American Beauty

"Em dic Lester Burnham, Aquest és el meu barri. 

Aquesta és la meva casa. 

Aquesta és la meva vida. 

Tinc 42 anys i en menys d'un any estaré mort. 

Per descomptat això no ho sé encara. 

Però, d'alguna manera, ja estic mort."

Així començava el patètic monòleg de el personatge de Kevin Spacey a la pel·lícula American Beauty, un cap de família mediocre i disfuncional, que entra en crisi després de bavejar en un espectacle de animadores amb la millor amiga de la seva filla. Una brillant pel·lícula que retrata la descomposició del somni americà i la falsa creença que les coses materials ens faran feliços. El protagonista desperta de la crisi profunda d'identitat en què es troba i inicia el seu viatge de transformació per intentar trobar l'essència i el sentit a la seva vida a través del retorn cap als seus anys de joventut. 

Recordo que quan la vaig veure em va impactar, tenia també 42 anys i la crisi existencial del protagonista la podia entendre perfectament. El que he descobert recentment és que el títol de la pel·lícula, "American Beauty" és un tipus de rosa perfecta en la seva bellesa superficial però mancada d'aroma. Una metàfora de la manca d'essència del protagonista i de tantes i tantes persones de la vida real.