diumenge, 11 de setembre de 2011

Quim Monzó

De vegades, la millor companyia és la solitud. Aquesta frase podria ben bé resumir una de les manies (o virtuts) de Quim Monzó, a qui vaig veure'l en el programa d'ahir de l'Albert Om, on el convidat era precisament ell. Gran escriptor i persona intel·ligent i estranya, dos adjectius que junts multipliquen l'interès de la raça humana tan avorridament igual. No saps mai si parla en serio o se’n fot de qui té davant, d'ell mateix, del mort i de qui el vetlla o de tots plegats. La seva ironia és tan refinada que de vegades costa comprendre'l, si allò que diu és realment el que vol dir o simplement és una conya més, com per exemple, quan va dir que mai havia tingut convidats a casa. Aquesta és la seva gràcia. I haig de confessar que m'identifico amb moltes de les seves rareses. Fins i tot, vam néixer el mateix dia, però amb deu anys de diferencia.
En resum, que m'ho vaig passar molt bé veient el programa, especialment en els intermedis (és ironia, home).