dijous, 31 de maig de 2012

La llei del tabac no és cap cortina de fum

Segons la OMS, avui #31maig és el Dia Mundial Sense Tabac. Per tant, faré un esforç i avui no fumaré. Clar que si mai he fumat, no crec que em costi gaire complir el propòsit. Però tant és, l'important és tenir reptes, si són fàcils millor. Més que res per evitar frustracions innecessàries. No oblidéssim pas que formem part d'una societat on impera la llei del mínim esforç, el far que il·lumina el nostre camí. Doncs què millor que donar exemple amb esforços mínims. Més que res per evitar ser assenyalat com a "raro".
Dites aquestes bajanades, és evident que amb el pas del temps, això de fumar ha perdut pistonada. Ja no està de moda, al contrari, la llei del tabac ha col·locat els fumadors com uns delinqüents perillosos. Exagerat, però saludable.

dimecres, 30 de maig de 2012

Ras i curt

Avui volia escriure un post pel bloc, però a la primera frase, després de la tercera coma, ja m'he bloquejat.

divendres, 25 de maig de 2012

Gruyère

Tota la vida havia cregut que el formatge de gruyère tenia més forats que un colador i avui he descobert que he viscut en una gran mentida: resulta que no en té ni un. En realitat, el formatge de forats és l'emmental, que és de la mateixa família del gruyère i segurament d'aquí ve l'errada.
La primera vegada que vaig conèixer l'expressió "tenir més forats que un formatge gruyère" va ser en el còmic de Mortadel·lo i Filemó (en castellà, és clar, ja que Franco encara no havia canviat de barri). A partir d'aquí, l'he sentida tantes vegades que al final no en tenia cap dubte que el formatge dels forats era el gruyère. Tot un exemple del que és capaç el principi de Goebbels: allò de “si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat”.
Recuperat ja de la sorpresa inicial, aquesta anècdota no ha fet més que reforçar la meva idea de que tot és mentida mentre no es demostri el contrari. Fins i tot la mateixa veritat pot estar distorsionada. Com la falsa conclusió que ens porta la coneguda fal·làcia del formatge:
  • Si hi ha més formatge, també hi haurà més forats.
  • Si hi ha més forats, és evident que hi haurà menys formatge.
  • Per tant, si hi ha més formatge, llavors hi haurà menys formatge.

dijous, 24 de maig de 2012

La clau és la crisi

Allò de que les crisis poden ser una oportunitat, vés per on, és possible que sigui veritat. Ara veig, més que mai, que la independència de Catalunya és ben bé possible. I tot gràcies a la crisi: haver arribat a aquesta situació de precarietat tan bèstia ha posat al descobert això del dèficit fiscal català. S'ha fet visible per a la gran massa social, la trista realitat de pagar el doble i rebre la meitat pel simple fet de viure a Catalunya, l'únic lloc on es retallen els sous i els serveis. S'ha instal·lat a la societat catalana la percepció que no tothom paga la factura de la crisi i a fer-se més evident que mai, que això de dependre d’Espanya resulta molt car i una presa de pèl. La situació econòmica ha disparat la precarietat i molts han passat de la pobresa a la misèria.
Deia Karl Vogt que "la injustícia condueix a la independència" i actualment la gent comença a estar farta de tanta injustícia: no pot estrènyer-se més el cinturó i abaixar-se els pantalons al mateix temps. D'aquí que hagin sorgit ja, iniciatives pròpies de desobediència civil, com és la campanya del #novullpagar a les autopistes o la de pagar els impostos a la hisenda catalana -i no a l'espanyola- per part d'alguns empresaris catalans.
Davant de tot això, el rei de l'eufemisme, de fer volar coloms i marejar perdius com CiU, ho té difícil, ja que cada vegada li costa més això d'aparentar el que no som i de dissimular les nostres misèries. I comencen a sospitar que la gent ha deixat de creure de manera definitiva en això de continuar per camins que s'han demostrat fracassats. Ens trobem en un moment històric, on els partidaris de continuar sent dependents, els passa com als pianistes que acompanyaven les pel·lícules de cine mut: que ja no tenen arguments per mantenir-se en el passat perquè el futur és dels que s'estimen la llibertat de poder volar sols.

dimecres, 23 de maig de 2012

No tinc temps, l'excusa imperfecta

Quan no tenim temps, el que si tenim és l'excusa per justificar el per què no hem fet el que hauríem d'haver fet. És per tant una manera de tranquil·litzar la pròpia consciència, sempre i quan es tracti d'una situació puntual i no crònica. Ja se sap, no es pot abusar de l'abús.
Per motius personals, feia uns quants dies que he hagut de gestionar les 24 hores del dia tenint en compte aquella màxima de què "les coses importants no són les coses". Per aquest motiu, he hagut de prioritzar el temps amb determinades coses importants versus coses com ara el temps d'oci. D'aquí que, ara feia uns quant dies que no actualitzava el bloc. Avui, he aconseguit trobar un foradet petitet que m'ha servit per aquest comentari. Ho necessitava, més que res perquè m'ajuda a tenir el cap en millors condicions per trobar temps quan creus erròniament que no en tens.

divendres, 18 de maig de 2012

Carallot

Si hi ha una paraula castellana prou arrelada al llenguatge popular català, aquesta és "gilipollas". És una paraula tant interioritzada pels que ens hem mogut per l'àrea metropolitana de Barcelona, que quan necessites insultar algú, automàticament et surt de dintre aquesta expressió. I per rematar-ho i quedar-te ben satisfet, només cal posar un cert èmfasi en la "o".
Aquí la normalització lingüística s'ha trobat amb un os, ja que es tracta d'una paraula que costa trobar l'equivalent en català. Segons Magí Camps, coordinador de l’edició en català de La Vanguardia, la millor traducció és la de "carallot". Està clar que si el conegut personatge del Buenafuente s'hagués batejat així, hauria estat tot més fàcil, però precisament va escollir el mot en castellà perquè sembla tenir un plus de contundència, que la persona sigui encara més imbècil, més idiota...
En fi, que si volem normalitzar-nos, haurem de d'acostumar-nos a dir "carallot", i deixarem "gilipollas" per a casos d'estricta necessitat. O això o deixem d'insultar, cosa realment difícil en un món tan ple de carallots.

diumenge, 13 de maig de 2012

Baixa moral

Si l'estat d'ànim fos un pèndol, ara es troba en el moment descendent. Es tracta d'una certa tensió al cap, potser estrès, que fa que el nivell de l'acontentament general estigui més avall del què és habitual. En altres ocasions, la pròpia capacitat de relativitzar les coses ha funcionat correctament, però hi ha dies que això deixa de fer-ho. Ja se sap, el cervell és una màquina tan perfecta que t'avisa quan alguna cosa no va i que és millor canviar alguna peça abans no faci malbé tot l'engranatge que pugui provocar alguna avaria més seriosa. I en realitat no passa res que justifiqui aquest desànim, sinó que és la suma de factors diversos que et porten -sense voler- cap a un camí farcit de pedres, quan tu el que prefereixes és el camí de roses. I quan t'esforces per retornar al mode satisfacció, les circumstàncies no et deixen.
I vet aquí que mentre escrivia això he vist la llum per recuperar el somriure tan si miro enrere com endavant: si el problema de tot plegat són les maleïdes circumstàncies, doncs me n'haig de desprendre'm d'aquestes el més aviat possible...

dilluns, 7 de maig de 2012

L'estel prohibit

L'estel s'eleva més alt en contra del vent, no al seu favor. És una de les tantes frases mítiques del personatge Winston Churchill que ens recorda que les dificultats també poden ser positives, siguin estels o persones. Precisament per culpa d'un estel, una nena de 9 anys de Tàrrega va tenir dificultats amb una persona molt negativa. Resulta que aquesta nena té per costum incloure un estel damunt de la "i" del seu nom Laia (recordem que té 9 anys). Doncs bé, se'n va anar a tramitar el seu primer DNI i el funcionari espanyol amb el cervell estrellat que la va (mal) atendre, no admetia que la nena posés una estelada en la seva signatura (recordem que té 9 anys). Probablement si el dibuixet hagués estat un toro, cap problema. Aquí la mare va estar bé, va plantar cara a l'intolerant de torn i es va negar que la seva filla canviés la signatura. Tot plegat una ximpleria, però que demostra que aquest país, la pudor a naftalina no acaba de marxar...

dimecres, 2 de maig de 2012

Enfonsament Ibex-35

Quan comença a entrar l'aigua, comença el procés d'enfonsament. Frase lògica d'Iñaki Gabilondo. De fet, ja fa temps que l'aigua entra sense parar i el seu nivell ja ha arribat a la coberta principal. Avui mateix 2 de maig la borsa s'ha avançat en l'enfonsament: l'Íbex-35 ha tornat a nivells de 2003. Ara que el vaixell és a punt de convertir-se en submarí, ¿què podem fer els passatgers que desgraciadament ens ha tocat viatjar en aquest vaixell en procés de desballestament? Doncs sí, escoltar els compassos del "Nearer, my God, to Thee (Més a prop, oh Déu, de tu)", la cançó que la Wallace Hartley Band interpretava mentre el RMS Titànic se n'anava al fons, lloc on ens hi acabarem trobant tots: tant els que volíem salvar-nos en un bot petit que flotava, com els que no volien abandonar el gran vaixell perquè el creien insubmergible ni tampoc volien que ningú marxés...
El game over és més a prop que mai.

Nearer My God To Thee