Focus

La pel·lícula Focus interpretada per Will Smith tracta d'una banda de lladres que s'aprofiten de la manipulació dels sentits o el "desenfocament" provocat per aprofitar-se'n i desplomar els incauts. És un exemple de com el fet de canviar o distreure el nostre punt d'atenció ens deixa indefensos davant les manipulacions externes, de tal manera que ens pispen el rellotge, l'opinió o el sentit crític (d'això en saben un munt els estats de tradició franquista a través de la tele).

L'escena més increïble és quan el protagonista demana a un jugador multimilionari que esculli qualsevol jugador de dins o fora del camp i que la seva companya endevinarà el número escollit. Ella, angoixada, s'adona de l'estafa quan veu que un dels jugadors és un company d'ells que porta el número 55. I l'encerta! El jugador multimilionari no entén com ha pogut perdre una aposta que a priori tenia un 99% de possibilitats de guanyar.

La resposta és flipant, explicada en aquest vídeo https://youtu.be/03xYS7_Qn4I, però compte perquè si vols veure la pel·lícula (està a Netflix) millor que no miris l'espòiler. 

Tauró

Fa 45 anys d'aquesta escena, de la instantània rectitud del cos que sembla que desafiï la llei de la gravetat, seguida de la cara de sorpresa barrejada de por que diu sense di-ho, ¡HÒSTIA PUTA!
¿Quantes vegades no hem fet nosaltres aquesta mateixa cara?

El miracle de la cel·la 7

Quanta gent hi haurà que no veurà aquesta pel·lícula perquè és turca i subtitulada? Jo mateix hi vaig estar a punt però me'n van parlar molt bé i vaig començar a veure-la sense tenir clar si l'acabaria. Doncs bé, ja la tinc catalogada com una de les millors pel·lícules que he vist mai.
Sí d'acord, és tot un dramon i plores molt per la forta emotivitat que es desprèn de la relació tan humana entre un home amb discapacitat intel·lectual però amb una gran capacitat de bondat i la seva filla. Un dia les seves vides es veuen truncades quan el pare és injustament empresonat per la mort accidental d'una nena. Tot el que arriba a passar a la presó, el que fa la seva filla per demostrar la innocència del seu par i el gir final... Genial!

La casa del paper

Els personatges estan sempre contra les cordes, però tranquils perquè el corresponent flashback ens mostra que tot havia estat previst pel megacervell del professor que sempre té una solució per a cada problema, per molt increïble (literal) que sigui. Aquesta és la clau del seu èxit juntament amb la imatge positiva d’un equip d’atracadors de tan bon rotllo que tots en voldríem formar part, amb molts més valors ètics que no pas l’antipàtica policia corrupta i curta de gambals.
Una fantasmada de sèrie de ficció amb tocs ben reals que per ser espanyola està bé.

El hoyo

Un bon final d'una pel·lícula mediocre pot fer que pensis que ha estat una bona pel·lícula, que tot el que ha passat abans ha valgut la pena. Suposem una altra pel·lícula en què passen moltes coses altament emocionants i interessants, però aquesta s'acaba abruptament, sense un desenllaç clar, o passa alguna cosa massa previsible. En aquest segon cas, et quedes insatisfet sense adonar-te que la pel·lícula t'ha absorbit tota l'estona.

Doncs jo diria que El hoyo és el segon cas. M'ha semblat una pel·lícula claustrofòbica que pinta l'ésser humà com un depravat psicòpata i egoista. I potser es queda curt i tot.
I també diria que aquestes sensacions et passen tant en la ficció com en la vida real.

Bellesa oculta

La publicitat es basa en il·lustrar com els productes i serveis poden millorar la vida de les persones. I les claus que connecten amb tots els éssers humans del planeta són tres conceptes abstractes, amor, temps i mort: anhelem l'amor, desitgem tenir més temps i temem a la mort.

[Ho diu Will Smith a la pel·lícula Belleza oculta]

Una proposició indecent

El protagonista decideix solucionar la greu crisi financera que patia prestant la seva dona a un milionari (Robert Redfort) durant una nit a canvi del milió de dòlars que necessitava. L'oferta era riquesa i ofensa versus pobresa i dignitat.

Salvador

Hi ha una escena del film "Salvador" de Manuel Huerga en què el carceller li diu a Puig Antich:
-- Mira com has acabat, a la presó.
I Puig Antich li respon:
-- Igual que tu.

La Dolce Vita

El terme paparazzi ve de la pel·lícula La Dolce Vita (1960) de Federico Fellini, pel personatge interpretat per Walter Santeso, un fotògraf freelance que acompanya el periodista interpretat per Marcello Mastroianni i que es diu Adriano Paparazzo.

Tes­ti­moni de càrrec

A la pel·lícula "Tes­ti­moni de càrrec", Elsa Lanc­hes­ter, que fa d’infer­mera, diu a Char­les Laugh­ton:
-- Ara pren­drem la pas­ti­lla i ens fica­rem al llit.
I ell li res­pon:
-- Amb vostè? Mai!

Es por tu bien

És una pel·lícula (comèdia) que tracta de tres pares "absolutament descerebrats" que, com no els agraden els amics de les seves filles, que en realitat són uns xavals estupends, planegen la manera de desfer-se d'ells.
És un fet habitual que a un pare no li sembli que l'escollit per la seva filla estigui a l'altura, el que no deixa de ser un instint protector propi de masclisme.
[Roberto Álamo, actor]

Els intocables d’Eliot Ness

Hi ha un jove reporter que el va seguint tota la pel·li mentre ell lluita contra els gàngsters que fan tràfic d’alcohol. És l’època de la llei seca als Estats Units i el consum de licor està prohibit. Investigant i buscant proves per detenir aquestes bandes, Eliot Ness rep pressions de tota mena, els seus companys són assassinats de la manera més vil, la seva família és amenaçada i s’ha d’amagar. El que vulguis i més. Doncs a l’última escena, quan Ness, que ha deixat en aquesta batalla contra el crim organitzat algunes de les coses que més estimava, ja ha aconseguit ficar l’AlCapone a la presó, el periodista aquest que anava seguint les seves investigacions l’atura al carrer i li pregunta: “Senyor Ness, sembla que aboliran la llei seca, què farà vostè, ara?” I ell respon: “Prendre’m una copa”. És un gran final. Té la virtut de fer-te veure tota la història d’una altra manera. Eliot Ness és un defensor de la llei, aquesta és la seva raó de ser. No es fa preguntes sobre si la llei és justa o injusta. La defensa i prou, i el dia que les coses siguin diferents, la seva actitud també serà diferent. Lògic.

La festa

No volem saber res de les coses lletges

Aquella pel·lícula sueca, ‘Celebration’, on enmig d’un banquet luxós de noces d’or un dels fills del matrimoni demana la paraula. Recorda la seva germana, que s’ha suïcidat recentment, i aclareix que ho va fer perquè el pare la violava. Es trenca una copa i es fa el silenci. Però de seguida la festa continua: només una persona i des de fora –el cuiner– li donarà escalf.

Camins de glòria d'Stanley Kubrick

El general Staff viu en un castell envoltat de luxe. Dóna l'ordre d'atacar el turó de Les Formigues. Sap que moriran molts soldats, potser no hi haurà supervivents. Fa els càlculs: bona part moriran només sortir de les trinxeres, molt pocs arribaran fins a les línies enemigues. Tanmateix, ordena atacar. Tot sigui per la pàtria. Si aconsegueixen guanyar la batalla, rebrà una medalla. Si fracassa, en culparà i castigarà els mateixos soldats, com finalment fa.

L'aristocràcia, les classes altes, a les guerres sempre hi han tingut un paper protegit. 

Annie Hall

La intel·ligència no és cap avantatge per ser feliç

En la pel·lícula d'Annie Hall, Woody Allen s'adreça a una atractiva parella que camina pel carrer per preguntar-los, "¿Quin és el secret de la seva felicitat? Ella respon que és una persona superficial, buida i sense idees. Al seu costat, l'home es limita a dir: "I jo sóc igual".

Pel·lícules / Sèries

Algunes de les pel·lícules que m'han aportat emocions:

1. 2001: una odissea a l'espai
2. Annie Hall
3. Bellesa oculta
4. Bohemian Rhapsody
5. Camins de glòria d'Stanley Kubrick
6. Doctor Zhivago
7. El gran dictador
8. El hoyo *
9. El miracle de la cel·la 7 *
10. El Titànic
11. Els intocables d'Eliot Ness
12. Els joves
13. És por tu bién
14. Escena del Jardí de Roundhay
15. Evolució del ball 
16. Focus
17. Houston, tenim un problema
18. La casa de paper *
19. La Dolce Vita
20. La festa *
21. La primera dona nua en una pel·lícula
22. L’exorcista
23. Midnight in Paris
24. Pel·lícules imprescindibles
25. Pel·lícules surrealistes excel·lents
26. Salvador
27. Tauró *
28. Testimoni de càrrec
29. Una proposició indecent

Bohemian Rhapsody

Per fi he vist la pel·lícula "Bohemian Rhapsody" i haig de dir que m'ha agradat moltíssim. Només començar, ja he deixat anar les primeres llàgrimes d'emoció i així he estat fins que he sortit de la sala del cinema. Per cert, no m'he aixecat de la butaca fins que no s'han acabat del tot els crèdits mentre sonava de fons el "don't stop me now". Quan una pel·lícula és capaç d'emocionar-te és una bona pel·lícula i si l'emoció és constant, llavors som davant d'una obra mestra. A partir d'ara, aquesta pel·lícula ja forma part de les millors que he vist mai. 

Escoltar de nou aquelles cançons que van formar part de la meva joventut, amb aquella qualitat de so extraordinària que tenen les sales dels cinemes i a més amb un fil argumental molt aconseguit, no té preu. Cal dir que els personatges que interpreten el grup de Queen, realment semblaven els de veritat.  I el paper de qui fa de Freddie Mercuri, és impressionant. 

He sentit alguna crítica negativa per part d'alguns addictes a Queen sobre que la pel·lícula és superficial o que no s'ajusta ben bé a la realitat. No costa gaire pensar que per tractar la vida de Queen o de Freddie Mercury caldria el format d'una sèrie amb diverses temporades i no una pel·lícula de poc més dues hores. I tampoc es tracta d'un documental, sinó d'una pel·lícula que intenta ajustar una realitat distorsionada a un fil argumental que té com a objectiu fer passar una bona estona a l'espectador. Com deia Jaume Figueras, al cinema s'hi ha d'anar amb la mirada neta i simplement gaudir de l'espectacle!
[Per cert, no sabia que Freddie Mercury era d'origen persa i que es deia en realitat Farrokh Bulsara]

 

L'exorcista

A la pel·lícula L’exorcista veiem com el pare Damien Karras queda exhaust, gairebé mort, després d’expulsar el dimoni del cos de la petita Regan. Però no pot evitar que el maligne foragitat es fiqui dins del seu cos en l'últim instant, i per això s'acaba suïcidant, es tira pel balcó.

Diria que ha estat la pel·lícula que m'ha fet més respecte (eufemisme de por).

La primera dona nua en una pel·lícula

Va ser Hedy Lamarr (1914 - 2000)

Es banya despullada a "Èxtasis" (1933)

El Gran Dictador

El 15 d'octubre de 1940 s'estrena als Estats Units la pel·lícula The Great Dictator de Charles Chaplin, una paròdia del nazisme / feixisme i dels dictadors Hitler i Mussolini, i alhora un missatge de pau i llibertat. Encara no es coneixia la barbàrie dels camps d'extermini, fet que hagués condicionat segurament l'argument del film.

La pel·lícula va estar prohibida a Espanya durant tot el franquisme i també censurada a la mateixa Alemanya i Irlanda. Si hem d'escollir alguna escena, aquesta seria quan Astolfo Hynkel (Charles Chaplin), dictador de Tomania, juga amb el globus terraqui i acaba explotant-li a les mans.

Com a curiositats, aquesta pel·lícula va ser la primera dialogada que feia Charles Chaplin i l'última que va fer vestit de vagabund (com Charlot). Una altra, és que els carrers del gueto tenen els rètols escrits en esperanto, excepte el mot "jew" (jueu). L'alemany que parla Hynkel és inventat...

Una obra mestra!