Els zelotes

Els zelotes eren grups resistents a l'Israel del segle I fundat per Judes el Galileu poc després de néixer Jesús. El nom fa referència al zel religiós guardat pels seus membres. El seu objectiu era una Judea independent de l'Imperi Romà mitjançant la lluita armada tal com va succeir en la Gran Revolta Jueva del 66-70 durant la qual van prendre control de Jerusalem i van massacrar la guarnició romana.

El vocable zelota ha passat a ser sinònim en diversos idiomes d'intransigència o radicalisme militant. Una facció radicalitzada coneguda com els sicarii es va distingir per la seva particular virulència i sectarisme.

En el Nou Testament és conegut el capítol en la qual la llibertat de Barrabàs, un líder zelota pres, és preferida per una munió a la de Jesús de Natzaret, testificant la popularitat d'aquest moviment en la seva època. Al seu torn, s'ha especulat que dos dels apòstols, Judes Iscariot i Simó el zelota podien haver participat o simpatitzat amb aquest moviment.

[Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Zelotes]

El rei mascle

Segons la Bíblia (1 Reis 11,3), el rei Salomó d'Israel (segle X aC) va tenir 700 esposes i 300 concubines. Malgrat tot se'l recorda per la seva saviesa (¿?) pel cas de les dues dones que reclamaven un mateix nadó i el rei va decidir que el partissin en dos, la falsa mare ho va acceptar i la verdadera va renuncia al seu fill, i així el rei va saber qui era la mare real.

Això sí, el detall del nombre d'esposes i concubines és insignificant.

Tractar el símptoma i alimentar la causa

Passa sovint que les persones que més mal fan a les nostres companyies (a la feina, en la política, etc.) són recompensades perquè produeixen resultats a curt termini. De vegades, tractem els símptomes d'un problema a el mateix temps que alimentem la seva causa. Hem de portar cura sobre com interpretem els resultats.

[Font: pag 69 de 'Despertando al gigante interior', Anthony Robbins]

Enamórate de ti

El llibre 'Enamórate de ti' de Walter Riso és el manual imprescindible sobre el valor de l'autoestima.
Una bona autoestima incrementa les emocions positives. A més, entre altres coses, permet assolir més eficàcia en les tasques, millorar les relacions amb les persones, establir un vincle més equilibrat amb els altres i guanyar en independència i autonomia.

Algunes de les coses que explica l'autor i m'han fet pensar, per exemple quan diu que no et diguis mai a tu mateix "no sóc capaç". O quan afirma que l'aspecte físic no és el més important de l'atracció interpersonal passades unes dues hores. O si ubiques la felicitat o l'autorealització exclusivament en l'obtenció de resultats, molt aviat descobriràs la paradoxa de què per "sentir-te bé" hauràs de "sentir-te malament".

Les creences limitants

Una creença és un sentiment de certesa sobre alguna cosa

Sovint creiem que les circumstàncies controlen les nostres vides, i que l'ambient ens ha configurat tal i com som. Una gran mentida. No són les circumstàncies de les nostres vides les que ens configuren, sinó les creences sobre el que signifiquen aquestes circumstàncies.

I per què estan les nostres creences? Són la força guia que ens conduiran cap el dolor i el plaer. Cada vegada que ens succeeix alguna cosa a la vida, el nostre cervell planteja dues preguntes:

1. Significarà això dolor o plaer?
2. Què haig de fer per evitar dolor i/o obtenir plaer?

Les respostes a aquestes dues preguntes es basen en les nostres creences, i les nostre creences es veuen impulsades per les nostres generalitzacions sobre el que hem après que ens han aportat dolor o plaer en el passat. Aquestes generalitzacions es basen en la interpretació que fem de les nostres experiències passades i guien totes les nostres accions i, en conseqüència, la direcció i qualitat de les nostres vides. 

Les generalitzacions poden ser molt útils; es tracta simplement de la identificació de pautes similars. Desgraciadament també poden simplificar en excés i produir creences limitadores per a les decisions futures sobre qui és vostè i de què és capaç.

Es desafiament és triple:

1. La majoria de nosaltres no decidim conscientment que creurem.
2. Les nostres creences es basen sovint en una mala interpretació d'experiències passades.
3. Una vegada que adoptem una creença, oblidem que només es tracta d'una interpretació.

A partir d'aquí comencem a considerar les nostres creences com si es tractessin de realitats. I totes les nostres accions són el resultat de les nostres creences conscients o inconscients, de què això que fem ens conduirà al plaer o ens allunyarà del dolor. Per tant, si volem canviar la nostra vida en un instant, només hem de canviar de creences.

[Font: Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Neurociència

• Cada vegada que experimentem una quantitat significativa de dolor o plaer, el nostre cervell busca la causa i la registra en el sistema nerviós, per permetre'ns així prendre millors decisions respecte a què fer en el futur. [Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]
• En qualsevol moment en què ens trobem en un estat emocional intens, quan experimentem fortes sensacions de dolor o de plaer, qualsevol cosa singular que succeeixi de forma consistent quedarà vinculada neurològicament. [Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Anècdota de La Venus de Milo

El dramaturg britànic Oscar Wilde va narrar la història d'un home que va encarregar fabricar una còpia de guix de l'estàtua La Venus de Milo i després va demandar la companyia de ferrocarrils perquè li va arribar sense braços. El que més va sorprendre a Wilde és que el demandant va guanyar el judici, cosa que diu bastant del nivell de la justícia d'aquella època i que els catalans no ens sorprèn el més mínim.

Síndrome Niàgara

La vida és com un riu, al que saltem en ocasions sense haver decidit realment on volem anar a parar. Per això, no triguem en sentir-nos arrossegats pel corrent, pels esdeveniments, els temors, els reptes. Quan xipollegem a l'aigua, no decidim conscientment on volem anar, ens limitem a "deixar-nos emportar pel corrent" i ens convertim en part de la  massa de gent dirigida per les circumstàncies, en lloc de pels seus propis valors. Finalment, ens sentim fora de control. Romanem en aquest estat inconscient fins que un bon dia ens desperta l'estrèpit de l'aigua, per descobrir que ens trobem a pocs metres de les cascades del Niàgara, en un bot sense rems. I en aquest moment exclamem: ¡Oh, merda! Però ja és massa tard i caiem irremissiblement per la cascada. De vegades es tracta d'una caiguda emocional, altres és física, etc. 

És molt probable que els reptes als quals ens enfrontem actualment a la vida s'haguessin pogut evitar prenent millors decisions quan érem riu amunt, ja sigui posar els rems a l'aigua i començar a remar com un boig cap una altra direcció o bé planificar per endavant. Clar que per ser conscients i planificar, cal abans desaprendre les creences limitants que tenim incorporades.

[Font: Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Siddartha

El saber és comunicable, la saviesa no.

Una novel·la de fàcil lectura d'Herman Hesse, Premi Nobel de Literatura el 1946, que relata la vida del fill d'un brahman (sacerdot), Siddharta, un jove hindú que busca el seu camí. Al costat d'ell es troba el seu amic Govinda i tots dos decideixen marxar de casa per anar a viure amb els Samanas (peregrins religiosos i meditadors que sobreviuen pel carrer i de la caritat)  En aquesta etapa de la seva vida aprèn a dejunar, meditar i esperar, capacitats que li serviran més endavant en la seva vida.

És després d'haver conviscut amb ells que tots dos resolen anar a veure Buda (Gotama). En aquest tràngol Govinda pren la decisió, no compartida per l'amic, d'unir-se a el grup que visiten. En conseqüència, Siddhartha, a partir d'aquest moment, quedarà vitalment sol. I peregrinant ha d'arribar a una ciutat en la qual coneixerà la bella Kamala, una prostituta que es convertirà en el seu gran amor.

Siddhartha, de manera espontània i en ocasions deliberadament resolt, es disposa a aprendre els secrets de l'amor a partir del seu contacte amb Kamala, compartint, a el mateix temps els menesters de la feina, del guany de diners, de les despeses dispendiosos i de les diversions ostentoses. I així se'ns presenta a un home que, sent a del principi un model immaculat però que ara apareix subjecte a totes les normals debilitats humanes. És el mateix Siddhartha que considerava negatius i menyspreables aquests comportaments, per una ànima d'estirp, i de naturalesa superior com la seva.

A partir d'aquí succeeixen interessants retrobaments del personatge amb ell mateix, amb el seu fill, amb el seu pare i finalment amb el seu amic de joventud Govinda a qui li explica que per fi ha trobat la saviesa que havia intentat trobar durant tota la seva vida.

L'adéu definitiu

Que no tenim cap vincle emocional sinó tot el contrari és una evidència. Un exemple de l'estima que tenen a l'estat espanyol pels catalans és que d'els castellers no en saben ni en volen saber res, una curiositat que causa admiració a qualsevol altre lloc del món, però ells només són de toros. Tot allò que ve de Catalunya els produeix al·lèrgia, no a tothom és clar, però sí a una majoria que controla absolutament tots els poders de l'estat. I ja sabem que cada poble té els dirigents que es mereix. No dic que ells siguin dolents i nosaltres bons, simplement som tan diferents que no ens entenem. I menys si la convivència és per obligació.

Quan vaig fer la mili a Madrid, el primer que em van dir va ser aquesta frase "otro polaco de mierda hijo de puta", cosa que tampoc em va afectar massa venint de qui venia, ho considerava normal tenint en compte que feia poc que havia mort el dictador Franco. Aquesta és la meva realitat i penso que poques coses han canviat des de llavors. Vam tenir uns anys, la transició, que semblava que l'estat evolucionava, però tot era una farsa: és difícil que res evolucioni si en totes les òrgans de l'estat hi continuaven manant els mateixos que manaven en la dictadura. Per això, el procés ha anat bé, com a mínim per destapar aquesta realitat, primer a nosaltres mateixos i després a tot Europa.

I la solució del problema és ben senzilla en qualsevol estat democràtic: votem per ser el que vulgui la majoria. Però això, segons el govern espanyol, divideix la societat, quines coses... El fet és que ja portem des de fa massa temps en aquesta situació de convivència incivilitzada i anormal, en què només et volen per la força i l'interès. Encara em ressona al cervell el "a por ellos, oe". No els vull cap mal, tot el contrari, que visquin el millor que puguin, però tinc una mania: m'agradaria viure en llibertat per poder escollir democràticament amb quin estat m'identifico. 

No sento odi, només llàstima, perquè no hi ha res a fer. És com un matrimoni que no funciona i a més amb episodis de violència. Ni té present, ni futur. Tot i que ja he desconnectat emocionalment i mentalment, la meva gran il·lusió és veure i viure l'adéu definitiu d'una vegada per totes. No tolero la intolerància.

Nefertiti

El bust de Nefertiti va ser descobert en 1912 per un arqueòleg alemany (Ludwig Borchardt). El va trobar en un taller i el va treure d'amagat del país. Va ser faraona d'Egipte després de la mort del seu marit Akhenaton l'any 1.335 aC. El seu nom vol dir " la bonica ha arribat". Tot un model de bellesa femenina de l'època.

Ulisses de James Joyce

Una novel·la escrita el 1922 considerada com una de les millors en parla anglesa del segle XX. Ofereix un nou relat de l'Odissea d'Homer, i tot passa en un sols dia (el 16 de juny de 1904) i un sols lloc (Dublín). El paper del gran heroi recau en un tipus sorprenent, Leopold Bloom, un jueu en una Irlanda catòlica que fa de venedor d'anuncis, cornut i envellit, que es passa el dia anant pel carrer de cita en cita professional. Un personatge ordinari i poc ambiciós però que demostra compassió, generositat i capacitat de perdó a la resta de personatges, sense perdre mai l'optimisme i allunyant-se de les seves inseguretats. Tots podem ser Bloom.

La bona sort

La bona sort d'Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes és un bonic conte farcit d'instructives metàfores sobre determinades actituds que ens resultaran ben properes perquè segurament ens hi veiem reflectits, sigui com el cavaller de la capa negra sense sort o com el cavaller de la capa blanca i cocreador de la bona sort. Es llegeix en un parell d'hores.

La sinapsis de llibre diu el següent:

Fa molt de temps, en un regne llunyà, Merlí va convocar tots els cavallers i els va dir: «M’he assabentat que al Bosc Encantat, en un termini de set nits, naixerà el Trèvol Màgic. És un trèvol de quatre fulles únic, que proporcionarà una sort il·limitada a qui el posseeixi». Però els cavallers saben que trobar un minúscul trèvol en un bosc tan extens serà com buscar una agulla en un paller. Qui acceptarà el repte?
Així comença la llegenda de La bona sort, un llibre extraordinàriament inspirador i positiu: una faula que revela les claus de la Bona Sort i la prosperitat. El seu missatge sobre la capacitat de les persones de llaurar el seu propi destí és més vigent que mai, i la seva senzilla però poderosa filosofia ressona en lectors de totes les edats i cultures.

Com diu un dels autors, la bona sort és simplement, la combinació de la preparació i l'oportunitat; la primera depèn de nosaltres i la segona potser també.