dilluns, 29 de febrer de 2016

Marx no era marxista

Marx no era marxista de la mateixa manera que Jesús no era cristià: perquè el marxisme i el cristianisme encara no existien. Però el que està fora de dubte és que la filosofia de Marx marca un punt d'inflexió en la filosofia: fins llavors, els filòsofs han intentat interpretar el món des de diferents maneres; ara el que cal és canviar el món. Mai fins ara, cap filòsof havia tingut tanta importància. Veiem una mica el per què.
Ell pensava que les condicions materials de la societat determinen la manera de pensar i que aquestes condicions han influït de manera decisiva en el curs de la Història. A diferència d'Hegel que deia que les condicions espirituals són les que impulsen les condicions materials, ell creia que és exactament al revés, que són les condicions materials les que provoquen noves condicions espirituals. Eren les relacions materials de la societat les que aixequen tots els pensaments. Segons ell, la societat actua com a base per aixecar les columnes que suporten totes les idees i pensaments. Aquesta base de la societat es fonamenta en tres nivells.
En primer lloc, el nivell bàsic o els recursos naturals disponibles i que determinen el tipus de producció de la societat i per extensió el tipus de cultura. No es poden vendre neveres al Pol Nord.
En segon lloc, el nivell dels mitjans de producció o les eines de què disposa la societat. No és el mateix un carro tirat de cavalls que un camió.
I en tercer lloc, el nivell del propietari dels mitjans de producció.
Es pot concloure que el mode de producció és el que determina el pensament de la societat. No pensem igual ara que en la època medieval. La classe dominant d'una societat és la que decideix el que està bé i el que està malament. Tota la Història no és més que una lluita de classes on els propietaris dels mitjans de producció són els qui tallen el bacallà. Quan existeix un conflicte entre dues classes dominants és quan es produeix un canvi.
Doncs bé, a l'època de Marx, en la societat -que ell anomena capitalista- existeix un conflicte entre el capitalista i l'obrer, entre els que tenen dels mitjans de producció i els que no. I com que els amos no volen cedir el seu poder, els canvis només poden venir a través d'una revolució.
En una societat capitalista, l'obrer tendeix a convertir-se en un esclau de la classe alta que basa el seu enriquiment en aprofitar-se de les condicions precàries dels treballadors. I aquesta va ser la base del manifest comunista que diu que només s'aconseguiran els objectius quan s'aconsegueixi enderrocar per la força qualsevol ordre social existent, en especial les classes dominants. Una frase que ho resumeix bé és "els proletaris no tenen res a perdre, excepte les seves cadenes, tenen un món per guanyar, Proletaris de tots els països, uniu-vos!".
Per a Marx, el capitalista explota l'obrer per embutxacar-se la plusvàlua, és a dir, el que queda de restar el salari i el cost de producció del valor de mercat. El resultat és el que Marx anomena "explotació". El capitalista, amb el capital guanyat pot invertir en modernitzar els mitjans de producció que minimitzin els costos per finalment guanyar més diners. És un sistema, el capitalista, autodestructiu perquè no és racional. El capitalista inverteix en maquinària per estalviar obrers i augmentar el poder competitiu, cada vegada les empreses són més grans però tenen menys obrers, fins que arriba la crisi i els problemes socials: hi ha un excés de producció acompanyat d'un baix poder adquisitiu d'uns obrers cada vegada més pobres. La revolució és a les portes.
Una vegada els proletaris suprimeixen la burgesia per la força, la societat entra en un període de transició que va anomenar la dictadura del proletariat. Aquesta etapa inicial és substituïda finalment per una societat sense classes, el comunisme, on els mitjans de producció són propietat de tots, és a dir del poble. Cadascú rendirà  segons la seva capacitat i rebrà segons la seva necessitat.
En teoria, sembla un sistema atractiu. La realitat tots la sabem, com el capitalisme, el comunisme tampoc és perfecte com la Història ens ha acabat demostrant: el comunisme fa aigües perquè, entre altres defectes, tendeix a igualar a tothom en la mediocritat. Hi ha un acudit d'un jove comunista que diu que "donaria el cotxe, el iot i la fortuna al poble, però mai la bicicleta, perquè la bicicleta la tinc" és una manera irònica de definir aquesta ideologia on tot és de tothom excepte el que és meu. De fet Garrett Hardin va dir que la tragèdia d'allò que és de tothom no és de ningú i a més corre el risc de degradar-se totalment.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari.