Quan les coses no surten com pensàvem

Pablo d'Ors (Biografia del silencio) ens diu:

En realitat, vaig comprenent que sempre succeeix allò que ha de succeir. El que succeeix és sempre el millor que podia haver succeït. L'esdevenidor és molt més savi que les nostres idees o plans. Pensar el contrari és un error de perspectiva i la causa última del nostre patiment i infelicitat. Només patim perquè pensem que les coses haurien de ser d'una altra manera. Quan abandonem aquesta pretensió, deixem de patir. Quan deixem d'imposar els nostres esquemes a la realitat, la realitat deixa de presentar-se adversa o propensa i comença a manifestar-se tal qual és, sense aquest patró valoratiu que ens impedeix accedir a ella mateixa.

Com reaccionar davant del dolor

Somriure davant de l’adversitat no és el més espontani, però és sens dubte el més intel·ligent i sensat. Reaccionar davant del dolor amb animadversió és la manera de convertir-lo en sofriment. Somriure davant d’ell, en canvi, és la forma de neutralitzar el seu verí. Ningú discuteix que el dolor resulta desagradable, però acceptar-lo i entregar-se a ell sense resistència és la manera que resulti el menys desagradable. El que ens fa patir són les nostres resistències a la realitat.
[Font: Pablo d’Ors, Biografia del silencio]

Sistema reticular activador (SRA)

La ment conscient només pot enfocar l'atenció sobre un nombre limitat d'elements. És per això que disposa d'un sistema reticular activador (SRA), un mecanisme que s'encarrega d'enfocar-nos en aquella realitat que volem experimentar conscientment. Això explica, per exemple, per què quan comprem un determinat cotxe, de sobte veiem molts cotxes d'aquest mateix model.

Aquest desplaçament en la postura mental contribueix a alinear-nos amb major precisió en relació amb els nostres objectius. Quan decidim que alguna cosa és una prioritat, li concedim un forta intensitat emocional, i en enfocar contínuament l'atenció sobre això, facilitarà qualsevol recurs que doni suport a la consecució d'aquest objectiu. En conseqüència, no resulta crucial comprendre amb exactitud com aconseguirem els objectius la primera vegada que els veiem. Simplement, confiem en que la nostra SRA ens indicarà allò que necessitem saber al llarg del camí.

[Font: Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Dependència emocional

"Sempre que ve alguna persona a la consulta que em confessa que no s'agrada en cap aspecte --es troba físicament horrible, poc intel·ligent, sense cap qualitat..., té, en suma, un baixíssim concepte de sí mateix que, a més, provocarà que s'enganxi a la primera persona que mostri interès en ella, el que generarà una dependència emocional-- resulten ser persones amb mancances enormes d'afecte en la seva infantesa."

[Font: Sílvia Congost, Autoestima automàtica]

Experiència vital molt forta

Les persones canviem després d'una experiència vital molt forta, alguna cosa molt dura que ens toca viure, que ens fa patir moltíssim i que transforma, una vegada superada, la nostra manera de funcionar. Són canvis involuntaris producte de vivències que fan trontollar els nostres fonaments. 

No obstant, si volem també podem canviar de manera voluntària i conscient.
[Font: Sílvia Congost, Autoestima automàtica]

Per què estem tristos

Tots tenim una necessitat bàsica: ser estimats. Per satisfer-la hi ha tres posicions equivocades que corresponen als tres tipus de personalitats neuròtiques d’avui: 

1. Anar darrere la gent. Com que la necessitat de ser estimat és insaciable, hi ha els qui es passen la vida anant darrere dels altres: “El meu fill no em fa cas!”. 
2. Anar contra la gent. Com que anant al darrere la gent no satisfa la meva necessitat de ser estimat, m’hi giro en contra, que és el qui sempre està emprenyat, el qui engega a la merda tothom, amb la conseqüència que cada vegada el volen menys. 
3. Aïllar-se. M’aïllo de tothom.

[Font: La personalitat neuròtica del nostre temps, Karen Horney]

Teràpia Gestalt

El tot és més que la suma de les parts

La manera d'equilibrar la ment, 

atenent com un tot més que a les parts,

 els pensaments, els sentiments i les percepcions.

En el segle XVIII el filòsof Immanuel Kant va revolucionar el pensament sobre el món quan va assegurar que mai podrem conèixer què hi ha fora de nosaltres mateixos perquè el nostre coneixement no pot sobrepassar les limitacions de la ment i dels sentits. No sabem com són les coses en sí, només sabem com les experimentem. I cada individu percep l'experiència de manera particular. Aquesta idea humanista i holística és la base de la teràpia Gestalt que apareix a principis del segle següent. Fritz Perls, un dels fundadors, entenia que la seva tasca consistia en ajudar els seus pacients en adquirir la capacitat d'assumir el control del seu món interior.

La teràpia consisteix en passar de la necessitat de suport dels altres a la capacitat de suport en nosaltres mateixos i que es podria resumir amb la frase "el tot és més que la suma de les parts". És a dir, al sumar les parts emergeixen elements que per separat no es percebien. Això és així perquè aprenem gràcies a les imatges que creem en la nostra ment i no a partir de la suma del conjunt d'informació que percebem. 

Els seus principis bàsics

1. Atenció plena, aquí i ara. És important exercitar la consciència i centrar-la en els sentiments del moment present. És la base per comprendre com creem i reaccionem de manera individual davant del nostre entorn. Com en el mindfulness del budisme, cal desenvolupar l'atenció conscient. Tenim dues maneres de sortir del present, una és a través del record i donant per suposat que tornarà a passar, i l'altra és donant per fet el que pugui arribar a passar sense que hagi passat.

2. Autoconeixement. Es tracta d'aconseguir una relació de qualitat amb un mateix. Abans però ens cal estar en el present, saber com funciono jo a nivell mental, corporal i emocional. I una vegada em conec, podré tenir una relació més genuïna i espontània amb mi mateix, i per tant més satisfet i ple em sentiré.

3. Responsabilitat. Una vegada ja sé com funciono i m'hi relaciono, amb l'aquí i l'ara i el que sento a nivell mental, corporal i emocional, m'haig de fer autoresponsable de tot el que faig i penso. L'afirmació que "ningú pot fer-te enfadar més que tu mateix", exemplifica aquesta teràpia a la perfecció. Sabràs que vas pel bon camí quan aconsegueixis mantenir l'estabilitat emocional davant un embús, una mala notícia o una crítica.

La millor persona

És aquella que encomana pau i confiança, no només amb paraules, sinó també amb les seves actituds, que no justifica cap forma de violència, que sap conservar la calma i no s'altera fàcilment, que no és esclava de cap ideologia, que no es dedica a jutjar els altres, que desprèn calidesa i capacitat d'acollida, que sap escoltar, que practica el somriure, que no pretén aconseguir el que vol, que no té necessitat de desqualificar ningú per afirmar-se ella, que admet amb senzillesa les seves equivocacions...

[Font: Des-educa't, Una proposta per viure i conviure millor, Eva Bach i Pere Darder]

Les creences limitants

Una creença és un sentiment de certesa sobre alguna cosa

Sovint creiem que les circumstàncies controlen les nostres vides, i que l'ambient ens ha configurat tal i com som. Una gran mentida. No són les circumstàncies de les nostres vides les que ens configuren, sinó les creences sobre el que signifiquen aquestes circumstàncies.

I per què estan les nostres creences? Són la força guia que ens conduiran cap el dolor i el plaer. Cada vegada que ens succeeix alguna cosa a la vida, el nostre cervell planteja dues preguntes:

1. Significarà això dolor o plaer?
2. Què haig de fer per evitar dolor i/o obtenir plaer?

Les respostes a aquestes dues preguntes es basen en les nostres creences, i les nostre creences es veuen impulsades per les nostres generalitzacions sobre el que hem après que ens han aportat dolor o plaer en el passat. Aquestes generalitzacions es basen en la interpretació que fem de les nostres experiències passades i guien totes les nostres accions i, en conseqüència, la direcció i qualitat de les nostres vides. 

Les generalitzacions poden ser molt útils; es tracta simplement de la identificació de pautes similars. Desgraciadament també poden simplificar en excés i produir creences limitadores per a les decisions futures sobre qui és vostè i de què és capaç.

Es desafiament és triple:

1. La majoria de nosaltres no decidim conscientment que creurem.
2. Les nostres creences es basen sovint en una mala interpretació d'experiències passades.
3. Una vegada que adoptem una creença, oblidem que només es tracta d'una interpretació.

A partir d'aquí comencem a considerar les nostres creences com si es tractessin de realitats. I totes les nostres accions són el resultat de les nostres creences conscients o inconscients, de què això que fem ens conduirà al plaer o ens allunyarà del dolor. Per tant, si volem canviar la nostra vida en un instant, només hem de canviar de creences.

[Font: Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Ferida narcisista

En psicologia s'entén com a ferida narcisista a la reacció davant d'una amenaça rebuda pel narcisista sobre la seva autoestima. Un exemple de reacció narcisista que tothom hem tingut en algun moment és quan diem "la vida no és justa". A l'ego li encanta aquesta expressió, la idea que alguna cosa és justa o no. Ens prenem malament els esdeveniments totalment indiferents i objectius perquè el nostre sentit del jo és fràgil i depèn de què les coses surtin tot el temps com volem.

[Font: El ego es el enemigo, Ryan Holiday]

Adaptació hedònica

Es defineix com la capacitat que tenim les persones per adaptar-nos a les diferents situacions de la vida, siguin bones o dolentes, una tendència a tornar a un nivell relativament estable de plaer i felicitat, malgrat els esdeveniments i situacions.
Per exemple: comprar-se un cotxe.  Al principi sentim un gran satisfacció i plaer (hedonisme) que confonem amb felicitat, però aquesta és efímera. Unes setmanes després, ja ens haurem acostumat, continuarem renegant pel trànsit i haurem tornat doncs a la situació inicial anterior.

Estratègia estoica contra l'adversitat

Els estoics tenien la capacitat de canviar la perspectiva i adoptar el punt de vista més útil a cada moment. Davant l'adversitat, ens recordaven la insignificança de la nostra existència: tot el nostre planeta no és més que un petit punt a l'univers, i nosaltres a la vegada un petit punt en el planeta. I com a consell addicional, pensa si això que tant et preocupa serà important dins de deu dies, deu mesos o deu anys. No cal esperar tant i deixa de preocupar-te ara.

I com a entrenament habitual, proposaven aprofitar els inconvenients del dia a dia de la següent manera: davant de qualsevol petit problema pràctica la coneguda "pausa estoica de l'atenció", és a dir l'art de penetrar entre l'estímul i la resposta emocional, de tal manera que controlem el seu efecte. És un petit preu a pagar per millorar la nostra fortalesa davant l'adversitat. Aprendre a lidiar amb problemes petits ens ajudarà a superar problemes més grans.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Criteris que han de complir els objectius

El objectius s'han de centrar en coses rellevants alineades amb els teus valors i que depenguin en gran mesura dels teus esforços. Els seus criteris es basen en el mètode SMART:

1. Específic (Specific en anglès). Els objectius específics són més fàcils de traduir en accions concretes. 
2. Mesurable. Cal definir les mètriques concretes en les que es basa l'objectiu, que ens indiquin clarament si ens hi apropem o no.
3. Assolible. Un bon objectiu ha de ser desafiant però realista. Si és molt fàcil no ens motiva, si és massa ambiciós ens intimida.
4. Rellevant. Els teus objectius han d'estar motivats per coses importants per a tu, i no pel desig d'agradar els altres o encaixar en el teu grup social.
5. Temporals. Posar data concreta a un objectiu li dona força, i fa que el nostre cervell es centri.

Com reduir el dolor causat per una pèrdua

Per mitigar la tristesa i el dolor causat per la pèrdua d'alguna persona estimada, els estoics proposaven els següents exercicis:

1. Reflexionar sobre la utilitat del sofriment. El dol inicial és normal, però a partir de cert moment ens fa més mal el nostre propi lament que la pèrdua.
2. Intentar canviar de perspectiva: posar èmfasi en el que hem tingut i no pensar tant en el que hem perdut. Pensem com la nostra vida hauria estat pitjor si aquesta persona no hagués existit o no l'haguéssim conegut. Per això, hem d'estar agraïts perquè aquesta relació ha existit, en comptes de trist perquè s'ha acabat. Hem de veure tot el que arriba a les nostres vides com un préstec de l'univers, que pot ser reclamat en qualsevol moment, cosa que ens ajuda a apreciar més el que tenim i a patir menys quan el perdem.
3. Pregunta't si la persona per la qual patim desitjaria veure'ns així per molt de temps. La millor manera d'honrar el seu record és deixant de patir, que no és útil ni per aquesta persona ni per a nosaltres.
4. Buscar exemples de persones que hagin superat moments similars. Quan travessem dificultats, ens ajuda saber que altres persones han passat pel mateix, i que amb la mentalitat adequada no només ha sobreviscut, sinó que s'ha enfortit.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Evita emprenyar-te

Si no vols ser malhumorat, no alimentis l'hàbit. No li donis res que promogui el seu creixement. Mantingues silenci i compta els dies en què no t'has deixat enfadar. "Solia enfadar-me cada dia, després cada dos dies, després cada tres o quatre dies". Els mals hàbits són primer afeblits i després destruïts. [Epictet]

Enfadar-se per una situació no la millorarà, a més de dificultar la teva capacitat de raonar, li estàs donant poder a qui et vol danyar en permetre-li que pugui alterar el teu estat mental. No concedeixis a ningú aquest poder. Si et provoquen amb facilitat, et controlen amb facilitat. Epictet deia que "Qualsevol persona capaç de fer-te enfadar es converteix en el teu amo".

Davant d'un atac malintencionat, avalua si realment l'agressor mereix una resposta o simplement la indiferència. En tot cas, cal evitar caure en la provocació. No és debilitat, és actuar des de la raó amb l'objectiu de mantenir la tranquil·litat i la claredat mental.

I si decideixes que l'ofensa requereix resposta, llavors actua amb fermesa però sense ira, amb tranquil·litat però amb determinació. No responguis com t'ataquen, respon com ets. com deia Marc Aureli "la millor venjança és no ser com els que t'ataquen". I després pots aprofitar la força de la ira reprimida per anar a córrer o al gimnàs.

[Invicto, Marcos Vázquez]

Entén la teva ment

Davant de qualsevol estímul hi ha una emoció i entremig hi ha una interpretació automàtica, un filtre mental inconscient que condiciona la nostra resposta amb pensaments automàtics. Però entre l'emoció i la resposta també hi ha un espai, la pausa estoica de l'atenció plena, que ens dona l'oportunitat de qüestionar l'emoció i regular-la adequadament d'una manera controlada. D'aquesta manera passem de reaccionar emocionalment sense pensar a respondre racionalment, cosa que ens permet controlar les nostres decisions i obtenir així una millor resposta.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Teoria del PEC

A diferència del Psicoanàlisis de Freud en què es busca l'arrel del problema en experiències passades, la teràpia cognitiva conductual (TCC) desenvolupada inicialment per John B. Watson es centra en els problemes i dificultats del "aquí i ara" per entendre per què som com som. 

La seva base està en la relació creuada entre els pensaments, les emocions i els comportaments (PEC):

1. Els nostres pensaments condicionen les nostres emocions i comportament.
2. Les nostres emocions influeixen en els nostres pensaments i comportament.
3. El nostre comportament impacta en els nostres pensaments i emocions.

Quan tenim un problema si només actuem sense canviar la manera de pensar, el problema persistirà. Un exemple el tenim amb algú que té sobrepès i decideix fer dieta i exercici: és molt difícil que pugui mantenir-ho a llarg termini.

[Fonts: "Nutrición emocional" de Fran Sabal i  "Invicto" de Marcos Vázquez]

La dicotomia de control

És un principi bàsic de l'estoïcisme de gran rellevància pràctica que distingeix entre allò que depèn de nosaltres i el que no. Fer dependre el nostre benestar de coses fora del nostre control és una de les principals causes d'insatisfacció. Segons Epictet (segle I), l'únic que podem controlar són les percepcions i les nostres accions. Tota la resta està fora del nostre control.

Per exemple, ¿tenim control de la nostra salut? Sí i no. Tenim control sobre certs aspectes quan decidim el que mengem i si fem exercici físic, però mai estarem completament fora de perill per possibles malalties o accidents. És a dir, podem controlar les nostres accions (o esforç) però no el resultat.

El bon estoic s'enfoca en la seva energia i esforç en allò que depèn d'ell. Preocupar-se de coses que no estan sota el nostre control només genera ansietat i frustració.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Relaxem-nos!

Missatge de Pema Chödrön com a filosofia de vida:

"Relaxar-nos en el moment present, relaxar-nos tot i la manca d'esperança (l'esperança sorgeix del sentiment que ara i aquí estem incomplets), relaxar-nos davant la idea de la mort, no resistir-nos al fet que les coses s'acaben, que passen, que no tenen substància duradora, que tot està canviant constantment."

La natura ens ensenya que 

a cada moment hi ha naixement i mort.

Samsara

És una paraula amb que el budisme anomena el cicle de patiment que es va repetint en creure que hem de buscar el plaer i evitar el dolor. L'alliberament d'aquesta espècie de maledicció només s'aconseguirà quan deixes anar aquesta falsa creença i aprecies els petits detalls de l'entorn com si avui fos l'últim dia de nostra vida. I algun dia l'encertarem.

Mort i renaixença