The Equalizer (el protector)

Diàleg interessant entre la prostituta adolescent Teri (Chloë Grace Moretz) i el protector Robert McCall (Denzel Washington) en la pel·lícula "The Equalizer (El protector)". Ella li pregunta a ell sobre com acaba l'episodi del pescador del llibre que llegia ("El vell i el mar" d'Ernest Hemingway) i ell amb la reflexió final ens recorda que podem ser el que volem ser, només depèn de nosaltres mateixos:

- Al final el pesca?
- Umm ...
- Al peix, el pesca?
- Oooh, sí, sí que el pesca si.
- Un final feliç.
- Bé, no exactament. El vell lliga al peix en el lateral del barco i rema fins a la costa. El peix sagna a l'aigua, venen els taurons i es mengen tot el peix fins que no queda res.
- Quina pèrdua de temps.
- No, depèn de com ho vegis. El vell es troba al seu millor adversari quan creu que aquesta època de la seva vida ja ha passat, es veu a sí mateix en el peix, i acaba respectant-lo quant més lluiten.
- I ¿Perquè no deixa anar el peix i ja?
- El vell ha de ser el vell i el peix el peix. Has de ser el que ets en aquest món, no? Sigui el que sigui.

Metàfora de la canoa

Diu la llegenda que una persona va decidir fer el viatge de la seva vida. Un dia, en el seu camí es va trobar un riu i al costat una canoa que va decidir utilitzar-la per travessar el riu. Quan va ser a l'altra cantó, va decidir carregar i portar sempre la canoa per si es trobava algun dia un altre riu. L'home va pujar muntanyes carregat amb la pesada canoa. Passaven els dies i setmanes i continuava amb la canoa al damunt perquè pensava que podria necessitar-la en algun moment. Feia mesos que no trobava cap riu. La canoa s'havia convertit en un llast que el limitava i el feia patir, però tot i així l'home continuava carregant la canoa perquè un dia gràcies a ella, va poder seguir endavant.
Passa el mateix amb les creences limitadores que ens van ajudar en algun moment de la nostra vida per sortir endavant i pensem que hem de continuar carregant sempre amb elles.
[Font: Quiero paz, Paz Calap]

Abstracte / Concret

• Concretar és la gota d'essència dels efluvis del cervell (Joaquín Lorente, Pensa és gratis).
• En la dispersió germina i creix l'ambigüitat.
• L'estil abstracte és dolent, procura omplir les teves frases de cadires, taules, pedres, homes, dones (Alain Robbe-Grillet).
• Parlar en concret i no de manera abstracta.

Quan les coses no surten com pensàvem

Pablo d'Ors (Biografia del silencio) ens diu:

En realitat, vaig comprenent que sempre succeeix allò que ha de succeir. El que succeeix és sempre el millor que podia haver succeït. L'esdevenidor és molt més savi que les nostres idees o plans. Pensar el contrari és un error de perspectiva i la causa última del nostre patiment i infelicitat. Només patim perquè pensem que les coses haurien de ser d'una altra manera. Quan abandonem aquesta pretensió, deixem de patir. Quan deixem d'imposar els nostres esquemes a la realitat, la realitat deixa de presentar-se adversa o propensa i comença a manifestar-se tal qual és, sense aquest patró valoratiu que ens impedeix accedir a ella mateixa.

Biografia del silencio

Meditar no és difícil; 

el que és difícil és voler meditar

Un petit gran llibre de tan sols cent fulls de Pablo d'Ors, un sacerdot filòsof i deixeble zen que ens explica a través de 49 petits relats (una xifra que coincideix amb l'edat que tenia l'autor), que és per a ell això de la meditació. D'entrada pot semblar que, si tu no medites, aquest llibre no et pugui interessar, però res més lluny de la realitat, perquè és tracta d'un recull de vivències de l'autor amb les quals emfatitzes i que pots arribar a sentir com a pròpies. 

De molt fàcil lectura, humil i sense pretensions, que ens ensenya a conviure amb nosaltres mateixos i poder viure d'una altra manera més satisfactòria a través de la consciència i l'atenció que ens dona la meditació. Gràcies a la meditació s'aprèn a no voler anar a cap lloc diferent a aquell on som ara; es vol ser on som, plenament.

Com reaccionar davant del dolor

Somriure davant de l’adversitat no és el més espontani, però és sens dubte el més intel·ligent i sensat. Reaccionar davant del dolor amb animadversió és la manera de convertir-lo en sofriment. Somriure davant d’ell, en canvi, és la forma de neutralitzar el seu verí. Ningú discuteix que el dolor resulta desagradable, però acceptar-lo i entregar-se a ell sense resistència és la manera que resulti el menys desagradable. El que ens fa patir són les nostres resistències a la realitat.
[Font: Pablo d’Ors, Biografia del silencio]

El mite de la parella és una perniciosa estupidesa

Ningú viu més enganyat que un enamorat, i pocs pateixen tant com ell. L’amor autèntic té poc a veure amb l’enamorament, el mite d’Occident. En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre; en el romàntic, sí. Encara més: l’amor romàtic és, essencialment, l’esperança de què la nostra parella ens doni la felicitat. Sobrecarreguem l’altre amb les nostres expectatives quan ens enamorem. Ningú pot satisfer expectatives tan monstruoses.

[Font: Pablo d’Ors, Biografia del silencio]

Metàfora del despertar de la consciència

En la pel·lícula Matrix, Morfeo pregunta a Neo el següent:

--¿Alguna vegada has tingut un somni, Neo, que hagis cregut que era real? ¿Què passaria si no poguessis despertar d'aquest somni? ¿Com podries discernir la diferència entre el món dels somnis i el món real?

Quan somiem vivim tot allò que veiem en el somni com si fos real. Som capaços de riure, plorar, cridar, podem tenir por o angoixar-nos. Vivim el somni com si estigués succeint de veritat. Tanmateix, quan despertem i recuperem la consciència ens adonem que no era cert, que tot ha estat producte de la nostra imaginació.

Ara imaginem que actualment ens trobem dins d'un somni, que vivim en una realitat paral·lela més enllà de la resta de la gent, que tot el món veiés les coses d'una determinada forma i nosaltres la veiéssim diferent... Tindríem un greu problema a l'hora de relacionar-nos amb els altres.

Això és el que ens passa sovint amb nosaltres, que vivim una realitat paral·lela, en la que estem dormits o hipnotitzats, creient una informació sobre nosaltres que no encaixa amb la nostra realitat. Hi ha qui "desperta" i hi ha que no despertarà mai. 

Prendre consciència és "despertar", és adonar-se. Les persones despertes s'analitzen, es fan preguntes i tenen interès per l'autoconeixement, de sentir-se bé i buscar la manera d'obtenir la seva millor versió.

Pablo d’Ors en el seu llibre Biografia del silencio diu que despertar és descobrir que estem en una presó, però és també descobrir que aquesta presó no té barrots.

[Font: pel·lícula Matrix i el llibre Autoestima automàtica de Sílvia Congost]

Sistema reticular activador (SRA)

La ment conscient només pot enfocar l'atenció sobre un nombre limitat d'elements. És per això que disposa d'un sistema reticular activador (SRA), un mecanisme que s'encarrega d'enfocar-nos en aquella realitat que volem experimentar conscientment. Això explica, per exemple, per què quan comprem un determinat cotxe, de sobte veiem molts cotxes d'aquest mateix model.

Aquest desplaçament en la postura mental contribueix a alinear-nos amb major precisió en relació amb els nostres objectius. Quan decidim que alguna cosa és una prioritat, li concedim un forta intensitat emocional, i en enfocar contínuament l'atenció sobre això, facilitarà qualsevol recurs que doni suport a la consecució d'aquest objectiu. En conseqüència, no resulta crucial comprendre amb exactitud com aconseguirem els objectius la primera vegada que els veiem. Simplement, confiem en que la nostra SRA ens indicarà allò que necessitem saber al llarg del camí.

[Font: Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Teoria de l’inconscient col·lectiu

D'una manera o altra, 

som part d'una sola ment que tot ho abasta, 

un únic gran ésser humà.

 (Carl Jung)

Segons Carl Jung la humanitat comparteix elements comuns que configuren una espècie d’herència psíquica: sensacions, pensaments, memòries, rituals, mites... Es tracta d’un bagul de significats heretats com a grup social i que ens impacta en el nostre comportament i emocions. Per a Sigmund Freud l’inconscient era la part de la ment on es guarden totes les experiències oblidades que un dia van ser conscients. En canvi per a Carl Jung, les experiències han transcendit del plànol individual a una consciència universal. Així, l’inconscient col·lectiu vindria a ser com una base de dades heretada i estaria format per certs elements: els arquetips o unitats de coneixement, imatges mentals i pensaments que tots tenim.
Una polèmica i esbojarrada teoria que va significar el trencament entre Jung i Freud per no ajustar-se al mètode científic, però que explica per exemple per què els mites dels deus nòrdics i grecs són tan semblants, sense que aquelles societats tant diferents haguessin tingut mai cap contacte.

Actualment la Neurociència creu en l'existència d'aquesta consciència universal on hi són tots els coneixement de la humanitat. Com la metàfora de la cova de Plató, hi ha el món físic de la forma i el món intangible. A mesura que creixem, hi connectem, encara que és el propi cervell i l'educació que ens acoten només al món físic. 

El gran sentit de la vida és augmentar de coneixements aquesta consciència única i universal a través de les nostres experiències.

Dependència emocional

"Sempre que ve alguna persona a la consulta que em confessa que no s'agrada en cap aspecte --es troba físicament horrible, poc intel·ligent, sense cap qualitat..., té, en suma, un baixíssim concepte de sí mateix que, a més, provocarà que s'enganxi a la primera persona que mostri interès en ella, el que generarà una dependència emocional-- resulten ser persones amb mancances enormes d'afecte en la seva infantesa."

[Font: Sílvia Congost, Autoestima automàtica]

Experiència vital molt forta

Les persones canviem després d'una experiència vital molt forta, alguna cosa molt dura que ens toca viure, que ens fa patir moltíssim i que transforma, una vegada superada, la nostra manera de funcionar. Són canvis involuntaris producte de vivències que fan trontollar els nostres fonaments. 

No obstant, si volem també podem canviar de manera voluntària i conscient.
[Font: Sílvia Congost, Autoestima automàtica]

Mentalitat

Mentalidad és un llibre de Jim Rohn que es pot llegir en PDF a través de decidacambiar.org.

Quan comencem a pensar i dir el que realment volem, llavors la nostra ment automàticament canvia i ens porta cap a aquesta direcció. De vegades, simplement amb petits canvis en el nostre vocabulari i la nostra actitud, són suficients.

La disciplina ens permet capturar l'emoció i la voluntat i traduir-les en acció. Segons l'autor, la clau està en incrementar la nostra motivació fixant ràpidament una disciplina.

Cap al final del llibre estan els capítols de les quatre estacions de la vida que l'autor utilitza com a metàfores per il·lustrar les etapes o moments en la vida, on "els mateixos vents ens assoten a tots". És a dir que a tots en la vida ens passaran coses bones però també dolentes, però que en tot cas, per passar aquests vents de la millor manera possible, ens aconsella que mirem dins de nosaltres mateixos.