diumenge, 29 de gener de 2012

Sonorització

Existeix un fenomen fonètic anomenat sonorització pel qual un so sord (en el qual no vibren les cordes vocals) es torna sonor, per l'acció dels sons contigus. En català sol passar per fonètica sintàctica, quan una paraula que acaba amb "s" (fricativa sorda) va seguida d'una vocal o consonant sonora. Aquest fenomen té valor contrastiu en parelles de paraules com "els avis" i "els savis" o "les ales" i "les sales", en què segons com pronunciem la "s" (sonora o sorda), tindrem un o altre significat.
Hi ha casos en què la sonorització s'utilitza de manera equivocada i conscient per fer la gràcia de torn. I en una època de retallades de sous com l'actual, és habitual sentir que a tots "ens retallen els ous", però per sort "els ous encara no ens els toquen". De moment.

dissabte, 28 de gener de 2012

Valenciagate

Deia Henry Bordeaux que en la justícia sempre hi ha un perill; quan no és la llei és el jutge. I a l'estat que ens ha tocat patir, en tenim un altre de perill: el jurat popular, un sistema que podria funcionar en una societat culturalment normal, que no és el cas. Tot plegat, una enganyifa més del funcionament d'un suposat estat de dret que fa aigües per tot arreu. Quan tothom ha pogut escoltar les gravacions inculpatòries en el cas Camps, ves per on, uns analfabets amb el criteri d'un calamar, han decidit la no culpabilitat. Pel que sembla, aquest any les falles valencianes han començat abans amb l'indult dels ninots.
cadenaser.com

dijous, 26 de gener de 2012

Proper o pròxim

Avui m'ha sorgit un dubte entre dos sinònims: "proper" i "pròxim". Quan utilitzar un o altre? Creia que per força havien de tenir alguna diferència i que en funció del context, n'utilitzaríem un o altre. Pensava que el primer tenia una connotació temporal mentre el segon era més aviat física. Però quan he escoltat a la Renfe allò de "la propera estació...", la teoria ha deixat de ser-ho.
Per sortir de dubtes, he consultat el diccionari. La meva sorpresa ha estat comprovar que ambdós mots són completament sinònims i tan un com l'altre, volen dir exactament el mateix: prop d'una cosa en el temps o en l'espai. De vegades, la diferència no es nota.

dijous, 19 de gener de 2012

Suma no zero

L'única manera d'avançar cap a la trobada és a partir d'actituds afectuoses, empàtiques i assertives. És a dir, per entendre'ns amb els altres congèneres humans, hem de ser cordials, posar-nos en la seva pell i respectar tothom començant per un mateix. Aquesta és l'actitud triomfadora a la vida en general i que a la vegada ens facilitarà la presa de decisió més encertada.
En qualsevol interacció social i especialment a la feina, a l'hora de prendre qualsevol decisió que pugui afectar més d'una persona, tenim dos tipus d'estratègies matemàtiques contraposades, basades en les idees de la teoria de jocs de "suma zero" i de "suma no zero". La primera idea consisteix en què si un guanya l'altre perd, a diferència de la segona en la que tots hi guanyen. Dit d'una altra manera, tu decideixes si vols competir o vols col·laborar. Totes dues opcions poden ser efectives, però tot i que siguis el número u, la millor opció sempre serà l'actitud col·laboracionista, perquè al cap i a la fi, l'èxit col·lectiu ens dóna moltes més satisfaccions que l'individual.
Jo mateix, aquesta setmana he hagut de prendre una decisió important de tipus "suma no zero" quan el cos em demanava tot el contrari, per raons que no vénen al cas. I em sento orgullós d'haver escollit la bona opció, que sens dubte és la que beneficia ambdues parts. El que és increïble, és que la majoria s'inclini per la via competitiva per demostrar que és millor que ningú... I al final, l'únic que acaba demostrant són les pròpies misèries.

dimecres, 18 de gener de 2012

Si no fos per l'Eva...

Segons la veu popular catòlica, avui #18gener de no se sap quin any, Nostre Senyor va crear Adam i Eva a qui els va atorgar un sexe diferent a cadascú per tal que es distraguessin pel paradís, ja que en aquella època no hi havia ni tele ni ordinador. Però vet aquí que un dia va aparèixer una serp, que en realitat era el dimoni disfressat, i els va oferir una poma de l'arbre prohibit. En realitat va ser la primera estafa de la història: un paradís a canvi d'una maleïda fruita. L'Eva, que devia ser una bleda, hi va caure de quatre potes a l’enganyifa. I l'Adam, que era més aviat justet, en veure-la en aquella postura, va pensar, què coi, som-hi a la festa, i també li va donar una queixalada (a la poma). A partir d'aquí, tot va anar a pitjor com tothom ja sap i s'ha de treballar. Ara que ja hem tocat sostre, continuem amb el dubte de si l'estafa de la poma va ser real o potser es tracti d'una denúncia falsa de l'Església per cobrar de l'asseguradora o vés a saber què. Sigui com sigui, jo no hi crec, encara que la religió catòlica sigui la verdadera.

elsum.wordpress.com

diumenge, 15 de gener de 2012

Cocacola

Avui 15 de gener de fa 123 anys que la Coca-Cola es va registrar com a Pemberton Medicine Company, tot i que s'havia inventat uns tres anys abans. Des de llavors, aquesta espècie de beuratge medicinal s'ha convertit en la beguda més consumida del món, que per cert, el rècord el té Mèxic amb 135,8 litres per persona i any.
Sobre la seva fórmula, no és cert que estigui guardada en un banc a Atlanta i que només hi tinguin accés a ella dos directius: els ingredients són públics a la Viquipèdia. Tampoc és cert que el Pare Noel vestit de vermell provingui d'aquesta empresa. I també és mentida que l'àcid fosfòric que hi conté resulti corrosiu per a l'estómac o les dents, ja que el pH és semblant al del suc de llimona i és neutralitzat per les sals de la mateixa sang del cos.
El que és sí és veritat és que pot produir algun problema per conciliar el son, cosa que no té per què ser negatiu... Per tant, que per molts anys puguem beure aquest magnífic refresc que diuen que és l'espurna de la vida!

dissabte, 14 de gener de 2012

Idioma català

Una llengua no mor perquè els que no la saben no la aprenen, 
una llengua mor perquè els que la saben no la parlen.
Vergonya tinc de qui no vol parlar en català!
Desconfiança mereix qui renuncia al seu propi idioma!
Pena fa qui utilitza la llengua com a xantatge!
Irresponsabilitat demostra qui no respecta la parla del poble on viu!
Ràbia sento de qui practica l'anticatalanisme!
Preocupació que hi hagi mercenaris als sindicats de la policia del meu país!

dijous, 12 de gener de 2012

La bipolaritat de CiU

Ets bipolar? ☑ Sí ☑ No
És una pregunta que se li pot fer a qualsevol militant de CiU, que troba bé que es pacti amb el PP, després d'acusar-lo de carregar-se l'autogovern i l'economia de Catalunya; o que vagi amb una estelada i cridi "independència", però que alhora es declara unionista a l'estat espanyol... una absoluta contradicció mental, com si un directiu de la SGAE cridés a favor de la distribució lliure dels drets d'autor.
És aquesta bipolaritat o ambigüitat del militant de CiU que li permet creure avui una cosa i demà la seva contrària, i d'aquesta manera anar allargant el temps amb l'autoreclam presumptament secessionista a través de drets a decidir, pactes fiscals i altres eufemismes de mentides, per continuar a la gatzoneta, exactament en la mateixa posició d'algú que ha perdut la dignitat per sempre més...
------
Font: CiU dóna suport al PP ( http://www.ara.cat/politica/CIU-PP_0_625737551.html )

dimecres, 11 de gener de 2012

La proesa de Philippe Petit

Philippe Petit, un francès que el 7 d'agost de 1974 i a l'edat de 24 anys, va caminar a més de 400 metres d'alçada amb una pèrtiga durant 45' sobre un cable d'acer entre les desaparegudes Torres Bessones. Tota una lliçó aplicable també a qualsevol faceta de la vida, en què el secret per arribar on es vol, a part de tenir pebrots, és no perdre mai de vista l'objectiu final.

Objectiu final

Avui el documental "Sense Ficció" de TV3 tracta sobre la proesa de Philippe Petit, un francès que a l'agost de 1974 i a l'edat de 24 anys, va caminar a més de 400 metres d'alçada amb una pèrtiga durant 45' sobre un cable d'acer entre les desaparegudes Torres Bessones. Tota una lliçó aplicable també a qualsevol faceta de la vida, en què el secret per arribar on es vol, a part de tenir pebrots, és no perdre mai de vista l'objectiu final.

dissabte, 7 de gener de 2012

Ser cosmopolita

Un cosmopolita és algú que no té fronteres perquè està per damunt de qualsevol nació o estat, en aquest cas el seu passaport hauria de dir que és ciutadà del món. Com que no pertany a cap territori en concret, no participa en cap plebiscit electoral, és completament imparcial davant les seleccions esportives i tampoc té cap bandera ni celebra cap diada nacional. Li és ben bé igual la monarquia o la república i no té cap predilecció per cap país del món perquè els considera tots iguals. Així, quan alguna persona es presenta com a cosmopolita, arrufo el nas perquè ja sé quin peu calça i el que en realitat està dient és o bé txatxipiruli o bé que és més espanyol que la cabra de la legió!
Sí, el coneixement de la diferència sempre resulta enriquidor, excepte per a un cosmopolita. Com diria una senyora molt cosmopolita ella, "manden firmes!"

divendres, 6 de gener de 2012

Sherlock Holmes

El famós detectiu Sherlock Holmes, un personatge de ficció creat el  6 de gener del 1854 per Sir Arthur Conan Doyle, ens recorda que l'únic lloc on l'èxit arriba abans que el treball és en el diccionari, o això que avui en dia costa tan d'entendre: la cultura de l'esforç i el seu lema "el que res no costa, res no val".
I costa d'entendre perquè en un país farcit de dropos, el que sí es coneix és la cultura de la vagància i el seu altre lema: "viu dels pares fins que puguis viure dels fills".
Diguem amb quin lema t'identifiques i et diré qui ets.

es.globedia.com

dijous, 5 de gener de 2012

Pareu l'estat que jo baixo

Deia Benjamin Franklin "desconfia del metge jove i del barber vell" i jo li afegiria "i del polític espanyol, sigui jove o vell". L'anterior mandatari ens ha mentit fins i tot quan no deia res i l'actual es veu que també s'ha apuntat al costum de fer justament el contrari del que diu. Ens ha estat dient fins fa poc que no apujaria els impostos i vet aquí que és el primer que fa. Ah, i si no volíem caldo, dues tasses perquè també s'ha apuntat a la moda tan hispana de no pagar els deutes amb els catalans, acostumats com estem a l'espoli, deuen pensar que ja no ve d'aquí. Mentre no arribi la independència, ¿és possible abdicar, demanar l'apostasia o directament renunciar a formar part d'aquest estat que fa tot el possible per retallar el meu benestar i que a sobre no m'aporta absolutament res positiu?

dimarts, 3 de gener de 2012

Regal de Reis

S'acosta el Dia de Reis, els de veritat, no els pares del príncep que per cert, últimament no guanya per ensurts, primer descobreix que els reis són els pares i ara que l'home del sac és el seu cunyat. Al que anava, que ja hi tornem amb l'angoixa dels regals de reis, un tema sempre difícil si es vol complir amb les tres variables, és a dir que sigui original, que li agradi i que no t'hagis d'hipotecar. N’hi ha que, quan han de fer un regal, no es treuen l'estrès del damunt fins que no han sortit del Tot a Cent. Però no és el cas.
Tornem al principi, en concret amb una idea molt bona per regalar si al destinatari li agrada llegir i també estar al dia, que és una subscripció digital d'un any al Diari ARA, un diari modern, amb una secció d'opinió de qualitat i en català. I només per 90 euros. Clar que has de tenir un ordinador (un portàtil millor) o una tablet, en cas contrari, la broma pot sortir més cara. Jo ja en sóc de subscriptor i n'estic molt de content.
Un altre regal que podria estar bé relacionat amb la lectura és un llibre electrònic, segurament un dels regals estrella d'aquest any perquè ara ja es troben a un preu raonable. Però hi ha un problema: l'oferta de llibres en català no és per tirar coets i a més el preu dels llibres digitals no tenen encara el preu que haurien de tenir.

diumenge, 1 de gener de 2012

L'enganyifa de l'euro

Fa 25 segles un tal Heròdot va dir que era més fàcil enredar una multitud que un sol home. Posteriorment, la història li donaria la raó. Ara fa deu anys que es va posar en circulació l'euro (€) i els europeus de sota dels Pirineus hem caigut de quatre grapes en el desengany o directament en l'engany. Per culpa de l'euro, el cost de la vida s'ha disparat perquè els preus de totes les coses han augmentat mentre que la majoria dels salaris s'han convertit en mileuristes. Un exemple és el preu del cafè, que d'un dia a un altre va passar de 100 pessetes a 1 euro que vol dir 166,386 pessetes, és a dir l'increment va ser del 66,386%. Però per escandalós, el preu dels pisos: un pis de 90 m2 que l'any 1.999 valia 1.800.000 pessetes, deu anys després costava 300.000 euros. Si tenim en compte que una moneda d'1 euro pesa 7,5 grams, necessitaríem 225 quilograms d'euros per comprar el pis, és a dir 48 milions de pessetes més. Amb l'euro, són molts els que han passat de l'anomenada classe mitjana a la pobresa i d'aquesta a la misèria.