dimarts, 6 de desembre de 2011

La constitució (la seva)

La constitució del cafè per a tothom, que no permet reconèixer la diferència, que nega la diversitat i la pluralitat.

La constitució que diu que es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, igual com es defenia a la dictadura.
La constitució que tracta l'idioma català com una de les altres llengües espanyoles, sense esmentar-ne ni tan sols el seu nom, com si li fes vergonya.
La constitució que avala d'enviar l'exercit, en el cas que algun dels pobles que integren l’estat, decideix de forma democràtica, l'autodeterminació, perquè per damunt de la democràcia està la integritat territorial.

La constitució que reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles, sense esmentar quines són les nacionalitats i quines són les regions ni aclarir tampoc què (collons) vol dir això de nacionalitat i regió.

La constitució que garanteix un estat centralista, jacobí, unitari i uniformitzador en què la diversitat és sinònim d’anormalitat, que no s’accepta i per tant, cal excloure.

La constitució que tracta el Parlament d’aquí com una assemblea de veïns qualsevol (i a molts d’aquí ja els està bé).

La constitució que ara tant s'estimen, aquells mateixos que l'any 1978 no la volien.

La constitució que sembla intocable però que permet que un cap d'estat que ningú ha escollit signi una reforma constitucional que ningú ha votat, aquesta és la democràcia d'aquest país.

En definitiva, la constitució espanyola, des del punt de vista català, no ens porta enlloc, fa temps que ha deixat de ser la nostra garantia i s'ha convertit en una autèntica camisa de força.

Per tot això i perquè malgrat tenir 33 anys ja fa pudor de naftalina, la constitució -#06desembre- no mereix més que s'escrigui amb minúscules.