29 de gener de 2016

L'Empirisme de David Hume

David Hume va ser un filòsof escocès del segle XVIII i un dels meus favorits. Com a bon empirista que era, els seus postulats eren que tot coneixement provenia de l'experiència i que tota realitat havia de tenir una impressió associada. Per tant, tot coneixement consisteix a establir veritats que havien de ser una combinació d’idees allotjades en la ment i causades per impressions. Les impressions són les sensacions immediates de l'experiència (passions i emocions); en canvi les idees són imatges o còpies difuses de les impressions, un producte de la imaginació i la memòria, que no aconsegueixen imitar el grau d'intensitat dels originals. Per exemple, la sensació real del fred és la impressió, en canvi el record d’aquell fred és la idea que tenim d'aquella impressió.
Afirma que no es pot pensar res que abans no s'hagi donat en l'experiència. Així, el pensament humà es resol en la capacitat de transformar les impressions en idees, de fer-les reaparèixer en la ment (la memòria) i, sobretot, de relacionar-les (la imaginació). Raonar consisteix a descobrir relacions, que poden ser entre fets o entre idees. Hi ha dues maneres de fer-ho: per deducció (aplicar regles a premisses per obtenir-ne una conclusió) o per inducció (obtenir conclusions a partir de generalitzacions; observar casos i després generalitzar).
La major part els nostres raonaments són sobre qüestions de fet i es fonamenten en la relació causal (causa-efecte). Així, quan observem que a un cert fet en segueix un altre, pensem que hi ha una connexió necessària i arribem a creure que sempre serà així. La causalitat no és cap principi racional sinó una creença: tenim l'experiència del passat però no pas la del futur.
Un exemple és el billar. Si es tira una bola de billar contra una altra que està en repòs, estem convençuts que aquesta bola es mourà. I així serà. Però aquesta creença o suposició no està justificada ja que és producte de l'instint de l’ésser humà que es deixa guiar per la lògica de la regularitat de l'hàbit. D'aquí ve la boutade que va dir un dia l'Eduard Punset de què no està científicament provat que ens haguem de morir. En realitat té raó tot i que el nostre instint ens digui el contrari.
Caricatura de Hume por Gary Brown, 1996

28 de gener de 2016

Quin gran circ!

Passava per aquí i... només dir que és molt divertit tot el que està passant en el país veí. Uns que fan molta però molta pudor a corruPPció (i espera). Uns altres que tenen l'enemic a casa i s'apunyalen entre ells mateixos, tot per una cadira. Els qui esperen que no hi hagi noves eleccions perquè ja han deixat de fer gràcia (les teles afins ja no els truquen) i ara van de capa caiguda. I finalment els qui representen el mateix diable amb banyes i cueta, simplement perquè són partidaris de referèndums (caca!). I pel mig, la caverna mediàtica nerviosa i la corona enfadada amb els catalans. Oh, quin gran circ!
Mentrestant nosaltres endavant fins a la desconnexió final.

25 de gener de 2016

On l'esquena perd el nom

És un plaer solitari i íntim, una estona de benestar inexplicable. Només ho pot entendre qui ho ha provat. És el ritual dels preparatius que et predisposa al gran moment, la curiositat de saber si estaràs a l’altura, si seràs capaç d’aconseguir el repte. I ja se sap que la curiositat és la font primera de qualsevol plaer. Finalment, et poses còmode, si pot ser en una terrassa, amb una cervesa... i a resoldre els mots encreuats.
No sempre s’aconsegueix encaixar totes les paraules convenientment. No importa, perquè cada paraula descoberta és una petita satisfacció. I la suma d’aquestes, dibuixen el camí que t’acosta a la felicitat.
Per cert, la resposta del títol és "cul". Fàcil, no?

22 de gener de 2016

Marxa nòrdica

No fa gaire que he descobert una nova activitat física, la marxa nòrdica (en anglès, nordic walking) o caminar amb bastons, suposo que com molts altres corredors que han tingut algun problema físic i s’han hagut d’adaptar amb algun succedani del córrer. Millor caminar que no fer res.
La veritat és que m’ha sorprès molt positivament això de caminar amb bastons: vas més ràpid, et canses menys i fas més exercici, no només les cames. L’esforç físic es distribueix de manera equilibrada pels diversos grups musculars del cos i no es castiguen les articulacions com en el córrer. Tot són beneficis. Fantàstic!
Per començar, els bastons s’han d’ajustar a una alçada en què els braços estiguin a uns 90 graus i la dragonera que agafi la mà suficientment. Si has de caminar per asfalt, s’han de col·locar els tacs de goma corresponents. I pel que fa a la tècnica, és molt senzilla: ben dret però confortable, el moviment de peus s’ha de fer primer amb el taló fins a la punta del dit gros, mentre que els bastons acompanyen els braços cap enrere, més o menys a uns 45 graus d’inclinació del bastó respecte el terra en tot moment. I a caminar!

Discriminació

  • No discrimino per raça, sexe, edat o situació social, sinó per nivell d'estupidesa.

21 de gener de 2016

La faula de la formiga i la cigala

Quan era petit, al col·legi em van explicar la faula instructiva de la formiga i la cigala de La Fontaine, en què la primera fa rebost a l'estiu per passar l'hivern, mentre que la segona s'ho passa pipa cantant i prenent el sol i a l'hivern ja s'ho trobarà.
I recordo que em va impactar en certa manera perquè li vaig donar voltes al cap durant dies i dies... i vaig arribar a la raonable conclusió que les cigales eren les dolentes del conte i que havíem de prendre exemple de la treballadora formiga. Amb el pas del temps m'he adonat que no devia pas entendre bé la faula. per la quantitat de cigaleros que corre pel món.
Recordo una frase de Michael J. Fox en la pel·lícula Conserje a la seva mida que diu "Mentre alguns tallen el bacallà, altres se'l mengen". Sempre ha estat així i així sempre serà. El parasitisme no només es dóna en el regne animal.
Però aquest injust equilibri es trenca el dia en què hi ha més cigales que formigues i el rebost ja no dóna per a tothom. ¿A veure si arribarà un dia en què les formigues s'adonaran que el bacallà tallat, amb prou feines arriba per a elles i que ja n’hi ha prou que les cigales visquin del "cuentu"?

17 de gener de 2016

Joc de la gallina

Es tracta d’una competició en la qual dos participants condueixen un vehicle en direcció al del contrari, el primer que es desvia de la trajectòria de xoc perd. Es basa en la idea de crear pressió psicològica fins que un dels participants es fa enrere.
Sovint s'aplica com metàfora quan dos bàndols s'embranquen en una escalada en la qual no tenen res a guanyar. És una versió de la teoria de jocs que no són de suma zero: si un guanya, l’altre perd. En aquest cas, l’èxit de la negociació és retardar a fer concessions per augmentar la pressió psicològica i obligar l’altra part acabi cedint. Una tàctica perillosa ja que si ningú cedeix, es produirà la col·lisió.
L’estratègia més lògica d’un oponent raonable seria girar abans que es produeixi la col·lisió. El problema és que a ningú li convé canviar la seva estratègia i l’oponent podria pensar el mateix. En aquest cas, una tàctica seria anunciar la pròpia intenció de manera molt convincent abans que comenci el joc, donant per descomptat que es mantindrà en la mateixa estratègia, cosa que pot no ser certa.
En conclusió, a diferència del dilema del presoner en què una acció és sempre la millor, un sempre ha de fer el contrari del que l'altre jugador vagi a fer. Tenim un exemple molt actual d’aquesta estratègia amb la negociació per formar govern després del 27S. Que cadascú esculli qui creu que ha estat el guanyador.

El disc dur no és el més important

El món dels ordinadors es podria resumir amb una frase d'un tal Craig Bruce que és una veritat com un temple:
"El hardware és el que fa a una màquina ràpida; 
el software és el que fa que una màquina ràpida es torni lenta"
Des del primer ordinador que vaig tenir, un Amstrad amb 640 Kb de memòria i només 1 mega de disc dur, fins avui amb processadors del tipus Intel® Core™ i7, cada poc temps he hagut de renovar l'ordinador de manera periòdica cada cinc anys (aprox), tot per culpa dels "programets" que inevitablement vas instal·lant fins que arriba un moment en què el sistema es torna més lent que un un minut de microones. 
Actualment sembla que l'obsolescència dels aparells estigui més dissimulada. A més, això de treballar amb el núvol fa que el disc dur hagi deixat de ser un requisit important. En fi, que segurament continuarem amb la renovació periòdica dels ordinadors, com sempre hem fet, ja sigui per estètica o simplement perquè sí.

13 de gener de 2016

Història de la gallina

Bertran Russell va ser possiblement el filòsof més influent del segle XX. Va ser matemàtic i per tant un empirista, és a dir partidari que el coneixement prové dels sentits i no pas de la raó o el món de les idees abstractes i immesurables. L'observació i l'experiència és la base del coneixement.
Tanmateix advertia del perill de la precipitació o de la falsa causalitat, que ens pot portar a conclusions errònies: que un fet passi després d'un altre no vol dir necessàriament que hi hagi una relació de causa-efecte.
I com a exemple ens relata la "història de la gallina".
Una gallina que cada dia veu com s'apropa el granger, al final arribarà a creure en la relació causal entre l'apropament del granger i el menjar que li posen al plat. 
Però vet aquí que un dia, el granger s'apropa a la gallina i la degolla.
Un final trist però que demostra que mai es pot donar per fet res.

12 de gener de 2016

Novetat

  • Càntir nou fa l'aigua fresca.
  • El més bonic del mar és allò que no hem navegat (poeta turc Nassim Hikmet).