Metàfora del rinoceront

El rinoceront és un d'aquells animals que contemples embadalit des d'un vehicle d'un safari, que saps que és molt perillós però tens la falsa creença que aquella massa de 4.000 Kg de carn no és capaç de córrer a 55 Km/h, i en tot cas penses que el vehicle resistirà una possible càrrega d'aquest irritable paquiderm. Quan, finalment es produeix la topada i amb la banya destrossa el vehicle, abans de morir penses que, potser, vas pecar d'imprudent. Vés que no passi el mateix amb algun insignificant virus.

Un bri d'optimisme

Vivim en un món on els bancs destrueixen l'economia.

Els governs destrueixen la llibertat. 

Les empreses destrueixen el treball. 

Els advocats destrueixen la justícia. 

Els mitjans de comunicació destrueixen la informació.

Les escoles destrueixen l'educació. 

I la religió destrueix l'espiritualitat. 

[Chris Hedges, periodista nord-americà guanyador del Premi Pulitzer]

Recordem que abans de la catàstrofe de Txernòbil, ningú pensava que cauria la URSS.
I si l'impacte sanitari, econòmic i social de la Covid-19 canviés aquest món per millorar-lo?

 

El cigne negre

Hi ha una frase de Juvenal (poeta romà dels segles I i II) que és "rara avis in terris nigroque simillima cycno" que vindria a dir «un ocell rar en la terra i semblant a un cigne negre». Fa dos mil anys, només coneixien els cignes blancs perquè mai ningú havia vist un cigne negre. 

Uns segles després es van descobrir cignes negres a Austràlia. D'un dia per altre i de manera imprevista, aquella idea tan assumida del cigne negre com una rara avis i interpretat com una cosa estranya, tot d'una se'n va en orris. 

Els paradigmes van caient, només és qüestió de temps. Quan sentis algú dir "això és impossible", d'entrada jo no compraria, torres més altes han caigut.

Canvia només un mil·límetre els teus pensaments

En navegació es defineix el rumb com l'angle mesurat en el pla horitzontal entre el nord i la direcció d'avanç del vaixell, mesurat en cercle, és a dir, de 0 º a 360 º. Només que modifiquis un grau, el destí final és un altre. 

Passa el mateix amb els pensaments que tenim, només que els canviem un mil·límetre, la vida canvia. Cadascú és la direcció que prenen els seus pensaments.

Avui una persona ha fet una crítica públicament que indirectament m'afectava a mi, tots s'han girat per veure la meva reacció i tan sols he dit, amb bona cara i molta calma, que no podia respondre en aquell moment perquè no tenia la informació suficient. Després aquesta persona ha vingut a disculpar-se. 

Estic content.

La Sagrada Família

Aprofitant que no hi ha turistes, avui he visitat la Sagrada Família de Barcelona amb tranquil·litat i temps. Venen d'arreu del món a veure aquesta meravella i nosaltres que la tenim al costat de casa no hi anem.

Quan hi arribes caminant tens el primer xoc estrany amb aquelles torres immenses que sobresurten entre els blocs de pisos. És igual que hi hagis passat infinitat de vegades. Una vegada dins del recinte interior, quan t'apropes a la façana descobreixes les imatges escultòriques i una pila de detalls curiosos explicats a través del telèfon amb auriculars (Sagrada Família App). El gran impacte visual ve quan entres dins de la basílica, com deia Josep Pla, "tindreu la sensació de trobar-vos, no davant d'una cosa diferent, sinó d'una cosa absolutament i voluntàriament distinta". I és cert. He viatjat per mig Europa i he vist tot tipus d'esglésies, catedrals, basíliques, fins i tot Sant Pere de Roma, però la Sagrada Família és l'única que marca la diferència. Necessites el teu temps per poder assumir aquell caos harmònic i tan ben organitzat. Al final ets capaç de veure el gran bosc que va imaginar el geni de Gaudí, on les columnes semblen arbres que en la part superior s'obren en forma de branques i la llum entra a través dels vitralls, amb tons blaus i freds que simulen la llum del matí i a l'altra banda, a l'oest, amb tons ataronjats i càlids com la llum del crepuscle. Entens una mica això de la síndrome de Stendhal.

Conductors pertorbats

Les rebequeries calculades dels nens o nenes (pataletas en castellà) són una forma de protesta quan tenen problemes i una manera fàcil de solucionar-los. Fan servir la ira perquè són innocents i no saben gestionar les seves emocions, i és clar, perquè donen resultat: molts pares cedeixen a la manipulació, ja sigui per estrès, comoditat o perquè pensen que els nens es poden traumatitzar si no obtenen --aquí i ara-- el que demanen. 

Passat el temps, aquest nen o nena té 30 o 40 anys i ha deixat aquella etapa d'innocència per passar a un nivell més avançat, que és la ignorància. En aquest cas, quan ell o ella es troba en un cotxe aturat a la carretera per una retenció de trànsit, es pertorba perquè el món és imperfecte i fa servir una versió adulta de la ira del nen consentit que va ser, en forma de crítiques i/o insults a tot déu, sigui a l'Ajuntament, a la Generalitat, als mossos o als altres conductors. Evidentment, el món continuarà igual d'imperfecte, cosa que els reforçarà encara més en la seva ignorància, sense ser-ne conscients.

En fi, estem envoltats de molta gent que es fa gran però no madura.

[Avui m'he trobat dues retencions de trànsit de 45 minuts aprox. a l'anada i  de 1 hora a la tornada i haig de dir que he aprofitat tot aquest temps per escoltar per la ràdio del cotxe un podcast molt interessant. I se m'ha passat el temps volant al volant. Al vespre, he llegit en el Twitter algunes crítiques sobre aquesta retenció i m'han motivat a fer aquest comentari]

Viure en una distopia

Una distopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable.
Per exemple, imaginem un país suposadament democràtic qualsevol, amb un polític que fa de president del govern perquè ha estat escollit democràticament i que és inhabilitat judicialment per haver posat una pancarta al balcó reclamant llibertat d'expressió, una acció considerada delictiva. Evidentment és impensable que això pugui passar en cap país democràtic.

Cómo va lo del incendio

 Truquen de la Casa Reial.

--"Oye, yo te llamaba para darte ánimos y preguntarte cómo va lo del incendio, que veo que se va complicando..."

Això li va dir el rei espanyol al president Puigdemont el dia 6 de setembre de 2016. El president no tenia clar si el rei feia servir un llenguatge figurat per la situació política o bé que hi havia algun incendi a Catalunya que desconeixia, així que decideix continuar pel sentit metafòric polític i li respon que "aquí vamos intentando controlarlos, los incendios que vamos teniendo... No sé cómo acabarán...

--"Claro, claro. Pero, oye, esto parece complicado, con las previsiones meteorológicas que hay, y crero que..."

En aquest moment, s'adona del que està passant i l'interromp: 

--"Majestad, creo que se está confundiendo. Creo que usted en realidad con quien quiere hablar es con el presidente de otra Generalitat, no la de Cataluña..."

Simplement genial!

[Llegit a les pag. 195-196 de Carles Puigdemont. M'explico. De la investidura a l'exili.]

Apories de la vida quotidiana

En la contraportada del llibre, l'autor Nemrod Carrasco ens defineix que és una aporia: un carreró sense sortida, una dificultat lògica de la qual no ens en podem sortir. Només podem fer dues coses, donar-li l'esquena i tornar enrere, o bé enfrontar-nos-hi i descobrir què s'hi amaga. I aquí ve la gràcia: una aporia ens fa pensar i a qüestionar qualsevol de les certeses que ens hem empassat al llarg de la nostra vida.

És un recull de preguntes, siguin transcendents o no, amb les possibles respostes que planteja l'autor.  Es un llibre  de filosofia casolana ideal per llegir abans de dormir (en sentit positiu), perquè cada pregunta és un capítol i a part i no cal recordar cap temàtica. Normalment amb tres preguntes en tenia prou per agafar el son.

Algunes de les reflexions que m'han fet pensar:

• Quan estem convençuts que la felicitat només depèn de nosaltres mateixos, llavors ens convertim en els únics culpables de la nostra infelicitat.
• Quan diem "t'estimo" gairebé sempre esperem una sola cosa: confirmar que l'altre sent una cosa semblant per nosaltres, exigir-li que ens estimi tant com nosaltres l'estimem.
• El xafarder mai s'oblida de la seva pròpia vida: parlar dels altres és la seva manera de posar-la en valor.
• No tenim creences, sinó al contrari, són les creences (i els prejudicis) els que ens tenen --i ens mantenen-- a nosaltres.
• Creiem que el cotxe ens dona llibertat, però mai som prou lliures perquè la nostra vida no depengui del volant dels altres.
• L'enveja davant de la felicitat aliena sembla un fet omnipresent.