6 de juliol de 2021

L'adéu definitiu

Que no tenim cap vincle emocional sinó tot el contrari és una evidència. Un exemple de l'estima que tenen a l'estat espanyol pels catalans és que d'els castellers no en saben ni en volen saber res, una curiositat que causa admiració a qualsevol altre lloc del món, però ells només són de toros. Tot allò que ve de Catalunya els produeix al·lèrgia, no a tothom és clar, però sí a una majoria que controla absolutament tots els poders de l'estat. I ja sabem que cada poble té els dirigents que es mereix. No dic que ells siguin dolents i nosaltres bons, simplement som tan diferents que no ens entenem. I menys si la convivència és per obligació.

Quan vaig fer la mili a Madrid, el primer que em van dir va ser aquesta frase "otro polaco de mierda hijo de puta", cosa que tampoc em va afectar massa venint de qui venia, ho considerava normal tenint en compte que feia poc que havia mort el dictador Franco. Aquesta és la meva realitat i penso que poques coses han canviat des de llavors. Vam tenir uns anys, la transició, que semblava que l'estat evolucionava, però tot era una farsa: és difícil que res evolucioni si en totes les òrgans de l'estat hi continuaven manant els mateixos que manaven en la dictadura. Per això, el procés ha anat bé, com a mínim per destapar aquesta realitat, primer a nosaltres mateixos i després a tot Europa.

I la solució del problema és ben senzilla en qualsevol estat democràtic: votem per ser el que vulgui la majoria. Però això, segons el govern espanyol, divideix la societat, quines coses... El fet és que ja portem des de fa massa temps en aquesta situació de convivència incivilitzada i anormal, en què només et volen per la força i l'interès. Encara em ressona al cervell el "a por ellos, oe". No els vull cap mal, tot el contrari, que visquin el millor que puguin, però tinc una mania: m'agradaria viure en llibertat per poder escollir democràticament amb quin estat m'identifico. 

No sento odi, només llàstima, perquè no hi ha res a fer. És com un matrimoni que no funciona i a més amb episodis de violència. Ni té present, ni futur. Tot i que ja he desconnectat emocionalment i mentalment, la meva gran il·lusió és veure i viure l'adéu definitiu d'una vegada per totes. No tolero la intolerància.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel comentari.