30 d’abril de 2018

Tendresa

  • La tendresa és el repòs de la passió (Joseph Joubert).
  • Tant en l'art com en l'amor, és la tendresa allò que dona la força (Oscar Wilde).

29 d’abril de 2018

Anècdota de la creativitat d'Spielberg

Un alumne d'una escola de cinema li va preguntar a Steven Spielberg per les claus de la creativitat. Spielberg li va respondre immediatament:
-- “El que cal és conèixer l'ofici. I treballar molt. Preocupa't per fer bé la feina i deixa els judicis sobre la teva creativitat en mans dels altres”.



Font: http://www.ara.cat/suplements/criatures/Mestre_0_1286871315.html

Conte de l'arquer i la Lluna

"Un arquer volia caçar la Lluna. 
Nit rere nit, sense descans, llançava les seves fletxes cap a l'astre. 
Els veïns van començar a riurse-se'n. 
Immutable, va continuar llançant les seves fletxes. 
Mai no va arribar a la Lluna, però va esdevenir el millor arquer del món."
Alejandro Jodorowsky

25 d’abril de 2018

Efecte Pigmalió

Es tracta d'un principi de psicologia que fa referència a què les expectatives que tenim sobre els altres tendeixen a complir-se. Benjami Disraeli té una frase que ho deixa molt clar: "El millor regal que podem fer a una altra persona no és només compartir-hi les nostres riqueses, sinó revelar-li les seves pròpies".
Aquest efecte pren el nom de la llegenda a un tal Pigmalió, antic rei de Xipre i també aficionat a l'escultura. Segons el poeta romà Ovidi, narra en la seva obra Les Metamorfosis el mite de Pigmalió, l'escultor que fa modelar una estàtua inspirada en la bella Galatea, tant bonica que se'n va enamorar d'ella. Fins al punt que va demanar als déus que l'escultura cobrés vida per poder estimar-la com una dona real. I els déus el van complaure fent realitat el seu desig.
La moralina de tot plegat és si tu penses que algú et defraudarà, començarà a comportar-se amb desconfiança davant d'aquesta persona i és bastant probable que aquesta persona acabi distanciant-se de tu. I si, pel contrari, tu confies en algú i demostres la teva confiança al llarg del temps, probablement aquesta persona d'alguna forma correspondrà aquesta confiança. 



23 d’abril de 2018

El primer vídeo al Youtube

Va ser el 23 d'abril del 2005 amb el de nom "Me at the zoo" 
en què l'únic interès és la curiositat que desperten les novetats.


Metàfora de la pedra a la sabata

En el camí de la nostra existència, sovint se'ns fiquen pedres a les sabates que ens incomoden i dificulten la nostra caminada. Fins i tot ens poden arribar a lesionar. Quan això ens passa, el més normal és aturar-nos i treure'ns la pedreta de torn. Però moltes vegades preferim "encaixar-la" en algun raconet de la sabata abans d'aturar-nos.
El motiu d'aquest estrany comportament podria ser per la inèrcia, la pressa, la mandra o simplement pensar que d'aquí una estona arribaré al destí i ja me la trauré allà.
Tota una paradoxa el fet de preferir patir aquesta petita tortura, de la mateixa manera que de vegades carreguem a les nostres espatlles problemes que ens compliquen una existència lleugera, amable i en pau, abans de buscar-ne les solucions.


PD. Extreta del llibre "La bona vida" de l'Àlex Rovira. 

20 d’abril de 2018

Culpa / Remordiment

  • A vegades em sento malament per estar bé.
  • Alerta amb els que en cas de conflicte s'inventen la línia del mig i reparteixen les culpes igual entre l'agressor i la víctima.
  • Avui he fet una migdiada de dues hores i, com que en despertar-me encara no em sentia prou culpable, he dormit dues hores més.
  • Carregar-li els neulers.
  • Dos elements han de ser eliminats d'una vegada per totes: la por al sofriment futur i el record de sofriments passats. El segon ja no m'afecta i el primer encara no m'afecta. [Sèneca]
  • El remordiment és un sentiment que és cosí germà de la pena.
  • Els humans no tenen cap remordiment de les coses que tenen costum de fer (Voltaire).
  • Els remordiments són com les males herbes que les arrenques una vegada i tornen a sortir. I les tornes a arrencar i tornen a treure el cap i, amb el temps, cada vegada el brot triga més a créixer i la mala herba surt més dèbil. [Dora Ortíz]
  • Encara que en alguns casos és bo fer el que està malament, això no ens treu ni la culpabilitat ni el penediment (Michel Walzer).
  • Entre tots la van matar i ella tota sola es va morir (quan un mal és produït per molts).
  • La culpa de la cara mai la té el mirall. *
  • La culpa és la falta més o menys greu que es comet de forma voluntària.
  • La culpa només produeix ira, una de les emocions més destructives (Invicto, Marcos Vázquez).
  • La intenció crea la culpabilitat i el delicte.
  • La paradoxa de l'autocàstig: sentir-se malament per sentir-se èticament bé.
  • L'elusió de responsabilitats és una temptació estructural de la humanitat: la culpa sempre és d'algú altre.
  • No ensopeguis amb alguna cosa que es troba darrere teu (Sèneca).
  • No puc culpar-te per ser qui ets, em culpo a mi per pensar que eres diferent.
  • Només els psicòpates no tenen remordiments (ho diuen els manuals de psiquiatria).
  • Presumpte culpable.
  • Quan la culpa és de tothom, no és de ningú (Concepción Arenal).
  • Qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.
  • Quin sentit té portar sofriments del passat? Ser infeliç ara perquè vas ser infeliç abans? [Sèneca]
  • Si ets capaç de somriure quan tot va malament, és perquè ja has descobert a qui donar la culpa.

19 d’abril de 2018

La prova diabòlica

La prova diabòlica (probatio diabolica) és una expressió jurídica que descriu la pràctica d'exigir una prova impossible. En aquest cas, l'interpel·lat haurà de demostrar, per exemple, que una cosa no ha passat, la inexistència d'alguna cosa, o la seva pròpia innocència en un procés judicial, quan el correcte segons el Dret modern és que la càrrega de la prova correspon a qui afirma o manté alguna cosa, a qui acusa.
Per exemple, jo no puc demostrar que no he estat a Moscou o bé jo no puc demostrar que no he comès malversació de fons.


8 d’abril de 2018

Dissonància cognitiva

L'any 1957, el psicòleg Leon Festinger de la Universitat de Stanford, va publicar un dels documents més influents escrits mai sobre el comportament humà: la dissonància cognitiva. La teoria és senzilla, es basa en què tots tenim una sèrie de creences, idees i pensaments (cognicions), la majoria de les quals no estan relacionades unes amb les altres, i la dissonància cognitiva apareix quan apareixen cognicions contraposades o incompatibles sobre un mateix aspecte. Un conflicte que la ment no pot tolerar i que s'ha de solucionar canviant la cognició o el comportament perquè el cervell recuperi l'equilibri.

Festinger va posar l'exemple del tabac. El fumador experimenta dissonància cognitiva quan sent a dir que el tabac és dolent per a la salut. La solució és deixar de fumar, però com el comportament és difícil de canviar, opta per canviar la idea sobre el tabac per reduir l'estrès produïda per la dissonància. En aquest cas, en centra en la part positiva del tabac per a la salut com ara la reducció de l'estrès o la pèrdua de pes: "si deixo de fumar, m'engreixaré i això també és dolent per a la salut" o bé pot comparar els perills del tabac amb altres riscos com el de patir un accident de cotxe "i la gent agafa el cotxe tots els dies". Gràcies a aquest tipus de raonament, la gent pot fer que el seu comportament sigui coherent amb les seves creences, reduint així la dissonància cognitiva.

Una de les primeres dissonàncies cognitives que vaig tenir i recordi va ser amb l'atemptat de Carrero Blanco. Tenia 11 anys i vaig viure una contradicció: em vaig alegrar perquè era el cap de les forces armades i mà dreta del dictador Franco, però al mateix temps matar no estava bé. Vaig solucionar el remordiment repensant que Franco havia provocat moltes més morts i per tant l'acció estava més que justificada. Era un nen però ja era conscient que vivia en una dictadura.

2 d’abril de 2018

Síndrome d'Estocolm

Estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.

El segrestat crea un lligam amb el segrestador com a mecanisme de defensa que el permeti simpatitzar amb el seu raptor i acceptar la situació traumàtica amb més facilitat. 
Les víctimes de segrestos tenen quatre trets en comú:
  1. Han estat amenaçades de manera directa.
  2. Les han mantingut aïllades.
  3. Han tingut una oportunitat d'escapar durant el captiveri, però no l'han aprofitat.
  4. Han mostrat compassió pels seus raptors després de l'alliberament.

Principi de Hanlon

Es tracta d'una extensió de la navalla d’Occam (l’explicació més senzilla sol ser la correcta), en aquest cas aplicada a la influència de l'error humà sobre la maldat, que diu:
no atribueixis a la maldat el que pot ser explicat per l’estupidesa.