17 de juny de 2022

Decir sí a la vida

Un llibre de Joan Garriga. Al principi comença amb la metàfora de l'espelma per definir la vida: "La vida és com una espelma que es consumeix amb el temps més o menys programat, segons la qualitat de la seva cera, del medi ambient que l'envolta i en especial dels aires que la circumden". A partir d'aquí, entrem en un viatge cap el nostre interior per créixer aprendre de nosaltres mateixos i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com si fos una teràpia d'autoconeixement. No és de lectura fàcil (per a mi), però tampoc ho és conèixer i entendre l'origen de les nostre ombres.

Diu l'autor que tenir dificultats ens pot resultar molt útil. Potser no les desitgem, però les necessitem. Amb sort, ens fan més humils i humans: aprimen l'ego i ensenyen que, en allò essencial, no som allò en què ens invertim o amb allò que ens identifiquem. Com ho expressava Nietzsche: 'el que no ens mata ens enforteix'. 

Diu també que totes les persones tenen dificultats en algun moment, però les que no perden el temps discutint amb la realitat solen ser molt més eficaces en la gestió dels problemes. En canvi, les que s'enrosquen a la queixa, el victimisme, l'enuig, o la fatalitat o qualsevol altra posició estàtica perden tota eficàcia, malgasten la seva energia i es paralitzen en un lloc patint.

Sobre l'adhesió a la realitat o acceptació com l'entén l'autor, diu que la realitat ja manifestada ha de ser acceptada, per difícil que sigui. Encara que el procés resulti emocionalment titànic, és l'única forma raonable i sana de seguir amb força en el present i orientar-nos cap el futur. 

Segurament, una vida amb sentit es reconeix quan la persona s'orienta amorosament de la millor manera tot el temps. Quan estima. Quan té un propòsit cada dia. Quan cuida bé el cos, la salut, els enllaços. Quan dona a la vida el que té per donar-li. Quan aconsegueix acceptar que la vida és com és a cada moment i ho pot apreciar. I, sobretot, quan sent integrat al seu interior el valor del que transcendeix i l'abasta, del que el mou i el recull, del món i del misteri. I troba un centre tan humil com indestructible: l'ésser.

Finalment ens fa imaginar que si el nostre "ancià del futur" ens parlés i ens cuidés, segurament ens diria: viu, estima, respecta't, crea, arrisca, aprofita el moment, contempla la bellesa en tot, coneix el teu verdader ser i sigues feliç.

15 de juny de 2022

Les 7 habilitats per deixar un impacte positiu

Les habilitats per deixar un impacte positiu en les persones es troben en les 7 lletres de IMPACTA (escoltada en la ponència de Adelaida Abruñedo en el Coaching Pro Live 22). Diu així:

I → Interessa't per per les persones: interès genuí, sense jutjar, per allò que et volen contar, pel que fan o el que senten.
M → Modela i modula: tot el que fas ensenya, educa i lidera amb el teu exemple, i modula tot allò que sents i fas perquè tenim tot el dret a enfadar-nos, però sense l'obligació d'estar enfadats tot el temps. 
P → Pregunta't qui és el protagonista de la història: quan interactues amb algú, el protagonista no soc jo, no l'interrompis i practica l'escolta activa. 
→ Actitud positiva: ves amb una actitud oberta, d'aprenentatge i amb un somriure, i no et deixis arrossegar per la queixa; permetem transitar les emociones i acceptem les coses que passin amb esperança i actitud d'aprenentatge.
→ Coherència: sigues coherent amb allò que penso, el que dic i el que faig; la incoherència genera desconfiança i la confiança és la base de les relacions.
→ Temps: respecta els temps de les persones, no tots aprenem a la vegada, no et comparis, ofereix i dona el teu temps a les persones.
→ Amor incondicional: com mires, veus el món; les persones actuen tan bé com saben i poden, per tant creiem, confiem i alentem-les amb el que necessitin per a què puguin créixer.

14 de juny de 2022

Metàfora de les matrioskes

M'agrada molt la metàfora de les matrioskes (escoltada en la ponència de Ovidio Peñalver en el Coaching Pro Live 22). Diu així: 

Imagina que tu ets una matrioska. La teva primera matrioska és la imatge o carcassa com et veuen els altres i correspon amb la teva personalitat. La segona matrioska és com t'agradaria que et veiessin els altres i correspon al teu jo ideal, super jo o ego. La tercera matrioska és la part que amagues, la teva ombra que no vols que els altres vegin i correspon al teu alter ego. Quan la veus en els altres et molesta perquè et recorda allò que no t'agrada de tu. De la mescla de l'ego i de l'alter ego, és el que els altres veuen de tu, una personalitat egoica plena de màscares diàriament. I per darrere de tot això es troba la quarta matrioska que correspon a la teva essència. En aquest estat és com et presentes davant dels altres, sense aparentar qui no ets i sense ocultar el qui en part ets. És llavors quan els altres veuen la teva autenticitat i no el cartró-pedra de la mescla de les anteriors.

La pregunta és, ¿amb quantes persones et comuniques des de l'essència sent autèntic i sincer, sense aparentar el que no ets i sense ocultar el que en part ets, i qui es presenta davant teu així? Quan tenim una conversa d'essència a essència, és la canya, és màgic. Per desgràcia, passa molt poc.

Finalment, la darrera matrioska seria la que ens uneix a tots, l'energia universal que es troba per tot arreu, diga-li déu, univers o consciència superior.

10 de juny de 2022

Metàfora del genet i l'elefant

El genet i l'elefant és una metàfora de Jonathan Haidt, però que l'he coneguda a través d'un audio de Marcos Vázquez de Fitness Revolucionario. Serveix per explicar i entendre millor que en el nostre interior hi ha una lluita constant entre el genet i l'elefant. El genet és racional i pensa a llarg termini mentre que l'elefant és emocional i es mou més pel plaer i la comoditat. El genet sol fer el que és correcte, mentre que l'elefant li agrada fer allò que és més fàcil. Cada vegada que t'obligues a fer alguna cosa que no t'agrada, el teu genet s'enforteix. Cada vegada que et deixes vèncer per la comoditat, el teu elefant guanya. Exercir disciplina en les petites decisions de cada dia impactarà en tots els aspectes de la teva vida. 

5 de juny de 2022

Horrible / Terrible

  • Potser tot allò terrible no sigui, en la seva més profunda essència, sinó quelcom indefens que necessita el nostre amor (R.M. Rilke).

Mi mente sin mí

He llegit Mi mente sin mí de la psicòloga Jenny Moix i m'ho he passat molt bé i he après molt. Un gran llibre molt interessant, recomanable per a profans o iniciats en l'aprenentatge i creixement personal per entendre què és l'ego i perquè ens fa patir i tenir una mala vida. Posa molts exemples i vivències personals que t'ajuden en aquesta comprensió. 

Diu l'autora que cadascú, en realitat, som dos: el jo i la ment. El jo és la consciència que observa i la ment errant és l'ego que com un mico va per lliure, que salta sense solta ni volta de branca en branca, és a dir d'idea en idea. I normalment és el mico qui pren el control del nostre cervell. I així ens va la vida. Ella mateixa porta sempre en la seva bossa un mico per recordar-li en tot moment això.

Tot ho explica des d'una visió científica. Només cap al final i en forma d'epíleg s'introdueix en un món en què la ciència no ha pogut demostrar i es pregunta ¿qui observa l'observador? De moment només és una teoria, però té força sentit pensar que som onades però també som oceà, que el cervell no seria el receptacle de la consciència sinó un sintonitzador. Com ja va dir en el seu dia Carl G. Jung, d'una manera o altra som parts d'una sola ment que tot ho abarca, un únic 'gran home'.




1 de juny de 2022

El mico i jo

He començat a llegir un llibre molt interessant: Mi mente sin mí de la psicòloga Jenny Moix. Diu l'autora que som dos: el jo i la ment. El jo és la consciència i la ment errant és com un MICO que va per lliure, que salta sense solta ni volta de branca en branca, és a dir d'idea en idea. I normalment és el MICO qui pren el control del nostre cervell.
Doncs bé, el mateix dia passejant per la platja de la Rubina de Castelló d'Empúries em trobo el MICO de la foto. 
Casualitat?

28 de maig de 2022

La Segona Esmena

"No val la pena lluitar per la raça humana, només val la pena matar-la. 
Que la Terra torni a ser per als animals. 
Se la mereixen infinitament més que nosaltres. 
Ja no hi ha res que tingui sentit.

Aquest és un comentari d'un dels membres del duo Columbine. Una vegada més s'ha tornat a repetir una matança en una escola de Texas amb el resultat de 19 nens i 2 professors morts. I ja podem intuir que no en serà l'última. A més, en aquesta ocasió sembla ser que la ineficàcia policial va permetre allargar el tiroteig.
Pels americans, representats pels seus dirigents polítics, és prioritari no tocar la Segona Esmena abans que intentar prevenir morts a les escoles. I la societat americana és democràtica i de les més avançades del món. Res a dir, són ben lliures per decidir el seu destí i prou grandets per saber que totes les decisions van seguides de conseqüències. 
És llei universal que a la vida tot és perfecte i necessari per aprendre'n. Potser no hi hagut encara suficients matances. O potser no han mort el fill de segons qui.

26 de maig de 2022

El pasajero interior

Un llibre de Inma Nogués. La seva sinapsi diu el següent:
Sabem que som molt més que un cos físic, però la nostra pròpia constitució continua sent un misteri. Partint d'aquesta inquietud, la investigació de la doctora Nogués obre una nova via que integra els coneixements de la ciència i la medicina amb la “Saviesa Perenne” de certs escrits i tradicions espirituals mil·lenàries. Aquest llibre ens condueix a una visió holística de l'ésser humà com a cos físic, cos mental i cos emocional, i ens dóna les eines per harmonitzar aquests cossos amb allò que ens defineix i que algunes persones també anomenen ànima: el nostre passatger interior.

17 de maig de 2022

El placebo té base científica

El principi de la física quàntica diu que l'observador és qui crea la realitat. Aquesta afirmació és pràcticament incomprensible per a la nostra mentalitat cartesiana basada en la matèria i en fets objectius i no que la realitat depengui de l'energia i de qui la miri. Per exemple, si llancem una pedra a l'aire tots tenim clar que després de volar pels aires caurà al terra. Aquest fet conforma el que anomenem "realitat". És un fet indiscutible i cert, sense que importi si algú observa o no. Però la cosa es complica quan ens traslladem a escales nanomètriques en les que, segons la física quàntica, les regles que regeixen el nostre món sembla no aplicar-se de la mateixa manera per a les partícules subatòmiques.

Doncs bé, la física quàntica explica que a l'univers tot està interconnectat, que a més de matèria també hi ha energia en moviment invisible als nostres ulls. Això ens permet comprendre per què els pensaments i els sentiments, que són energia, poden influir el nostre cos i per tant la nostra vida. I explica també per què ens entenem millor amb amb algunes persones que amb d'altres, perquè vibrem en la mateixa freqüència. 

Des de sempre, el poder de la ment s'havia associat al món esotèric. I ara la física quàntica ens demostra aquesta interrelació entre el pensament i la realitat. Que quan creiem que podem, en realitat podem. És a dir, el conegut efecte Pigmalió o placebo té una base totalment científica. 

16 de maig de 2022

Com defensar el català

És fàcil, està inventat de fa uns noranta anys, segons el setmanari “Vida Tortosina”, 1932:
1. Feu els vostres anuncis en català
2. Useu el català en totes les vostres activitats
3. Apreneu a escriure bé el català
4. Porteu els vostres infants a una escola catalana
5. Parleu el català a tot arreu
6. Feu els vostres impresos en català.


[Font: @LauraBorras / Twitter]

14 de maig de 2022

Una identitat hipotecada obstaculitza l'evolució personal

He trobat aquest text del llibre 'Piénsalo otra vez' d'Adam Grant que crec que molts ens hi podem veure reflectits:

Una identitat hipotecada és el contrari a una crisi d'identitat: en lloc d'acceptar que no estem segurs de què volem ser, desenvolupem una convicció compensatòria i ens tirem de cap a una carrera professional. Els estudiants que estan més segurs de la seva carrera professional als vint solen ser els mateixos que es penedeixen als trenta. Pel camí no van reconsiderar les seves opcions. En alguns casos, es deu a que pensen massa com a polítics i anhelen l'aprovació de les seves famílies i companys. Es deixen seduir pel l'estatus i son incapaços de veure que per molt que altres se sentin impressionats pels seus assoliments professionals o la carrera escollida, la seva decisió ha estat pèssima si en realitat estan insatisfets amb les seves vides. En altres situacions, els estudiants queden atrapats en el mode predicador i arriben a un punt que veuen el treball com una causa sagrada. I, en altres moments, escullen la seva carrera després d'adoptar el mode fiscal: culpen als seus companys de classe de vendre la seva ànima al capitalisme i es llancen als braços d'organitzacions sense ànim de lucre amb l'esperança de salvar la humanitat.

Per desgràcia, saben molt poc del lloc de treball en qüestió -i de com evolucionarà la seva identitat- com per assumir un compromís per a tota la vida. Es troben atrapats en un cicle d'autosuficiència, pel que se senten orgullosos de perseguir una identitat professional i s'envolten de persones que validen les seves conviccions. Quan descobreixen que han pres la decisió equivocada, senten que ja és massa tard per pensar-ho una altra vegada. Hi ha massa coses en joc com per abandonar el camí escollit: sembla excessiu sacrificar el salari, l'estatus, els coneixements adquirits i el temps dedicat.