Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La família. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La família. Mostrar tots els missatges

6 de febrer de 2021

Ordena les relacions

Una dels millors usos del teu temps és posar en ordre les nostres relacions importants com les familiars i tenir l'hàbit d'examinar-les fent-nos les següents preguntes: ¿Què hauria d'estar fent més, menys o què hauria de començar o deixar de fer avui per millorar la qualitat d'aquesta relació? 

[Controla el teu temps, controla la teva vida, Brian Tracy]

12 d’abril de 2020

Educar bons hàbits als fills

La filosofia cristiana ens ha ensenyat que la inclinació al mal arrelada dins nostre prové d'Adam, el pare de la humanitat. És per aquesta tendència a la perversió, a l’error i, en definitiva, a agafar els pitjors camins que Erasme de Rotterdam, recomanava -a principis del segle XVI- donar una bona educació als fills.
(http://www.ara.cat/cultura/tingut-bona-educacio-clau-felic_0_1475852489.html)

11 d’abril de 2020

Posar límits als fills

És responsabilitat dels pares educar els seus fills i, des de que neixen se'ls ha de posar límits i explicar-los les normes socials, per a què els nens sàpiguen què poden o no poden fer quan es troben amb altres persones, siguin nens o adults. Els límits són necessaris i s'han d'anar inculcant en tota ocasió. Si no es fa des del principi, a mesura que els nens creixen es donen més comportaments disruptius, i no seran capaços de tolerar frustracions ni d'atendre a un no.
[Lourdes Mantilla, psicòloga infantil]


El papa-nates i el pare-noic

Carles Capdevila divideix l'actitud dels pares davant de les tecnologies de la comunicació en:
  • El papa-nates està fascinat per com el seu petit geni ha après solet a fer anar el mòbil tàctil amb el ditet, o la rapidesa amb què el gran fa amics al Facebook. 
  • El pare-noic veu la xarxa com un niu de depravats i assetjadors que campen amb total impunitat, i pagaria el que no té perquè Gates i Jobs no haguessin sortit tan creatius. 
Tots dos tenen la seva part de raó, i és bastant indiferent el que pensin, perquè la tecnologia anirà avançant de forma imparable i oferint noves fites a celebrar i nous perills a minimitzar.

La sobreprotecció

Els psicòlegs diuen que sobre­pro­te­gir els fills, fer del que s’ano­mena hiper­pa­res, pro­voca que aquests siguin depen­dents dels seus pares i mares, tin­guin difi­cul­tats per apren­dre a ser res­pon­sa­bles de les seves vides, tin­guin més pors i inse­gu­re­tats, poca auto­es­tima, mos­trin acti­tuds imma­du­res i poca tolerància a la frus­tració. Vosal­tres matei­xos. [Joan Rueda]
La incongruència de la hiperpaternitat és voler tenir els millors fills i alhora donar-los-hi tot fet. Els efectes d'aquest model de criança són nens desorientats, amb pors i inseguretats, que és el que transmeten els pares sense voler-ho.
Els pares són sobreprotectors per por que el nen s'enfadi, por que no sigui feliç, por que pateixi, por que ho passi malament si suspèn, por que no pugui fer alguna cosa, por que no tingui amics... I la por és tan invasiva que acaba sent ella la que educa, perquè es contagia. [Cristina Gutiérrez Lestón]

Un clatellot a temps

El fet de repetir la màxima que "els càstigs físics mai no estan justificats" suposa també fomentar l'engany que els dimonis adolescents emergeixen per art de màgia de criatures angèliques, que havien estat innocents.
[12 Regles per viure, Jordan B. Peterson]


28 de desembre de 2016

Ja ha fet 24 anys

No sóc d'expressar sentiments i això és un dels tants defectes que tinc. Però avui faré una excepció, simplement perquè em ve de gust expressar una alegria, més quan el context rutinari del dia-a-dia no és per tirar coets precisament, per mil coses que no vénen al cas. Un dels efectes és que cada vegada passa més temps d'un riallada a una altra. En fi, anem al tema.

Ara fa tot just uns dos mesos que la Mireia, la meva filla, s'ha independitzat per anar a viure en un pis de lloguer a Barcelona, juntament amb el Juli, el seu company sentimental i millor persona. I ahir va fer 24 anys. Aprofitant que ella i jo teníem festa, vam quedar pel matí per muntar una cortina en una habitació i penjar un mirall a l'entrada que feia poc li havia arribat d'una compra per Internet. Com que hi havia temps, ella em va convidar a anar junts al seu gimnàs per veure'l i de pas podria provar màquines de càrdio i acabar en la sauna. I per què no, em vaig dir...

En el trajecte fins al gimnàs hi ha uns deu minuts caminant. Entrem i la meva filla diu orgullosa a l'empleada, que el seu pare venia a fer una prova (una manera d'entrar gratuïtament). I cap endins. Vaig provar una elíptica, un cinta de córrer amb dues cintes (una per cada cama), un rem i vaig fer una sessió d'estiraments amb professor, on vam coincidir els dos. I per acabar, una sauna humida i una de seca. I deu minuts més caminant de tornada al pis. Em trobo bé, molt bé. Relaxat. La meva filla sembla feliç i jo estic satisfet, molt satisfet.

Una vegada al pis, em disposo a fer les feines domèstiques i és llavors, quan penso com ha canviat la vida. Jo vaig ser nedador i waterpolista durant tota la meva infància i fins passada la vintena. He participat en infinitat de competicions, travessies i partits de waterpolo, i mai de la vida havia vingut el meu pare a veure'm com nedava o com jugava de porter. Jo no he sigut el pare ideal però tenia clar que no podia fer el mateix que ell i de sempre, quan ha calgut he acompanyat la meva filla a tot arreu (rítmica, volei, sessions fotogràfiques, etc.). I per això ahir a la primera oportunitat que se'm presenta, vaig acceptar la seva invitació sense pensar-m'ho. I estic content d'haver-ho fet perquè ens ho hem passat molt bé i perquè he tingut més conversa amb la meva filla en un matí que en tot un any.

Ha estat un dia fantàstic!

20 de febrer de 2011

L'adolescència

Abans els nens havien de complaure els pares; avui s'ha invertit el sistema i els pares busquen complaure els fills. I així ens va: entre tots hem creat una societat de joves permissiva, proteccionista i poc responsable. Són els fills, que creuen que condueixen el seu destí però que no saben ni el preu de la benzina. Si educar consisteix a preparar l'infant perquè sigui un individu capaç de suportar la societat en què viurà, és a dir, a parar els cops, les frustracions, les limitacions, l'exigència d'esforç, etc., doncs sembla que ho hem fet fatal. Per exemple, hem aconseguit que actualment l’adolescència sigui un malson -no pels fills sinó pels pares- i a més sembla que duri una eternitat: la imbecilitat comença cap els dotze anys i aquesta s’allarga més enllà de la majoria d’edat. Per cert, majoria d’edat per tenir més drets però si pot ser sense obligacions. Una de les característiques d’aquesta desgraciada etapa de la vida és el terrible caràcter que gasten, una tortura pels pares que els han d’aguantar, els quals no entenen res de res: “si tens tonyina de la bona amb pot de vidre, vol la dolenta i clàssica de llauna; si tens la de llauna, llavors aquesta marca no li agrada; i si no en tens, la frase típica de quina merda que en aquesta casa mai no n'hi ha res” La qüestió és donar pel sac sempre que poden.
I és que no és fàcil suportar el mal humor i la mala bava, les impertinències i el constant maltractament psicològic a què estan sotmesos els pares per part d’uns fills autènticament dèspotes, desagraïts i egoistes que l’únic que pensen és en ells mateixos. I a més estan convençuts que els seus pares no són més que l’última merda d’aquest món. Qui tingui algun fill adolescent, segur que m’entén i espera amb fruïció que efectivament el pas del temps acabi d'una vegada amb aquesta "tonteria" que porten al damunt.
--------------------
PD. L'exemple de la tonyina està basat en la realitat.