dimarts, 29 de març de 2011

Resulta incomprensible que hi hagi algú amb les facultats mentals normals que desitgi ser dependent

La crisi econòmica la patim tots però els ciutadans de Catalunya encara més perquè tenim un plus afegit que s'anomena espoli. I tant és que siguis de dretes, com d’esquerres com del Barça o de l’Espanyol. Els catalans, és a dir els que vivim a Catalunya i parlem en català, en espanyol o en suahili som els que paguem la inflada factura per pertànyer a un estat que no para de donar-nos gat per llebre. Cada vegada hi ha més gent que obre els ulls i veu l’engany de tot aquest “tinglado” anomenat estat de les autonomies en què resulta que sempre són els mateixos els que reben i també sempre som els mateixos els que paguem la mal anomenada solidaritat, mentre altres n’estan al marge. I així, resulta que segons on visquis, tindràs una vida més fàcil o bé més complicada si t’ha tocat viure a Catalunya.

Per sortir d’aquest pou sense fons només hi ha un camí natural: la independència. No n’hi ha cap altre, qualsevol altre invent és una altra enganyifa. I el millor de tot, és que aconseguir la independència només depèn dels mateixos catalans, de ningú més. És l’única via possible per acabar amb el greuge comparatiu amb Espanya, de solucionar d’una vegada la qüestió econòmica i, és clar, també la supervivència d’una cultura mil·lenària amenaçada per no tenir cabuda en un estat centralista i monolingüe. Avui en dia, que algú ja li estigui bé patir aquests greuges, únicament respon a qüestions identitàries, on la prioritat és ser espanyol i no pas el propi benestar d’ell i de la seva família. Ja no hi ha arguments per continuar amb aquesta versió del "tocomocho". Es doncs una qüestió d’ideals o de fe, que per alguna cosa sempre s’ha dit que els diners no fan la felicitat.

Però tornem a l’aspecte econòmic. Com es pot defendre un espoli continuat de més de 50 MILIONS D’EUROS AL DIA? I si la paraula espoli no t’agrada perquè la consideres una mica dura, la pots canviar per dèficit fiscal que és el mateix i que representa el 10 % del PIB, suficient com per esfondrar en la misèria al país més ric. Aquest llast, en l’actual època de crisi econòmica és, a més d’injust, un insult per les dificultats que ens comporta, com per exemple:
  • El dèficit de 2010 o resultat de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya és de 22.000 milions d'euros. Això significa que l'espoli o el que cada català ha regalat aquest any a l'Estat és de 3.000 €. Això és senzillament indigne! 
  • Desigualtats territorials en els ingressos per habitant el 2006. El repartiment per comunitats dels ingressos per habitant a Catalunya ha estat de 2.143 €. En canvi al País Basc, amb el concert econòmic, ha estat de 5.833 €. 
  • El 18% dels estudiants de l'estat espanyol són de Catalunya; en canvi, només el 8% rep alguna beca. 
  • El dèficit fiscal català el 2010 és del 10,2%. El d'Alemanya és el 4%, el dels EEUU és el 2,5% i el de Canadà i Austràlia del 2%. Per tant, som el país més generós del món! 
  • 1985-2005: a Madrid es van fer 600 Km d'autovies. A Barcelona, 20. 
  • El ruïnós tren de l'AVE: la ràtio de passatgers/Km a Espanya és de 2,8. A França, 41,5. 
  • L'estat pagarà 80 milions per rescatar les autopistes de Madrid, en canvi la subvenció de l'estat per a les autopistes catalanes és de 21 milions. 
  • Límit de rendibilitat: l'AVE Madrid-Sevilla té 3M de passatgers, les línies són rendibles a partir de 6M. 
  • Entre el 1987-2007 baixen a Catalunya els dipòsits bancaris en un 3,4%. En canvi a Madrid pugen un 11%. 
  • L'any 2008 l'Institut Cervantes va rebre 90 milions d'euros, en canvi no va haver ni un euro per al català. 
  • Barajas va rebre 300 milions d'euros pel medi. I pel mateix concepte, el Prat va rebre 12,7 milions d'euros. 
  • El poder econòmic se'n va cap a Madrid: el 2007, 32 de les 50 empreses estatals més grans són allà. 
  • Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l'Estat i rep el 8% de la despesa. 
  • Només un 5% dels estudiants catalans de primària i ESO rep beca. Catalunya és l'única comunitat on les famílies han de pagar l'ordinador i els llibres de text. 
  • Si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, en comptes de dèficit, tindria 2.000 milions de superàvit.
En conclusió, tots els catalans, independentment de si som més o menys espanyols o més o menys catalans, vivim pitjor del que podríem. La dependència cada vegada és més inaguantable, perquè amb el nostre benestar no s’hi juga.

-----

NOTES:
  1. Les xifres esmentades estan publicades en el setmanari núm. 8 de L’Econòmic de La Vanguardia, de l’11 al 17 de setembre de 2010. 
  2. La frase del títol de l’escrit correspon a Antoni Dalmases. 
  3. Si vols canviar aquesta situació entra en la web: http://www.declaracioindependencia.cat/ i segueix les instruccions.
  4. Si la situació ja t'està bé, continua igual i no facis res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari.