23 de juliol de 2020

De la indignació a la indiferència

La indignació acostuma a portar-nos a un segon estat anímic: la frustració. És un sentiment de decepció que ens invaeix quan no es compleixen les nostres esperances i expectatives. Ens fa sentir que hem fracassat en l'intent d'aconseguir que es produeixi un canvi extern, pel qual portem cert temps lluitant.
Un vegada ens sentin sense força ni energia per seguir lluitant, la frustració  es converteix en un tercer estat d'ànim: la resignació. Fruit del cansament físic i l'esgotament mental, experimentem una profunda impotència per no poder canviar el sistema en el que vivim. I amb el temps, aquesta emoció torna a degenerar, donant lloc al quart i últim estat d'ànim: la indiferència. Tot d'una ens tornem completament insensibles al que passa, tractant de què la realitat socioeconòmica ens afecti el menys possible. És llavors quan ens dediquem a mirar cap a un altre costat. En alguns casos, la indiferència sol venir acompanyada pel cinisme i el nihilisme. Donat que no volem tornar a desil·luisonar-nos un altre cop, evitem tornar a creure que les coses poden ser diferents. De fet, procurem que no ens importin. En el fons, aquesta actitud no és més que una màscara que ens protegeix de la frustració, la decepció i la impotència. I és que quan afirmem que "ja no creiem en res", l'únic que posem de manifest és que no creiem en nosaltres mateixos.
[Qué harías si no tuvieras miedo, Borja Vilaseca]

Cap comentari:

Publica un comentari

Gràcies pel comentari.