Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dilemes / Jocs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dilemes / Jocs. Mostrar tots els missatges

3 de febrer de 2021

Túnel

Com el gat de Schrödinger, segons el principi d'incertesa propi d'un sistema quàntic, podem pensar que l'home entra i alhora surt del túnel perquè no ho sabem. En el moment precís d'obrir la llum del túnel, el mateix fet de l'observació modifica l'estat de l'home: o surt o entra.

9 de maig de 2020

Dilema del confinat

L’única solució lògica pel màxim benefici comú (que ningú es contagiï) seria cooperar entre sí de tal manera que tothom respectés les mesures higièniques preventives per evitar un rebrot i la propagació del contagi del Covid-19. Aquest plantejament ens porta a la correcta solució del dilema, que és pensar en el benefici dels altres (ser generós, tenir cura dels altres) i no en el benefici propi (ser egoista, jo a la meva, els altres m’importen un rave ).

El problema és la inconsciència generalitzada que domina aquesta societat malalta que entre tots hem creat per davant del sentit comú. En aquest cas, veure grups de passejadors, runners i ciclistes, uns als costat dels altres i sense mascaretes, no presagia res bo. L’últim que tanqui la porta.

18 d’abril de 2020

El general i el presoner

El gran Boris Vian esmenta la relació entre un general i un presoner seu que cada dia es jugaven la llibertat del presoner a veure quin dels dos componia abans el seu nom en un plat de sopa de lletres. Si ho aconseguia el presoner, quedava lliure. Si el primer a compondre el seu nom dins el plat era el general, el presoner havia d'ingerir una doble ració de l'odiosa sopa. Les regles del joc estaven clares, però hi havia un problema en contra del presoner: i era que ell es deia Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general tan sols es deia Pol.
[Un conte de 1952, Sebastià Alzamora]

16 d’abril de 2020

12 d’abril de 2020

Teoria dels jocs

La idea de suma zero consisteix en què si un guanya altre perd, a diferència d'aquelles situacions en la que tots poden guanyar (Gideon Rach). Un exemple, el dilema del presoner.

Vell truc per aixecar la camisa als més ingenus

Consisteix a proposar el següent: 
"Si surt cara, guanyo jo; si surt creu, perds tu". 
[No falla mai]

1 d’abril de 2020

La caça del cèrvol

Es tracta d'un joc que exemplifica l'anomenat equilibri de Nash, un concepte que fa referència a la solució d'un joc entre dos o més jugadors, en el qual se suposa que cada jugador coneix les estratègies d'equilibri dels altres jugadors, i cap jugador té res a guanyar si només canvia unilateralment la seva pròpia estratègia.
Com que l'equilibri de Nash se centra en les preferències de cada individu, es poden produir resultats antiintuïtius. Pot haver-hi un equilibri de Nash en cas que si els jugadors poguessin coordinar-se, tots canviarien d'estratègia. El joc de la caça del cérvol és un exemple d'aquest fet.
Com funciona?
  1. Hi ha dos caçadors que poden optar per caçar un cérvol o un conill, però ells no saben que farà cadascú.
  2. Si optes pel cérvol tindràs 4 unitats d'utilitat. Si optes pel conill tindràs 1 unitat d'utilitat.
  3. La condició és que el cérvol ha de ser caçat de forma cooperativa per part dels dos jugadors, en aquest cas, els dos es repartiran les unitats (2+2). En canvi la caça del conill es pot fer de forma individual (1+1).
  4. El problema és que si un opta pel cérvol i l'altre pel conill, els dos es quedaran sense peces (0+0). 
L'estratègia òptima dels jugadors depèn de la seva expectativa respecte al que l'altre jugador pot fer: si un caçador confia que l'altra anirà a la caça del cérvol, ha de caçar el cérvol, però si ell sospita que l'altre anirà a la caça del conill, ha de caçar el conill. 

Aquest joc s'utilitza com una analogia per a la cooperació social, ja que gran part del benefici augmenta en el cas de persones que cooperin i tinguin confiança implícitament entre elles.

31 de març de 2020

Joc de l'ultimàtum

El joc de l’ultimàtum és un experiment d'economia del comportament per comprendre el paper de la justícia, l’altruisme, la reciprocitat en els intercanvis i que no totes les accions humanes es mouen per una estricta raó de càlcul.

Com funciona? Condicions que a priori han de saber els jugadors:
  1. El jugador A rep 10 € que ha de repartir amb el jugador B. 
  2. El jugador està obligat a donar una part al jugador B que no coneix de res (la que vulgui). 
  3. I el jugador B al seu torn ha de decidir si ho accepta o no aquesta part. És l'ultimàtum.
  4. Si el jugador B no accepta, llavors cap dels jugadors rep els diners.
El més racional seria que el jugador A oferís al jugador B tan sols 1 € i d'aquesta manera ell es quedava amb 9 €. I el jugador B ho hauria d'acceptar perquè de fet ha guanyat 1 € sense haver fet pràcticament res (1 € és millor que 0 €).

La realitat és que això no s'accepta gairebé mai en el joc perquè el jugador B tendeix a castigar l'egoisme del jugador A, encara que això li suposi perdre a ell mateix.

28 de març de 2020

Pregunta de bojos

Qui és més boig, el boig o qui segueix al boig? 
(És una pregunta que fa Obi Wan Kenobi a Star Wars i aplicable en tota la nostra galàxia)

30 de gener de 2018

Content però auto-enganyat?

Michael P. Lynch, professor de filosofia de la Universitat de Connecticut, ens planteja a la importància de la veritat en un interessant exercici:
"Suposem que tinc una màquina que et permet experimentar el que vulguis. Un cop a dins, flotant dins una cubeta, viuràs una realitat virtual dissenyada al teu gust, plena d’experiències d’amics entranyables, aventures meravelloses, un menjar espectacular, sexe del bo i converses profundes. Res d’això seria real, per descomptat, però ho semblaria. Podríem fins i tot fer que, un cop dins de la màquina, oblidessis completament que ets dins d’una màquina. T’hi ficaries? ¿I si et dic que un cop a dins no en podràs sortir mai?"
És una versió de Matrix en què Neo ha d'escollir una de les dues pastilles: amb una coneixerà la veritat, encara que sigui desagradable; amb l'altra continuarà vivint a Matrix, un agradable món de mentida. Ja sabem com acaba: es decideix per la pastilla de la veritat.
Jo tampoc m'hi ficaria dins de la màquina.


PD. L'exemple de Matrix forma part del argumentari habitual dels de Ciutadans fent veure que hi ha més de dos milions de catalans que vivim alienats com l'acudit aquell que va en direcció contrària i creu que són els altres que no van bé.

17 de gener de 2016

Joc de la gallina

Es tracta d’una competició en la qual dos participants condueixen un vehicle en direcció al del contrari, el primer que es desvia de la trajectòria de xoc perd. Es basa en la idea de crear pressió psicològica fins que un dels participants es fa enrere.
Sovint s'aplica com metàfora quan dos bàndols s'embranquen en una escalada en la qual no tenen res a guanyar. És una versió de la teoria de jocs que no són de suma zero: si un guanya, l’altre perd. En aquest cas, l’èxit de la negociació és retardar a fer concessions per augmentar la pressió psicològica i obligar l’altra part acabi cedint. Una tàctica perillosa ja que si ningú cedeix, es produirà la col·lisió.
L’estratègia més lògica d’un oponent raonable seria girar abans que es produeixi la col·lisió. El problema és que a ningú li convé canviar la seva estratègia i l’oponent podria pensar el mateix. En aquest cas, una tàctica seria anunciar la pròpia intenció de manera molt convincent abans que comenci el joc, donant per descomptat que es mantindrà en la mateixa estratègia, cosa que pot no ser certa.
En conclusió, a diferència del dilema del presoner en què una acció és sempre la millor, un sempre ha de fer el contrari del que l'altre jugador vagi a fer. Tenim un exemple molt actual d’aquesta estratègia amb la negociació per formar govern després del 27S. Que cadascú esculli qui creu que ha estat el guanyador.

4 d’abril de 2015

Successió de Fibonacci

La successió de Fibonacci va ser descrita en el segle XIII per Leonardo de Pisa, matemàtic italià també conegut com a Fibonacci. Aquesta successió inicia amb 0 i 1, i a partir d'aquí cada element és la suma dels dos anteriors (i així de manera infinita):
1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144...

9 de juliol de 2014

Dilema del presoner

En el conegut dilema del presoner es plantegen dues opcions a dos convictes:
acusar l'altre presoner
o
exculpar-lo
Si no s'acusen mútuament, queden lliures. Si només un és acusat per l'altre, l'acusat rebrà una condemna de deu anys i l'acusador queda lliure. Si tots dos s'acusen mútuament, la condemna serà de cinc anys per a cadascú. Davant la por de callar, ser acusat i passar deu anys a la presó, el presoner decideix sempre de forma que el perjudici sigui el menor possible. I acaba acusant l'altre. Tots dos s'acusen i compliran cinc anys de condemna quan, si haguessin pogut pactar, quedarien lliures. 
El problema és que si un dels dos sap que l'altre callarà, aquest, de manera egoista, acabarà delatant-lo per tal de sortir lliure immediatament.

15 de febrer de 2014

Millor opció

Qualsevol decisió, per petita que sigui, comporta un risc i per tant assumir aspectes positius i també negatius. Davant de qualsevol presa de decisió, el millor és adoptar una actitud optimista i veure el costat positiu, sense perdre de vista el costat negatiu. És bo preguntar-se sempre què succeiria si passés el pitjor per veure si val la pena acceptar el risc de les possibles conseqüències negatives. Tot canvi genera angoixes per la por a equivocar-se, tot recordant que la inhibició encara podria ser pitjor. 
Existeix una eina aconsellada per diferents executius que "ens pot ajudar" a l'hora de prendre la millor decisió entre dues possibles. Es tracta de fer una anàlisi mitjançant una graella Excel (veure "La millor opció"), amb unes operacions matemàtiques molt senzilles però eficaces:
  1. Fer una llista dels factors considerats positius tant per a l'opció A com per a l'opció B (han de ser els mateixos). 
  2. Puntuar (sobre 10) la importància que significa cadascun d'aquests factors per a nosaltres. 
  3. Analitzar de manera objectiva i real les possibilitats d'aconseguir aquests factors i puntuar-los (sobre 10). 
  4. Calcular el risc de cada llista, multiplicant la puntuació de les importàncies per la puntuació de les possibilitats. 
  5. Finalment sumar els resultats i comparar els totals. La millor opció serà la que sumi més punts.

16 de desembre de 2011

Dilema de l'àngel custodi

Imaginem que arribem al purgatori, on segur fa olor a formol, i que ens trobem dues portes idèntiques, cadascuna amb un àngel custodi i de color blanc. Una de les portes ens permet arribar al cel; l'altra porta directament a l'infern.
El cas és que un dels àngels sempre menteix, en canvi l'altre sempre diu la veritat. El problema és que no sabem qui és qui. I només podem fer una única pregunta a un dels àngels. Per saber on anirem, si al cel o a l'infern, quina ha de ser la pregunta que hem de fer?

13 de desembre de 2011

Dilema de l'àngel custodi

Imaginem que arribem al purgatori, on segur fa olor a formol, i que ens trobem dues portes idèntiques, cadascuna amb un àngel custodi i de color blanc. Una de les portes ens permet arribar al cel; l'altra porta directament a l'infern.
El cas és que un dels àngels sempre menteix, en canvi l'altre sempre diu la veritat. El problema és que no sabem qui és qui. I només podem fer una única pregunta a un dels àngels. Per saber on anirem, si al cel o a l'infern, quina ha de ser la pregunta que hem de fer?

La resposta clicant la imatge

22 de setembre de 2011

Estadística del pollastre

Avui queden 100 dies per finalitzar l'any, un número rodó que ens ajuda a fer percentatges per poder expressar com de gran o de petita és una quantitat comparant-la amb una altra quantitat. I també ens serveix per reflectir estadístiques de forma infogràfica si pensem que el món és un poble de només 100 habitants (veure la web http://www.binsworld.com/100/ ).
Ara bé, no oblidéssim l'anomenada estadística del pollastre, en què si una persona menja dos pollastres i una altra no en menja cap, l'estadística dirà que toca un pollastre per barba. És el que tenen les estadístiques, que demostren que les estadístiques no demostren res.