divendres, 30 de setembre de 2011

Déu n’hi do!

Si hi ha una exclamació intraduïble és “Déu n'hi do!”
És una expressió comodí que es pot aplicar en moltes situacions per expressar importància, admiració o incredulitat. Fins i tot com a senyal d'assentiment o empatia amb el que tenim davant, per donar-li a entendre que l'escoltem mentre ens explica alguna cosa. Una gran expressió catalana que cap altre idioma té: en espanyol, el "válgame Dios" es queda curta; i en anglès, "oh, my god!", tampoc dóna la talla. 
¡Déu n'hi do quina expressió tan fantàstica tenim!

dissabte, 24 de setembre de 2011

Barça, quin equip!

Jo vinc d'un temps en què, a principi de cada temporada, hi havia una frase de moda: "aquest any, sí". Perquè, encara que costi de creure pels més joves, el Barça era com el Madrid d'ara, un equip perdedor, antipàtic i victimista, que només guanyava alguna copa del generalisimo o del rei i prou. Durant els meus primers 25 anys només vaig poder celebrar dues lligues: la primera quan ja tenia 11 anys i la segona, una vegada havia acabat la mili. Amb aquest palmarès tan miserable, portar una samarreta blaugrana pel carrer, era tot un mèrit. Com a català i del Barça, la meva autoestima era doncs, més avall del terra. Per poder sobreviure a les constants frustracions, havies de ser extremadament pessimista, sempre preparat pel pitjor.

Aquesta vida tant trista va marcar el caràcter de molts culers que ara ja som grandets, de tal manera que fins i tot en aquesta esplendorosa època d'èxits, no ens atrevim a celebrar massa les alegries que ens dóna aquest gloriós Barça. Per si de cas. Ens hem fet prudents de mena.

Tot això ve per l'espectacle de futbol que que hem pogut veure avui, on el resultat de 5-0 contra tot un Atlético Madrid, és el de menys. Tenim la sort de tenir el millor equip de la història i a Messi, que és com Maradona però a cada partit. Reconeguts a tot el món, per Obama inclòs. I això és molt gran!

Per tot això, puc dir que l'autoestima ha millorat força i que ja únicament em falta poder tenir un DNI català per ser normal del tot. Espero que algun dia Guardiola...

La (in)cultura

No he entès mai que hi hagi gent que, després de portar cinc, deu o cinquanta anys vivint a Catalunya, no són capaços d'articular una sola frase en català. Ni s'esforcen ni ganes en tenen. I no els preocupa gens, al contrari, ben orgullosos de la seva indiferència envers la cultura del poble que els ha acollit. Fins i tot, n'hi ha alguns que quan mengen una sopa de lletres, necessiten traductor!

divendres, 23 de setembre de 2011

Sigmund Freud

El 23 de setembre de l'any 1939 va morir Sigmund Freud, neuròleg i una mica neuròtic amb el sexe i la idea de que quan a baix truquen, a dalt no hi ha ningú. Poc després, un altre no menys maniàtic amb el mateix tema, anomenat Groucho Marx, li deia a una pobre noia i maca que no pensés malament d'ell perquè el seu interès per ella només era sexual.
I tot això passa només per una raó molt simple: els éssers humans no els agrada la reproducció per espores i prefereixen fer sexe, vull dir practicar-ne, que és com s'ha de dir, tal com ens va recordar en Quim Monzó en el programa del convidat de TV3. 
I és que el sexe no ho és tot en aquesta vida... perquè elles no volen dirien alguns. This is the question!
Per cert, va ser el mateix Freud qui va dir “per ser feliç pots fer dues coses, o fer-te l'idiota o ser idiota”. I tanmateix haig de dir que en conec uns quants infeliços que a sobre són idiotes. Aquí és on volia arribar. Però no en diré noms, per respecte... als idiotes.

És la pera!

dijous, 22 de setembre de 2011

Estadística del pollastre

Avui queden 100 dies per finalitzar l'any, un número rodó que ens ajuda a fer percentatges per poder expressar com de gran o de petita és una quantitat comparant-la amb una altra quantitat. I també ens serveix per reflectir estadístiques de forma infogràfica si pensem que el món és un poble de només 100 habitants (veure la web http://www.binsworld.com/100/ ).
Ara bé, no oblidéssim l'anomenada estadística del pollastre, en què si una persona menja dos pollastres i una altra no en menja cap, l'estadística dirà que toca un pollastre per barba. És el que tenen les estadístiques, que demostren que les estadístiques no demostren res.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Quim Monzó

De vegades, la millor companyia és la solitud. Aquesta frase podria ben bé resumir una de les manies (o virtuts) de Quim Monzó, a qui vaig veure'l en el programa d'ahir de l'Albert Om, on el convidat era precisament ell. Gran escriptor i persona intel·ligent i estranya, dos adjectius que junts multipliquen l'interès de la raça humana tan avorridament igual. No saps mai si parla en serio o se’n fot de qui té davant, d'ell mateix, del mort i de qui el vetlla o de tots plegats. La seva ironia és tan refinada que de vegades costa comprendre'l, si allò que diu és realment el que vol dir o simplement és una conya més, com per exemple, quan va dir que mai havia tingut convidats a casa. Aquesta és la seva gràcia. I haig de confessar que m'identifico amb moltes de les seves rareses. Fins i tot, vam néixer el mateix dia, però amb deu anys de diferencia.
En resum, que m'ho vaig passar molt bé veient el programa, especialment en els intermedis (és ironia, home).

diumenge, 4 de setembre de 2011

Sentència del TSJC contra el català

Tots pertanyem al gènere humà i l'únic que ens fa consubstancialment diferents els uns als altres és la cultura. I pel que sembla, la diferència molesta, ja que la persecució de la llengua catalana continua. L'última, la decisió del TSJC que trenca el model d'immersió lingüística que fins ara havia garantit el coneixement de dues llengües, el català i el castellà, a més de mantenir la cohesió social. Es tracta d'una sentència excloent i discriminatòria promoguda per uns pares que odien el català i volen convertir els seus fills en minusvàlids intel·lectuals i socials.
És important no oblidar que aquesta sentència ha estat provocada pel PP, tot i que al PSOE ja li està bé aquesta involució autonòmica perquè són la cara i la creu de la mateixa moneda catalanofòbica. De fet, és obvi que hi ha molts espanyols que no són massa amics de la diversitat lingüística, només cal veure com arrufen el nas quan senten parlar en català. España ja no pot dissimular més que és contrària a la pluralitat cultural. I dic majoria perquè tothom calla quan algú parla malament dels catalans. I qui calla, atorga.