Ahir vaig ser testimoni d'un petit incident, banal sense importància, però m'ha fet pensar en quantes vegades jo mateix hauré pogut actuar d'aquesta manera. A partir d'aquí comença l'escena que jo crec que veig i no té per què ser certa.
El fet passa a l'aparcament de Mas Pintos de Ripoll, on la gent acostuma a estacionar els vehicles i des d'aquí fer en bicicleta la via verda de la Ruta del Ferro. En el lloc hi havia una furgoneta Camper estacionada de manera transversal als aparcaments i d'aquesta manera n'ocupava quatre. S'ha de dir que quedaven altres aparcaments lliures. En això que arriba un cotxe amb una parella i un nen. La dona surt per indicar millor on aparcar al conductor home. De manera expressiva i efusiva indica que es posi a l'aparcament lliure del costat de la Camper. Arriba un segon vehicle amb una altra parella i dos nens que pel que sembla venien junts ja que la dona ha tornar a fer de guàrdia urbana per indicar que aparqués a l'aparcament lliure de davant de la Camper. Tot això sense perdre en cap moment el posat altiu i demostrant que ella ho té tot controlat, malgrat que el món està ple d'inútils.
Ella pensa que si aquella Camper mal estacionada no estigués allà, tant el seu vehicle com el dels amics podrien estar junts un al costat de l'altre. Les seves expectatives es veuen truncades per la maleïda Camper mal estacionada. El seu ego li pot i llavors decideix recriminar el conductor de la Camper, amb posat de sobrada, gesticulant amb els braços amunt mentre es queixava d'aquella conducta tan incívica. No tenia cap necessitat de fer-ho perquè recordem que hi havia espais més que suficients. Llavors surt el conductor de la Camper, acompanyat de la seva parella, els dos devien més de 70 anys, podrien ser els seus avis. I l'home gran, amb tota l'educació del món, de forma tranquil·la i el to de veu assossegat, s'excusa i li diu que té raó, que ha estacionat allà només per un moment per fer no sé què (no ho he pogut entendre) i donat que hi havia suficients aparcaments ha trobat més còmode fer-ho així, que no entenia aquesta exagerada reprimenda però que ho sentia si havia causat molèsties, que no era la seva intenció i que ara mateix marxava.
I la dona ha continuat amb aquell fals somriure, orgullosa ella d'haver guanyat una batalla més, que a la vida si no trepitges, et trepitgen. Llavors ella i els seus s'han passat tallant tot el carril durant més d'un quart d'hora mentre muntaven les seves bicicletes, sense que els importés un rave si molestaven ningú. Vés a saber si aquesta persona perfeccionista, reactiva i depenent dels altres, no està en realitat buida per dins i és per aquest motiu que necessita projectar la seva ira contra qualsevol persona que pugui fer-li de mirall. Que aquesta actitud no és més que una màscara per dissimular la seva pròpia infelicitat.
Una escena qualsevol de la vida d'allò més normal.
