, la meva fidelitat als meus ideals continuen encara més forts que mai i no dubtaré a lluitar per aconseguir que algun dia pugui millorar el benestar dels meus.

10. Que els independentistes tenim problemes per tenir referents, està clar. La desorientació és evident. Molts no sabem què pensar, què fer... Com es pot aconseguir res amb aquesta desunió? El fet d’anar separats, SI i Reagrupament, en les passades eleccions, ja va ser un indici de com anirien les coses, fet que hem preferit obviar tots plegats i que demostra la incapacitat d’arribar a acords per part de dos partits que tenen el mateix objectiu: la independència. I les culpes són a repartir a parts iguals. I és que el dogmatisme no és bo.

11. Que paradoxalment, sort en tenim del govern de fora, que fa tot el possible per fomentar l’independentisme a base de tibar cada vegada més la corda de la paciència i la decència. I en canvi, el principal adversari de l’independentisme són els propis independentistes.

12. Que finalment i malgrat tot això, tinc clar que, qualsevol altre camí que no sigui la independència, és encara pitjor.