dissabte, 28 de gener de 2017

El panteisme d'Spinoza

Spinoza creia en el panteisme, és a dir que el món i Déu són la mateixa cosa. Déu és en totes les coses, Déu era la natura i la natura era Déu. Res a veure amb la idea antropomorfa d'un home bonhomiós amb barba blanca. Afirmava que Déu era completament impersonal i no li preocupava res ni ningú. Tot una idea més que controvertida en aquella època (segle XVII), possiblement una tapadora per no dir que era ateu i evitar ser acusat d'heretgia.
També creia en el determinisme: pensava que res no succeeix per atzar, que tot té un propòsit i un principi. És aclaridora la metàfora de la pedra llançada a l'aire, en què si es pogués tornar conscient con un ésser humà, creuria que es mou per la seva pròpia voluntat quan en realitat és la força del llançament i l'efecte de la gravetat. El mateix passa amb els éssers humans quan creuen que escullen amb llibertat el seu camí, quan en realitat -segons ell- el lliure albir no existeix.
Malgrat aquest determinisme, també creia en una certa encara que limitada llibertat humana, per exemple quan decideixes el tipus de reacció que vols davant dels esdeveniments que es presenten, que controles les teves emocions sense que t'afectin els fets externs.
La seva particular creença de Déu ha tingut força admiradors, com Einstein, que deia que es veia incapaç de creure en un Déu personal, però creia en el Déu d'Spinoza. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari.