dimarts, 31 de juliol de 2012

El Petit Príncep

El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, és un conte aparentment per a nens que narra la història de la trobada entre un nen (el petit príncep) i un aviador que ha hagut d'aterrar al desert del Sàhara. Cada capítol relata una trobada del nen que no entén el comportament absurd de les persones grans. Cadascuna d'aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria.
El dibuix de sota és un dels dibuixos més coneguts que apareixen en el conte: mentre l'aviador hi veu clarament un barret, el petit príncep creu amb la possibilitat que una boa s'hagi empassat un elefant.
Posats a imaginar, podem pensar que l'elefant s'ha amagat en un barret perquè té por que vingui el petit rei caçador d'elefants que tots coneixem i l'acabi matant, però no té gràcia...

PD. El llibre Petit Príncep és una de les obres literàries més traduïdes del món i la seva primera publicació va ser simultàniament en anglès i en francès, el 6 d'abril de 1943 a Nova York. Tanmateix Antoine de Sanint-Exupéry va morir en accident d'avió el 31 de juliol de 1944 a la costa de Provença, probablement sense haver vist mai la seva gran obra publicada.

dijous, 26 de juliol de 2012

Pacte fiscal

Ahir #25juliol el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria el pacte fiscal, un pacte que després s'haurà de negociar amb Espanya que, recordem, allà el PP té majoria absoluta i per tant tothom sap que serà una pèrdua de temps que, juntament amb la crisi, pot ser letal pel nostre futur. Cal recordar la infausta i trista història de l'estatut passat pel famós ribot del Guerra? Un altre camí equivocat que perpetua la dependència a un estat depredador que no porta enlloc més que a la misèria vitalícia dels catalans.
En fi, que aquesta martingala del pacte fiscal m'ha fet recordar la Llegenda de Faust de Goethe, en què el protagonista pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. I al final, és clar, acaba pagant les conseqüències... Nosaltres hem cedit l'ànima i la vida a canvi de res i les conseqüències les tenim ben presents amb un país econòmicament destrossat, totalment desmotivat i sense futur..
Fer i desfer és treballar per al diable, una dita catalana que ve a dir que per evitar errades, convé saber cap on anem. I malauradament no ho sabem. El que si tenim clar és que si vas amb el diable, tu no el canviaràs, serà ell qui et canviarà a tu. I ja portem massa anys a l'infern.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Motivació professional

He descobert l'existència del llibre "En busca de lovework" de Joan i David Elías que tracta sobre la motivació a la feina. Una de les reflexions que s'hi troben és que el cap no ha de motivar l'empleat, sinó que ha de ser l'empleat qui ha de venir motivat des de casa, com un acte de maduresa professional. En cas contrari, de manera inconscient estem establint categories negatives ja que donem per suposat l'existència d'un motivador i d'un desmotivat. Aquesta idea pot sobtar en un primer moment, però de seguida se li veu que té tot el sentit de món.
Per millorar les relacions entre empleats i caps, proposen deu regles del lovework: anar al treball motivats de casa, ajudar a pensar a un altre, rendir comptes, acceptar nous projectes, comunicar per transmetre el coneixement, respectar les persones, coherència estratègica, avaluació científica, comunicar per orientar la motivació i no desmotivar al motivat de casa.
Em quedo amb la primera i l'última, que parlant en plata seria alguna cosa semblant a "d'acord, jo empleat vinc motivat i tu cap no em toquis els collons". Es tracta doncs d'una espècie d'acord implícit: per part del cap, liderar projectes i no persones, i per part de l'empleat, estimar allò què fa amb professionalitat. I ambdues parts, poder dedicar-se completament a la seva família o les seves aficions. L'empresa ha d'adaptar-se al treballador i al seu perfil i necessitats, ja que la feina és només una part de la seva vida.
Com diria Confuci, troba un treball que t'agradi, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Fabra Airlines

Passant de la sentència de Plató que diu que la burla i el ridícul són, entre totes les injúries, les que menys es perdonen, em ve molt de gust fer burla de l'aeroport sense avions del president de la Diputació de Castelló, el dia després de la fallida financera del govern valencià, #21juliol, i que ha provocat la petició de rescat per part d'Espanya, a la vegada rescatada per Europa.
Heus ací doncs, el nou avió de la companyia Fabra Airlines:

dimecres, 18 de juliol de 2012

Tenir por

Un home ha de tenir sempre el nivell de la dignitat per damunt del nivell de la por. La por és un estat d'ànim emocional desagradable com a resposta a una situació de perill. Hi ha diferents graduacions de por, des de la desconfiança, la inquietud, l'angoixa, el temor fins al terror o el pànic. De fet, som descendents de covards, ja que els valents que no van córrer suficientment, van ser devorats per les feres. Per això costa tant trobar-hi la dignitat en els animals bípedes.
Deia Jiddu Krishnamurti que la por és la causa de l'agressivitat. I una forma d'agressivitat és el desig de tenir prestigi, de ser poderós i ser reconegut com a tal per la societat. I tot per la maleïda por. Això és important per entendre una mica millor els poderosos d'aquesta societat nostra, tan donada al canguelo i plena de cagats.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Lluís XVI

El 14 de juliol de l'any 1789, Lluís XVI va escriure en el seu diari aquesta entrada: "rien" (res).
Amb aquesta merda d'anotació en el diari de la seva vida es desprèn que no tenia ni idea del seu futur ja que el rei de França ignorava que aquell mateix dia cauria La Bastilla i que la Il·lustració i tot el que ell representava arribava a la seva fi. I a més, poc després els francesos van poder comprovar que la seva sang no era pas blava.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Massa silenciosa

Avui 10 de juliol fa dos anys de la manifestació massiva a Barcelona (més d'un milió de persones) per mostrar el rebuig a la sentència del TC sobre l'Estatut i on la majoria de consignes i banderes eren independentistes.
Doncs bé, passat aquest temps, sembla que tot continua igual per no dir pitjor. Entre els que ens governen i la gran massa silenciosa i passota, estem arreglats. Penso amb la "por a la llibertat", que segons Erich Fromm és el que justifica el conformisme social. La por a ser lliure, a prendre decisions o a assumir responsabilitats sovint se supera seguint el corrent dominant. S'evita el conflicte ideològic i es busca el refugi de la majoria com a falsa normalitat. Aquest és el problema que hem de resoldre si algun dia volem aixecar el cap com a país. I cada dia es fa més urgent.