dijous, 14 de desembre de 2017

Xarxes socials

Gràcies a les xarxes socials, avui estem tots més connectats i també informats o no, fins i tot han aconseguit a motivar les masses socials mancades d'iniciatives per participar en qualsevol tipus d'activisme social, polític, etc. És a dir, s'han convertit ràpidament en un poder fàctic de la informació, incontrolable pels governs de torn, de manera que la llibertat d'expressió ha guanyat algun esglaó en aquest món. I només per això ja han valgut la pena. Tot i així, els insults, la provocació, el plagi i l'ego també han crescut.
La seva irrupció han posat fi al quart poder, patrimoni dels mitjans de comunicació tradicionals. Ara, la influència mediàtica és compartida entre tots. Primer va ser el Facebook, després el Twitter i més tard el Google+, les tres amb les característiques molt diferents i cadascuna amb els seus adeptes. Són xarxes perquè d'alguna manera o altra t'atrapen.
Actualment Facebook és la xarxa social més coneguda per ser la primera que va aparèixer (2004) i perquè és una eina dinàmica i complexa però molt intuïtiva. Ara bé, aquesta popularitat està sobre-dimensionada: una gran majoria d'usuaris són passius (no actualitzen el seu estat). Quan veus que el 90% dels anomenats “amics” mai diuen res, que un 9% participa ocasionalment i que només un 1% ho fa de manera activa, penses que, o bé et falta gent d'aquest 1% o bé te'n sobren dels del 90%. No saps si passen del Facebook o formen part dels anomenats lurkers, del verb anglès lurk que significa estar a l'aguait de manera secreta i silenciosa (voyeurs).
El tipus de públic és heterogeni, tant en edats com en interessos personals, cosa que pot provocar tensions entre coneguts (alguns dels quals molt propers) per les seves incompatibilitats culturals, socials o polítiques. Ho detectes quan algú fa aquell comentari fora de lloc, mig en broma o molt en serio. I és quan has de decidir d'eliminar aquell suposat “amic” o bé vigilar allò que poses en el mur per no ser jutjat.
Una altra cosa són els anomenats “piquets de l'opinió”, similars als piquets informatius de les vagues, en què el seu objectiu és forçar un estat d'opinió únic (el seu) i no dubten en boicotejar qualsevol reflexió crítica. Uns torracollons!
Els mal anomenats “amics” són el seu punt fort i alhora també el seu taló d'Aquiles: el més important és l'entramat social i no tant la informació, fet que a la llarga degrada la relació per manca d'interès i motivació. I per no ferir ningú, prefereixes continuar amb la farsa.
El tipus d'informació és de caire social i lúdic, on es valoren les emocions i la vessant més personal. En aquest cas, ens podem trobar gent que sempre diu que és feliç i que tot li va d'allò més bé, com gent que ens recorda a cada moment que el món és una merda, cosa que hi podríem estar d'acord. Però de tant en tant, alguna cosa positiva també va bé.
Passat el temps, em sento saturat de les absurdes cadenes falses (hoax) del tipus “aquest mes d'octubre serà extraordinari perquè té 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns i que això només passa cada 823 anys”. I quan mires els calendaris comproves que és mentida. I molt cansat també dels falsos muntatges o fakes, alguns dels quals són divertits fins que els has vist unes tres-centes vegades.
I també avorrit de veure fotos dels viatges tan fantàstics, activitats (sempre les mateixes) o els dinars que han gaudit (i tu no) i que no fan més que recordar-te que hi ha gent que viu molt millor que tu. O almenys ho sembla.
Uns dos anys més tard apareix el Twitter, un mitjà de comunicació lliure i instantani que a més fa funcions de xarxa social. El seu disseny és dinàmic i senzill, encara que poc intuïtiu. Quan vens del Facebook i entres per primer cop al Twitter, al principi costa d'entendre perquè esperes que funcioni de manera semblant. I no és així. Però la seva extremada simplicitat fa que ràpidament t'hi acostumis.
A diferència de Facebook, Twitter té un tipus de públic més homogeni, amb edats compreses entre 25 i 50 anys i amb un nivell cultural mig i alt. Algú va fer córrer una frase divertida però exagerada i injusta que diu "Facebook és una eina intel·ligent per a gent simple, Twitter és una eina simple per a gent intel·ligent".
El que importa és la informació que li interessa a cadascú, no els seguidors, sense cap obligació moral de seguir algú que et segueix (com passa en el Facebook). I aquest plus de llibertat dóna peu a que els seguidors, pocs o molts, siguin més actius.
És sens dubte el mitjà de comunicació que ha revolucionat el món de la informació tradicional per la seva immediatesa (pràcticament a temps real) i perquè arriba a qualsevol punt del planeta, cosa que el fa imprescindible davant de qualsevol fet rellevant o catàstrofe. Pots saber tot el que passa i es comenta per tot el món i a més s'utilitza per coordinar moviments de protesta social o polítics.
Però com tot, no és perfecte: la seva escassa fiabilitat, si fa o no, com la majoria de mitjans de comunicació tradicionals espanyols. Per consegüent és necessari verificar la informació amb altres informadors, periodistes o mitjans professionals que coneixem i que habitualment no magnifiquen, manipulen ni menteixen.
Un altre defecte no menys important són la proliferació dels anomenats trolls, gent estúpida capaç de perjudicar els altres, emparats en l'anonimat que ofereix el Twitter, provoquen, molesten o insulten als qui pensen diferent. Fins i tot sense obtenir-ne cap benefici tangible. El millor que es pot fer és bloquejar-los i avall que fa baixada.
Finalment, l'any 2011 apareix una nova xarxa social que integra les funcionalitats de Google amb tots els avantatges que això suposa. Es diu Google+ i no té la popularitat de Facebook (per sort) de manera que és un lloc -podríem dir- selecte on es poden trobar coses diferents i interessants, ideal per distreure la ment amb les seves vistoses entrades (tots els comentaris tenen la seva corresponent imatge).
D'entrada sobta no conèixer ningú, més si vens del Facebook on coneixes pràcticament tothom que tens com a amic. Precisament això li dóna una certa llibertat per emetre pensaments o judicis sense que ningú s'emprenyi.
El seu funcionament també és molt simple i l'únic que despista una mica són els cercles que pots crear dels usuaris, cosa que va molt bé per ordenar els seguidors en grups afins, de tal manera que tens l'opció de filtrar determinats cercles segons la informació que t'interessa a cada moment.
A Google+ es comparteix qualsevol aspecte personal o no, fets, notícies o qualsevol reflexió amb els cercles prèviament escollits per l'usuari i amb la possibilitat d'ordenar les entrades per col·leccions o comunitats, segons temàtiques.
En quant a la privacitat, les tres xarxes socials mostren la informació personal que vulguis i que la vegi qui vols. I sobre la informació publicada, els usuaris la podran veure segons la configuració establerta (pública o restringida).
En conclusió, les tres xarxes socials són molt diferents i tenen les seves peculiaritats. I cadascú té les seves preferències i gustos. Pel que fa a mi, després d'haver estat en les tres xarxes socials, haig de dir el següent:
  • Sobre Facebook, em cansa i m'avorreix enormement. Ha deixat d'interessar-me llegir sempre els mateixos amics i els mateixos temes. S'ha convertit en una habitació tancada sense finestres amb l'aire està enrarit de falsedats i egocentrisme. Abandono però sense esborrar-me perquè em serveix per accedir a altres aplicacions.
  • Sobre el Twitter, afluixo l'activitat per no caure en el joc de veure qui la diu més grossa i haver de lamentar-ho. Trobo massa negativitat i massa gent estranya. La continuaré fent servir sobre tot com a mitjà de comunicació.
  • Sobre el Google+ actualment és la preferida perquè m'aporta coses noves, novetats interessants i en definitiva, em distreu d'una manera efectiva i positiva, que és la principal feina que té una xarxa social.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari.