Una identitat hipotecada obstaculitza l'evolució personal

He trobat aquest text del llibre 'Piénsalo otra vez' d'Adam Grant que crec que molts ens hi podem veure reflectits:

Una identitat hipotecada és el contrari a una crisi d'identitat: en lloc d'acceptar que no estem segurs de què volem ser, desenvolupem una convicció compensatòria i ens tirem de cap a una carrera professional. Els estudiants que estan més segurs de la seva carrera professional als vint solen ser els mateixos que es penedeixen als trenta. Pel camí no van reconsiderar les seves opcions. En alguns casos, es deu a que pensen massa com a polítics i anhelen l'aprovació de les seves famílies i companys. Es deixen seduir pel l'estatus i son incapaços de veure que per molt que altres se sentin impressionats pels seus assoliments professionals o la carrera escollida, la seva decisió ha estat pèssima si en realitat estan insatisfets amb les seves vides. En altres situacions, els estudiants queden atrapats en el mode predicador i arriben a un punt que veuen el treball com una causa sagrada. I, en altres moments, escullen la seva carrera després d'adoptar el mode fiscal: culpen als seus companys de classe de vendre la seva ànima al capitalisme i es llancen als braços d'organitzacions sense ànim de lucre amb l'esperança de salvar la humanitat.

Per desgràcia, saben molt poc del lloc de treball en qüestió -i de com evolucionarà la seva identitat- com per assumir un compromís per a tota la vida. Es troben atrapats en un cicle d'autosuficiència, pel que se senten orgullosos de perseguir una identitat professional i s'envolten de persones que validen les seves conviccions. Quan descobreixen que han pres la decisió equivocada, senten que ja és massa tard per pensar-ho una altra vegada. Hi ha massa coses en joc com per abandonar el camí escollit: sembla excessiu sacrificar el salari, l'estatus, els coneixements adquirits i el temps dedicat.

Què vols ser de gran?

Reflexionar sobre aquesta pregunta pot reforçar una actitud inflexible respecte al treball i la pròpia identitat. És el que els psicòlegs anomenen identitat hipotecada, és a dir resoldre massa aviat la nostra identitat sense haver fet una avaluació exhaustiva i la nostra ment es tanca a altres opcions alternatives. 

Michelle Obama escriu: "Crec que és una de les preguntes més inútils que un adult pot fer a un nen, '¿Què vols ser de gran?'. Com si créixer fos un procés limitat. Com si en un moment donat et convertissis en alguna cosa i aquest fos el final".

[Font: llibre 'Piénsalo otra vez', de Adam Grant]

 

Paradoxa de reemplaçament de Teseu

A l'antiga Grècia, Plutarc parla d'un barco de fusta que el llegendari rei d'Atenes Teseu va portar de Creta. Per reparar el barco quan els vells taulons es podrien, eren substituït per uns altres de fusta nova. Amb el pas del temps, van reemplaçar tots els taulons de la nau. Semblava el mateix barco de sempre, però totes les seves peces eren diferents. Llavors, els filòsofos es van fer dues preguntes:

1. Aquest barco remodelat, ¿era encara el mateix barco?
2. I si amb amb tots els taulons originals es feien servir per construir un altre barco, ¿seria aquest últim la mateixa nau?

Amb una visió oposada, Heràclit d'Efes va dir allò de que cap home es banya dues vegades al mateix riu, perquè no és el mateix riu i ell no és el mateix home. I més tard, John Locke també es va plantejar la mateixa problemàtica amb el seu mitjó: si el seu mitjó li surt un forat i se li aplica un cosit, ¿aquest mitjó recosit segueix sent el mateix?

De manera similar, el cos humà constantment crea noves cèl·lules mentre que les velles moren. El promig d'edat de les cèl·lules en un cos adult pot ser de menys de deu anys. La pregunta que ens podem fer, ¿som la mateixa persona ara que fa deu anys? 

Tot i que en el meu DNI posa el que posa, jo diria que no soc el mateix...

Característiques d'una persona bona

Ahir vaig assistir a la Jornada 25 anys Fundació Ecologia Emocional. En una de les conferències, el filòsof i escriptor Francesc Torralba va parlar sobre la bondat i les cinc característiques clau que la definien:

1. DISCRECIÓ. La discreció és mantenir la confidencialitat, un valor que fomenta la convivència i la bona entesa. En aquesta societat de la imatge, tot ha de ser retransmès a través de les xarxes socials. Però una persona bona no ha de tenir cap necessitat de fer pública una acció de bondat.
↓

2. PASSIÓ PER DONAR. Una persona bona dona al necessitat, siguin coses tangibles com intangibles. Una de les coses més importants que es pot donar és temps gratuït.

↓

3. COMPASSIÓ. Es la columna vertebral de la bondat. Una persona bona es posa en la pell de l'altre i no pot ser indiferent al seu sofriment. No és llàstima, actua.

↓

4. GRATUÏTAT. Deia Kierkegaard que qui estima, no calcula. La persona bona no fa càlcul de beneficis per l'acció de bondat, va més enllà de la justícia.

↓

5. CAPACITAT DE PERDONAR. És una forma de donació, va en contra de la llei del Talió. El ressentiment (tornar a sentir) és una presó. El remordiment també és una presó. En canvi el perdó és alliberador. 

Viure en un entorn de bondat, no hi ha por. La bondat és la millor base per al cervell.

Al juliol millor no posar-se malalts

Recordem que l'efecte Dunning-Kruger és la relació entre estultícia i vani­tat d'aquelles persones incompetents que no només no poden reconèixer la seva pròpia incompetència, sinó que a més elles estan segures que són d'allò més competents. 

Doncs bé, segons explica Adam Grant en el llibre 'Piénsalo otra vez', els inexperts tenen mancances de confiança, però a mesura que aquesta augmenta, supera amb escreix la seva capacitat diagnòstica. Aquest és un dels motius pels quals la taxa de mortalitat en els hospitals sembla disparar-se al juliol, quan els nous residents prenen el relleu. 

Progressar d'inexpert a aficionat pot interrompre el procés de reconsideració. A mesura que acumulem experiència, perdem humilitat. A partir d'aquí, l'ego del metge orgullós d'ell mateix, rep un sobredosi d'autosuficiència. El pitjor de tot és que aquest metge ignorant ignora la seva pròpia ignorància. I tu ets qui té tots els números de rebre'n les conseqüències!

Piénsatelo otra vez

Parla com si tinguessis raó i escolta com si estiguessis equivocat.

(Adam Grant)

El llibre 'Piénsatelo otra vez' d'Adam Grant és una font de reflexió i aprenentatge. Resumir un llibre de 350 pàgines és un error garantit. Únicament puc senyalar allò que a mi m'ha fet reflexionar més i pensar-m'ho una altra vegada. Per començar, la frase de dalt que vaig llegir en la sinopsis la tinc guardada com un mantra en el meu cervell. I és clar, les identitats que podem adoptar en un diàleg. En aquest cas, quan parlem i pensem, quasi sempre imitem la típica actitud de tres professionals molt diferents entre sí i tenim una d'aquestes identitats:

• Predicador → Quan veiem amenaçades les nostres creences ens convertim en obstinats predicadors. Canviar d'opinió és un signe de debilitat.
• Fiscal → Quan detectem punts dèbils en el raonament dels altres ens convertim en fiscals atacants. Volem canviar l'opinió de l'altre intentem demostrar que s'equivoquen. Deixar que ens convencin és admetre la derrota.
• Polític → Quan volem guanyar-nos el públic ens convertim en polítics fanàtics i diem el que calgui per guanyar la seva aprovació. Donem un gir de 180 graus quan ens interessa.

El resultat és que acabem tan obsessionats amb predicar que tenim raó, fiscalitzar a qui s'equivoca i politequejar per trobar suports que no ens prenem la molèstia d'escoltar i reconsiderar els nostres propis punts de vista. És una realitat que, respecte als nostres coneixements i opinions, moltes vegades preferim sentir-nos bé encara que estiguem equivocats. Ens costa tant canviar d'opinió perquè és més fàcil opinar que escoltar.

La millor opció és adoptar el mode científic més centrats en comprendre i aprendre que en discutir i convèncer. De ser capaços de reconsiderar i actualitzar els nostres punts de vista a partir de les noves dades que apareguin. Per al científic, canviar d'opinió és senyal d'integritat intel·lectual; deixar que ens convencin és apropar-nos a la veritat; i canviem d'idea quan ens trobem amb un procés lògic més exacte i dades més sòlides. Així doncs, si volem prendre decisions intel·ligents, pensem com científics.

Optimismo y salud

El llibre "Optimisme y salud" del Dr. Luis Rojas Marcos ens parla, com diu el seu títol, sobre la influència que té l'optimisme sobre la nostra salut. Fa uns dos mil anys que el poeta romà Juvenal ja intuïa que la ment i el cos es troben relacionats. I avui en dia no tenim cap dubte que la nostra manera de pensar determina la nostra salut física. L'experiència de l'autor en el camp de la medicina i la psiquiatria li ha permès confirmar que la forma de percebre i interpretar les situacions que la vida ens planteja exerceix un immens poder sobre les nostres emocions, decisions, conductes i judicis. I que per gaudir d'una vida saludable i completa, no és suficient curar els mals sinó que és igualment important conèixer i enfortir els aspectes favorables de la nostra naturalesa, que ens ajudin a motivar-nos a superar els reptes i aconseguir les nostres metes.

Algunes de les frases que he subratllat del llibre perquè m'han cridat l'atenció:

• L'autocontrol es l'aptitud per frenar de manera conscient els impetus, per esperar i retardar la gratificación immediata, amb la finalitat de perseguir un objectiu superior. Cal però, motivació i força de voluntat.
• El temperament de la persona modela la seva perspectiva de les coses. Davant "la botella de la vida" passa el mateix.
• Com més fills té una parella més infeliç és com a parella.
• Si no tens amb qui parlar, fes-ho amb el gos, amb una planta o sol. Parlar sol és molt sa.
• Somrius perquè estàs alegre i estàs alegre perquè somrius.

La vida te está esperando

He llegit 'La vida te está esperando' de Javier Iriondo, una història de transformació personal de la qual en pots aprendre molt. Abans de tot haig de dir és que el llibre no és apte per a persones sensibles: mai havia plorat tant amb un llibre! És un llibre especial, capaç de fer-te sentir grans emocions, especialment si has viscut un cas semblant. Des del primer moment he empatitzat amb la protagonista perquè em resultava molt propera. En major o menor grau, ¿qui no ha passat en algun moment per algun problema de salut greu i/o alguna crisi existencial? Patir un ensurt greu ens pot aportar el gran benefici de la transformació personal. Quan fas el clic mental veus la vida amb uns altres ulls. Simplement sents un enorme agraïment de ser viu avui, aquí i ara.

El llibre tracta la història d'una noia, Sofia, que aparentment té una bona vida, però no acaba de sentir-se satisfeta ni feliç, com si li faltés alguna cosa. De sobte, quan veu de prop la mort, tot canvia. Precisament quan tot s'ensorra és quan aprèn a viure. Clar que té la fortuna de trobar-se una persona,  Maya, una dona amb més saviesa que Sòcrates, juntament amb una altra persona, Nacho, que és la bondat personificada. Gràcies a aquestes dues persones aprendrà a viure el present i a distingir entre el que sembla important i el que realment ho és. Quan et quedes sense futur, l'únic que et queda és el present. I és llavors quan estàs preparat per trobar allò que et faltava: el sentit a la vida i la plenitud personal.

No és el mateix el cervell o la ment

De vegades confonem el cervell amb la ment, tot i que són dues realitats interconnectades però ben diferents. Diu Jeffrey Eugenides a 'Middlesex' que la biologia et dona un cervell i la vida el converteix en una ment. D’entrada, el cervell és un òrgan tangible, mentre que la ment és una entitat que existeix però que no es veu ni es pot tocar. Podem dir que la ment utilitza el cervell i aquest respon davant dels estímuls de la ment. El cervell s’encarrega del control involuntari del funcionament del cos així com de l’activitat elèctrica a través de les neurones que activen el procés mental en forma de pensaments, sentiments, comportaments, memòria, raonament o llenguatge. Tant el cervell com la ment es troben mútuament influenciats i en constant evolució per les experiències viscudes a través de les emocions. El cervell i la ment creen els hàbits de conducta gràcies a la seva plasticitat. L’ideal seria que les emocions treballessin a favor i no en contra del propi individu. Però massa sovint no és així i prenem decisions d’autosabotatge (com per exemple, amb una mala alimentació).

El problema que tenim els humans és que la ment ens enganya sense que ens n'adonem. Quan diem la ment, en realitat és l’ego o l’okupa que viu sense permís dins nostre. Com explica Daniel Kahneman, aquest personatge tant present i tant desconegut s’aprofita del sistema 1 o pensament reactiu de la ment que és ràpid, automàtic i emocional. Més difícil ho té amb el sistema 2 o pensament conscient que és lent, reflexiu i amb l’atenció plena. Per tant, no tot és el que sembla: pensar ens enganya i pensar ràpid en enganya encara més ràpid. El cervell actua així per pura supervivència, per no consumir massa energia: actuem segons el primer que ens ve al cap. I d’aquí venen els prejudicis cognitius, el fet d’etiquetar la gent i prejudicis.

La trampa de la felicidad

Llegit el llibre "La trampa de la felicidad" de Russ Harris. És un llibre de creixement personal des del punt de vista d'un psicòleg occidental, per tant, no embafa de misticisme oportunista. Està bé, sempre s'aprenen coses noves. I al final, cadascú es queda amb allò que millor li va a ell.

S I N O P S I

Et sents sol, avorrit, desgraciat, insegur o insatisfet i, malgrat tot, fas cara de felicitat, fingint que tot va bé? Si la resposta és afirmativa, tranquil, no ets l'únic! Els darrers estudis científics suggereixen que vivim presoners en un parany invisible: un cercle viciós en què com més lluitem per assolir la felicitat, més patim a llarg termini. Per sort, escapar de «el parany de la felicitat» és possible gràcies a una nova i innovadora psicoteràpia coneguda com a Teràpia de Compromís i Acceptació (ACT).

A través de sis poderosos principis, l'ACT permet bregar amb el dolor, vèncer els temors i construir una vida rica, plena i plena de sentit.

Sense por

He llegit el llibre 'Sense por' del psicòleg Rafael Santandreu, un manual de les possibles conseqüències derivades de l'ansietat en forma de TOC i la seva sanació. I haig de dir que ara entenc el que tenia i que ja no tinc. Ho explico a continuació.

Jo m'he passat molts anys amb problemes respiratoris perquè se'm congestionava el nas i no podia dormir. Total, que em vaig enganxar a l'antic Vicks Nasal spray, un medicament que funcionava molt bé però que tenia un efecte secundari important: que el seu ús diari i perllongat en el temps inflamava les mucoses nassals i per tant a la llarga impedia encara més el pas de l'aire a través del nas. Vaig estar molts anys amb aquests problema. He anat canviant d'esprais, alternant-los amb diferents analgèsics, anticongestius i antihistamínics. Al final, la doctora de capçalera em va receptar un polvoritzador anomenat Budesonida Nasal, un glucocorticoides que serveix per reduir la inflamació de la mucosa. Tenia uns quants efectes secundaris però funcionava molt bé (el vaig utilitzar uns dos anys), però era evident que no era la solució al problema perquè atacava el símptoma i no la causa. I com qualsevol addicció, arriba un moment en què el medicament deixa de tenir efecte. 

Al final vaig fer com una espècie d'autoteràpia. Primer, adonant-me que així no podia continuar així, que no anava bé, que amb aquest problema no arribaria a vell. Després, encara que ho passés malament, reduint la dosi i mica a mica eliminant tots els medicaments fins a utilitzar únicament utilitzava aigua de mar. I finalment, adonant-me que la causa del problema era l'ansietat, és a dir que era jo mateix qui me la provocava. L'ansietat continuada m'estava deteriorant la vida i el problema de la manca d'aire no era més que un símptoma. Quanta més manca d'aire, més ansietat. I quanta més ansietat, més manca d'aire. Aquest era el cercle viciós on era. Només de pensar que havia d'anar a dormir, ja se'm taponaven els narius. Ho he passat molt malament, amb moltes nits pensant que m'ofegava. Em va costar molt de temps (més de dos anys), per desenganxar-me dels medicaments. Però al final ho vaig aconseguir: ja no necessito ni tan sols l'aigua de mar, únicament quan em refredo.

Ara conec què és això de l'ansietat i com de sibil·lina pot ser: la pots patir sense saber-ho. L'ansietat no és més que una emoció i es defineix com una reacció instintiva normal d'autoprotecció que es desencadena davant d'una situació de perill. Estimula l'organisme per lluitar o fugir. Tothom ha tingut en algun moment ansietat. El problema és quan es torna patològica. I això ens porta de nou cap a l'estrès i que no som conscients de les maneres que ens pot afectar en la nostra salut.

Posteriorment, he llegit el llibre 'Sense por' de Rafael Santandreu i va ser llavors que vaig saber que el que tenia era un trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Que tot el problema, en realitat era en el meu cap. I que no hem de permetre que el malestar provocat per les emocions que anomenem com a negatives ens dirigeixin la vida. I sense saber-ho, vaig estar aplicant el mètode de la doctora australiana Claire Weekees explicat en aquest llibre per superar el TOC i que consisteix en afrontar, acceptar, flotar i deixar passar el temps.

Manifiesto para los héroes de cada día

Ha estat un plaer haver llegit aquest llibre de Robin Sharma. És tot un manual molt complet amb 101 capítols de com ser millor persona. De lectura fàcil i amena. El que més m'ha agradat és la manera de relatar de l'autor a través de les seves pròpies vivències. Transmet autenticitat i humilitat. És a través del seu exemple com millor s'aprèn i entra el seu missatge. Aquest llibre és sens dubte un referent del creixement personal que tornaré a rellegir de tant en tant.