dissabte, 5 de març de 2011

Sobra ideologia i falten idees

Després del darrers esdeveniments, a part de no entendre res, el que em surt de dintre és el següent:

1. Que estic cansat de l’espoli fiscal i el maltractament identitari pel fet de viure en aquest territori anomenat Catalunya. Ja fa molts anys que vaig veure la llum i em vaig adonar de l’estafa que suposa (per als catalans, és clar) la relació Espanya-Catalunya, maquillat durant uns quants anys amb la política convergent del peix al cove.

2. Que cada ciutadà que viu a Catalunya pagui anualment una mitja d’uns 2.700 € més que qualsevol ciutadà espanyol, semblaria que hauria de ser suficient per, si més no, aconseguir la independència l’endemà mateix. I si no, fes comptes i sabràs que car surt mantenir aquest estat.

3. Que no obstant això, a la majoria ja li està bé aquesta situació, fet que em porta a pensar que la nostra societat o està malalta o li va el bondage. O les dues coses. Amb aquest panorama, si a la majoria li agrada ser solidari amb els altres abans que amb els teus, doncs res a dir. I qui dia passa, any empeny.

4. Que aquesta situació d’espoli sistemàtic també té la part positiva però alhora trista: l’empobriment continuat farà que algun dia Catalunya ja no tingui res per espoliar i llavors la independència “sí tocarà”. Però potser ja serà massa tard.

5. Que el món independentista és una olla de grills, no en tinc cap dubte: si han aparegut a l’escena política Reagrupament i Solidaritat és perquè Esquerra és tot un espectacle, lamentable per cert, amb traca final a l’era del tripartit. Però que el món dependent és una casa de barrets, tampoc en tinc cap dubte.

6. Que quan apareix un via d’il·lusió, sempre passa alguna cosa per recordar-nos el que som, és a dir un poble sense esperança, de desgraciats i perdedors. Sembla mentida amb quina facilitat tirem per la borda les il·lusions de tot un poble que l’únic que vol és una mica de justícia. Quan ho tenim tot de cara, quan ens engresquem una mica, patapam...

7. Que sento pena i la vegada ràbia per no haver nascut en un lloc normal com ara Canadà, Dinamarca o Suècia. En canvi, m’ha tocat néixer en el lloc del món on més impostos paguem a canvi de tan poc. I a sobre, maltractat per tenir una cultura diferent.

8. Que la millor opció és la desconfiança, el pessimisme i no tenir mai cap esperança de res. No hi ha res millor que blindar les teves emocions per no rebre més cops innecessaris. No val la pena. Malauradament, el que triomfa és el "campi qui pugui".

9. Que estic desconcertat i ja no crec en res ni en ningú. Gràcies a tots, m’heu fet veure la llum i no tiro la tovallola però ara em dedicaré a fer com tothom, és a dir a criticar i no fer res, que aquest és el perfil del català mitjà. Ara bé, la meva fidelitat als meus ideals continuen encara més forts que mai i no dubtaré a lluitar per aconseguir que algun dia pugui millorar el benestar dels meus.

10. Que els independentistes tenim problemes per tenir referents, està clar. La desorientació és evident. Molts no sabem què pensar, què fer... Com es pot aconseguir res amb aquesta desunió? El fet d’anar separats, SI i Reagrupament, en les passades eleccions, ja va ser un indici de com anirien les coses, fet que hem preferit obviar tots plegats i que demostra la incapacitat d’arribar a acords per part de dos partits que tenen el mateix objectiu: la independència. I les culpes són a repartir a parts iguals. I és que el dogmatisme no és bo.

11. Que paradoxalment, sort en tenim del govern de fora, que fa tot el possible per fomentar l’independentisme a base de tibar cada vegada més la corda de la paciència i la decència. I en canvi, el principal adversari de l’independentisme són els propis independentistes.

12. Que finalment i malgrat tot això, tinc clar que, qualsevol altre camí que no sigui la independència, és encara pitjor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari.