dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any 2012

En els moments difícils de la vida, és quan has d'aixecar el cap, treure pit i amb tota la seguretat del món poder dir que aquest any que deixem ha estat una merda, encara que com tots els anys -bons o dolents-, tenen una cosa positiva en comú, que s'acaben. Ara bé, no ens creem massa expectatives perquè l'any 2012 pinten bastos. I com que no m'agrada la falsedat, de dins només em surt que desitjar que aquest any nou passi el més aviat possible i poder retallar -sí més retallades- el camí inevitable als canvis de determinats paradigmes, entre altres coses perquè econòmicament això no s'aguanta per enlloc. Quan toquem definitivament fons, és a dir quan la situació sigui socialment inaguantable, la majoria canviarà la manera de pensar, ni que sigui per raons de supervivència. És llavors quan els canvis es produiran si volem sortir d'una vegada d'aquest forat i deixar de pertànyer a un estat en fallida. Això sí, que tinguem salut per veure-ho i que mentrestant no perdem la il·lusió ni l'alegria i sortim a buscar l'any nou abans que ens atropelli! #31desembre

dijous, 29 de desembre de 2011

Sabater

Avui ens han dit que el #20novembre tindrem eleccions espanyoles, vés per on, el dia que va morir el Sisquet (coincidència o estratègia?). Arriba doncs la fi d'un personatge -gris però que molt gris- que ens ha pres el pèl a molts, o com a mínim a mi. Per això, me n'alegro que foti el camp d'una vegada.
Deia Aristòtil que la recompensa del mentider és que no el creuen ni quan diu la veritat i jo afegiria que aquest president espanyol ja no se'l creuen ni a casa seva. És el que es mereix algú que Pinotxo al seu costat és la màquina de la veritat, que passarà a la història per la seva frase de "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya" i que com tothom sap se'l va acabar passant pel forro.
Ja sé que el recanvi que ha de venir, no és per tirar coets precisament, però aquest d'ara que marxi ja, que no el suporto. De fet no suporto els qui em putegen i em somriuen a la vegada. I a sobre que em prenguin el pèl. Això de fer promeses i no complir-ses disminueix la confiança. I això de voler complaure a tothom, sovint no agrada ningú.
O sigui que adéu i fins mai senyor de la cella, no el trobaré mai en falta i crec que d'aquí poc temps, ni me'n recordaré del seu nom. Per cert, ja m'he oblidat del seu nom... Ai, la memòria selectiva!

dimecres, 28 de desembre de 2011

Broma que no burla

Diuen que tothom és burro almenys durant cinc minuts al dia i la saviesa consisteix en no passar aquest límit. I com que aquesta -la saviesa- no abunda, mai m'ha agradat això del dia dels innocents on sembla que es doni carta blanca a determinats individus, autèntics psicòpates que només busquen la humiliació dels altres. Una broma ho és si fa gràcia a tothom, inclosa la víctima. En cas contrari, es tracta d'una burla que l'únic que busca és posar en ridícul la persona que la rep.
Un exemple de broma ben trobada, es va donar en la reunió de la cimera del G-20, quan el president Obama va aprofitar l'ocasió per felicitar el seu homòleg francès Sarkozy pel naixement de la seva filla amb Carla Bruni i li va dir “Espero que la Giulia s'assembli a la seva mare, i no al seu pare”. Doncs sí.

I això no és cap broma.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Emocions amagades

He acabat de llegir el llibre "El hombre en busca de sentido" de Viktor Frankl, psiquiatra austríac jueu que va sobreviure a diversos camps de concentració nazis, inclosos Auschwitz i Dachau, en què l'autor explica la seva pròpia experiència des del punt de vista emocional. Una vegada dins d'aquell infern, els presoners només tenien assegurat un dia més de vida si podien realitzar treballs durs, cosa cada vegada més difícil amb el pas del temps i l'escassa alimentació que els portaria a un estat de desnutrició i debilitat física i mental. Ell mateix reconeix que els presoners que van aconseguir tornar dels camps no eren precisament els millors, és a dir que si volies allargar la teva vida, algunes vegades havies de fer coses immorals com per exemple, esborrar el teu número i posar-te el d'una altra persona en la llista dels condemnats a la cambra de gas de l'endemà… Era un estat de pura supervivència, en què era important aconseguir menjar -com sigui- per evitar formar part del grup dels dèbils, és a dir, dels condemnats a mort.

La trama del llibre recorre tres fases:
  1. En primer lloc l'internament dels presoners en el camp, on es detalla com, encara tenien esperances de tornar a casa mentre eren transportats en tren. Però aviat comprovarien com, en arribar al destí, eren seleccionats en dos grups: els que anaven directament a la cambra de gas i els que de moment els deixaven viure per conviure en un estat pitjor que la pròpia mort.
  2. En segon lloc, la terrible vida en el camp, amb els repetits càstigs irracionals per tot el que feien o no feien i la incertesa de si arribarien a l'endemà. Com si d'una reacció defensiva es tractés, mica a mica els sentiments i les emocions desapareixien. Llavors entraven en una fase d'apatia generalitzada que desembocava en una espècie de mort emocional que els permetia adaptar-se en aquella situació i contemplar impassibles les escenes d'horror. L'únic moment de confort era quan dormien ja que podien somiar, on el pitjor malson sempre era millor que la realitat. L'objectiu de cada dia era mantenir-se en vida i esperar l'alliberament que mai arribava. Per això, en aquelles condicions, el sentit de la vida era lluitar contra la idea del suïcidi o de voler que arribés la mort d’una vegada. Si perdies la fe, estaves perdut. 
  3. Finalment, la fase de l'alliberament i la incapacitat per sentir alegria una vegada els havia arribat la llibertat, perquè havien oblidat els sentiments. La despersonalització havia estat tan bèstia, que havien de tornar a aprendre a tenir emocions. Molts no ho van aconseguir, entre altres, perquè quan tornaven a casa, ja no els quedava cap familiar en vida que els pogués ajudar...
Aquesta tràgica història demostra que no mostrar les emocions, a la llarga,  té repercussions psicològiques, socials i de salut molt alts.


diumenge, 25 de desembre de 2011

Bon Nadal

La realitat no existeix, sinó que cadascú es crea la seva pròpia realitat; o bé el cor no parla, però endevina, per això deixa't emportar per ell. Aquests són exemples dels missatges del guru de l'optimisme Emilio Duró. Realment val la pena escoltar aquest home que es presenta com una persona genèticament predisposada a la depressió i per combatre-la el més important és tenir sempre un perquè al cap per tal de tenir il·lusió per viure, més tenint en compte que la mort és segura i la vida no. En definitiva, que no ens hem d'amargar per imbecilitats de merda, que com diria John Lennon la vida és allò que se'ns escapa mentre estem enfeinats en altres coses.
És molt possible que escoltar aquest vídeo sigui el més important que facis avui, especialment en aquests dies nadalencs en què tothom es desitja un bon Nadal i un feliç any nou, paraules que han acabat sent rutinàries i buides, que escoltem però que en realitat no sentim. De fet, hi ha alguna cosa més importat que la felicitat? #25desembre

dimecres, 21 de desembre de 2011

Fake

Calen accions i no paraules és una frase dita per en Jean Racine. Molts anys després, un expresident de la Generalitat de Catalunya del qual, per raons de memòria selectiva ja he oblidat el seu nom, tenia com a lema de campanya una versió semblant, "Fets i no paraules", encara que finalment va demostrar que de fets res de res.
Però anem al tema, vaig escoltar com la Nicole Kidman, una dona que a molts ens deixa sense paraules quan penses en determinats fets que podríem fer junts, deia en la pel·lícula La taca humana que "l'acció era enemiga de la reflexió". Pot passar també el contrari, que l'excessiva reflexió pugui acabar sent l'enemiga de l'acció. Més quan toca fer alguna cosa perquè no queda temps per pensar. Com diria Goethe, val més fer la cosa més insignificant del món que estar mitja hora sense fer res, com per exemple mirar aquest fake (muntatge fals) que corre per Internet.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Estatut del 2006

Avui 18 de desembre fa 32 anys que va entrar en vigor el segon Estatut d'Autonomia de Catalunya, conegut com l'Estatut de Sau. Posteriorment, el 2006 en vindria el tercer, que havia de solucionar tots els nostres problemes pendents, com és la qüestió identitària i l'espoli financer, però res de res, una rentadora desendollada seria millor que l'estatut. Ja hem vist que tot plegat ha estat una nova enganyifa -una més- dels nostres responsables polítics del moment.
Actualment estem pitjor que mai, entre altres motius perquè s'ha esvaït qualsevol possibilitat de millora que no sigui el trencament definitiu de la cadena que ens uneix a la misèria que significa pertànyer a un estat arruïnat que ens devora a impostos tan irracionals com injustos i que a sobre ens odien pel simple fet de ser catalans.
O potser no estem tan malament, perquè és possible que la fera es desperti: ja són molts els qui comencem a obrir els ulls. Això d'haver estat uns cornuts i pagadors del el beure durant tant de temps, està acabant amb la paciència de qualsevol, per molt burro que sigui.

divendres, 16 de desembre de 2011

Dilema de l'àngel custodi

Imaginem que arribem al purgatori, on segur fa olor a formol, i que ens trobem dues portes idèntiques, cadascuna amb un àngel custodi i de color blanc. Una de les portes ens permet arribar al cel; l'altra porta directament a l'infern.
El cas és que un dels àngels sempre menteix, en canvi l'altre sempre diu la veritat. El problema és que no sabem qui és qui. I només podem fer una única pregunta a un dels àngels. Per saber on anirem, si al cel o a l'infern, quina ha de ser la pregunta que hem de fer?

dimarts, 13 de desembre de 2011

Dilema de l'àngel custodi

Imaginem que arribem al purgatori, on segur fa olor a formol, i que ens trobem dues portes idèntiques, cadascuna amb un àngel custodi i de color blanc. Una de les portes ens permet arribar al cel; l'altra porta directament a l'infern.
El cas és que un dels àngels sempre menteix, en canvi l'altre sempre diu la veritat. El problema és que no sabem qui és qui. I només podem fer una única pregunta a un dels àngels. Per saber on anirem, si al cel o a l'infern, quina ha de ser la pregunta que hem de fer?

La resposta clicant la imatge

Santa Llúcia

Hi ha una dita xinesa que diu que per més aguda que sigui la vista, mai podrem veure'ns l'esquena. És una manera de recordar-nos que la realitat sempre s'acaba imposant.
Avui 13 de desembre és 13 del 12 de l'11 i no és cap compte enrere sinó que és santa Llúcia, la que ens conserva la vista. I quan la volem millorar (la vista), llavors cal anar veure a sant Barraquer. 
Per comprovar si necessitem una visita, podem fer una comprovació gratuïta al següent enllaç:

dilluns, 12 de desembre de 2011

Tren de la vida

En una entrevista que li van fer a Lluís Llach en el seu 62è aniversari, va deixar anar la següent frase:

Amb el pas del temps el tren de les absències ja té uns quants vagons, 
fins que un dia falli la locomotora que ets tu mateix.

És una frase genial en què compara la realitat de la vida i de la mort amb una locomotora amb tants vagons, com persones estimades ja no hi són, fins que ens arriba l'hora a nosaltres mateixos; llavors el tren s'atura per sempre més. De la via cap al desballestament ferroviari -cementiri- on es reciclaran alguns materials...
Seguint la metàfora, la gent pot triar en cada moment el seu tren particular per viatjar per la vida, que podrà ser de rodalies, regional o d'alta velocitat, però també pot anar en metro, tramvia, funicular, cremallera o fins i tot en el ferrocarril transsiberià. De vegades perds el tren que t’agradaria agafar, altres passa de llarg, ve amb retard o no passa mai. El que importa no és el destí o la via, sinó el viatge en el tren que sigui per anar d'estació en estació i sobretot evitar caure en alguna via morta on el tren ja no pot continuar, tingui pocs o molts vagons, perquè llavors l'equipatge es queda i tu te’n vas amb un únic vestit que no necessita butxaques. Punt i final, el viatge s'ha acabat, no hi ha cap altra estació.

divendres, 9 de desembre de 2011

Dia internacional contra la corrupció

Avui  9 de desembre és el dia internacional contra la corrupció i mai podria ser festiu a l'estat espanyol, no per culpa del pont de la Constitució i de la Puríssima en què ja ens imposen fer festa el 6 i el 8  i serien massa dies seguits de festes, sinó perquè seria tot un monument a la hipocresia en un lloc en el qual és normal que, a la mínima oportunitat, s'hi fiqui mà a la caixa.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Pont de la Puríssima

En la gran mesquita de Fatehpur Sikri (Índia) hi ha una inscripció que diu "El món és un pont, passa-hi, no hi construeixis casa teva". De forma metafòrica ens ve a dir que la vida que coneixem, és només una etapa del destí final que és l'eternitat de l'altra "vida", és a dir la mort, que pel que sembla representa l'altra vida.
Per si de cas això no sigui ben bé així, és important que en aquesta vida hi passem el major temps possible. De moment, el pont que sí coneixem és el dia 7 de desembre, el de la Puríssima, que per alguns és tot un aqüeducte, representa tot un tast de les festes nadalenques que tenim a la mateixa cantonada. 
Crisis? What Crisis?

dimarts, 6 de desembre de 2011

La constitució (la seva)

La constitució del cafè per a tothom, que no permet reconèixer la diferència, que nega la diversitat i la pluralitat.

La constitució que diu que es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, igual com es defenia a la dictadura.
La constitució que tracta l'idioma català com una de les altres llengües espanyoles, sense esmentar-ne ni tan sols el seu nom, com si li fes vergonya.
La constitució que avala d'enviar l'exercit, en el cas que algun dels pobles que integren l’estat, decideix de forma democràtica, l'autodeterminació, perquè per damunt de la democràcia està la integritat territorial.

La constitució que reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles, sense esmentar quines són les nacionalitats i quines són les regions ni aclarir tampoc què (collons) vol dir això de nacionalitat i regió.

La constitució que garanteix un estat centralista, jacobí, unitari i uniformitzador en què la diversitat és sinònim d’anormalitat, que no s’accepta i per tant, cal excloure.

La constitució que tracta el Parlament d’aquí com una assemblea de veïns qualsevol (i a molts d’aquí ja els està bé).

La constitució que ara tant s'estimen, aquells mateixos que l'any 1978 no la volien.

La constitució que sembla intocable però que permet que un cap d'estat que ningú ha escollit signi una reforma constitucional que ningú ha votat, aquesta és la democràcia d'aquest país.

En definitiva, la constitució espanyola, des del punt de vista català, no ens porta enlloc, fa temps que ha deixat de ser la nostra garantia i s'ha convertit en una autèntica camisa de força.

Per tot això i perquè malgrat tenir 33 anys ja fa pudor de naftalina, la constitució -#06desembre- no mereix més que s'escrigui amb minúscules.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Primer any del blog

Avui #04desembre fa un any que va començar aquesta aventura de tenir un bloc viu. Des de llavors, he publicat nombroses entrades o posts i les visites rebudes han estat un munt provinents de Catalunya, però també d'Espanya, EEUU, Rússia, Alemanya, Canadà, Regne Unit, Països Baixos, Austràlia, Estònia i França, cosa que em sorprèn i alhora m'espanta una mica tot plegat. Tanmateix, és només una anècdota col·lateral del que realment importa.
Quan vaig començar aquesta bogeria, ja vaig avisar que no sabia què volia fer exactament (i continuo igual), que l'única intenció era passar-m’ho bé mentre donava sortida en forma escrita els petits pensaments que em voltaven pel cap. D'aquesta manera, mato dos ocells d’un tret: bellugo el cervell i alhora dilato la visita al psiquiatre. De la mateixa manera que fer esport és bo per a la salut física, això de pensar de què parles avui, té un efecte semblant pel cap. Poder tenir un espai on dir-hi la teva amb llibertat té un efecte catalitzador de les neurones i actua també com una mena d'anti-estrès.
Dit això, reconec que la inspiració no és lineal: té alts i baixos i de vegades has de tancar l'ordinador i deixar-ho córrer. Ja se sap, com diria Shakespeare, tant un mal dia com una mala nit els tenim qualssevol (Shakespeare) encara que sempre voldríem que tot ens sortís perfecte, però això és impossible.
Ara, el dia que estàs fi, és l'hòstia i per aquest motiu amenaço de continuar amb aquesta bogeria de saltar al buit, però sempre amb xarxa, per si de cas...
Gràcies per la teva visita!

dissabte, 3 de desembre de 2011

Cal ser previsors

Avui 3 de desembre és santa Bàrbara, advocada contra les tempestes de llamps i trons i una de les grans oblidades. Són molts qui només se'n recorden d'ella quan la tempesta ja ha arribat i llavors a corre-cuita, pugen a muntar un parallamps al terrat.
Són gent que viu el dia-a-dia i sense preveure res, pensant que la mar sempre estarà en calma. I abusa de l'aforament del vaixell, amb sobrepès, sense pensar en els riscos en cas de tempesta o mala mar, o pitjor encara el sobrepassa molt i llavors el vaixell s'enfonsa. D'altres més capsigranys, en moments d'eufòria tiren pel dret i cremen la nau pensant que no la necessitaran per retornar al lloc d'on van venir.
Abans de ser arrossegats pel corrent, cal tenir clar que no s'ha de perdre mai l'instint per avançar-se als esdeveniments i recordar, com va dir John Donne, que la mar és tan profunda en calma com en tempesta.

dijous, 1 de desembre de 2011

Rutina

Com la maledicció de Sísif que va anar a l'infern on va ser obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi una vegada i una altra.
Estem atrapats en el temps, com aquell sarcàstic home del temps (Bill Murray) que transmetia el dia de la marmota i cada matí comprovava com el dia es repetia una vegada i una altra, sense que pogués fer res per evitar-ho. I demà, que sempre ve però mai no acaba d'arribar. tornarà a sonar el despertador i com cada dilluns anirem entusiasmats a treballar.