Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lletres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lletres. Mostrar tots els missatges

19 d’abril de 2020

La utopia serveix per caminar

Camino dos passos, 
ella dos passos i l'horitzó corre deu passos més enllà. 
Llavors, ¿per a què serveix la utopia? 
Per això… serveix per caminar.

[Eduardo Galeano]

La setmana

El dilluns va dir al dimarts
Que passés per cal dimecres
I preguntés al dijous
Si era veritat que el divendres
Havia dit al dissabte
Que era festa el diumenge.

18 d’abril de 2020

Apropeu-vos a l'abisme

Apropeu-vos a l'abisme, els va dir.
Tenim por, van respondre.
Apropeu-vos a l'abisme, els va dir.
S'hi van apropar.
Ell els va empènyer.... 
i van començar a volar.
(Gustave Apollinaire)


11 d’abril de 2020

No hi ha finals feliços

No hi ha finals feliços.
Els finals són la part més trista,
així que només dona'm una feliç meitat
i un molt feliç principi.

[Poema de l'escriptor nord-americà Shel Silverstein, 1930-1999]


27 de desembre de 2011

Emocions amagades

He acabat de llegir el llibre "El hombre en busca de sentido" de Viktor Frankl, psiquiatra austríac jueu que va sobreviure a diversos camps de concentració nazis, inclosos Auschwitz i Dachau, en què l'autor explica la seva pròpia experiència des del punt de vista emocional. Una vegada dins d'aquell infern, els presoners només tenien assegurat un dia més de vida si podien realitzar treballs durs, cosa cada vegada més difícil amb el pas del temps i l'escassa alimentació que els portaria a un estat de desnutrició i debilitat física i mental. Ell mateix reconeix que els presoners que van aconseguir tornar dels camps no eren precisament els millors, és a dir que si volies allargar la teva vida, algunes vegades havies de fer coses immorals com per exemple, esborrar el teu número i posar-te el d'una altra persona en la llista dels condemnats a la cambra de gas de l'endemà… Era un estat de pura supervivència, en què era important aconseguir menjar -com sigui- per evitar formar part del grup dels dèbils, és a dir, dels condemnats a mort.

La trama del llibre recorre tres fases:
  1. En primer lloc l'internament dels presoners en el camp, on es detalla com, encara tenien esperances de tornar a casa mentre eren transportats en tren. Però aviat comprovarien com, en arribar al destí, eren seleccionats en dos grups: els que anaven directament a la cambra de gas i els que de moment els deixaven viure per conviure en un estat pitjor que la pròpia mort.
  2. En segon lloc, la terrible vida en el camp, amb els repetits càstigs irracionals per tot el que feien o no feien i la incertesa de si arribarien a l'endemà. Com si d'una reacció defensiva es tractés, mica a mica els sentiments i les emocions desapareixien. Llavors entraven en una fase d'apatia generalitzada que desembocava en una espècie de mort emocional que els permetia adaptar-se en aquella situació i contemplar impassibles les escenes d'horror. L'únic moment de confort era quan dormien ja que podien somiar, on el pitjor malson sempre era millor que la realitat. L'objectiu de cada dia era mantenir-se en vida i esperar l'alliberament que mai arribava. Per això, en aquelles condicions, el sentit de la vida era lluitar contra la idea del suïcidi o de voler que arribés la mort d’una vegada. Si perdies la fe, estaves perdut. 
  3. Finalment, la fase de l'alliberament i la incapacitat per sentir alegria una vegada els havia arribat la llibertat, perquè havien oblidat els sentiments. La despersonalització havia estat tan bèstia, que havien de tornar a aprendre a tenir emocions. Molts no ho van aconseguir, entre altres, perquè quan tornaven a casa, ja no els quedava cap familiar en vida que els pogués ajudar...
Aquesta tràgica història demostra que no mostrar les emocions, a la llarga,  té repercussions psicològiques, socials i de salut molt alts.