Com reduir el dolor causat per una pèrdua

Per mitigar la tristesa i el dolor causat per la pèrdua d'alguna persona estimada, els estoics proposaven els següents exercicis:

1. Reflexionar sobre la utilitat del sofriment. El dol inicial és normal, però a partir de cert moment ens fa més mal el nostre propi lament que la pèrdua.
2. Intentar canviar de perspectiva: posar èmfasi en el que hem tingut i no pensar tant en el que hem perdut. Pensem com la nostra vida hauria estat pitjor si aquesta persona no hagués existit o no l'haguéssim conegut. Per això, hem d'estar agraïts perquè aquesta relació ha existit, en comptes de trist perquè s'ha acabat. Hem de veure tot el que arriba a les nostres vides com un préstec de l'univers, que pot ser reclamat en qualsevol moment, cosa que ens ajuda a apreciar més el que tenim i a patir menys quan el perdem.
3. Pregunta't si la persona per la qual patim desitjaria veure'ns així per molt de temps. La millor manera d'honrar el seu record és deixant de patir, que no és útil ni per aquesta persona ni per a nosaltres.
4. Buscar exemples de persones que hagin superat moments similars. Quan travessem dificultats, ens ajuda saber que altres persones han passat pel mateix, i que amb la mentalitat adequada no només ha sobreviscut, sinó que s'ha enfortit.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Evita emprenyar-te

Enfadar-se per una situació no la millorarà, a més de dificultar la teva capacitat de raonar, li estàs donant poder a qui et vol danyar en permetre-li que pugui alterar el teu estat mental. No concedeixis a ningú aquest poder. Si et provoquen amb facilitat, et controlen amb facilitat. Epictet deia que "Qualsevol persona capaç de fer-te enfadar es converteix en el teu amo".

Davant d'un atac malintencionat, avalua si realment l'agressor mereix una resposta o simplement la indiferència. En tot cas, cal evitar caure en la provocació. No és debilitat, és actuar des de la raó amb l'objectiu de mantenir la tranquil·litat i la claredat mental.

I si decideixes que l'ofensa requereix resposta, llavors actua amb fermesa però sense ira, amb tranquil·litat però amb determinació. No responguis com t'ataquen, respon com ets. com deia Marc Aureli "la millor venjança és no ser com els que t'ataquen". I després pots aprofitar la força de la ira reprimida per anar a córrer o al gimnàs.

[Invicto, Marcos Vázquez]

Entén la teva ment

Davant de qualsevol estímul hi ha una emoció i entremig hi ha una interpretació automàtica, un filtre mental inconscient que condiciona la nostra resposta amb pensaments automàtics. Però entre l'emoció i la resposta també hi ha un espai, la pausa estoica de l'atenció plena, que ens dona l'oportunitat de qüestionar l'emoció i regular-la adequadament d'una manera controlada. D'aquesta manera passem de reaccionar emocionalment sense pensar a respondre racionalment, cosa que ens permet controlar les nostres decisions i obtenir així una millor resposta.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Teràpia cognitiu conductual

A diferència del Psicoanàlisis de Freud en què es busca l'arrel del problema en experiències passades, la teràpia cognitiva conductual (TCC) desenvolupada inicialment per John B. Watson es centra en els problemes i dificultats del "aquí i ara" per entendre per què som com som. 

La seva base està en la relació creuada entre els pensaments, les emocions i els comportaments:

1. Els nostres pensaments condicionen les nostres emocions i comportament.
2. Les nostres emocions influeixen en els nostres pensaments i comportament.
3. El nostre comportament impacta en els nostres pensaments i emocions.

Quan tenim un problema si només actuem sense canviar la manera de pensar, el problema persistirà. Un exemple el tenim amb algú que té sobrepès i decideix fer dieta i exercici: és molt difícil que pugui mantenir-ho a llarg termini.

[Fonts: "Nutrición emocional" de Fran Sabal i  "Invicto" de Marcos Vázquez]

La dicotomia de control

És un principi bàsic de l'estoïcisme de gran rellevància pràctica que distingeix entre allò que depèn de nosaltres i el que no. Fer dependre el nostre benestar de coses fora del nostre control és una de les principals causes d'insatisfacció. Segons Epictet (segle I), l'únic que podem controlar són les percepcions i les nostres accions. Tota la resta està fora del nostre control.

Per exemple, ¿tenim control de la nostra salut? Sí i no. Tenim control sobre certs aspectes quan decidim el que mengem i si fem exercici físic, però mai estarem completament fora de perill per possibles malalties o accidents. És a dir, podem controlar les nostres accions (o esforç) però no el resultat.

El bon estoic s'enfoca en la seva energia i esforç en allò que depèn d'ell. Preocupar-se de coses que no estan sota el nostre control només genera ansietat i frustració.

[Font: Invicto, Marcos Vázquez]

Metàfora de la ment calmada

Marc Aureli, filòsof estoic que va ser emperador romà des de l'any 161 fins a la seva mort, veia la seva ment com una ciutadella interna, una fortalesa que romania en calma malgrat les batalles a l'altre cantó de les muralles.

Marcus Aelius Aurelius Verus

La llibertat interior

Un llibre de Gaspar Hernàndez que tracta sobre l'autèntica llibertat, la llibertat interior i els obstacles que ens impedeixen arribar-hi com la por, els pensaments de la ment condicionada o el personatge que creiem que som i que no és més que l'ego disfressat de la nostra vertadera identitat. En concret, sobre el pensament diu que serveix per pensar la vida, no pas per viure-la. De fet, el cervell està preparat per sobreviure, no per ser feliç. I hi ha un recull de les característiques d'una persona victimista pròpies d'una ment inferior que caldrien tenir-les ben present per no caure-hi. No en som conscients del poder de la ment: si no vols pensar en un elefant rosa, a la ment hi apareixerà un elefant rosa. Són aspectes de la Consciència en majúscula i universal, una teoria que també fa seva la física quàntica, que pot respondre per què a la vida ens passen determinades casualitats i que en realitat podrien causalitats.

I el llibre s'acaba amb una frase sorprenent per escatològica que no reproduiré per no fer espòiler. 

És un molt bon llibre per aprendre a ser una mica més lliures interiorment.

Relaxem-nos!

Missatge de Pema Chödrön com a filosofia de vida:

"Relaxar-nos en el moment present, relaxar-nos tot i la manca d'esperança (l'esperança sorgeix del sentiment que ara i aquí estem incomplets), relaxar-nos davant la idea de la mort, no resistir-nos al fet que les coses s'acaben, que passen, que no tenen substància duradora, que tot està canviant constantment."

La natura ens ensenya que 

a cada moment hi ha naixement i mort.

Samsara

És una paraula amb que el budisme anomena el cicle de patiment que es va repetint en creure que hem de buscar el plaer i evitar el dolor. L'alliberament d'aquesta espècie de maledicció només s'aconseguirà quan deixes anar aquesta falsa creença i aprecies els petits detalls de l'entorn com si avui fos l'últim dia de nostra vida. I algun dia l'encertarem.

Mort i renaixença

Característiques d'una persona victimista

Transcrit literalment del llibre "La llibertat interior" de Gaspar Hernàndez. Unes característiques que de ben segur ens resultaran molt properes i de les quals cal fugir com de la pesta.

👇👇👇

"La ment inferior fa que moltes persones, segons la matemàtica Annie Marquier, visquin com a víctimes. Les principals característiques:

Se sent impotent i vulnerable enmig d'un món hostil, injust, perillós i sotmès a l'atzar. Està convençuda  que hi ha persones que tenen sort i d'altres que no en tenen. Creu que no té poder, o que en té ben poc, sobre allò que li pot passar. Sempre té la sensació que li manca alguna cosa, que la vida i els altres no li donen allò que veritablement necessita per ser feliç. Sovint està enrabiada amb la vida; les contrarietats la fan posar impacient i agressiva. Acostuma a ser rondinaire, no para de queixar-se. O també desenvolupa l'actitud del "pobre de mi", una actitud que o bé alimentarà la sensació de desesperança, o bé alimentarà ràbia o ira contra aquest món, que no la satisfà. La víctima també acostuma a tenir sentiments de desconfiança. Es malfiarà de les persones que han reeixit i que estan contentes, perquè per a una víctima això és ben sospitós. En el fons, troba lògic sentir-se dissortada, o, si més no, frustrada. Una conseqüència d'aquest estat d'ànim és que té por de ser manipulada. viu en la malfiança. Està convençuda que ella té raó, que ella és bona, intel·ligent, però que en canvi moltes de les altres persones són dolentes, estúpides, poc honestes... Des d'aquesta posició --jo tinc raó, i els altres no-- desenvolupa arrogància, recoltzant-se en l'agressivitat i el ressentiment contra totes les persones de les quals no ha obtingut allò que volia, ja siguin parelles o exparelles, familiars, fills, caps a la feina o governants. Qualsevol cosa, sigui quina sigui, li dona l'oportunitat de queixar-se. En la mesura en què blasma els altres, i, per tant, els considera responsables de la seva situació, l'únic que pot fer és demanar o exigir que canviïn per poder-se sentir millor. 

La víctima es pren ella mateixa molt seriosament. Això fa que sigui incapaç de fruir de la vida. En aquest estat d'ànim, bloqueja el procés de creació que podria fer sortir a la llum solucions per als seus problemes o reptes."

Cada deu anys tenim un cos nou

Totes les cèl·lules d'un cos adult, trenta-cinc bilions, són reemplaçades cada set anys. I tot l'esquelet humà és renova completament cada deu anys. Això vol dir que tenim un cos nou, a tot estirar, cada deu anys. És curiós que ens identifiquem amb un cos tant canviant.

(Font: La llibertat interior, Gaspar Hernàndez).

Qui genera què, ¿matèria o consciència?

El paradigma actual materialista afirma que el nostre cos, el cervell (la matèria) és el que genera la consciència. Una consciència amb minúscula, individual. Set mil milions de consciències al planeta Terra, sense comptar les dels animals. Però la ciència no ha pogut esbrinar encara com aquesta consciència (amb minúscula) sorgeix de la matèria. En canvi la física quàntica sosté que una Consciència en majúscula i universal és la que dóna vida al cervell. Som éssers energètics connectats al vast i dinàmic camp d'energia del qual formem part. Deepak Chopra deia també que la consciència és fonamental i la matèria se'n deriva. I Erwin Schrodinger deia també que la consciència és una, i desconeix el plural. 

Que tot en l'univers estigui connectat implica que si jo soc el mateix que una altra persona, difícilment li faré mal, perquè això suposaria fer-me mal a mi mateix. Si jo sé que a un nivell profund soc el mateix amb el medi ambient, el tractaré amb més cura (no m'autodestruiré).
Si haig de creure'm una o altra teoria, m'inclino per la física quàntica que, encara que sigui més espiritual que la mateixa espiritualitat, paradoxalment sembla molt més racional que no pas l'oficial en que tots anem per separat, i així ens va. A més, que la consciència continuï viva després de la mort del cos físic és més bonic i esperançador.

[Font: La llibertat interior, Gaspar Hernàndez]

Ens volen fer creure el que no som

Segons el psicòleg Antoni Blay som (no tenim) un potencial infinit d'energia, intel·ligència i amor-felicitat. El de l'energia irradia força de voluntat, impuls, capacitat combativa. El de la intel·ligència, capacitat de discerniment, comprensió. I el de l'amor-felicitat, capacitat per sentir, amistat, afecte, cordialitat, alegria. Amb el pas del temps, la (mala)educació i les falses creences hem anat perdent pel camí aquestes potencialitats, a còpia de voler ser el que no som. En el regne animal, o en el vegetal, res no vol ser el que no és.
[Font: La llibertat interior, Gaspar Hernàndez]