Biaix confirmatori

El mecanisme mental mitjançant el qual les persones es poden arribar a creure les seves pròpies mentides i la manera de justificar-les és fer cas només de la informació que confirma el que creuen o pensen, descartant la resta.

Aquest biaix provoca la majoria de discussions per diferència d'opinions. És molt fàcil caure-hi ja que ens dona satisfacció que ens donin la raó i no pas el contrari o la crítica. 

El llac de nenúfars

En un llac hi ha una zona de nenúfars.

Tots els dies la zona duplica la seva grandària. 

Si la zona triga 48 dies en cobrir tot el llac, 

¿quant trigaria en cobrir la meitat del llac?

(24 dies o 47 dies)

A l'hora de trobar la resposta, la tensió cognitiva mobilitza el sistema racional i rebutja la resposta intuïtiva. Per tant, la resposta és la segona opció.
[Aquest problema --juntament amb el del bat de beisbol i el de la màquina que fabrica atuells-- forma part del test de reflexió cognitiva de Shane Frederick, del llibre 'Pensar rápido, pensar despacio' de Daniel Kahneman]

nenúfars

La màquina que fabrica atuells

Si 5 màquines triguen 5 minuts a fer 5 atuells, 

¿quant trigarien 100 màquines a fer 100 atuells?

(100 minuts o 5 minuts)

A l'hora de trobar la resposta, la tensió cognitiva mobilitza el sistema racional i rebutja la resposta intuïtiva. Per tant, la resposta és la segona opció.

[Aquest problema --juntament amb el del bat de beisbol i el del llac de nenúfars-- forma part del test de reflexió cognitiva de Shane Frederick, del llibre 'Pensar rápido, pensar despacio' de Daniel Kahneman]

atuell o vas

Efecte priming

L'efecte priming és la predisposició a donar una determinada resposta davant d'alguna situació, influenciada per un estímul anterior. I sense ser conscient d'aquesta manipulació. Això passa perquè l'ésser humà la major part del temps en pilot automàtic, prenent decisions sense pensar-hi gaire. Ens aixequem i iniciem la nostra rutina diària sense pensar: la dutxa, el cafè, anar a la feina... La realitat però, és que el xampú que usem fins el vot en les eleccions, són eleccions manipulades. L'efecte priming és present en tot moment: de fet els telenotícies ens presenten la informació que més convé que escoltem.

Predisposició

• El bon dia comença per l'alba i la predisposició de cada u farà que la jornada sigui bona o dolenta.
• No n'hi ha prou amb ésser intel·ligent, es necessita la predisposició del caràcter (Baltasar Gracián).

L'epigenètica del comportament

Darwin i Freud entren a un bar. Dos ratolins alcohòlics —mare i fill— estan asseguts en uns tamborets xarrupant ginebra de dos didals. La mare ratolí diu:
—Escolteu, genis, digueu-me com s'ha ficat el meu fill en aquest estat tan lamentable.
—Mala herència —diu Darwin—.
—Mala maternitat —diu Freud—.

Durant més de cent anys, aquests dos punts de vista —naturalesa o criança, biologia o psicologia— oferien explicacions oposades de com persisteixen els comportaments, no només en un únic individu, sinó a allò llarg de generacions.

Actualment l'epigenètica del comportament donaria la raó als dos científics ja que les experiències traumàtiques del nostre passat o del passat dels nostres avantpassats recents deixen cicatrius moleculars codificades al nostre ADN. És a dir, les tendències psicològiques i de comportament es van heretant.

[Font: El arte de desaprender, Enric Corbera]

Pensaments intuïtiu i racional

 Segons Daniel Kahneman a 'Think fast, think slow', els éssers humans tenim dos tipus de pensament:

• El sistema 1 o intuïtiu i despreocupat, que opera de manera ràpida i automàtica de la memòria (pilot automàtic), amb poc o cap esforç i sense sensació de control voluntari. És inconscient i la resposta és impulsiva i superficial. Tendeix a creure, a treure conclusions (biaix confirmatori). Busca la coherència. És actiu.
• El sistema 2 o racional i analític, que centra l'atenció en les activitats mentals esforçades que demanden càlculs complexes. Està associada a l'experiència subjectiva d'actuar, elegir i concentrar-se. És conscient i la resposta és lenta, prudent i raonada. Tendeix a dubtar i no creure. És mandrós i poc exigent.

I per la llei del mínim esforç (o peresa intel·lectual) tendim a utilitzar el sistema 1, l'intuïtiu, cosa que ens provoca els nombrosos errors cognitius. Un exemple: la intuïció no sempre l'encerta. L'inconscient es responsable de la majoria de decisions, incloses les importants.

Siguem diligents doncs si volem evitar errades o que algú ens la coli. Siguem sempre escèptics amb les intuïcions o pressentiments (en castellà corazonades).

El bat de beisbol i la pilota

Un bat de beisbol i una pilota junts costen 1'10 euros.
El bat costa un euro més que la pilota.
Quan costa la pilota?

-------------

La resposta ràpida, intuïtiva i falsa seria: 10 cèntims. 

La resposta lenta, pensada i correcta és: 5 cèntims.

[Aquest problema --juntament amb el del llac de nenúfars i el de la màquina que fabrica atuells-- forma part del test de reflexió cognitiva de Shane Frederick, del llibre 'Pensar rápido, pensar despacio' de Daniel Kahneman]

Cecs de la nostra ceguera

El vídeo del goril·la il·lustra dos fets importants relatius a la nostra ment: podem estar cecs per a les coses evidents, i cecs a més per a la nostra ceguera.
[Daniel Kahneman, Pensar ràpid, pensar a poc a poc]

(https://www.youtube.com/watch?v=vJG698U2Mvo)

Pensa, és gratis

Pensa, és gratis és un llibre de Joaquín Lorente. En la contraportada hi diu:

Pensa, és gratis és un potent despertador i animador del cervell de persones, grups i empreses, perquè frase rere frase ofereix una allau de conceptes que exciten, animen i persuadeixen de la immensa capacitat i poder de la nostra ment. Els seus principis, extremadament pràctics i aplicables a l'instant, obren camins, suggereixen rutes i descobreixen dreceres que ens donen la convicció i la fermesa per assolir l'èxit personal, professional i empresarial. Es tracta de conèixer la clau de l'èxit, que inclou sempre una bona dosi de treball, molta intuïció i un pensament creatiu que ens ajudi a veure el que altres no veuen.

Les casualitats no existeixen

He acabat de llegir "Las casualidades no existen" de Borja Vilaseca i he pogut verificar que és un llibre extraordinari, de gran qualitat, claredat i contingut. Sempre amb aquell relat amè propi del seu autor. Un assaig complet de 275 pàgines per introduir-nos i aprofundir en el món de l'espiritualitat. Puc dir que aquest llibre ha escalat a la primera posició dels meus llibres motivadors preferents. I si algú em demana que li recomani llibres sobre autoconeixement, sens dubte és aquest. I ara em sento una mica amb dol per haver-lo acabat. Aviat el tornaré a llegir per tornar a gaudir-lo.

El llibre s'estructura en tres parts. Comença amb el tema de la religió, continua amb el despertar de la consciència i acaba amb l'espiritualitat. M'ha agradat força el conte del cap i els tres empleats on es resumeixen les tres actituds més habituals que ens podem trobar a la feina i a la vida en general. Segurament hi trobaràs alguna semblança amb la teva realitat.

Faig esment d'algunes de les frases que he trobat que m'han cridat l'atenció:

• Fa uns tres mil cent anys el profeta iraní Zaratustra va introduir en la narrativa religiosa els conceptes "cel" i "infern", que avui en dia en continuen vigents.
• En estar tan desconnectats de la nostra dimensió espiritual, la religió s'ha convertit en el gran placebo de la humanitat.
• El cristianisme fomenta clarament el borreguisme. De fet, està molt present en el seu discurs.
• La majoria de nosaltres segueix atrapat per una neurosi molt subtil: creure que el que pensem és real.
• Tots som uns maltractadors de la realitat, la critiquem constantment i poques vegades l'acceptem tal com és.
• L'única raó per la qual no estem tancats en un manicomi és perquè som masses.
• La mort d'un ésser estimat és un toc d'atenció, un recordatori que la nostra existència té data de caducitat i una invitació per reflexionar sobre la nostra manera de viure.

Les tres il·lusions de la felicitat

Les tres il·lusions que marquen la nostra felicitat:

1. Il·lusió de superioritat. La gent tendeix a pensar que és millor del que realment és i superior a la mitjana.
2. Introspectiva. La tendència a pensar que els nostres motius estan fonamentats, és a dir que justifiquem les coses que fem encara que no hi hagi cap raó. I no sempre la decisió és correcta. Les eleccions que prenem condicionen les nostres preferències i no a l'inrevés.
3. Biaix optimista. La tendència a sobrestimar les nostres possibilitats de viure experiències positives al llarg de la vida i subestimar les probabilitats de viure'n de negatives. No és dolent, encara que ens porti a la decepció, esperar que el futur ens depari coses bones redueix l'estrès i l'ansietat, així com estem més motivats en fer una vida més saludable, coses que beneficien la salut.

La felicitat està amagada a la sala d'espera de la felicitat. És a dir, el que ens fa sentir feliços és pensar que serem feliços demà, la setmana que ve, el mes que ve, no allò que passa en el moment. La nostra anticipació, l'entusiasme pel que passarà. Hi ha un exemple que ho demostra: imagina que et trobes a casa en un sopar molt agradable, i saps que demà ingressaràs a la presó. No estaràs massa feliç. En canvi, si et trobes a la presó, en una cel·la petita, humida i freda, però saps que demà et deixaran lliure i aviats estaràs sopant amb la teva família i amics, et sentiràs bastant content.

[Font: Eduard Punset, El viaje a la vida]

El viaje a la felicidad

La recerca de la felicitat és una de les grans aventures humanes. Aquest llibre d'Eduard Punset és una lúcida i apassionant aproximació a la felicitat i els seus condicionants: les emocions, l'estrès, els fluxos hormonals, l'envelliment, els factors socials, econòmics, culturals i religiosos... Una indagació que ens desvetlla els descobriments més recents científics al voltant d'aquest tema i que al capítol final ens proposa la fórmula de la felicitat. Un llibre brillant, agut, encertat, que ens ensenya moltes coses i ens convida a la reflexió.

En el final del llibre s'intenta trobar una mena de fórmula de la felicitat. En tot cas, es donen a conèixer els factors que incideixen en aquesta finalitat i que a continuació en faig un resum.

FACTORS REDUCTORS:

1. Absència de desaprenentatge. Les creences i conviccions interioritzades a través de l'entorn i que no han estat sotmeses a l'anàlisi de l'experimentació són un llast de la felicitat.
2. Recurs a la memòria grupal. Cal qüestionar les instruccions grupals, cal filtrar escrupolosament totes les instruccions inspirades en la memòria grupal, per possible presència de virus letals o associacions infundades. 
3. Interferència amb els processos automatitzats. No s'ha d'interferir en allò que ja funciona. És absurd pretendre que els recursos assignats a la gestió dels processos conscients i discrecionals (només un 5%) hagin d'utilitzar-se en processos automatitzats o que es puguin automatitzar.
4. Predomini de la por. De la mateixa manera que la bellesa és absència de dolor, la felicitat és, primordialment, l'absència de por. Sense l'emoció de por, podem aprofundir en les relacions interpersonals.

LA CÀRREGA HEDETADA:

1. Mutacions lesives. Tots som mutants, alguns més que altres (en tenim unes tres-centes mutacions). És una càrrega heretada la compensació de la qual, en el millor dels casos, distreu recursos d'altres funcions necessàries i que poden obstaculitzar el benestar.
2. Desgast i envelliment. L'ésser humà té un desgast, una espècie d'obsolescència programada que és distinta per a cada organisme, cosa que exigeix una diferenciació individual en les capacitats regeneratives. 
3. Exercici abjecte del poder polític. La persistència de sistemes no democràtics i la presència de governs corruptes incideix molt significativament sobre els índex de felicitat. [Opinió meva: no és el mateix viure a un país políticament avançat com Dinamarca que a la corrupta i poc democràtica Espanya]
4. Estrès imaginat. A diferència de la resta d'animals, els humans es poden estressar i augmentar els nivells d'ansietat simplement a través de la imaginació.

FACTORS SIGNIFICATIUS:

1. Emoció al començament i final de projecte. Trobar l'emoció és fonamental en el que fem. Sense emoció, la resta de valors no tenen valor.
2. Manteniment i atenció al detall. És necessari dedicar més recursos al manteniment i menys a la inversió. Cal diferenciar el que és essencial del que és important. Per veure el bosc, abans cal veure l'arbre. Els detalls són importants.  
3. Gaudiment de la recerca i l'expectativa. Cerquem constantment allò que no veuen els altres. En la recerca i l'expectativa radica la felicitat. Ser creatius. El plaer, el benestar i la felicitat resideixen en el procés de recerca i no tant en la consecució del bé desitjat.
4. Relacions personals. Les relacions interpersonals tenen un gran impacte en la felicitat. En quant a l'amor, la bellesa és un indicador de salut. I el rostre és el primer en què ens fixem. La cara reflecteix quasi totes les malalties ocasionals o de l'entorn, també els trastorns genètics. La bellesa és absència d'error.

Conte del cap i els tres empleats

En una empresa hi ha tres empleats que treballen amb un cap molt exigent i malhumorat, que tendeix a centrar-se en corregir els errors en comptes de valorar els encerts. Cada empleat s'ho pren a la seva manera.

El primer empleat està totalment identificat amb l'ego, és visceral, se sent imperfecte i per tant és molt susceptible a judicis i crítiques. Li costa molt combregar amb el cap, s'emprenya i reacciona amb molta ràbia. Per això discuteix amb vehemència amb ell.

El segon empleat no té autoestima. No es vol ni es valora a sí mateix. I depèn bastant de l'aprovació dels altres. Per això davant dels comentaris del cap calla, es queda capcot i se sent menyspreat.

No obstant, el tercer empleat és una persona sàvia i conscient que se sent bé amb sí mateixa. En cap moment es pren la conducta del cap com una cosa personal. Essencialment perquè sap que acostuma a anar estressat. I que degut al seu nivell d'ignorància i inconsciència és incapaç de relacionar-se amb el seu equip d'una forma amable i assertiva.

Els dos primers empleats volen inconscientment que el seu cap canviï d'actitud, en canvi el tercer l'accepta tal com és i s'evita pertorbar-se. Això sí, està pensant en canviar d'empresa.

[Font: Las casualidades no existen, Borja Vilaseca]

Origen de l'univers

La primera teoria que ha perdurat durant uns quants segles la va donar la religió i diu que va ser déu qui el va crear. La pregunta que es fan els ateus és, i ¿qui va crea a déu? I aquí entra la fe que explica tot allò que no té resposta, és a dir, que t'ho has de creure i prou.

Després ha vingut la ciència i diu que tot va començar  fa 13.800 milions d'anys amb un big bang o gran explosió d'una partícula de la qual va sorgir tota l'energia i la matèria, i a la vegada va originar el naixement de l'espai i el temps tal i com avui el coneixem. En aquest cas la pregunta és, ¿qui va crear aquesta partícula? La resposta científica és que va sorgir del no-res i que anomenen "el bossó de Higgs" o també anomenada com "partícula de déu".

Hi ha una tercera hipòtesi anomenada "estadi estacionari" que parteix del principi metafísic que diu que "res surt del no-res". En aquest cas, es creu que l'univers no té origen sinó que existeix de sempre i per sempre, doncs és infinit.

De les dues teories anteriors, tant la religiosa com la científica, no sabria dir quina és més fantàstica i irreal. I si n'hagués d'escollir alguna, de moment em quedaria amb la hipòtesi última perquè almenys no haig de forçar tant la imaginació.

La programació metabòlica

Alguns estudis demostren que si en el tercer trimestre de gestació es priva a un fetus de certs nutrients, el seu metabolisme canviarà per sempre. Se'n diu "programació metabòlica". Demostra que encara que tot fos equitatiu a partir del teu naixement, si t'ha faltat aliment durant l'etapa fetal, quan tinguis seixanta anys tindràs més probabilitats de patir diabetis, hipertensió i obesitat, perquè el teu cos va decidir, quan eres un fetus, que havia d'emmagatzemar tot el que estava a la sang, per por a què necessités després aquelles calories. El teu metabolisme decideix ser estalviador, i quedes exposat en major mesura a aquestes malalties. El teu pàncrees recordarà aquell precari trimestre de quan eres un fetus.

[Font: del llibre Viaje a la felicidad, en una entrevista que li fa Eduard Punset al científic i escriptor Robert Sapolsky, l'autor entre d'altres de "Per què les zebres no tenen úlcera?"]

És típic dels primats fer infeliços els altres

En el llibre Viaje a la felicidad llegeixo una entrevista que li fa Eduard Punset al científic i escriptor Robert Sapolsky, l'autor entre d'altres de "Per què les zebres no tenen úlcera?" que em fa entendre l'agressivitat humana en forma de discussions, baralles, robatoris o guerres: 

Per entendre alguns dels aspectes més negatius de la nostra experiència com a humans sobre la terra, sospito que un dels factors que més ajuden a alleujar la càrrega de l'estrès, tant per a nosaltres com per a la resta d'animals, és fer infeliços als altres, dirigint la nostra agressivitat cap a altres persones. Hi ha múltiples evidències que es tracta, per desgràcia, d'una resposta que ajuda a enfrontar-se a l'estrès, que contribueix a fer del món un lloc molt pitjor. Molts eviten desenvolupar úlceres a costa de provocar-se-les als altres: "estic de mal humor, estic estressat, necessito descarregar-me sobre algú físicament més dèbil". És típic dels primats.

Recordem que els humans estem inclosos en aquesta categoria, juntament amb els lèmurs, els micos i els simis.

Modificar el passat

El psicòleg William Braud va plantejar la següent pregunta provocativa: 

¿És possible reescriure la nostra pròpia reacció emocional davant d'un esdeveniment?

Un pensament, una vegada creat, viu per sempre. No obstant, segons els especialistes en Bioneuroemoció, la resposta a la pregunta és sí per un motiu: el temps no és lineal per a l'inconscient on tot roman alhora. El propi acte de la intenció de canviar el present, pot també afectar en tot allò que ens ha portat fins aquí en aquest moment. 

[Font: El arte de desaprender, Enric Corbera]

Espiritualidad y vida cotidiana

Un llibre que vaig descobrir de la seva existència a través del programa de ràdio "L'ofici de viure". De només noranta pàgines però amb un contingut extraordinari. Una vegada llegit, el seu autor en Jordi Sapés de Lema passa a ser un dels meus referents del creixement espiritual. 

Explica de forma clara i amena els conceptes de la personalitat o Ser Essencial i el personatge o l'entelèquia que representa l'ego. La personalitat és el cos que tenim amb els coneixement i viu a través de diversos nivells de consciència com a jo personal, col·lectiu i superior, mentre que el personatge és l'ego, un muntatge exclusivament mental que parteix de premisses errònies i per tant el que ens porta a conclusions errònies. 

Aquesta perspectiva de mirar el personatge des de dalt qüestiona el concepte de "creixement personal" associada a la idea de fer créixer el personatge de sota, cosa que no té res a veure amb l'autorealització. Molts llibres d'autoajuda tracten precisament de reforçar el personatge amb metes de desenvolupament personal. Ens aconsellen dissimular allò que no funciona i ressaltar allò que ens afavoreix, i ja resoldrem la qüestió en un futur més o menys proper. És l'embolic habitual del personatge que jutja la realitat que considera incorrecta i així l'allibera de responsabilitat.

També indica que quan estem desperts deixarem de trobar-nos amb gent punyetera; trobarem gent amb problemes o dificultats i ens interessarem per ells. No es tracta de tenir més paciència o de ser més civilitzats, sinó d'aportar quelcom en allò que ens arriba, des de la consciència i a través de tres dons i qualitats: intel·ligència (o capacitat de veure i investigar allò que no entenem), amor (per integrar el que ens sembla contrari) i energia (per afrontar obstacles i situacions difícils). Atenent a la realitat ordinària a través d'aportacions a la consciència social és com actualitzem el nostre potencial. I tot això ens apareix en l'existència diària.

Finalment, sobre la mort física, diu que sempre fa por. I si creus que aquesta mort representa la teva aniquilació, la por es converteix en terror. Això passa perquè ens identifiquem amb la forma. Segons la consciència del Ser essencial que tinguis, et resistiràs més o menys a abandonar-la quan arribi el moment. Identificar-se amb aquest Ser essencial ens permetrà deixar anar la forma amb una major tranquil·litat i confiança. Només que aquesta intuïció sigui subconscient, és suficient per tenir una mort en pau. Tard o d'hora perdrem la forma, però no l'essència. Just en aquell moment, la dimensió espiritual ens hi ajuda a prendre consciència d'aquest Ser essencial. Això ja ho podem viure ara, no cal esperar a la mort.

El deixeble queixós

A un deixeble que sempre estava queixant-se dels altres, li va dir el mestre: 

—Si és pau el que busques, intenta canviar-te a tu mateix, no als altres. És més fàcil calçar-se unes sabatilles que emmoquetar tota la terra.

[Anthony de Mello]

Cèl·lules NK (natural killers)

Les cèl·lules natural killers (matadores naturals) formen part del sistema immunitari innat i tenen un paper important en el refús de tumors i cèl·lules infectades per virus. Són les nostres grans aliades de la salut!

L'epigenètica

La paraula epigenètica (epi en llatí és per damunt) és una neurociència molt recent que representa tota una revolució per a la medicina i la biologia perquè ens diu que podem aprendre a curar-nos si canviem el medi ambient, amb independència de l'herència genètica.  

En aquest cas, cal desprogramar-nos del programa heretat dels pares i fer una reprogramació de comportaments, emocions i sentiments. I el primer que s'ha de fer és separar la persona malalta de la família, real o simbòlica. Es tracta d'un aïllament, retir o quarantena de l'ambient emocional anterior.

La família és tòxica per definició, perquè d'ella deriven els programes tòxics que enverinen la ment dels seus membres. Els vincles familiars són vincles d'interessos egoistes. La família es creu amb el dret a immiscir-se en la vida dels altres, amb el dret d'opinar, de jutjar, de fer sentir culpable al membre que desitja un canvi de vida. 

Un exemple molt típic és quan una persona malalta de gravetat és a l'hospital i s'activa la corrua de familiars que fa mesos o anys que no es veuen, però que ara venen per dir-li que es cuidi, el que ha de fer o no fer, etc. Algú creu que això li fa algun bé a la persona malalta? Realment trist.

[Font: El arte de desaprender, Enric Corbera]

Afinitat amor-odi

A diferència de la resta d'animals, els humans tenim emocions mesclades. Podem odiar i amar alhora. Per això els humans no podem fer gala de la lleialtat d'un gos. Un gos és lleial, bàsicament perquè és incapaç de mesclar emocions distintes. En la lleialtat al seu amo no hi ha ni rastre d'odi.
[Font: El viaje al amor, Eduard Punset]

El llop estepari

Una novel·la d'Hermann Hesse que es desenvolupa a través d'uns manuscrits creats pel mateix protagonista, Harry Haller, que narren els problemes, la vida del protagonista i la seva difícil relació amb el món i amb si mateix.

La novel·la està composta per quatre apartats:
- Una introducció a càrrec del nebot de la dona que li lloga la seva habitació, que presenta les anotacions del protagonista sota el tema de "El manuscrit trobat".
- La primera part d'aquestes notes, titulada "Anotacions de Harry Haller", Només per a bojos
- Un "Tractat del llop estepari", No per qualsevol, en què s'analitza la complexa psicologia del protagonista des d'un punt de vista extern.
- La segona i última part de les "Anotacions de Harry Haller", Només per a bojos
A mesura que la novel·la avança, la distinció entre realitat i somni desapareix, sobretot en el metafòric "Teatre Màgic", on les grans preocupacions de la seva vida es desintegren mentre participa una sèrie de fantasies que només existeixen en la seva ment. 

Una gran novel·la que retrata de manera magistral l'angoixa emocional provocada per l'ego del seu protagonista Harry Haller, coneguda com la malaltia de l'ànima i que la ciència anomena com a neurosi. Per cert, les inicials del protagonista (HH) són les mateixes de l'autor. Casualitat?

El viaje al amor

El llibre "El viaje al amor" d'Eduard Punset ens explica els secrets de l'amor. Diuen que l'amor és cec, però en realitat els cecs som nosaltres. En realitat l'amor s'encarrega d'eliminar el pensament conscient i així evitar d'interferir en el procés biològic automatitzat de la reproducció. Avui en dia sabem que es mou per raons evolutives i biològiques extremadament precises. Interessant les tres etapes de la parella. 

Algunes idees que m'han fet pensar:

• L'antítesi de l'amor no és l'odi, sinó el menyspreu.
• La rata que llepa amb freqüència al fill el converteix en un individu més amable i segur de sí mateix. Un toc d'atenció per a les mares poc pròdigues en petons i carícies! I ho remata dient que els nens maltractats d'avui són els pares irresponsables de demà.
• L'ansietat de la separació activada per l'abandó té efectes equivalents als del temor a la mort o l'estat emocional previ al suïcidi, tant en els nens com en els adults.
• Els gens determinen la conducta potencial i l'entorn pot modelar la pràctica del comportament. I el cervell de l'home i de la dona és diferent, per això quan els homes senten atracció física, també senten impuls sexual, en canvi les dones poden sentir-se atrets físicament i no tenir desig sexual. O que les dones tendeixen a sentir-se atretes pels homes que les fan riure, mentre que als homes els agraden les dones que els riuen les gràcies.
• Els majors de seixanta-cinc anys són més feliços per un doble motiu: la mida més gran de l'arxiu que sustenta la capacitat metafòrica, així com la lògica codificació i sofisticació de les darreres experiències amoroses per a què puguin superar a les primeres.
• Els cossos simètrics resulten, definitivament, més atractius per a la majoria d'animals, inclosos els humans.
• El gran secret de l'evolució ha estat intuir el que els altres pensaven per poder sobreviure.

Etapes de la parella

 Les etapes d'una parella són:

1. La fusió. És l'enamorament en què la ment i el cos estan plenament dedicats a fusionar dos éssers vius de procedència i naturalesa distintes.
2. La construcció del niu. S'assumeixen nous compromisos que garanteixin una infraestructura adequada a la vida en comú. L'amor s'expressa amb menys petons i carícies i més en feines que fonamentin una plataforma comuna sostenible.
3. La delimitació negociada dels camps respectius de llibertat. Superat el temps dedicat a la fusió i la construcció d'una arquitectura per sobreviure, arriba el moment de negociar els graus de llibertat que regiran les activitats de cadascú. Es tracta d'un procés lent i complicat, el resultat del qual sol venir donat per la pròpia experiència quotidiana.

[Font: El viaje al amor d'Eduard Punset]

La muntanya ve a mi

La física clàssica de Newton pressuposa l'existència d'un espai i un temps, que no deixa de ser una construcció mental. Així doncs, els éssers humans basem la nostra ubicació en un lloc determinat en funció del nostre cos físic i no segons la nostra presència. Això vol dir que si jo vaig a la muntanya, el cos físic es desplaça cap a la muntanya. 

Ara fem un intercanvi de percepció i passem a la física quàntica. Imaginem que basem la nostra ubicació a través de la presència, un ens intangible que és en tot moment a tot arreu. En aquest cas, anem on anem, sempre som allà on som, perquè el lloc és la nostra presència. Per tant el lloc sempre ve cap a tu. És a dir, vist des d'aquest punt de vista, no anem cap a la muntanya sinó que la muntanya ve cap a mi (i no és cap allau). 

Podem dir que, amb confiança, tot el que em succeeix a la vida m'arribarà sempre a qualsevol lloc i en el moment de l'ara.
[Nota. Aquesta teoria és de Sergi Torres, escoltada en el  programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio. M'ha agradat perquè em fa pensar i a qüestionar-me creences que semblen veritats absolutes i que potser no ho són tant.]

El psicòpata

Detecto ràpid un psicòpata de guant blanc, em refereixo a aquells que no maten ningú, que tenen una vida aparentment normal i que són fins i tot carismàtics i entusiastes a la feina. Tot és attrezzo que forma part del seu pla diabòlic no és més que poder manipular-te per aconseguir el seu objectiu. Són narcisistes, vanitosos i uns grimpaires que els agrada el poder, uns grans manipuladors psicològics que no tenen cap escrúpol per arribar on calgui si poden obtenir algun tipus de benefici. No entenen què és la compassió i tenen l'empatia d'una lasanya congelada, encara que saben molt bé com atraure les seves víctimes. Intel·ligència emocional zero. Poden fer veure que t'ajuden, però en realitat et fan el llit. No dubten en utilitzar les debilitats humanes per prosperar ells, si cal fent tots els papers de l'auca, fins i tot fent-se el magnànim. Un psicòpata no mira, jutja; un psicòpata no parla, interroga. Tenen el tipus de personalitat pròpia d'un enneatipus 8, és a dir els agrada tenir el control de absolutament de tot, no confien en ningú i tampoc reconeixen la por. Són uns autèntics depredadors socials. 

Encara que desconeguis que et trobes davant d'un psicòpata, d'entrada quan interacciones amb ell, el cos -que és savi- t'avisa: no saps per què però no t'hi trobes a gust amb ella. És el cortisol, l'hormona de l'estrès, que el cos activa quan detecta una situació de perill. Quan més lluny, millor!

[Nota: basat en fets reals]

La rata que llepa amb freqüència el fill

Tinc entre mans un llibre, El viaje al amor d'Eduard Punset, on llegeixo una cosa que em fa pensar per què alguns som com som. Diu que s'ha pogut demostrar científicament amb els gens d'una rata de la praderia que "la rata que llepa amb freqüència al fill el converteix en un individu més amable i segur de sí mateix. Un toc d'atenció per a les mares poc pròdigues en petons i carícies!". 

També m'ha vingut al cap el meu gat, en Flocky, que el vaig adoptar quan tenia tres mesos juntament amb una gata, la Nina, que va tenir un tràgic final uns mesos després en ficar-se a l'interior d'un cotxe. El fet és que, el caràcter que tenien eren totalment diferents: la gata era extremadament afectuosa i juganera, en canvi el gat era esquerp i poruc. Amb el temps, he aconseguit que aquell gat esquerp i poruc es convertís en un gat sociable, confiat i tant afectuós com ho era la gateta. I el secret ha estat aquest: no he hagut de llepar-lo, però diàriament ha tingut la seva dosi d'atenció, converses amigables i moltes carícies. 

La confiança i l'autoestima, siguin gats o persones, es forma a partir del reconeixement i de sentir-se estimat i valuós.

Tenir la bioquímica alegre

Encara que els factors psicològics i sociològics també hi puguin influir, la gent que neix amb una bioquímica alegre en general se sent més feliç i contenta. La felicitat duradora prové exclusivament de l'endorfina (hormona de la felicitat) la serotonina (hormona de l'humor que ens ajuda a tenir un estat d'ànim tranquil i relaxat), la dopamina (hormona del plaer responsable de la motivació) i l'oxitocina (hormona de l'amor). L'altra cara de la moneda se l'emporta el cortisol (hormona de l'estrès) que s'activa quan ens prepara per una situació d'alerta. Si aquesta situació es perllonga en el temps, llavors és quan emmalaltim. El fàrmac Prozac combat l'agressivitat, la depressió i l'ansietat elevant els nivells de serotonina en el cervell.

Qui més, qui menys, s'ha relacionat amb "persones vitamina" que ens activen l'oxitocina i ens alegren el dia, però també amb "persones tòxiques" que ens activen el cortisol i de les quals és millor fugir.

[Font: Sàpiens, Noah Yuval Harari]

L'origen del món de Gustave Coubert

No acostumo a fer cas de les xafarderies, però avui en faré una excepció amb l'excusa que d'això ja fa més de cent cinquanta anys. Doncs bé, aquest sorprenent quadre és una pintura de Gustave Coubert (1819-1877) titulada "L'origen del món" i com es pot veure, representa amb pèls i senyals l'òrgan reproductor de la dona.
Segons el "Sálvame" de l'època, sembla que Coubert va pintar al natural la vulva de la irlandesa Joanna Hiffernan, que no era cap model, sinó que era la núvia del seu amic també pintor James McNeill Whistler. Pel que sembla, l'amistat entre els pintors va saltar pels aires perquè al James no li va agradar gaire veure la seva dona, diguem-ne, en aquella postura tan satisfeta i relaxada.

El mapa no és el territori

El concepte de "el mapa no és el territori" és utilitzat en la PNL (Programació Neuro-Lingüística). Es tracta d'una metàfora que parla de la realitat (el territori) i de la interpretació que cadascú de nosaltres fem d'aquesta realitat (el mapa). Això significa que la representació interna que fem d'un esdeveniment, és una interpretació filtrada a través del mapa mental configurat per les nostres creences, actituds i valors.

El vendedor más grande del mundo

Un clàssic de l'autor Og Mandino. Tracta d'un personatge, Hafid, que feia de cameller a Jerusalem pocs anys abans del naixement de Jesús però que volia convertir-se en el millor venedor del món. Un dia es troba amb un ancià venedor de catifes, Pathros, que li dona un cofre amb deu pergamins extraordinaris que cadascú d'aquests li ensenyarà un secret per poder ser el millor venedor del món. Aquests pergamins contenen aquests títols:

• Pergamí 1: avui començo una nova vida.
• Pergamí 2: saludaré aquest dia amb amor en el meu cor.
• Pergamí 3: persistiré fins aconseguir l'èxit.
• Pergamí 4: soc el miracle més gran de la natura.
• Pergamí 5: viuré aquest dia com si fos l'últim.
• Pergamí 6: avui seré l'amo de les meves emocions.
• Pergamí 7: em riure del món.
• Pergamí 8: avui multiplicaré el meu valor en un cent per cent.
• Pergamí 9: faré realitat els meus somnis, plans i metes a través de l'acció.
• Pergamí 10: demanaré ajuda a a Déu per a què em guiï.

Despertando al gigante interior

Un llibre excel·lent d'Anthony Robbins, orador motivacional nord-americà. Les seves quasi 400 pàgines proporcionen un verdader arsenal d'eines per canviar a millor la qualitat de les nostres vides. Alguns dels seus coneixements ens ajuden a gestionar les emocions, millorar la salut física, comprendre les relacions, controlar el temps, etc. És impossible resumir-ho en unes línies.

En relació al món de les emocions diu aquestes són una verdadera brúixola interna que senyala les accions que hem de portar a terme per aconseguir els nostres objectius. Diu també que en el fons de tota pertorbació emocional que sentim amb un altre ésser humà sempre trobarem una pertorbació d'una regla o valor. En qualsevol moment en què ens trobem en un estat emocional intens, quan experimentem fortes sensacions de dolor o de plaer, qualsevol cosa singular que succeeixi de forma consistent quedarà vinculada neurològicament. I que cada vegada que experimentem una quantitat significativa de dolor o plaer, el nostre cervell busca la causa i la registra en el sistema nerviós, per permetre'ns així prendre millors decisions respecte a què fer en el futur.

Diu que sovint creiem que les circumstàncies controlen les nostres vides, i que l'ambient ens ha configurat tal i com som. Una gran mentida. No són les circumstàncies de les nostres vides les que ens configuren, sinó les creences sobre el que signifiquen aquestes circumstàncies.

M'ha agradat molt l'anomenada "síndrome Niàgara" en què la vida és com un riu, on ens sentim arrossegats pel corrent, pels esdeveniments, els temors, els reptes. Fins que un bon dia ens desperta l'estrèpit de l'aigua, per descobrir que ens trobem a pocs metres de les cascades del Niàgara, en un bot sense rems. I ja és massa tard per fer res.

També m'ha agradat la "metàfora de les quatre estacions" per quan les coses van malament i la gent pensa que això durarà per sempre. En aquest cas planteja tractar la vida amb les seves estacions i per tant és cíclica. Al final, la primavera sempre torna.

Un llibre per rellegir-lo de tant en tant.

Anècdota de Benjamin Franklin

Hi havia una vegada un jove de 27 anys que era molt brillant, instruït i tenia la sensació de tenir el món a les seves mans. Però un dia es va adonar que no era feliç. La gent el rebutjava perquè el veien altiu i despòtic. Tenia la sensació que no controlava la direcció de la seva vida, i molt menys el seu destí.

Llavors va decidir fer-se càrrec de la seva vida per ser millor persona amb la creació de la següent estratègia: seleccionar en un diari dotze virtuts que volia experimentar cada dia que podrien conduir-lo cap a la direcció desitjada, i cada vegada que violi una d'aquestes virtuts, marcar un punt negre al costat del valor. L'objectiu és evitar cap punt negre en cap valor. Es va mostrar tan orgullós de la seva idea, que va mostrar el diari al seu millor amic. Aquest li va dir, "¡Estupend! Encara que jo crec que hauries d'afegir la humilitat a la teva llista de valors". Llavors Benjamin Franklin es va posar a riure i la seva llista va tenir tretze virtuts.

Les virtuts són aquestes:

1. Mesura. Cura amb el menjar i la beguda.
2. Silenci. Evita converses trivials i l'ús de paraules nocives.
3. Ordre. Practica l'austeritat en els espais físics i porta a terme cada activitat amb precisió.
4. Resolució. Fes allò que t'hagis compromès a fer, sense errors.
5. Frugalitat. Modera les despeses i evita malbaratar.
6. Diligència. Gestiona bé el teu temps i evita activitats innecessàries.
7. Sinceritat. Mai enganyis a ningú i sigues tu mateix en qualsevol circumstància.
8. Justícia. Tracta a tothom per igual i no facis res dolent.
9. Moderació. Evita els extrems de la peresa i l'ascetisme.
10. Neteja. Mantingues el cos, la casa i el teu entorn immaculats.
11. Tranquil·litat. Conserva la pau interior i no et capfiquis amb assumptes menors.
12. Castedat. No participis en activitats sexuals sense sentit.
13. Humilitat. Imita als grans sants, savis i visionaris.

Franklin es concentrava en una virtut cada setmana, i d'aquesta manera feia quatre supervisions a l'any.

Les quatre fases destructives en una relació

En el llibre "Com fer l'amor tot el temps" de la doctora Barbara Angelis, identifica quatre fases pernicioses capaces de matar una relació. Són aquestes:

• FASE 1: Resistència. La sensació de resistència es produeix quan hi ha alguna cosa que ens molesta de l'altra persona. La majoria de la gent no ho comunica en el moment i el resultat és que aquesta emoció creix fins que es transforma en...
• FASE 2: Ressentiment. Ara ja no estem molestos, sinó enfadats amb l'altra persona. Es comença un a separar d'ella i s'interposa una barrera emocional. El ressentiment destrueix l'emoció de la intimitat i si no es comunica, es converteix en...
• FASE 3: Rebuig. Es comença a veure tot allò que fa l'altre com a irritant o molest. És aquí quan es produeixen les separacions emocionals i també físiques, i per reduir el nostre dolor passem a... 
• FASE 4: Repressió. Quan un es cansa d'afrontar l'enuig i vol reduir el dolor a través de la paralització emocional. S'evita sentir qualsevol dolor, però també s'evita la passió i l'excitació. És aquell punt en què la relació s'ha acabat, com quan els amants es converteixen en simples companys d'habitació, sense saber els problemes que tenen, perquè mai es barallen.

Per evitar les "quatre R" només hi ha un camí: la comunicació, no treure les coses de polleguera i parlar de manera impecable i en termes de preferències (preferiria que en comptes de fer això, fessis això altre).

[Font del llibre "Despertando al gigante interior", Anthony Robbins]

Amar lo que es

Un llibre de Byron Katie on ens explica el seu secret per resoldre a través de la indagació qualsevol problema causat per uns pensaments distorsionadors. Ella parla d'escriure allò que ens causa dolor en un full que anomena "El Treball" i a partir d'aquí fer-se quatre preguntes molt simples més la inversió a la resta de judicis. De fet, la indagació a través de preguntes es basa en contrastar les nostres creences que suposem que són veritats i en el poder de l'acceptació de la realitat i la no resistència pròpia de la natura. El món és com és, t'agradi o no, igual com el gos borda i el gat miola.

Les quatre preguntes de la indagació són aquestes:

1. És això veritat? Si la resposta és no, passa a la tercera pregunta. Si la resposta és sí, cal preguntar-se la realitat d'aquesta situació. Reflexions:
• Tinc alguna raó no estressant i sensata per mantenir aquesta mentida?
• Pensar que algú "hauria de o no hauria de..." és no acceptar la realitat. 
• Voler que els altres canviïn no depèn de nosaltres i insistir en això és font de tensió.
2. Tinc l'absoluta certesa que això és veritat? La resposta la donarà la teva pròpia veu interior a través del desaferrament de la falsa creença. Si encara penses que és veritat:
• Adona't i accepta que en la realitat només hi ha el que és, tal com és i en aquest moment.
• Afegeix a la teva afirmació inicial "i això significa que..." per aclarir com interpretes el fet.
• Pregunta't que creus que tindries si la realitat cooperés plenament amb tu?
• Pregunta't que és el pitjor que podria passar?
• Si continues convençut de la teva afirmació, examina les proves que tens sobre això.
3. Com reacciono quan tinc aquest pensament? Amb aquesta pregunta advertim la causa i l'efecte interiors. Per adonar-te de la pertorbació que et causa el pensament i que abans del pensament no existia la tensió. Hem de comprendre el que és veritat a través de la consciència perquè el pensament ens abandoni (sense intentar renunciar a ell). Puc trobar una raó que no sigui estressant per mantenir aquest pensament?
4. Qui seria sense aquest pensament? Com et sentiries amb o sense la teva història i reflexiona què prefereixes. La resposta ens podria deixar sense identitat i un estat mental sa per comprendre la sort que tenim de viure.

Finalment, fem la inversió de les afirmacions de les altres persones per comprovar si són igual o més verdaderes aplicades a un mateix, a través dels tres tipus bàsics d'inversió (cap a un mateix, cap a l'altra persona o cap l'afirmació oposada) i combinades. El poder de la inversió està en què tot el que crec que veig a l'exterior no és més que una projecció de la pròpia ment.

Si pensem des del victimisme que qualsevol persona o circumstància és la responsable del nostre sofriment, la situació és irremeiable. Amb la indagació combinada amb la inversió ens ajudarà a comprendre'ns i a alliberar-nos del malson. Descobrir la innocència de la persona jutjada ens portarà a reconèixer la pròpia innocència.

L'origen de l'univers

El Big-Bang és l'esclat del punt de matèria i el moment de l'origen de l'univers, de l'espai i del temps que va passar fa uns 13.800 milions d'anys. Tot estava unit i això demostra d'alguna manera que tot i tothom està interconnectat. Abans del Big-Bang hi havia el no-res. Nosaltres abans de néixer venim del no-res i quan morim tornem al no-res. És així com es tanca el cicle de la mota de pols d'estrelles en el temps que és la vida de cadascú. No hi ha res més. La nostra existència haurà representat el 0,00000000013% del total de la humanitat i en només tres generacions no serem ni el record d'un record.

El per què de la crisi dels 40

Hi ha una metàfora del psicòleg Antoni Bolinches molt encertada que diu que la vida és com un partit de futbol en què cada minut representa un any i amb sort podem viure uns 90 anys amb una certa qualitat de vida. El moment del descans representa la crisi de la mitjana edat en què l'equip perdedor s'ha de replantejar què ha de fer durant la segona part del partit si vol guanyar.

Doncs bé, la crisi d'identitat arriba quan s'actua de forma inconsistent amb respecte a qui es creia ser. En aquest cas, la persona se sent desorientada i es qüestiona totes les seves conviccions anteriors. El seu món es posa potes enlaire i la por s'apodera d'ella. Res és com havia imaginat. 

És el que li passa a moltes persones que passen per la "crisi de de la meitat de la vida". Aquestes persones s'identifiquen amb l'ésser jove, mentre els comentaris del seu entorn li diuen el contrari. I les primeres canes en són la prova. La persona sent temor per aquesta nova identitat menys desitjable i pels anys de decadència física que li esperen. En un esforç desesperat per mantenir l'anterior identitat, fa coses per demostrar-se que segueix sent jove: separació, compra de vehicle de gama alta, canvi d'estil d'imatge, canvi de feina, etc.  En coneixes algú així?

[Nota: a la crisi dels 40 un amic l'anomena "quan li dones la volta al pernil"].

El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda

Es tracta d'una guia d'autoajuda del bloguer Mark Manson en què discrepa de tanta positivitat postissa i prefereix centrar-se en com saber gestionar l'adversitat, la clau per ser persones més segures i felices. De fet, diu que ningú passa per la vida sense col·leccionar algunes cicatrius en el camí. I tracta amb ironia les delirants expectatives sobres nosaltres mateixos i del món en general.

També ens recorda que els éssers humans som fal·libles i limitats. I ens mostra una evidència que potser no queda massa bé dir-ho tan clarament, però que això a ell li importa un rave: no tothom pot ser extraordinari, hi ha guanyadors i perdedors en la societat, i això no sempre és just o és culpa teva. Ho remata amb un bon consell que és l'origen de l'empoderament: és millor que reconeguem les nostres limitacions i que les acceptem. Una vegada que som conscients dels nostres temors, faltes i incerteses, una vegada que deixem de fugir i evadir-nos i comencem a confrontar les veritats doloroses, podrem començar també a trobar el valor, la perseverança, l'honestedat, la responsabilitat, la curiositat i el perdó que busquem.

Manson ens ofereix un moment d'urgent necessitat, aquell quan algú t'agafa per l'espatlla i et mira als ulls per tenir una xerrada honesta, però plena d'històries entretingudes i d'humor profà, despietat. Aquest manifest és una refrescant bufetada en la nostra cara, per poder reprendre una vida més satisfactòria i assenyada. 

Tothom ha estat en algun moment o és sempre una persona egocèntrica i en fa un retrat d'elles quan diu això: "sentir-se amb dret a tot absorbeix tota l'atenció cap a nosaltres mateixos, que pensem que nosaltres som en el centre de tots els problemes de l'univers, els únics que patim injustícies i els qui mereixem la grandesa per damunt dels altres".  Tracta al narcisista com es mereix i diu d'ell que el seu problema és que amb les seves idees de grandesa arriba a creure que té dret a tot i que, per alguna raó, el món li deu alguna cosa. Genial! I també té una sentència per a les persones reactives i victimistes quan diu que culpar els altres es fer-se mal a un mateix.

Per acabar, una altra evidència però que poques persones són capaces de veure: el plaer no és la causa de la felicitat, sinó més bé és l'efecte. Ben vist! 

Un llibre amè, divertit i molt interessant. 

Piensa bonito

No fa gaire vaig escoltar per Spotify el programa de "L'ofici de viure" de Catalunya Radio que tractava sobre "Pensa bé i l'encertaràs" amb la presència del psicòleg Tomàs Navarro que presentava el seu llibre "Piensa bonito". I m'ho vaig passar realment bé, per la manera didàctica, clara i propera d'explicar del protagonista.

L'endemà, de manera casual (o no), vaig entrar un moment a la botiga Abacus del centre comercial Finestrelles d'Esplugues per tafanejar i vet aquí que veig el llibre en un prestatge. Aquesta sincronia (o casualitat, o senyal) no la podia deixar escapolir i me'l vaig comprar. I realment ha estat tot un encert!

Un llibre de lectura fàcil i amena, un manual amb els errors o biaixos de pensament més comuns per entendre com funciona el nostre cervell i aprendre a pensar bé i no auto-perjudicar-nos. Perquè som el que pensem (i el que no pensem). 

M'ha agradat l'analogia que fa del cervell com a l'ordinador central i els pensaments com el nostre sistema operatiu, i per analitzar el que ens passa i poder prendre millors decisions, cal passar del mode usuari al mode programador.

Interessant la tècnica per millorar la qualitat dels pensaments anomenada "en la pròpia pregunta està la resposta" que consisteix en convertir una afirmació en una pregunta. Així, quan pensem en alguna cosa de manera distorsionada, es tracta de col·locar a l'afirmació o deducció esbiaixada un signe d'interrogació per tenir una millor perspectiva i llavors respondre aquesta nova frase d'una manera més racional. Jo ja l'aplico: "no aprendré anglès" ho converteixo en "no aprendré anglès?" I és clar que sí, només depèn de si m'hi esforço suficientment.

He après que la mala sort existeix, però no tanta com algunes persones creuen. De vegades la causa són les decisions incorrectes.

També he après que la seguretat és relativa, entre no fer res i la imprudència, sempre hi tenim un entremig.

Finalment, identifica els símptomes de desequilibri físic o mental, per saber si ens trobem bé (estat high) o malament (estat low). Aquests símptomes són els senyals del cos per avisar-nos que anem forçats. I és el cervell qui decideix de manera autònoma què atendre i què ignorar. Si portem el cos al límit, com un cotxe, possiblement tindrem un accident o el farem malbé.

Un llibre per rellegir-lo de tant en tant.

En la pròpia pregunta està la resposta

Es tracta d'una senzilla i efectiva tècnica per millorar la qualitat dels pensaments que consisteix en convertir una afirmació absolutista o generalització en una pregunta. Així, quan pensem en alguna cosa de manera distorsionada, es tracta de col·locar a l'afirmació o deducció esbiaixada un signe d'interrogació per tenir una millor perspectiva i llavors respondre aquesta nova frase d'una manera més racional.

Per exemple:

No aprendré mai anglès 👉 No aprendré mai anglès? Bé, depèn de si m'hi esforço suficientment.

[Font:: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

La mala sort

La mala sort existeix, però no tanta com algunes persones creuen. De vegades no és mala sort, sinó no saber prendre decisions, no fixar-se en allò que és fa, o ignorar els senyals que ens envia l'entorn. 

[Font:: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

La seguretat relativa

Com deia Aristòtil tres segles abans de Crist, l'equilibri es troba en la dorada mediocritat: cal evitar els extrems en els ideals i en les conductes ja que tot extrem és vici mentre que la virtut es troba en el mig.

Per exemple, entre la seguretat total i no fer res i la inseguretat o camí de la imprudència, tenim el punt mig de la seguretat relativa, és a dir, sentir-se suficientment insegur per reconèixer les limitacions, i sentir-se suficientment segur per tenir el valor de prendre les decisions que calguin. 

[Font: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

Símptomes de desequilibri físic o mental

No sempre podem confiar en el que pensem, però sí que som capaços d'identificar si ens trobem bé (en estat high o línia verda) o malament (en estat low o línia vermella) i regular millor aquests pensaments. Els símptomes per saber si tenim un dia "tonto" són els següents:

- Inquietud i nerviosisme
- Inseguretat i preocupació excessives
- Aïllament social i poques ganes de relacionar-nos amb altres persones
- Dificultats per mantenir la concentració
- Menor receptivitat
- Menor tolerància
- Irritabilitat i reaccions defensives
- Dificultats per gaudir i sentiments de malestar
- Augment de l'autocrítica
- Sentiments d'impotència, tensió, por o temor
- Fumar, beure o menjar en excés
- Canvis en els costums personals com la son, la higiene o l'alimentació
- Evitació del treball i de la resta d'obligacions
- Augment de les conductes compulsives

Si compleixes alguna d'aquestes condicions, el tema està malament. Si en compleixes dos, estàs fatal. I si en compleixes tres has de plantejar-te algunes coses i visitar un especialista.

El nostre cos i la nostra ment tracten d'avisar-nos quan perdem l'equilibri, quan tenim massa tensió o portem un ritme massa elevat. El cos ens indica quan està massa forçat, en aquest cas, podem atendre'l o ignorar-lo. Com un cotxe, si el portes al límit, tindràs un accident o el cremaràs.
[Font: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

Per què Amèrica es diu així

T'has preguntat alguna vegada, si Cristòfor Colom va descobrir Amèrica, 

¿per què porta el nom d'un mariner italià anomenat Amerigo Vespucci? 

Colom creia que havia arribat a la costa est de l'Àsia. El motiu és que ell era un home medieval, convençut que coneixia el món sencer, i ni tan sols el seu descobriment transcendental el va convèncer del contrari. En canvi, un mariner italià amb la ment més moderna i oberta que va formar part de diverses expedicions a Amèrica entre 1499 i 1504 va tenir clar que aquelles terres eren un nou continent i va encarregar un mapamundi actualitzat i el cartògraf va creure que Amerigo Vespucci era la persona que l'havia descobert i el va batejar en honor seu. Aquest nou mapamundi va tenir molt èxit i el van copiar molts altres cartògrafs i així es va estendre arreu.
Un detallet que no em van explicar a l'escola franquista que vaig patir, com tantes altres coses. De fet els mestres de la EGB que vaig tenir tenien la mateixa mentalitat visigoda i medieval de Colom.

Anècdota d'Einstein i el meteorit

Una vegada li van preguntar a Einstein què faria si li diguessin que, en una hora, un meteorit impactaria contra la Terra. Einstein va dir que dedicaria cinquanta-cinc minuts a estudiar el problema i cinc minuts en executar-lo. El que ens volia dir és que davant d'un problema no cal córrer sinó analitzar-lo el temps necessari.

El monjo que es va vendre el Ferrari

La seva sinopsis diu que és la historia de Julian Mantle, un advocat superestrella que pateix un atac de cor per culpa del seu desenfrenat ritme de vida. Consegüentment, Mantle cau en una crisi espiritual que l'obliga a replantejar-se les coses i a buscar respostes als dubtes eterns de l'existèencia. Amb l'esperança de trobar la plenitud i la felicitat, el personatge s'embarca en una extraordinària odissea per una cultura ancestral i descobreix un sistema puixant per alliberar el potencial de la ment, el cos i l'ànima, i aprèen a viure amb mes passió, propòsit i pau. Amb aquesta extraordinària historia, i fusionant magistralment l'ancestral filosofia espiritual d'Orient amb les idees mes avançades d'Occident, el seu autor Robin Sharma ens mostra, pas a pas, el camí per viure amb mes coratge, mes equilibri, plena abundància i vertadera felicitat.

La lluna nova

En astronomia, una Lluna Nova (també coneguda com Lluna negra o Lluna fosca) marca la primera fase lunar, el moment i el que la Terra, la Lluna i el Sol formen un angle de gairebé 180º i es troben en una aparent línia recta. És en aquesta fase quan les marees estan en el seu punt més alt i més baix. 

Si el cos humà té entre un 55 i un 60 per cent d'aigua, no costa gaire pensar que la Lluna pogués també afectar les persones...

L'excusitis

Tracta de no lligar la teva vida amb les cadenes del teu horari de treball i centra't en les coses que la teva consciència i el teu cor et diuen que facis. 

Inverteix en tu mateix!

[Font: Robin Sharma, El monjo que va vendre el seu Ferrari]

Quiero paz

És un llibre de Paz Calap i alhora és també un curs pràctic de vuit setmanes per descobrir el poder de la ment per viure amb alegria i pau d'esperit. L'autora estableix en format de curs un ritme de lectura, encara que jo me l'he llegit de cop perquè el cos m'ho ha demanat així. Com ella diu en algun capítol, hem de seguir el nostre cor o intuïció, i això he fet.

Podríem dir que és un recull en un sol llibre de coneixements i experiències de saviesa  recollides en molts altres llibres, personalitzat per la mateixa autora en un llenguatge planer i molt amè. Per exemple, ens indica com podem viure el present o com podem calmar una ment estressada a través del seu propi exemple.

Una vegada llegit, reconec que és un magnífic llibre que pot ajudar molta gent i que penso recomanar a qualsevol persona que necessiti disposar d'unes eines senzilles i pràctiques de millora de la seva vida. És un llibre pràctic i molt complet que ens motiva a seguir un camí de plenitud i pau.