diumenge, 16 de desembre de 2012

Marató TV3 2012

Avui es celebra a TV3 la Marató per la pobresa de Catalunya, un lloc farcit de pobres. Sí, els catalans hem passat de ser la locomotora de l'estat espanyol a ser el patinet europeu. Qui més, qui menys té algun familiar, conegut o amic que no té feina i/o no arriba a final de mes. Aquesta és la trista realitat d'un país espoliat fins deixar-lo més pelat que el cul d'una mona.
Però no tot és negatiu. Els que encara ens podem permetre algun luxe com anar a sopar a un restaurant, ara ja no cal reservar taula perquè sempre n'hi ha de buides. I els pocs que hi van, demanen menús del tipus "un plat de panga amb natxos i per beure un lambrusco rosat".
Deia l'humorista Luís Piedrahita que "en aquest món només hi ha dues menes de països, aquells en què hi ha més peus que sabates, i aquells en què hi ha més sabates que peus". Està clar que aquí, l'espoli ens obliga a anar descalços i sense mitjons.
La pregunta és, si continuem per aquest camí ens en sortirem?

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Arrogància insuportable

Si hi ha una qualitat que em faci molta ràbia, aquesta és l'arrogància. No m'agrada algú que gasta un orgull insolent, que creu que la Terra està sota els seus peus i que gira al seu voltant. Que creu que la perfecció no existeix, però que existeix ell, que en tot cas no ser perfecte no és la seva meta, sinó el seu punt de partida. Que et diu que vol ser com tu per tenir un amic com ell. Que voldria ser lleig un moment per saber què se sent. Que pensa que ningú és el millor del món, però que ningú el supera a ell. Que afirmi que ha deixat de ser arrogant per ser perfecte... En fi que difícilment puc establir cap relació d'amistat amb ningú així.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Paradoxa de la tria

La manca d'opcions aclareix meravellosament la ment. En canvi, una quantitat molt alta de possibilitats per escollir, desemboca en una insatisfacció que no sabem explicar, tal com afirma Barry Schwartz a The paradox of choice (La paradoxa de la tria). Cada decisió comporta un risc, amb el risc d'equivocar-se: aquest és el preu de la llibertat. Per això no hi ha res tan difícil com decidir-se. És l'estrès de viure en un món multi-opcional.
Exactament és el que li passa a la indecisa rateta envoltada de trampes, que és lliure per escollir la trampa que ha d'acabar amb la seva vida. Li costa prendre una decisió davant de tantes opcions negatives, perquè sap que quan es decideixi serà lliure de manera definitiva. El que potser no sap la pobra rata és que davant d'opcions de merda, la no-opció també pot ser una altra forma d'escollir, possiblement la menys pitjor.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Tempus irreparabile fugit

Que vol dir que el temps fuig de forma irreparable sense aturar-se, expressió que va fer fortuna com a inscripció per a rellotges de sol o a les portes de cementiri.
En tot cas, el valor del meu temps augmenta cada minut passades les onze de la nit. És a dir que tinc molta son, així que bona nit!

dijous, 27 de setembre de 2012

El món ja no és tridimensional

Tot i que no portem ulleres de 3D, sempre havia pensat que l'espai del meu voltant era tridimensional perquè tot el que veia té tres dimensions: amplada, longitud i profunditat. Fins i tot el Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics del 92 ho era. Però un dia, un tal Einstein va i diu que en realitat l'espai era tetradimensional, si incloem el temps com a quarta dimensió. Tot es va complicar ja que les dimensions d'un objecte variaven si aquest es movia molt, en concret a la velocitat de la llum. Ja res era absolut, sinó que tot era relatiu. Però no val la pena que ens escalfem el cap ja que la velocitat màxima a la que ens deixen circular és de 120 Km/h, lluny de la de la llum.

dimarts, 31 de juliol de 2012

El Petit Príncep

El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, és un conte aparentment per a nens que narra la història de la trobada entre un nen (el petit príncep) i un aviador que ha hagut d'aterrar al desert del Sàhara. Cada capítol relata una trobada del nen que no entén el comportament absurd de les persones grans. Cadascuna d'aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria.
El dibuix de sota és un dels dibuixos més coneguts que apareixen en el conte: mentre l'aviador hi veu clarament un barret, el petit príncep creu amb la possibilitat que una boa s'hagi empassat un elefant.
Posats a imaginar, podem pensar que l'elefant s'ha amagat en un barret perquè té por que vingui el petit rei caçador d'elefants que tots coneixem i l'acabi matant, però no té gràcia...

PD. El llibre Petit Príncep és una de les obres literàries més traduïdes del món i la seva primera publicació va ser simultàniament en anglès i en francès, el 6 d'abril de 1943 a Nova York. Tanmateix Antoine de Sanint-Exupéry va morir en accident d'avió el 31 de juliol de 1944 a la costa de Provença, probablement sense haver vist mai la seva gran obra publicada.

dijous, 26 de juliol de 2012

Pacte fiscal

Ahir #25juliol el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria el pacte fiscal, un pacte que després s'haurà de negociar amb Espanya que, recordem, allà el PP té majoria absoluta i per tant tothom sap que serà una pèrdua de temps que, juntament amb la crisi, pot ser letal pel nostre futur. Cal recordar la infausta i trista història de l'estatut passat pel famós ribot del Guerra? Un altre camí equivocat que perpetua la dependència a un estat depredador que no porta enlloc més que a la misèria vitalícia dels catalans.
En fi, que aquesta martingala del pacte fiscal m'ha fet recordar la Llegenda de Faust de Goethe, en què el protagonista pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. I al final, és clar, acaba pagant les conseqüències... Nosaltres hem cedit l'ànima i la vida a canvi de res i les conseqüències les tenim ben presents amb un país econòmicament destrossat, totalment desmotivat i sense futur..
Fer i desfer és treballar per al diable, una dita catalana que ve a dir que per evitar errades, convé saber cap on anem. I malauradament no ho sabem. El que si tenim clar és que si vas amb el diable, tu no el canviaràs, serà ell qui et canviarà a tu. I ja portem massa anys a l'infern.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Motivació professional

He descobert l'existència del llibre "En busca de lovework" de Joan i David Elías que tracta sobre la motivació a la feina. Una de les reflexions que s'hi troben és que el cap no ha de motivar l'empleat, sinó que ha de ser l'empleat qui ha de venir motivat des de casa, com un acte de maduresa professional. En cas contrari, de manera inconscient estem establint categories negatives ja que donem per suposat l'existència d'un motivador i d'un desmotivat. Aquesta idea pot sobtar en un primer moment, però de seguida se li veu que té tot el sentit de món.
Per millorar les relacions entre empleats i caps, proposen deu regles del lovework: anar al treball motivats de casa, ajudar a pensar a un altre, rendir comptes, acceptar nous projectes, comunicar per transmetre el coneixement, respectar les persones, coherència estratègica, avaluació científica, comunicar per orientar la motivació i no desmotivar al motivat de casa.
Em quedo amb la primera i l'última, que parlant en plata seria alguna cosa semblant a "d'acord, jo empleat vinc motivat i tu cap no em toquis els collons". Es tracta doncs d'una espècie d'acord implícit: per part del cap, liderar projectes i no persones, i per part de l'empleat, estimar allò què fa amb professionalitat. I ambdues parts, poder dedicar-se completament a la seva família o les seves aficions. L'empresa ha d'adaptar-se al treballador i al seu perfil i necessitats, ja que la feina és només una part de la seva vida.
Com diria Confuci, troba un treball que t'agradi, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Fabra Airlines

Passant de la sentència de Plató que diu que la burla i el ridícul són, entre totes les injúries, les que menys es perdonen, em ve molt de gust fer burla de l'aeroport sense avions del president de la Diputació de Castelló, el dia després de la fallida financera del govern valencià, #21juliol, i que ha provocat la petició de rescat per part d'Espanya, a la vegada rescatada per Europa.
Heus ací doncs, el nou avió de la companyia Fabra Airlines:

dimecres, 18 de juliol de 2012

Tenir por

Un home ha de tenir sempre el nivell de la dignitat per damunt del nivell de la por. La por és un estat d'ànim emocional desagradable com a resposta a una situació de perill. Hi ha diferents graduacions de por, des de la desconfiança, la inquietud, l'angoixa, el temor fins al terror o el pànic. De fet, som descendents de covards, ja que els valents que no van córrer suficientment, van ser devorats per les feres. Per això costa tant trobar-hi la dignitat en els animals bípedes.
Deia Jiddu Krishnamurti que la por és la causa de l'agressivitat. I una forma d'agressivitat és el desig de tenir prestigi, de ser poderós i ser reconegut com a tal per la societat. I tot per la maleïda por. Això és important per entendre una mica millor els poderosos d'aquesta societat nostra, tan donada al canguelo i plena de cagats.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Lluís XVI

El 14 de juliol de l'any 1789, Lluís XVI va escriure en el seu diari aquesta entrada: "rien" (res).
Amb aquesta merda d'anotació en el diari de la seva vida es desprèn que no tenia ni idea del seu futur ja que el rei de França ignorava que aquell mateix dia cauria La Bastilla i que la Il·lustració i tot el que ell representava arribava a la seva fi. I a més, poc després els francesos van poder comprovar que la seva sang no era pas blava.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Massa silenciosa

Avui 10 de juliol fa dos anys de la manifestació massiva a Barcelona (més d'un milió de persones) per mostrar el rebuig a la sentència del TC sobre l'Estatut i on la majoria de consignes i banderes eren independentistes.
Doncs bé, passat aquest temps, sembla que tot continua igual per no dir pitjor. Entre els que ens governen i la gran massa silenciosa i passota, estem arreglats. Penso amb la "por a la llibertat", que segons Erich Fromm és el que justifica el conformisme social. La por a ser lliure, a prendre decisions o a assumir responsabilitats sovint se supera seguint el corrent dominant. S'evita el conflicte ideològic i es busca el refugi de la majoria com a falsa normalitat. Aquest és el problema que hem de resoldre si algun dia volem aixecar el cap com a país. I cada dia es fa més urgent.

dissabte, 30 de juny de 2012

L'impacte de Tunguska

Un dia com avui 30 de juny però del 1908 va haver una forta explosió a Sibèria, coneguda com l'impacte de Tunguska, en què un cometa d'alguns centenars de tones va impactar sobre l'atmosfera i va arrasar més d'un parell de milers de km2 en aquella zona.
Aquests tipus de fets ens recorden que no som més que una insignificant i minúscula peça dins de l'immens mosaic de la natura, en un món infinitament immens i impossible fins i tot d'imaginar-lo. Un gra de sorra a la platja infinita del desgavell universal. O com deia Carl Sagan, "no som res més que pols d'estrelles".
I des del punt de vista existencial, la nostra vida no és més que una coma en les pàgines d'una història sense fi. En definitiva, que no som res, que les nostres preocupacions són infinitament petites i per tant no val la pena preocupar-se'n de manera excessiva o més del que pertoca.

Comparació de la grandària dels planetes

dilluns, 25 de juny de 2012

Possibilitats del Gmail

El Gmail de Google és una molt potent eina de correu electrònic intuïtiva, eficaç i útil, amb més de 7 GB d'emmagatzement, menys spam i accés des del mòbil. Però també ofereix algunes possibilitats que segurament són desconegudes per la majoria (com jo mateix fins avui):
  • Et permet posar un "+" i el que sigui després del nom d'usuari. Exemple: nomusuari+elquesigui@gmail.com. És utilitzat pels qui es dediquen a enviar spam.
  • L'adreça nomusuari@gmail.com i nomusuari@googlemail.com és la mateixa, encara que no serveixi de res.
  • També et permet posar els punts que vulguis al nom d'usuari, ja que no els reconeix: nomusuari@gmail.com = nom.usuari@gmail.com = n.o.m.u.s.u.a.r.i@gmail.com. Ningú pot registrar cap altra combinació de la teva direcció amb punts o sense punts.
Així, per tenir un compte Gmail a través de Google, tens dret a tenir calendaris, gestionar fotografies, webs, etc. però sobre tot disposes d'un disc dur virtual on pots emmagatzemar els teus documents personals. D'aquesta manera, els arxius personals els tens disponibles des de qualsevol ordinador. És un gran núvol on s'hi acumula moltíssima informació, com ho va ser en el seu dia la biblioteca d'Alexandria. Esperem però, que a Google tinguin extintors.
Per cert, la capacitat d'aquest disc dur virtual és més que suficient per a qualsevol particular, però si te l'acabes, pagant sant Pere canta.

dijous, 21 de juny de 2012

Martingala

Paraula que quan la sents, ja sona a tripijoc o engany, que és exactament el que penses quan utilitzes segons quins serveis dels anomenats low cost. Com s'ha dit sempre, el que és barat acaba sortint car.
Circula per la Xarxa un conte que, a més de divertit, és un exemple de servei-martingala:

El president d'una companyia aèria -que no diré el nom, només que és molt coneguda pels seus vols barats-, entra en un pub i demana una Guiness.
-- “Un euro”, li diu el cambrer.
-- “Què barat!”, pensa ell mentre deixa la moneda al damunt de la barra.
-- “Perdó, però si no ha portat el seu propi got, són dos euros més”, li adverteix el dependent.
El president treu malhumorat les monedes, agafa la gerra i se'n va cap a una de les taules del local quan la veu li interromp de nou:
-- “Si seu en una taula, haurà d'afegir un extra de tres euros i com no ha reservat seient, haurà de pagar altres dos euros més".
L'executiu irlandès, molt enfadat, s'acosta al dependent i li etziba:
-- “ Això és un abús!, vull parlar amb el responsable del pub”.
El cambrer, tot somrient li contesta:
-- “Només hi pot contactar per correu electrònic. Per cert, si no renta el got, són dos euros més. I, si us plau, retiri'l abans de marxar".


dimecres, 20 de juny de 2012

Twitter en català

El mur del Twitter era l'idioma i ja no ho és perquè avui  20 de juny ja el tenim en català, l'endemà mateix de la bajanada del govern de l'Aragó per inventar-se una nova llengua anomenada "aragonès oriental". Tot per no haver de dir-li català, que és una paraula que a molts els crea paràlisi facial en pronunciar-la i a més els surten grans.
En fi, que avui és un bon dia per dir que:
  • parlo en català
  • penso en català
  • escric en català
  • somio en català
  • estimo en català
  • m'il·lusiono en català
  • recordo en català
  • imagino en català
  • gaudeixo en català
  • llegeixo en català
  • ploro en català
  • m'emociono en català
  • treballo en català
  • estudio en català
  • visc en català
  • vaig al vàter en català
  • i des d'avui també tinc el Twitter en català!!!
Ara, a pel DNI.

dijous, 7 de juny de 2012

Moment idoni per a l'austeritat

He llegit un article d'economia de Paul Krugman amè i que m'ha fet dubtar sobre un paradigma mental que pensava que era inqüestionable. Sempre havia pensat que l'endeutament de l'economia d'un país es podia comparar amb els problemes d'endeutament d'una família, que en aquest cas si s'ha endeutat massa, s'ha d'estrènyer el cinturó.
Doncs resulta que era una metàfora dolenta perquè és errònia:

"Els nostres deutes consisteixen sobretot en diners que ens devem els uns als altres; i, encara més important, els nostres ingressos provenen principalment de vendre'ns coses els uns als altres. El que tu gastes ho ingresso jo, i el que jo gasto ho ingresses tu".

Dit d'una altra manera, quan tothom retalla despeses, també baixen els ingressos de tothom, i al final els nostres problemes d'endeutament no milloren sinó que empitjoren. Ja ho deia John Maynard Keynes: "el boom, no la depressió, és el moment idoni per a l'austeritat".
En resum, això de reduir dràsticament despeses quan l'economia va malament és una estratègia contraproduent, perquè només agreuja la depressió. Tot plegat, sembla un raonament lògic.

dimarts, 5 de juny de 2012

Entropia

Hi ha paraules que n'has sentit a parlar dins d'un context determinat i més o menys entens el seu significat, però quan et preguntes què collons volen dir, te n'adones que no tens ni puta idea (és la primera frase i ja hem col·locat dues paraulotes). I si et pregunten per la seva definició, intentes dissimular amb excuses del tipus "no sé com explicar-t'ho", "ara no me'n recordo" en comptes de reconèixer que no ho saps, i què?
Una d'aquestes parauletes és "entropia". Segons el DIEC, es defineix com "la magnitud que mesura el grau d'informació no aprofitable que dóna una font segons el seu nombre de respostes possibles". No cal dir que en un primer moment, em vaig quedar igual. Vaig haver de consultar una font complementària com la Viquipèdia, on he trobat l'exemple que ajuda una mica en la seva comprensió: quan ens diuen que "els carrers són molls", la informació que aporta és diferent en funció de si ha plogut o no (si no ha plogut, potser els han regat...). És a dir, en un mateix missatge, la quantitat d'informació pot ser diferent. L'entropia doncs, ens permet dir les coses de manera senzilla, sense redundàncies, en funció de l'entorn. Per exemple, no és el mateix dir en un restaurant que "a mi m'agrada la carn i el peix", que dir-ho en una discoteca a les quatre de la matinada. En tot cas, el tipus de fam és diferent.
Per complicar-ho una mica més, a l'entropia també se la defineix com la tendència de l'Univers al caos i el desordre, on sempre és més fàcil que un ou es trenqui que no pas que es recompongui.
Queda clar?

dissabte, 2 de juny de 2012

L'estiu ja és aquí

Avui 02 de juny inauguro de manera precipitada l'arribada de l'estiu, si més no, en el meu calendari personal. Això significa recuperar de la cambra de les andròmines, el para-sol per començar a fer vida a la terrassa, que a 25 graus i amb un ventet suau, s'hi està molt bé. El temps és fantàstic i és dissabte, el millor dia de la setmana. I encara em queda per davant el diumenge com a reserva, per si el dissabte no ha estat el que havia de ser. De vegades et crees massa expectatives, però com a mínim t'ajuden a reactivar les endorfines, una mica destrempades durant la setmana.
Possiblement no passi res de l'altre món, però què més dóna, l'important són les petites il·lusions, com la llibertat de perdre el temps a perdre el temps i en creure que avui és possible qualsevol aventura.

divendres, 1 de juny de 2012

Les estrelles de mar no pateixen alzheimer

Entre altres raons, perquè les estrelles de mar no tenen cervell, l'òrgan que serveix per a que pensem que pensem i per a Woody Allen i altres, el segon òrgan preferit.
Avui #01juny he vist a TV3 el documental "bicicleta, cullera, poma" i ja havia sentit que havia guanyat un Goya i que tenia molt bona crítica. Doncs es queda curt. És una gran obra, molt ben feta, impressionant, didàctica i emocionant. M'ha sorprès molt positivament la figura i persona de Pasqual Maragall i de la manera que, juntament amb la seva família, estan plantant cara a l'Alzheimer, una maleïda malaltia que acostuma a donar-se a partir dels 65 anys i es caracteritza per la pèrdua progressiva de memòria de manera irreversible fins a no ser capaç de recordar si hem dinat o no, on és la dreta o l'esquerra o no reconèixer la teva filla.
Em quedo amb una dada per pensar-hi: 1 de cada 3 persones acabarà patint-la.


dijous, 31 de maig de 2012

La llei del tabac no és cap cortina de fum

Segons la OMS, avui #31maig és el Dia Mundial Sense Tabac. Per tant, faré un esforç i avui no fumaré. Clar que si mai he fumat, no crec que em costi gaire complir el propòsit. Però tant és, l'important és tenir reptes, si són fàcils millor. Més que res per evitar frustracions innecessàries. No oblidéssim pas que formem part d'una societat on impera la llei del mínim esforç, el far que il·lumina el nostre camí. Doncs què millor que donar exemple amb esforços mínims. Més que res per evitar ser assenyalat com a "raro".
Dites aquestes bajanades, és evident que amb el pas del temps, això de fumar ha perdut pistonada. Ja no està de moda, al contrari, la llei del tabac ha col·locat els fumadors com uns delinqüents perillosos. Exagerat, però saludable.

dimecres, 30 de maig de 2012

Ras i curt

Avui volia escriure un post pel bloc, però a la primera frase, després de la tercera coma, ja m'he bloquejat.

divendres, 25 de maig de 2012

Gruyère

Tota la vida havia cregut que el formatge de gruyère tenia més forats que un colador i avui he descobert que he viscut en una gran mentida: resulta que no en té ni un. En realitat, el formatge de forats és l'emmental, que és de la mateixa família del gruyère i segurament d'aquí ve l'errada.
La primera vegada que vaig conèixer l'expressió "tenir més forats que un formatge gruyère" va ser en el còmic de Mortadel·lo i Filemó (en castellà, és clar, ja que Franco encara no havia canviat de barri). A partir d'aquí, l'he sentida tantes vegades que al final no en tenia cap dubte que el formatge dels forats era el gruyère. Tot un exemple del que és capaç el principi de Goebbels: allò de “si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat”.
Recuperat ja de la sorpresa inicial, aquesta anècdota no ha fet més que reforçar la meva idea de que tot és mentida mentre no es demostri el contrari. Fins i tot la mateixa veritat pot estar distorsionada. Com la falsa conclusió que ens porta la coneguda fal·làcia del formatge:
  • Si hi ha més formatge, també hi haurà més forats.
  • Si hi ha més forats, és evident que hi haurà menys formatge.
  • Per tant, si hi ha més formatge, llavors hi haurà menys formatge.

dijous, 24 de maig de 2012

La clau és la crisi

Allò de que les crisis poden ser una oportunitat, vés per on, és possible que sigui veritat. Ara veig, més que mai, que la independència de Catalunya és ben bé possible. I tot gràcies a la crisi: haver arribat a aquesta situació de precarietat tan bèstia ha posat al descobert això del dèficit fiscal català. S'ha fet visible per a la gran massa social, la trista realitat de pagar el doble i rebre la meitat pel simple fet de viure a Catalunya, l'únic lloc on es retallen els sous i els serveis. S'ha instal·lat a la societat catalana la percepció que no tothom paga la factura de la crisi i a fer-se més evident que mai, que això de dependre d’Espanya resulta molt car i una presa de pèl. La situació econòmica ha disparat la precarietat i molts han passat de la pobresa a la misèria.
Deia Karl Vogt que "la injustícia condueix a la independència" i actualment la gent comença a estar farta de tanta injustícia: no pot estrènyer-se més el cinturó i abaixar-se els pantalons al mateix temps. D'aquí que hagin sorgit ja, iniciatives pròpies de desobediència civil, com és la campanya del #novullpagar a les autopistes o la de pagar els impostos a la hisenda catalana -i no a l'espanyola- per part d'alguns empresaris catalans.
Davant de tot això, el rei de l'eufemisme, de fer volar coloms i marejar perdius com CiU, ho té difícil, ja que cada vegada li costa més això d'aparentar el que no som i de dissimular les nostres misèries. I comencen a sospitar que la gent ha deixat de creure de manera definitiva en això de continuar per camins que s'han demostrat fracassats. Ens trobem en un moment històric, on els partidaris de continuar sent dependents, els passa com als pianistes que acompanyaven les pel·lícules de cine mut: que ja no tenen arguments per mantenir-se en el passat perquè el futur és dels que s'estimen la llibertat de poder volar sols.

dimecres, 23 de maig de 2012

No tinc temps, l'excusa imperfecta

Quan no tenim temps, el que si tenim és l'excusa per justificar el per què no hem fet el que hauríem d'haver fet. És per tant una manera de tranquil·litzar la pròpia consciència, sempre i quan es tracti d'una situació puntual i no crònica. Ja se sap, no es pot abusar de l'abús.
Per motius personals, feia uns quants dies que he hagut de gestionar les 24 hores del dia tenint en compte aquella màxima de què "les coses importants no són les coses". Per aquest motiu, he hagut de prioritzar el temps amb determinades coses importants versus coses com ara el temps d'oci. D'aquí que, ara feia uns quant dies que no actualitzava el bloc. Avui, he aconseguit trobar un foradet petitet que m'ha servit per aquest comentari. Ho necessitava, més que res perquè m'ajuda a tenir el cap en millors condicions per trobar temps quan creus erròniament que no en tens.

divendres, 18 de maig de 2012

Carallot

Si hi ha una paraula castellana prou arrelada al llenguatge popular català, aquesta és "gilipollas". És una paraula tant interioritzada pels que ens hem mogut per l'àrea metropolitana de Barcelona, que quan necessites insultar algú, automàticament et surt de dintre aquesta expressió. I per rematar-ho i quedar-te ben satisfet, només cal posar un cert èmfasi en la "o".
Aquí la normalització lingüística s'ha trobat amb un os, ja que es tracta d'una paraula que costa trobar l'equivalent en català. Segons Magí Camps, coordinador de l’edició en català de La Vanguardia, la millor traducció és la de "carallot". Està clar que si el conegut personatge del Buenafuente s'hagués batejat així, hauria estat tot més fàcil, però precisament va escollir el mot en castellà perquè sembla tenir un plus de contundència, que la persona sigui encara més imbècil, més idiota...
En fi, que si volem normalitzar-nos, haurem de d'acostumar-nos a dir "carallot", i deixarem "gilipollas" per a casos d'estricta necessitat. O això o deixem d'insultar, cosa realment difícil en un món tan ple de carallots.

diumenge, 13 de maig de 2012

Baixa moral

Si l'estat d'ànim fos un pèndol, ara es troba en el moment descendent. Es tracta d'una certa tensió al cap, potser estrès, que fa que el nivell de l'acontentament general estigui més avall del què és habitual. En altres ocasions, la pròpia capacitat de relativitzar les coses ha funcionat correctament, però hi ha dies que això deixa de fer-ho. Ja se sap, el cervell és una màquina tan perfecta que t'avisa quan alguna cosa no va i que és millor canviar alguna peça abans no faci malbé tot l'engranatge que pugui provocar alguna avaria més seriosa. I en realitat no passa res que justifiqui aquest desànim, sinó que és la suma de factors diversos que et porten -sense voler- cap a un camí farcit de pedres, quan tu el que prefereixes és el camí de roses. I quan t'esforces per retornar al mode satisfacció, les circumstàncies no et deixen.
I vet aquí que mentre escrivia això he vist la llum per recuperar el somriure tan si miro enrere com endavant: si el problema de tot plegat són les maleïdes circumstàncies, doncs me n'haig de desprendre'm d'aquestes el més aviat possible...

dilluns, 7 de maig de 2012

L'estel prohibit

L'estel s'eleva més alt en contra del vent, no al seu favor. És una de les tantes frases mítiques del personatge Winston Churchill que ens recorda que les dificultats també poden ser positives, siguin estels o persones. Precisament per culpa d'un estel, una nena de 9 anys de Tàrrega va tenir dificultats amb una persona molt negativa. Resulta que aquesta nena té per costum incloure un estel damunt de la "i" del seu nom Laia (recordem que té 9 anys). Doncs bé, se'n va anar a tramitar el seu primer DNI i el funcionari espanyol amb el cervell estrellat que la va (mal) atendre, no admetia que la nena posés una estelada en la seva signatura (recordem que té 9 anys). Probablement si el dibuixet hagués estat un toro, cap problema. Aquí la mare va estar bé, va plantar cara a l'intolerant de torn i es va negar que la seva filla canviés la signatura. Tot plegat una ximpleria, però que demostra que aquest país, la pudor a naftalina no acaba de marxar...

dimecres, 2 de maig de 2012

Enfonsament Ibex-35

Quan comença a entrar l'aigua, comença el procés d'enfonsament. Frase lògica d'Iñaki Gabilondo. De fet, ja fa temps que l'aigua entra sense parar i el seu nivell ja ha arribat a la coberta principal. Avui mateix 2 de maig la borsa s'ha avançat en l'enfonsament: l'Íbex-35 ha tornat a nivells de 2003. Ara que el vaixell és a punt de convertir-se en submarí, ¿què podem fer els passatgers que desgraciadament ens ha tocat viatjar en aquest vaixell en procés de desballestament? Doncs sí, escoltar els compassos del "Nearer, my God, to Thee (Més a prop, oh Déu, de tu)", la cançó que la Wallace Hartley Band interpretava mentre el RMS Titànic se n'anava al fons, lloc on ens hi acabarem trobant tots: tant els que volíem salvar-nos en un bot petit que flotava, com els que no volien abandonar el gran vaixell perquè el creien insubmergible ni tampoc volien que ningú marxés...
El game over és més a prop que mai.

Nearer My God To Thee

dissabte, 28 d’abril de 2012

Atzucac

Paraula que vol dir embolic que sempre m'ha sonat estranya, com si provingués de l'idioma asteca (segur que formava part del vocabulari de Moctezuma). Però per a embolics, l’exemple del cas que ve a continuació, difícil que passi però no impossible:

El Pere té 25 anys i està casat amb la Marta, una vídua de 45, que té una filla de 26 anys de nom Paula i que per tant, ara també és la seva filla.

A la vegada, el Lluís, pare del Pere, s’ha casat amb la Paula i filla del Pere.

Actualment doncs, el pare del Pere s’ha convertit també en el seu gendre i per consegüent la Paula s’ha convertit també en la filla, la nora i la mare del Pere.

La Marta i el Pere esperen un fill, el qual es convertirà en el germà de la Paula, la dona del pare del Pere, fet que el convertirà també en el seu cunyat.

En conseqüència, el fill del Pere serà alhora el seu oncle ja que és el germà de la seva mare.

La cosa no acaba aquí perquè la Paula i el pare del Pere també esperen un fill, que serà alhora el germà i el nét del Pere ja que és el fill del seu pare i de la filla de la seva dona.

Així doncs, el Pere serà alhora el germà del seu nét.

I com el marit de la mare d’una persona també és el pare d’aquesta persona, resulta que el Pere és el pare de la seva dona Marta i germà del seu fill.

Total que el Pere passarà a convertir-se en el propi avi i a la vegada el pare, el fill i el nét d'ell mateix.


dimecres, 25 d’abril de 2012

Sense temps

No tinc temps ni per perdre el temps. D'un temps ençà, tinc la sensació que el temps passa més ràpid. Si per un moment suposem que això fos veritat i tenint en compte la fórmula física que diu que la velocitat és igual a l'espai dividit pel temps, ¿significa això que la meva velocitat ha augmentat? O pitjor encara, si la velocitat és la mateixa, ¿vol dir que el meu recorregut vital s'escurça? Si és així, no em queda més remei que anar més a poc a poc, si vull allargar el temps per fer el mateix espai de cada dia...
I si m'aturo i no em moc del lloc, ¿llavors el temps també s'atura? Totes aquestes bestieses em passen pel cap quan me n'adono que em falta temps per escriure al bloc...

dilluns, 16 d’abril de 2012

La vida és una claveguera plena de cucs llefiscosos trossejats

Tranquils, que encara toco de peus a terra. Ja sé que el títol és apocalíptic però era per atraure't fins aquí: ja se sap, el morbo de les desgràcies alienes sempre atrau. Però no és el que sembla, només és una introducció impactant per comentar la frase següent: "Tothom necessita un espai i un temps per desconnectar, per alliberar-nos del passat, oblidar temporalment el present i no pensar en el futur".
És de la col·laboradora del diari Avui Estefania Carreño, una frase que me la faig meva perquè a més de ser enginyosa hi estic absolutament d'acord. Cadascú necessita el seu petit oasi de llibertat per poder veure la vida en color i no només en blanc i negre. És una espècie d'alliberament de la rutina del dia-a-dia per continuar motivat amb l'arribada de l'endemà. I aquest bloc ve a ser un d'aquests espais i temps de llibertat que m'ajuden a dissimular la pudor que fa la claveguera de la vida.

dijous, 12 d’abril de 2012

Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap

Els catalans, ara som més pobres que mai i això prou que ho sabem. Fins ara teníem una llibertat d'aquella manera, ja que està prohibit fer referèndums, però almenys teníem salut o si més no, un sistema sanitari que ens deixava com nous. Això s'ha acabat perquè els metges estan encabronats pel tema de les retallades i amb raó: ells no es poden permetre errades de producció i arribaran fins on puguin. Al final, qui en sortirà perjudicat seran els clients, és a dir els malalts.
I tot això pel fet de viure a Catalunya. Us poso un tros del comentari de La Vanguardia el diumenge 10 d'abril de Jordi Barbeta que parla sobre la sanitat catalana:
"El dèficit fiscal de Catalunya, és a dir, la contribució dels catalans per sostenir l'estat espanyol es calcula entre 15.000 i 20.000 milions d'euros anuals. Amb la despesa sanitària dels bascos o dels extremenys, la sanitat catalana en comptes de 850 milions de dèficit tindria prop de 2.000 milions de superàvit. I la sanitat pública la utilitzen tant els que són independentistes com els que no".
Què, fa ràbia, eh?
Per tant, el millor que podem fer, és intentar no trepitjar mai un hospital, entre altres, perquè fins i tot les nostres infermeres hauran de marxar a l'estranger perquè aquí no podran viure. No tenim més remei que fer esport diàriament i menjar més verdura!

dilluns, 9 d’abril de 2012

El 100è dia de l'any

Avui 9 d'abril és el 100è dia de l'any i curiosament també fa 80 anys del naixement d'una mona: la "Cheetah" de Tarzan, recentment traspassada. Un cas força estrany, si tenim en compte que l'esperança de vida dels ximpanzés en captivitat no sobrepassa els 50. La pregunta és, ¿com pot haver viscut tants anys? Són preguntes interessants, com la que tothom s'ha fet algun cop, sobre ¿què va ser primer, si l'ou o la gallina? Possiblement va ser l'ou, però no el de gallina ni tampoc el de Pasqua. I aquí ve el gran dubte de veritat que molts ens fem precisament avui dia de la mona, ¿per què els pollets de la mona mai arriben a ser gallina? Són misteris sense resoldre.

dissabte, 7 d’abril de 2012

La salut

Avui #07abril és el Dia Mundial de la Salut, adient per recordar que la salut no és coneguda fins que és perduda. I que cadascú té a les seves mans l'oportunitat de reduir o augmentar la possibilitat de patir malalties. Perquè, portar una vida sana està dins del nostre cercle d'influència. Simplement cal tenir cura amb l'alimentació i fer habitualment algun tipus d'activitat física. No és infal·lible, però és una bona estratègia que assegura un màxim benefici amb un mínim de risc i un mínim de cost.
Artur Schopenhauer va dir "generalment, les nou dècimes parts de la nostra felicitat és fonamenten en la salut". Per tant, tinguem-hi cura, val la pena.

dimecres, 4 d’abril de 2012

La selecció natural

De fet, la teoria de l'evolució ve a ser un càsting permanent de la natura, de tal manera que la supervivència afavoreix aquell que millor s'adapta a l'entorn que li toca. Tenim un bon exemple amb la tortuga, un animal prehistòric que ha sabut adaptar-se en diferents medis: originalment era terrestre, 100 milions d'anys després de la seva aparició, algunes van evolucionar per a ser aquàtiques i 50 milions després van evolucionar per a ser marines. Qui sap si algun dia, també aprendran a volar.
No té res a veure amb la introducció, però sí amb un altre tipus de selecció natural: avui #04abril fa exactament 108 anys del primer partit d'una selecció catalana i tot i el pas del temps, l'evolució no ha estat gens implacable, no ha evolucionat gaire. Tot just, tenim el clàssic partit de futbol de costellada per Nadal i prou. És el que passa quan una societat no sap adaptar-se a l'entorn i que ha de demanar permís fins i tot per existir. Els trilobits devien ser els artròpodes catalans de l'època.

dimarts, 3 d’abril de 2012

No em fan cap gràcia les chirigotas

Aquest matí he sentit per la ràdio una chirigota, que per a qui no ho sàpiga, és una espècie de cantarella carnavalesca que pel que sembla, es veu que fa gràcia. Doncs bé, la lletra de la cançoneta diu -literalment- coses com "a la mierda con los catalanes" o "a la mierda Cataluña". I si algú no s'ho creu, pot veure el vídeo que corre pel Youtube. Per sorprenent que sembli, el fet d'escoltar aquest menyspreu ni tan sols m'ha afectat, bàsicament perquè ja m'és absolutament igual tot el que diguin a fora. És la indiferència en el seu grau màxim.
Dit això, convé saber que el codi penal espanyol (art. 510), castiga amb presó de tres anys les actituds racistes i xenòfobes, en concret la difusió d'informacions injurioses contra membres o associacions pel simple fet de pertànyer a una ètnia o raça determinada, siguin jueus o catalans.
Tot i així, tinc la impressió -per no dir la certesa- que la fiscalia general de l'estat no actuarà d'ofici, més que res perquè en aquest estat que ens ha tocat patir, està molt interioritzat que això d'insultar els catalans és d'allò més normal, que dóna vots i a més surt gratis. D'exemples d'estimació subliminal que ens tenen, tenim Don Pedro Pacheco, secretari general del Partido Socialista d'Andalusia dels anys 90, que va dir "Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña"; o l'inefable José Rodríguez de la Borbolla, president de la Junta de Andalucía que va també va deixar anar sense despentinar-se "Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes"; o més recentment, el diputat socialista andalús Alfonso Guerra, quan tot cofoi va deixar anar allò de "nos hemos cepillado el Estatut". I no passa res, al contrari cauen d'allò més simpàtics...
Deia Jaume Perich, humorista aquest de veritat, que "el racisme és tan irracional com jutjar el contingut d'un llibre per la coberta". Efectivament, cada persona és un món, sigui d'on sigui. Per això d'entrada hem de tractar correctament a tothom. Ara bé, que ningú esperi que estimi a qui m'apunyali o a qui li rigui les seves gràcies. Per aquests catalanòfobs, creu i ratlla.

dissabte, 24 de març de 2012

50 anys

Si fos un gos, avui #24març tindria uns 350 anys, però no és el cas. Arribat fins aquí, començo a tenir la perspectiva de les coses (potser massa) i el sentit de la pròpia existència. Però també té els seus avantatges:
  • Ara sí que m’importa una merda el currículum. De fet, als 40 anys ja no m'importava...
  • Si algun dia formés part d’un grup d'ostatges, seria dels primers a ser alliberat.
  • Ningú et demana que entris a rescatar persones d'un edifici en flames, perquè et veuen vell.
  • Deixes de ser un hipocondríac perquè ara sí que tens dolors de veritat.
  • Ja no tens por a les caigudes en el llarg i difícil camí de la vida, gairebé totes les hòsties ja te les has donat.
  • Pagar una mútua mèdica, ara ja comença a tenir sentit, tot i que passo.
  • Les meves articulacions pronostiquen el temps, millor que els meteoròlegs.
  • Els meus secrets estan segurs amb els meus amics perquè ells tampoc els recorden.
  • La meva rotació de neurones actives ha arribat, per fi, a una quantitat manejable.
  • Puc viure sense sexe, però no sense ulleres. 
  • Quan faig una festa, els meus veïns no s'assabenten de res.
  • La roba que em compro ja no passa de moda mai.
  • Comences a no ser indispensable i això és molt còmode.
  • No veus les lletres d'aprop, però veus als idiotes de lluny.
Ara parlant en serio, fer 50 anys fa una mica de respecte perquè tècnicament comences a ser vell, perquè així és com et veu tothom, encara que mantinguis una salut física i mental raonable i que et consideris vital, jove i entusiasta, vaja, com un iogurt caducat. Ja sé que és un tòpic, però no te n'adones i ja han passat 18.250 dies que transites per aquest món de déu, però reconec que ara em trobo millor que als 40; i als 40 millor que als 30; i als 30 millor que als 20... I quan parlo de trobar-me bé vull dir satisfet des del punt emocional, cosa que em dóna aquell punt d'harmonia i d'equilibri necessaris per continuar endavant i motivat amb el dia a dia. Com diria Groucho Marx, si segueixo complint anys, acabaré morint-me. Però d'això es tracta, d'anar-ne complint, quants més millor. Això sí, sempre amb dignitat.

dimecres, 21 de març de 2012

Abans de la meva segona marató

Córrer no és de covards, sinó que és un cercle virtuós: corres, et trobes millor físicament i mentalment, per tant quan necessites sentir-te millor, corres. Aviat descobreixes que córrer es converteix en una necessitat que forma part d'una manera sana d'entendre la vida on tu portes el teu ritme i que pots practicar quan i on vulguis. I tan sols necessites roba còmoda i -això sí- unes bones vambes. I el més fantàstic de tot: pots córrer durant tota la teva vida.
Falta molt poc per fer la meva segona marató, la de Barcelona, i a dia d'avui  21 de març els nervis ja comencen a bullir ja que s'apropa el dia de tornar a fer 42,195 Km, tot una bestiesa. I si aconsegueixes acabar-la en un temps digne, llavors és una passada: tens una barreja de sensacions i d'emocions molt semblants a la felicitat perquè et demostres que has superat un gran repte gràcies al teu esforç. És llavors quan te n'adones que, malgrat les limitacions que tots tenim, si volem som capaços de quasi tot.

dilluns, 19 de març de 2012

Dia del pare

Una típica i normal conversa entre pare i fill avui 19 de març, dia del pare:
  • PARE: Com ha anat?
  • FILL: Bé.
  • PARE: Qui ha anat?
  • FILL: Tots.
  • PARE: Què heu fet?
  • FILL: Res.
Finalment, si el fill és adolescent i no t'ha enviat a la merda, pots donar-te per satisfet.

diumenge, 18 de març de 2012

Serendípia

Jo no busco, trobo. Ho va dir en Pablo Ruiz Picasso molt abans que existís el buscador Google i probablement tampoc coneixia la serendípia o descobriment inesperat d’alguna cosa mentre en buscàvem una altra de diferent. Un exemple d’això, és l’arribada de Colom a Amèrica. En canvi, rentar el cotxe per fer que plogui, no ho és.

http://www.eluniversodelosencillo.com/serendipia/

dissabte, 17 de març de 2012

Tal fas, tal trobaràs

Significa que les males accions solen arribar a ser castigades. El cas és que ahir vaig veure la pel·li de 8tv" Esgarrifança en la nit" (en realitat era "Escalofrío en la noche", ja que la vaig veure en castellà). Potser és una de les més fluixes de Clint Eatswood, però tot i així qualsevol film d'ell sempre val la pena. La temàtica va d'un locutor de ràdio nocturn que es cita amb una obsessiva fan seva que no toca vores, és a dir que està més sonada que una campana i... bé, no explicaré el final.
El cas és que hi surt un policia que s'atreveix a jutjar la seva conducta faldillera i les seves conseqüències amb la frase "El que a hierro mata, a hierro muere". I és clar, immediatament em vaig posar a pensar quina podia ser la seva millor equivalència en català. Finalment, crec que la he trobat amb el títol d'aquest post.

dijous, 15 de març de 2012

Alea iacta est!

O sigui, els daus ja estan llançats, frase del gran Juli Cèsar (Gaius Iulius Caesar) que moria assassinat en els idus, és a dir #15març de l'any 44 aC. Aquesta frase és una de les meves favorites perquè és fàcil de recordar i fa goig de dir-la en llatí amb el seu significat al·lusiu a la sort, quan la cosa ja no depèn de nosaltres, sinó del destí. Aquesta sort que, com les monedes, sempre té una cara i una creu. Per exemple, la cara de la sort seria trobar una agulla en un paller; la creu, seria punxar-se.

dijous, 8 de març de 2012

Josep Pla

El 8 de març de 1897 naixia a Palafrugell el nostre gran prosista de la literatura catalana, Josep Pla i Casadevall. De sempre li he tingut una certa simpatia per la seva estranya personalitat, pel seu posat de pagès i -esclar- perquè un dels primers llibres que vaig llegir de jove va ser el dietari "El quadern gris", que vindria a ser com un bloc que es va avançar en el temps. Crec que d'aquí em va venir l'interès de tenir un bloc.
Lluís Racionero explica d'ell, que quan escoltava alguna cosa inversemblant o absurda, és posava la boina al revés i seguia atenent el seu interlocutor, que desconcertat, sovint callava o canviava d'assumpte; i no era per menys.
Deia que passar l'estona era la cosa més important de la vida. I en això estem!
www.revistarambla.com

diumenge, 4 de març de 2012

Anècdota de Sherlock Holmes

El dia 4 de març de 1881 es va publicar la seva primera narració de l'investigador Sherlock Holmes, personatge creat per Arthur Conan Doyle
L'autor sempre explicava la mateixa anècdota de quan va arribar a Zuric en què va agafar un taxi i quan va arribar a destí va preguntar al taxista què li devia:
- No em deu res. Prefereixo que em dediqui un llibre seu.
Conan Doyle es va quedar de pedra i li va dir al taxista:
- Com sap vostè que sóc escriptor?
- Això és molt fàcil, va respondre el taxista. Vostè es troba a Zuric, per les seves sabates estan cobertes de pols que no és de Zuric. Pel disseny de les sabates veig que són angleses, per tant, és pols de Londres. A més, vostè té una taca de tinta als dits, cosa que el delata com a escriptor...
- És més llest que Sherlock Holmes, li va dir Conan Doyle.
- Sí senyor, a més en la seva maleta està escrit clarament Arthur Conan Doyle.
www.quora.com

dissabte, 3 de març de 2012

Desassossec

Una paraula amb cinc esses no és normal i per això m'agrada, encara que el seu significat denoti intranquil·litat. El mateix desassossec que ens aporta l'actual situació econòmica i el mateix nombre d'esses que sumen juntes les paraules "crisi, recessió i depressió", que són tres tipus d'estats econòmics negatius. Hem viscut la crisi , ara tot just entrem en recessió i pel que sembla anem de camí a la depressió, potser també anímica. Un cicle pervers i inevitable que com una llosa ens cau al damunt.
Ja sabem què és la crisi, en què, qui més qui menys té la butxaca més retallada, és més pobre i en general la precarietat es dispara. Doncs la recessió és un estat encara pitjor que es dóna quan el creixement del PIB (el que produeix un país) és negatiu durant dos trimestres seguits. O el que és el mateix, la pobresa ja campa per tota arreu i s'ha instal·lat en molts menjadors de l'anomenada classe mitjana.
I si la situació no millora -cosa bastant probable atenent el que ens diuen els polítics que ens manen, els economistes i el mateix sentit comú- acabarem en una depressió que ve a ser com una aturada cardíaca de l'economia, de la qual no sabem si ens en sortirem. És una situació en què els preus baixen perquè ningú compra res perquè no hi ha diners i l'atur es dispara. És a dir, que seran molts -massa- els qui passaran de la pobresa a la puta misèria (la misèria sempre necessita companyia).
Vés, qui ho havia de dir quan no fa gaire temps, més d'un somiava un tren de vida i ara viu corrent darrere del tren.
-----
PD. I vull deixar constància que avui em sento especialment optimista.

comodejar.info

dimecres, 29 de febrer de 2012

La Conferència Episcopal

Frase de Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais que ens indica el mal que pot fer una calúmnia, especialment si la falsedat es llança a través d'un mitjà de comunicació. És allò de "calumnia que sempre queda alguna cosa".
Per això me n'alegro tant que La Cope (emissora de ràdio de la Conferencia Episcopal), hagi estat condemnada a pagar 200.000 € per haver acusat falsament de dopatge els jugadors del Barça. Serveix per recordar a determinats mitjans sense escrúpols on es troba el límit de la vergonya i que si el traspassen, com a mínim, no els surti gratis. De tant en tant, es fa justícia. Visca el Barça!

dijous, 23 de febrer de 2012

Anècdota de Sabino Fernández

Cèlebre frase que diuen (o així ens ho volen fer creure) va evitar que el cop d'estat del 23F prosperés. Aquell dia 23 de febrer de l'any 1981 es va muntar un sarau de cal ample. A la nit, el cap de la divisió cuirassada Brunete, José Juste, va trucar a la Zarzuela preguntant si ja hi havia arribat el general Armada i Sabino Fernández li va dir això de "ni està, ni se l'espera". Mai sabrem si va ser una resposta sincera o bé es tractava d'un missatge molt evident de què el tejerazo es donava per fracassat. El cert és que em costa confiar en un cap d'estat imposat sis anys abans per Franco. Digueu-me malpensat!
L'any següent, em va tocar fer la mili a Madrid, un lloc on vaig tenir la sensació que no era massa benvingut perquè només arribar em van anomenar "polaco de mierda". Jo no entenia res... però això són figues d'un altre paner.
www.lne.es

dimarts, 21 de febrer de 2012

Teoria del mort quilomètric

O que un mort ens afecta menys, com més lluny de nosaltres es troba.
He descobert un vídeo creat per TAC (Transport Accident Commission) que ha tingut un efecte extraordinari a Austràlia. I no m'estranya: les imatges dels accidents són terribles, emfatitzes amb les famílies de les víctimes i et recorden quant vulnerables som.
Un vídeo que et fa prendre consciència d'una realitat que existeix i que a vegades oblidem, especialment els més joves: la velocitat inadequada quan es combina amb la distracció, l'alcohol o les drogues té conseqüències dramàtiques. Són poc més de cinc minuts per recordar que no val la pena arriscar-se i que ens pugui afectar aquesta macabra teoria.

diumenge, 19 de febrer de 2012

No anem enlloc

Per avall no hi ha sostre, una dita valenciana que traspua de tot menys alegria. Com la frase de Sèneca en què afirma que el dia següent sempre és pitjor. Sí, l'ampolla és buida del tot i l'únic que podem fer és llençar-la al contenidor. Perquè anem en direcció contrària, costa avall pel carrer del pessimisme, aquell que dóna al carreró sense sortida. Vivim en una època per tirar coets, però per anar-se’n ben lluny d'aquest miserable planeta que s'enfonsa cada dia que passa. En fi, sigueu optimistes però espereu el pitjor perquè això s'enfonsa. I l'últim que tanqui la porta.

divendres, 17 de febrer de 2012

Els primers 1.000 tuits

Twitter ve a ser com una cafeteria on tothom xerra i on la majoria de converses acostumen a ser trivials, algunes són divertides, altres iròniques fins i tot sarcàstiques, però també serveix com a font d'informació immediata amb tota la credibilitat que li vulguis donar, com també passa amb qualsevol altre mitjà de comunicació dels de tota la vida. La cafeteria en sí, no és ni bona ni dolenta, sinó que tot depèn de l'ús que se’n faci. Com tot en aquesta vida, es tracta de trobar l'equilibri correcte per tal que la vida fictícia no es mengi la real. No confondre un agregat o seguidor amb un amic i tenir clar que no hi ha cap compromís o obligació de publicar twits cada ics temps. En cap cas ha de ser una font de mal de caps o d'estrès, tot al contrari, ens ha de servir per distreure'ns i en tot cas com a vàlvula d'escapament dels neguits que ens empaiten en el dia a dia.
I tot això per dir que avui he arribat als meus primers 1.000 tuits!

dijous, 16 de febrer de 2012

Metàfora del cuc de seda

Sigmund Freud, que valorava l'avantatge de l'esforç i de la soledat davant de les crisis, donava gràcies a la vida perquè res li havia estat fàcil. Per il·lustrar aquesta reflexió, tenim l'exemple animal de la metàfora del cuc de seda del llibre "La bona crisi" d'Àlex Rovira. El pas de capoll a papallona (metamorfosi) és un procés molt complicat perquè la crisàlide ha d'aplicar una enorme quantitat de força amb les seves noves i recents ales per aconseguir sortir de dins de la closca de seda. Gràcies a aquest sobre-esforç per obrir el capoll, la nova papallona confia en la força de les seves ales i finalment aconsegueix volar. En cas contrari, la papallona és incapaç d'aixecar el vol, no es podria alimentar perquè no podria arribar a cap flor per xuclar el nèctar i finalment moriria d'inanició.

divendres, 10 de febrer de 2012

L’aigua espatlla els camins

Sempre ens havien dit que s’havia de beure 2 o 3 litres d’aigua al dia, tinguis o no set. Que l’aigua afavoreix l’aprimament, que retarda l’aparició de les arrugues de la pell, que neteja els ronyons, en definitiva que l’aigua purifica el cos...
Doncs la cosa ja no està tan clara com l'aigua. Resulta que un metge cirurgià cardiovascular anomenat Juan José Rufilanchas assegura que és pitjor la intoxicació per aigua que no pas la deshidratació. Que quan un està bé de salut, només s'ha de beure quan el cos ens ho demani. Que hi ha una part del cervell anomenada hipotàlem que ens avisa quan tenim set i si no en tenim, és perquè el cos no en necessita més d’aigua. I això val també per als esportistes que correm mitges o maratons senceres, en què el més important és mantenir el percentatge ideal de sals minerals i concretament de sodi a la sang, i no beure per beure.
De fet, jo mateix he pogut comprovar que en les curses de llargues distàncies (de més d'una hora de duració) m'he trobat millor quan he begut més aviat poc. I millor que l’aigua, és una beguda isotònica (Gatorade, Powerade y Aquarius...) que a més de treure la set, ajuden a disminuir el cansament i per tant a augmentar el rendiment. Salut!
------
Entrevista a Juan José Rufilanchas: http://acuarela.wordpress.com/2006/10/11/sobre-beber-agua-en-exceso/

dimarts, 7 de febrer de 2012

La violència del "Madrit"

Madrid, la ira i la frustració a través de la violència

Un vídeo val més que 1000 paraules. Que tothom sàpiga de la violència del Madrid i sobretot de l'estat d'impunitat de la justícia en general i de l'esportiva en concret.

Un vídeo vale más que 1000 palabras. Que todo el mundo sepa de la violencia del Madrid y sobre todo del estado de impunidad de la justicia en general y de la deportiva en concreto.

A video is worth a 1000 words. Everyone knows the violence of Madrid and especially the state of impunity from justice in general and sports in particular.

Ein Video sagt mehr als 1000 Worte. Jeder kennt die Gewalt von Madrid und vor allem den Zustand der Straflosigkeit vor der Justiz im Allgemeinen und Sport im Besonderen.

Une vidéo vaut 1000 mots. Tout le monde sait la violence de Madrid et surtout l'état de l'impunité de la justice en général et des sports en particulier.

شريط فيديو يستحق الكلام 1000. الجميع يعرف أن العنف من مدريد، وخصوصا حالة الإفلات من العقاب من العدالة بشكل عام والرياضة بشكل خاص.

一個視頻是值得1000字。大家都知道從司法馬德里和暴力,特別是一般的有罪不罰的狀態,尤其是體育。


dilluns, 6 de febrer de 2012

Neix Bob Marley

Obre els teus ulls, mira endins: estàs satisfet amb la vida que vius? Una frase-pregunta que es va fer Bob Marley, cantant jamaicà de reggae i que avui 6 de febrer hauria fet 67 anys. Molt semblant a aquella altra frase que diu "si mires enrere i somrius, és que tot va bé". La satisfacció ve a ser com el termòmetre de la felicitat i el millor de tot és que cadascú té el seu propi termòstat. I per trobar la temperatura ideal del benestar personal, Steve Jobs d'Apple (que fa tres mesos ens ha deixat), ens ha facilitat la seva fórmula magistral: "fes el que estimis i estima el que fas". Llavors, per què ens compliquem la vida?


dissabte, 4 de febrer de 2012

Mor l'inventor del paracaigudes

El 4 de febrer de 1912, François Reichelt, sastre austríac i l'inventor del paracaigudes, va morir en saltar des de la Torre Eiffel quan va provar el seu invent. Es veu que primer va utilitzar un ninot i quan aquest es va estavellar contra el terra, va dir que era perquè no tenia la possibilitat d'obrir els braços. Per això, va decidir provar el seu invent amb un ninot que es pogués moure, és a dir ell mateix. I així li va anar, tal com es pot comprovar en la filmació enregistrada. Això sí, la seva proesa va servir per demostrar que la llei de la gravitació universal de Newton sí que funcionava.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Pobres i espoliats

Anar amb el lliri a la mà és una expressió que es fa servir per dir d'algú que és tot un ingenu, un innocent o que li prenen el pèl. També es pot dir "aguantar el ciri". De vegades, la gent fa una barreja i va amb el ciri a la mà o aguanta el lliri... En fi, són expressions per definir els grans negociadors de l'estatut del 79, encapçalats pel Sr. Miquel Roca, que van optar pel règim general en comptes del foral com van fer els representants més espavilats del País Basc o Navarra (avui dia encara riuen).
Ves per on, ara el nostre gran negociador admet que es va equivocar, cosa que l'honora (veure notícia del Diari Ara, Va ser un error no incloure el concert a l'Estatut del 1979). Això sí, amb 600.000 milions d'euros menys per a Catalunya (30 anys X 20.000 milions de dèficit anual), que si ho passem a pessetes, la xifra mareja. Per fer-se una idea de la immensitat de la tragèdia, dir que la T1 de l'Aeroport de Barcelona va costar 1.258 milions d'euros de res. Total, que gràcies a l'errada, avui dia els catalans som més pobres i espoliats que mai. I sense futur. Tanmateix CiU continua amb el lliri a la mà o aguantant el ciri i ensopegant any rere any amb la mateixa pedra, fent veure que som el que no som.

diumenge, 29 de gener de 2012

Sonorització

Existeix un fenomen fonètic anomenat sonorització pel qual un so sord (en el qual no vibren les cordes vocals) es torna sonor, per l'acció dels sons contigus. En català sol passar per fonètica sintàctica, quan una paraula que acaba amb "s" (fricativa sorda) va seguida d'una vocal o consonant sonora. Aquest fenomen té valor contrastiu en parelles de paraules com "els avis" i "els savis" o "les ales" i "les sales", en què segons com pronunciem la "s" (sonora o sorda), tindrem un o altre significat.
Hi ha casos en què la sonorització s'utilitza de manera equivocada i conscient per fer la gràcia de torn. I en una època de retallades de sous com l'actual, és habitual sentir que a tots "ens retallen els ous", però per sort "els ous encara no ens els toquen". De moment.

dissabte, 28 de gener de 2012

Valenciagate

Deia Henry Bordeaux que en la justícia sempre hi ha un perill; quan no és la llei és el jutge. I a l'estat que ens ha tocat patir, en tenim un altre de perill: el jurat popular, un sistema que podria funcionar en una societat culturalment normal, que no és el cas. Tot plegat, una enganyifa més del funcionament d'un suposat estat de dret que fa aigües per tot arreu. Quan tothom ha pogut escoltar les gravacions inculpatòries en el cas Camps, ves per on, uns analfabets amb el criteri d'un calamar, han decidit la no culpabilitat. Pel que sembla, aquest any les falles valencianes han començat abans amb l'indult dels ninots.
cadenaser.com

dijous, 26 de gener de 2012

Proper o pròxim

Avui m'ha sorgit un dubte entre dos sinònims: "proper" i "pròxim". Quan utilitzar un o altre? Creia que per força havien de tenir alguna diferència i que en funció del context, n'utilitzaríem un o altre. Pensava que el primer tenia una connotació temporal mentre el segon era més aviat física. Però quan he escoltat a la Renfe allò de "la propera estació...", la teoria ha deixat de ser-ho.
Per sortir de dubtes, he consultat el diccionari. La meva sorpresa ha estat comprovar que ambdós mots són completament sinònims i tan un com l'altre, volen dir exactament el mateix: prop d'una cosa en el temps o en l'espai. De vegades, la diferència no es nota.

dijous, 19 de gener de 2012

Suma no zero

L'única manera d'avançar cap a la trobada és a partir d'actituds afectuoses, empàtiques i assertives. És a dir, per entendre'ns amb els altres congèneres humans, hem de ser cordials, posar-nos en la seva pell i respectar tothom començant per un mateix. Aquesta és l'actitud triomfadora a la vida en general i que a la vegada ens facilitarà la presa de decisió més encertada.
En qualsevol interacció social i especialment a la feina, a l'hora de prendre qualsevol decisió que pugui afectar més d'una persona, tenim dos tipus d'estratègies matemàtiques contraposades, basades en les idees de la teoria de jocs de "suma zero" i de "suma no zero". La primera idea consisteix en què si un guanya l'altre perd, a diferència de la segona en la que tots hi guanyen. Dit d'una altra manera, tu decideixes si vols competir o vols col·laborar. Totes dues opcions poden ser efectives, però tot i que siguis el número u, la millor opció sempre serà l'actitud col·laboracionista, perquè al cap i a la fi, l'èxit col·lectiu ens dóna moltes més satisfaccions que l'individual.
Jo mateix, aquesta setmana he hagut de prendre una decisió important de tipus "suma no zero" quan el cos em demanava tot el contrari, per raons que no vénen al cas. I em sento orgullós d'haver escollit la bona opció, que sens dubte és la que beneficia ambdues parts. El que és increïble, és que la majoria s'inclini per la via competitiva per demostrar que és millor que ningú... I al final, l'únic que acaba demostrant són les pròpies misèries.

dimecres, 18 de gener de 2012

Si no fos per l'Eva...

Segons la veu popular catòlica, avui #18gener de no se sap quin any, Nostre Senyor va crear Adam i Eva a qui els va atorgar un sexe diferent a cadascú per tal que es distraguessin pel paradís, ja que en aquella època no hi havia ni tele ni ordinador. Però vet aquí que un dia va aparèixer una serp, que en realitat era el dimoni disfressat, i els va oferir una poma de l'arbre prohibit. En realitat va ser la primera estafa de la història: un paradís a canvi d'una maleïda fruita. L'Eva, que devia ser una bleda, hi va caure de quatre potes a l’enganyifa. I l'Adam, que era més aviat justet, en veure-la en aquella postura, va pensar, què coi, som-hi a la festa, i també li va donar una queixalada (a la poma). A partir d'aquí, tot va anar a pitjor com tothom ja sap i s'ha de treballar. Ara que ja hem tocat sostre, continuem amb el dubte de si l'estafa de la poma va ser real o potser es tracti d'una denúncia falsa de l'Església per cobrar de l'asseguradora o vés a saber què. Sigui com sigui, jo no hi crec, encara que la religió catòlica sigui la verdadera.

elsum.wordpress.com

diumenge, 15 de gener de 2012

Cocacola

Avui 15 de gener de fa 123 anys que la Coca-Cola es va registrar com a Pemberton Medicine Company, tot i que s'havia inventat uns tres anys abans. Des de llavors, aquesta espècie de beuratge medicinal s'ha convertit en la beguda més consumida del món, que per cert, el rècord el té Mèxic amb 135,8 litres per persona i any.
Sobre la seva fórmula, no és cert que estigui guardada en un banc a Atlanta i que només hi tinguin accés a ella dos directius: els ingredients són públics a la Viquipèdia. Tampoc és cert que el Pare Noel vestit de vermell provingui d'aquesta empresa. I també és mentida que l'àcid fosfòric que hi conté resulti corrosiu per a l'estómac o les dents, ja que el pH és semblant al del suc de llimona i és neutralitzat per les sals de la mateixa sang del cos.
El que és sí és veritat és que pot produir algun problema per conciliar el son, cosa que no té per què ser negatiu... Per tant, que per molts anys puguem beure aquest magnífic refresc que diuen que és l'espurna de la vida!

dissabte, 14 de gener de 2012

Idioma català

Una llengua no mor perquè els que no la saben no la aprenen, 
una llengua mor perquè els que la saben no la parlen.
Vergonya tinc de qui no vol parlar en català!
Desconfiança mereix qui renuncia al seu propi idioma!
Pena fa qui utilitza la llengua com a xantatge!
Irresponsabilitat demostra qui no respecta la parla del poble on viu!
Ràbia sento de qui practica l'anticatalanisme!
Preocupació que hi hagi mercenaris als sindicats de la policia del meu país!

dijous, 12 de gener de 2012

La bipolaritat de CiU

Ets bipolar? ☑ Sí ☑ No
És una pregunta que se li pot fer a qualsevol militant de CiU, que troba bé que es pacti amb el PP, després d'acusar-lo de carregar-se l'autogovern i l'economia de Catalunya; o que vagi amb una estelada i cridi "independència", però que alhora es declara unionista a l'estat espanyol... una absoluta contradicció mental, com si un directiu de la SGAE cridés a favor de la distribució lliure dels drets d'autor.
És aquesta bipolaritat o ambigüitat del militant de CiU que li permet creure avui una cosa i demà la seva contrària, i d'aquesta manera anar allargant el temps amb l'autoreclam presumptament secessionista a través de drets a decidir, pactes fiscals i altres eufemismes de mentides, per continuar a la gatzoneta, exactament en la mateixa posició d'algú que ha perdut la dignitat per sempre més...
------
Font: CiU dóna suport al PP ( http://www.ara.cat/politica/CIU-PP_0_625737551.html )

dimecres, 11 de gener de 2012

La proesa de Philippe Petit

Philippe Petit, un francès que el 7 d'agost de 1974 i a l'edat de 24 anys, va caminar a més de 400 metres d'alçada amb una pèrtiga durant 45' sobre un cable d'acer entre les desaparegudes Torres Bessones. Tota una lliçó aplicable també a qualsevol faceta de la vida, en què el secret per arribar on es vol, a part de tenir pebrots, és no perdre mai de vista l'objectiu final.

Objectiu final

Avui el documental "Sense Ficció" de TV3 tracta sobre la proesa de Philippe Petit, un francès que a l'agost de 1974 i a l'edat de 24 anys, va caminar a més de 400 metres d'alçada amb una pèrtiga durant 45' sobre un cable d'acer entre les desaparegudes Torres Bessones. Tota una lliçó aplicable també a qualsevol faceta de la vida, en què el secret per arribar on es vol, a part de tenir pebrots, és no perdre mai de vista l'objectiu final.

dissabte, 7 de gener de 2012

Ser cosmopolita

Un cosmopolita és algú que no té fronteres perquè està per damunt de qualsevol nació o estat, en aquest cas el seu passaport hauria de dir que és ciutadà del món. Com que no pertany a cap territori en concret, no participa en cap plebiscit electoral, és completament imparcial davant les seleccions esportives i tampoc té cap bandera ni celebra cap diada nacional. Li és ben bé igual la monarquia o la república i no té cap predilecció per cap país del món perquè els considera tots iguals. Així, quan alguna persona es presenta com a cosmopolita, arrufo el nas perquè ja sé quin peu calça i el que en realitat està dient és o bé txatxipiruli o bé que és més espanyol que la cabra de la legió!
Sí, el coneixement de la diferència sempre resulta enriquidor, excepte per a un cosmopolita. Com diria una senyora molt cosmopolita ella, "manden firmes!"