Només existeix el moment present tal com és

 Hakuin, un mestre Zen, vivia en un llogaret de Japó. Era tingut en alta estima i la gent acudia a ell a la recerca d'ensenyaments espirituals.Un dia, la filla adolescent del seu veí va quedar embarassada. Quan els pares, furiosos, van exigir conèixer el nom de el pare, ella finalment va dir que es tractava d'Hakuin, el mestre Zen. Plens d'ira, els pares van buscar a Hakuin, el van omplir d'improperis i li van dir que la seva filla havia confessat que ell era el pare. Però el mestre es va limitar a dir, "De debò?"

La notícia de l'escàndol es va difondre per tot el llogaret i més enllà dels seus confins. El mestre va perdre la seva reputació, però no li va importar. Ningú va acudir mai més a visitar-lo, però ell va romandre immutable. Quan va néixer el nadó, els pares se'l van endur a Hakuin. "Vostè és el pare, de manera que haurà de fer-se càrrec". El mestre li va proporcionar tot el seu afecte a al nadó. Un any més tard, la mare, penedida, va confessar que el veritable pare era un jove que treballava a la carnisseria. Desolats, els pares van acudir a presentar les seves disculpes a Hakuin i a sol·licitar el seu perdó. "Realment ho sentim molt, hem vingut a portar-nos el nadó. La nostra filla va confessar que no era el pare ". "De debò?" Va ser tot el que va dir quan els va tornar a al nadó.

[Font: Una Nueva Tierra, Eckhart Tolle]

Diferència entre tímid i introvertit

Habitualment s'havia considerat el mateix una persona tímida o introvertida perquè les conductes són molt semblants, però l'estat mental que provoquen és molt distint. En ambdós casos les persones són reservades i prefereixen evitar grans reunions socials i mantenir-se al marge de l'estrès del món. Però mentre el tímid tem parlar, l'introvertit està simplement sobreestimulat. D'altra banda, la timidesa és la por a ser jutjat de forma negativa, és un estat d'hipersensibilitat que causa certes respostes emocionals com la cohibició i autoprotecció; en canvia, la introversió és simplement una preferència pels entorns tranquils i sense massa estímuls.

Dit això, algú que és introvertit o extravertit pot ser també tímid. Un introvertit no tímid és una persona que prefereix estar sola abans que acompanyada, però que és capaç de desenvolupar-se en situacions socials. Els extravertits solen ser sociables i oberts, tenen molts amics i obtenen molta energia del contacte amb la gent. En canvi els introvertits, prefereixen quedar-se a casa, tenen pocs amics però molt propers, i recuperen la seva energia amb la soledat.

Per a més informació, és interessant el llibre de Susan Cain, 'El poder de los introvertidos en un mundo incapaz de callarse',

El cos del dolor

Eckhart Tolle en el seu llibre "Una Nueva Tierra" diu que tots els éssers humans tenim un cos de dolor, uns més densos que altres. Per entendre-ho una mica, és aquell estat d'ànim negatiu o amb energia baixa, quan tenim sensació de tristesa, desil·lusió, desànim o qualsevol cosa semblant sense saber  el per què. Aquest cos de dolor s'apropia de nosaltres i ens porta a perdre l'equilibri i actuar de manera destructiva. D'alguna manera tots hi hem passat en algun moment o altre, encara que la majoria s'hi manté en aquest estat d'inconsciència de per vida.

De petits, tots experimentem emocions fortes i no tenim coneixement ni sabem com gestionar-les, motiu pel qual les neguem i les intentem oblidar. Aquest mecanisme de defensa crea un hàbit que es conserva fins a l'edat adulta. Les emocions i sentiments que no expressem s'acumulen en una bola d'energia negativa reprimida en el nostre interior, fet que dona lloc al cos de dolor latent i que en ocasions es desperta i s'activa en forma de ira, dolor, negativitat, depressió, etc. I aquest cos de dolor s'alimenta de les vibracions negatives pròpies i també dels altres a través de la victimització, discussions, sentiments negatius cap els altres en forma de crítiques, judicis i queixes... 

No es tracta de reprimir aquest cos de dolor perquè continuï adormit i d'aquesta manera acumuli més negativitat, sinó que cal acceptar la seva existència i estar atents quan desperta per poder corregir-lo i sanar-lo. 

Com fer-ho:

1. Estar alerta en el present.
2. Acceptar les emocions i sentiments, encara que no ens agradin.
3. Intentar identificar d'on venen els impulsos externs que el desperten.
4. Analitzar de de la consciència el per què ens fan patir.
5. Deixar d'identificar-nos i d'alimentar el cos de dolor.

L'eina més poderosa per evitar el patiment és estar present, aquí i ara. Un exercici que hi ajuda és concentrar-se en la respiració amb els ulls tancats per experimentar la calma en sentir l'aire que respires, com entra pel nas fins als pulmons, veure com t'omples de vida i energia, sense pensar en res més. I aprendre l'hàbit d'estar atent a totes les sensacions que experimenta el nostre cos amb els cinc sentits en qualsevol activitat que fem, sense que ens passi res per alt.

 

La vida és un buf i val la pena aprofitar-la, gaudir-la, compartir-la, estimar-la i sentir-la. No deixem que la nostra ment ens malgasti el temps, acceptem el passat en el nostre present i sembrem les llavors del nostre futur.

Satori

Satori significa literalment "comprensió" i és un terme japonès que designa la il·luminació en el budisme zen, semblant també al moment de descobriment ¡eureka! d'Arquímedes. És aquell moment de flaix de Presència, un instant en el qual deixem de costat la veu mental, el procés del pensament i la seva manifestació física en forma d'emoció. És l'aflorament d'un espai interior on abans hi residia la confusió i la pertorbació causats pels pensaments i les emocions.

Pensar bien, sentirse bien

Un llibre de Walter Riso.

Res justifica el sofriment innecessari

La premissa d'aquest llibre és que si penséssim millor, actuaríem i ens sentiríem millor. Però ¿com pensar millor i allunyar-nos de la irracionalitat que tant mal ens fa? Com terapeuta, l'autor ha descobert que si bé és cert que la ment és causa del nostre patiment, també ho és que som capaços de revertir el procés mental negatiu. La ment humana no és exacta ni infal·lible a l'hora de processar la informació, però, afortunadament, tenim la facultat d'adonar-nos-en dels nostres errors i desaprendre el que vam aprendre.

L'ego no soc jo

La força que motiva el comportament de l'ego sempre és la mateixa: la necessitat de sobresortir, de ser especial, de tenir el control; la necessitat de tenir poder, de rebre atenció, de tenir més. I, per suposat, la necessitat de l'oposició, de tenir enemics.
L'ego sempre desitja alguna cosa dels altres o de les situacions. Sempre té les seves pretensions ocultes, el sentit de no tenir suficient, d'una mancança que necessita satisfer. Utilitza les persones i les situacions per obtenir el que desitja i ni tan sols quan ho aconsegueix sent satisfacció duradora. Moltes vegades veu frustrats els seus propòsits i, quasi sempre la bretxa entre el que desitja i el que hi ha es converteix en una font constant de desassossec i angoixa. L'emoció subjacent que governa tota l'activitat de l'ego és la por. La por de ser ningú, la por de no existir, la por de la mort. Totes les seves activitats estan encaminades a eliminar aquesta por, però el màxim que l'ego pot fer és ocultar-la temporalment rere d'una relació íntima, un nou bé material, o un premi. La il·lusió mai ens podrà satisfer. L'únic que ens podrà alliberar és la veritat del que som, si és que arribem a aconseguir-ho.
(Font. Eckhart Tolle, Una Nueva Tierra)

Pol Pot

Entre el milió de persones que el dictador de Cambodja Pol Pot va ordenar assassinar estaven totes aquelles que utilitzaven ulleres perquè per a ell la interpretació marxista de la història era la veritat absoluta i, segons la seva versió, els usuaris amb ulleres pertanyien a la classe culta, a la burgesia, als explotadors dels pagesos. Havien de ser eliminats per deixar lliure el camí cap un nou ordre social. 

La seva veritat, com qualsevol altra creença, era simplement un paquet de pensaments.
[Font: Eckhart Tolle, Una Nueva Tierra]

L'error de Descartes

El "Penso, doncs existeixo" de Descartes, fundador de la filosofia moderna del segle XVII, va ser la resposta a la pregunta de si, ¿Hi ha alguna cosa que pugui saber amb absoluta certesa? Es va adonar que no hi havia cap dubte sobre el fet d'estar pensant constantment, de manera que va concloure que pensar era sinònim de Ser, és a dir que la identitat - el jo soc-era sinònim del pensament. En realitat, va trobar l'arrel de l'ego, encara que mai ho va saber.
Uns 300 anys després, un altre filòsof, Jean Paul Sartre, va reflexionar sobre la frase de Descartes i va descobrir que "La consciència que diu 'existeixo' no és la consciència que pensa". És a dir, quan som conscients que pensem, aquesta consciència no és part del pensament, sinó que ha de ser una dimensió diferent perquè si només hi hagués pensaments en nosaltres, ni tan sols sabríem que pensem. Seria com el somiador que no sap que està somiant. Sartre tampoc és va adonar del descobriment de la dimensió de la consciència perquè estava massa identificat amb el pensament. Com tantes i tantes persones que es troben atrapades en la mentalitat disfuncional que crea una i altra vegada el mateix malson de la realitat.
[Font: Eckhart Tolle, Una Nueva Tierra]