En una entrevista del al neuròleg Joaquim Jubert del digital catorze.cat explica el que fa amb els seus pacients per a què s'adonin que la vida és un regal:
- Desplega un metre de paper, i li pregunta al pacient "els anys que té". Si respon per exemple trenta, tallaria al centímetre trenta. I li diu, "veus el tros viscut? doncs del zero al trenta ja el pots llençar.
- Llavors li torna a preguntar al pacient "fins quant pensa viure". Si respon per exemple setanta-cinc, doncs talla el tros que va del trenta al setanta-cinc. I li pregunta de manera retòrica, d’això que et queda què coi en vols fer? Posa’t el metre a la cartera, al costat del carnet d’identitat, i cada any talla’n un centímetre.
- El meu metre ja no el duc perquè l’he acabat: em vaig fixar que viuria fins als vuitanta-dos i en tinc vuitanta-tres, per tant, ja estic mort. I acaba amb l'exemple de l'escultor Domènec Fita que quan tenia vint-i-sis anys pintava a l’església de Betlem de Barcelona, va caure i sempre més va ser paraplègic. Ell, que a més va créixer a l’hospici, sense pare ni mare, fins que va morir als noranta-dos anys va dir que la vida era un regal.
Genial.
