Espiritualidad y vida cotidiana

Un llibre que vaig descobrir de la seva existència a través del programa de ràdio "L'ofici de viure". De només noranta pàgines però amb un contingut extraordinari. Una vegada llegit, el seu autor en Jordi Sapés de Lema passa a ser un dels meus referents del creixement espiritual. 

Explica de forma clara i amena els conceptes de la personalitat o Ser Essencial i el personatge o l'entelèquia que representa l'ego. La personalitat és el cos que tenim amb els coneixement i viu a través de diversos nivells de consciència com a jo personal, col·lectiu i superior, mentre que el personatge és l'ego, un muntatge exclusivament mental que parteix de premisses errònies i per tant el que ens porta a conclusions errònies. 

Aquesta perspectiva de mirar el personatge des de dalt qüestiona el concepte de "creixement personal" associada a la idea de fer créixer el personatge de sota, cosa que no té res a veure amb l'autorealització. Molts llibres d'autoajuda tracten precisament de reforçar el personatge amb metes de desenvolupament personal. Ens aconsellen dissimular allò que no funciona i ressaltar allò que ens afavoreix, i ja resoldrem la qüestió en un futur més o menys proper. És l'embolic habitual del personatge que jutja la realitat que considera incorrecta i així l'allibera de responsabilitat.

També indica que quan estem desperts deixarem de trobar-nos amb gent punyetera; trobarem gent amb problemes o dificultats i ens interessarem per ells. No es tracta de tenir més paciència o de ser més civilitzats, sinó d'aportar quelcom en allò que ens arriba, des de la consciència i a través de tres dons i qualitats: intel·ligència (o capacitat de veure i investigar allò que no entenem), amor (per integrar el que ens sembla contrari) i energia (per afrontar obstacles i situacions difícils). Atenent a la realitat ordinària a través d'aportacions a la consciència social és com actualitzem el nostre potencial. I tot això ens apareix en l'existència diària.

Finalment, sobre la mort física, diu que sempre fa por. I si creus que aquesta mort representa la teva aniquilació, la por es converteix en terror. Això passa perquè ens identifiquem amb la forma. Segons la consciència del Ser essencial que tinguis, et resistiràs més o menys a abandonar-la quan arribi el moment. Identificar-se amb aquest Ser essencial ens permetrà deixar anar la forma amb una major tranquil·litat i confiança. Només que aquesta intuïció sigui subconscient, és suficient per tenir una mort en pau. Tard o d'hora perdrem la forma, però no l'essència. Just en aquell moment, la dimensió espiritual ens hi ajuda a prendre consciència d'aquest Ser essencial. Això ja ho podem viure ara, no cal esperar a la mort.

El deixeble queixós

A un deixeble que sempre estava queixant-se dels altres, li va dir el mestre: 

—Si és pau el que busques, intenta canviar-te a tu mateix, no als altres. És més fàcil calçar-se unes sabatilles que emmoquetar tota la terra.

[Anthony de Mello]

Cèl·lules NK (natural killers)

Les cèl·lules natural killers (matadores naturals) formen part del sistema immunitari innat i tenen un paper important en el refús de tumors i cèl·lules infectades per virus. Són les nostres grans aliades de la salut!

L'epigenètica

La paraula epigenètica (epi en llatí és per damunt) és una neurociència molt recent que representa tota una revolució per a la medicina i la biologia perquè ens diu que podem aprendre a curar-nos si canviem el medi ambient, amb independència de l'herència genètica.  

En aquest cas, cal desprogramar-nos del programa heretat dels pares i fer una reprogramació de comportaments, emocions i sentiments. I el primer que s'ha de fer és separar la persona malalta de la família, real o simbòlica. Es tracta d'un aïllament, retir o quarantena de l'ambient emocional anterior.

La família és tòxica per definició, perquè d'ella deriven els programes tòxics que enverinen la ment dels seus membres. Els vincles familiars són vincles d'interessos egoistes. La família es creu amb el dret a immiscir-se en la vida dels altres, amb el dret d'opinar, de jutjar, de fer sentir culpable al membre que desitja un canvi de vida. 

Un exemple molt típic és quan una persona malalta de gravetat és a l'hospital i s'activa la corrua de familiars que fa mesos o anys que no es veuen, però que ara venen per dir-li que es cuidi, el que ha de fer o no fer, etc. Algú creu que això li fa algun bé a la persona malalta? Realment trist.

[Font: El arte de desaprender, Enric Corbera]

Afinitat amor-odi

A diferència de la resta d'animals, els humans tenim emocions mesclades. Podem odiar i amar alhora. Per això els humans no podem fer gala de la lleialtat d'un gos. Un gos és lleial, bàsicament perquè és incapaç de mesclar emocions distintes. En la lleialtat al seu amo no hi ha ni rastre d'odi.
[Font: El viaje al amor, Eduard Punset]

El llop estepari

Una novel·la d'Hermann Hesse que es desenvolupa a través d'uns manuscrits creats pel mateix protagonista, Harry Haller, que narren els problemes, la vida del protagonista i la seva difícil relació amb el món i amb si mateix.

La novel·la està composta per quatre apartats:
- Una introducció a càrrec del nebot de la dona que li lloga la seva habitació, que presenta les anotacions del protagonista sota el tema de "El manuscrit trobat".
- La primera part d'aquestes notes, titulada "Anotacions de Harry Haller", Només per a bojos
- Un "Tractat del llop estepari", No per qualsevol, en què s'analitza la complexa psicologia del protagonista des d'un punt de vista extern.
- La segona i última part de les "Anotacions de Harry Haller", Només per a bojos
A mesura que la novel·la avança, la distinció entre realitat i somni desapareix, sobretot en el metafòric "Teatre Màgic", on les grans preocupacions de la seva vida es desintegren mentre participa una sèrie de fantasies que només existeixen en la seva ment. 

Una gran novel·la que retrata de manera magistral l'angoixa emocional provocada per l'ego del seu protagonista Harry Haller, coneguda com la malaltia de l'ànima i que la ciència anomena com a neurosi. Per cert, les inicials del protagonista (HH) són les mateixes de l'autor. Casualitat?

El viaje al amor

El llibre "El viaje al amor" d'Eduard Punset ens explica els secrets de l'amor. Diuen que l'amor és cec, però en realitat els cecs som nosaltres. En realitat l'amor s'encarrega d'eliminar el pensament conscient i així evitar d'interferir en el procés biològic automatitzat de la reproducció. Avui en dia sabem que es mou per raons evolutives i biològiques extremadament precises. Interessant les tres etapes de la parella. 

Algunes idees que m'han fet pensar:

• L'antítesi de l'amor no és l'odi, sinó el menyspreu.
• La rata que llepa amb freqüència al fill el converteix en un individu més amable i segur de sí mateix. Un toc d'atenció per a les mares poc pròdigues en petons i carícies! I ho remata dient que els nens maltractats d'avui són els pares irresponsables de demà.
• L'ansietat de la separació activada per l'abandó té efectes equivalents als del temor a la mort o l'estat emocional previ al suïcidi, tant en els nens com en els adults.
• Els gens determinen la conducta potencial i l'entorn pot modelar la pràctica del comportament. I el cervell de l'home i de la dona és diferent, per això quan els homes senten atracció física, també senten impuls sexual, en canvi les dones poden sentir-se atrets físicament i no tenir desig sexual. O que les dones tendeixen a sentir-se atretes pels homes que les fan riure, mentre que als homes els agraden les dones que els riuen les gràcies.
• Els majors de seixanta-cinc anys són més feliços per un doble motiu: la mida més gran de l'arxiu que sustenta la capacitat metafòrica, així com la lògica codificació i sofisticació de les darreres experiències amoroses per a què puguin superar a les primeres.
• Els cossos simètrics resulten, definitivament, més atractius per a la majoria d'animals, inclosos els humans.
• El gran secret de l'evolució ha estat intuir el que els altres pensaven per poder sobreviure.

Etapes de la parella

 Les etapes d'una parella són:

1. La fusió. És l'enamorament en què la ment i el cos estan plenament dedicats a fusionar dos éssers vius de procedència i naturalesa distintes.
2. La construcció del niu. S'assumeixen nous compromisos que garanteixin una infraestructura adequada a la vida en comú. L'amor s'expressa amb menys petons i carícies i més en feines que fonamentin una plataforma comuna sostenible.
3. La delimitació negociada dels camps respectius de llibertat. Superat el temps dedicat a la fusió i la construcció d'una arquitectura per sobreviure, arriba el moment de negociar els graus de llibertat que regiran les activitats de cadascú. Es tracta d'un procés lent i complicat, el resultat del qual sol venir donat per la pròpia experiència quotidiana.

[Font: El viaje al amor d'Eduard Punset]

La muntanya ve a mi

La física clàssica de Newton pressuposa l'existència d'un espai i un temps, que no deixa de ser una construcció mental. Així doncs, els éssers humans basem la nostra ubicació en un lloc determinat en funció del nostre cos físic i no segons la nostra presència. Això vol dir que si jo vaig a la muntanya, el cos físic es desplaça cap a la muntanya. 

Ara fem un intercanvi de percepció i passem a la física quàntica. Imaginem que basem la nostra ubicació a través de la presència, un ens intangible que és en tot moment a tot arreu. En aquest cas, anem on anem, sempre som allà on som, perquè el lloc és la nostra presència. Per tant el lloc sempre ve cap a tu. És a dir, vist des d'aquest punt de vista, no anem cap a la muntanya sinó que la muntanya ve cap a mi (i no és cap allau). 

Podem dir que, amb confiança, tot el que em succeeix a la vida m'arribarà sempre a qualsevol lloc i en el moment de l'ara.
[Nota. Aquesta teoria és de Sergi Torres, escoltada en el  programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio. M'ha agradat perquè em fa pensar i a qüestionar-me creences que semblen veritats absolutes i que potser no ho són tant.]

El psicòpata

Detecto ràpid un psicòpata de guant blanc, em refereixo a aquells que no maten ningú, que tenen una vida aparentment normal i que són fins i tot carismàtics i entusiastes a la feina. Tot és attrezzo que forma part del seu pla diabòlic no és més que poder manipular-te per aconseguir el seu objectiu. Són narcisistes, vanitosos i uns grimpaires que els agrada el poder, uns grans manipuladors psicològics que no tenen cap escrúpol per arribar on calgui si poden obtenir algun tipus de benefici. No entenen què és la compassió i tenen l'empatia d'una lasanya congelada, encara que saben molt bé com atraure les seves víctimes. Intel·ligència emocional zero. Poden fer veure que t'ajuden, però en realitat et fan el llit. No dubten en utilitzar les debilitats humanes per prosperar ells, si cal fent tots els papers de l'auca, fins i tot fent-se el magnànim. Un psicòpata no mira, jutja; un psicòpata no parla, interroga. Tenen el tipus de personalitat pròpia d'un enneatipus 8, és a dir els agrada tenir el control de absolutament de tot, no confien en ningú i tampoc reconeixen la por. Són uns autèntics depredadors socials. 

Encara que desconeguis que et trobes davant d'un psicòpata, d'entrada quan interacciones amb ell, el cos -que és savi- t'avisa: no saps per què però no t'hi trobes a gust amb ella. És el cortisol, l'hormona de l'estrès, que el cos activa quan detecta una situació de perill. Quan més lluny, millor!

[Nota: basat en fets reals]

La rata que llepa amb freqüència el fill

Tinc entre mans un llibre, El viaje al amor d'Eduard Punset, on llegeixo una cosa que em fa pensar per què alguns som com som. Diu que s'ha pogut demostrar científicament amb els gens d'una rata de la praderia que "la rata que llepa amb freqüència al fill el converteix en un individu més amable i segur de sí mateix. Un toc d'atenció per a les mares poc pròdigues en petons i carícies!". 

També m'ha vingut al cap el meu gat, en Flocky, que el vaig adoptar quan tenia tres mesos juntament amb una gata, la Nina, que va tenir un tràgic final uns mesos després en ficar-se a l'interior d'un cotxe. El fet és que, el caràcter que tenien eren totalment diferents: la gata era extremadament afectuosa i juganera, en canvi el gat era esquerp i poruc. Amb el temps, he aconseguit que aquell gat esquerp i poruc es convertís en un gat sociable, confiat i tant afectuós com ho era la gateta. I el secret ha estat aquest: no he hagut de llepar-lo, però diàriament ha tingut la seva dosi d'atenció, converses amigables i moltes carícies. 

La confiança i l'autoestima, siguin gats o persones, es forma a partir del reconeixement i de sentir-se estimat i valuós.

Tenir la bioquímica alegre

Encara que els factors psicològics i sociològics també hi puguin influir, la gent que neix amb una bioquímica alegre en general se sent més feliç i contenta. La felicitat duradora prové exclusivament de l'endorfina (hormona de la felicitat) la serotonina (hormona de l'humor que ens ajuda a tenir un estat d'ànim tranquil i relaxat), la dopamina (hormona del plaer responsable de la motivació) i l'oxitocina (hormona de l'amor). L'altra cara de la moneda se l'emporta el cortisol (hormona de l'estrès) que s'activa quan ens prepara per una situació d'alerta. Si aquesta situació es perllonga en el temps, llavors és quan emmalaltim. El fàrmac Prozac combat l'agressivitat, la depressió i l'ansietat elevant els nivells de serotonina en el cervell.

Qui més, qui menys, s'ha relacionat amb "persones vitamina" que ens activen l'oxitocina i ens alegren el dia, però també amb "persones tòxiques" que ens activen el cortisol i de les quals és millor fugir.

[Font: Sàpiens, Noah Yuval Harari]

L'origen del món de Gustave Coubert

No acostumo a fer cas de les xafarderies, però avui en faré una excepció amb l'excusa que d'això ja fa més de cent cinquanta anys. Doncs bé, aquest sorprenent quadre és una pintura de Gustave Coubert (1819-1877) titulada "L'origen del món" i com es pot veure, representa amb pèls i senyals l'òrgan reproductor de la dona.
Segons el "Sálvame" de l'època, sembla que Coubert va pintar al natural la vulva de la irlandesa Joanna Hiffernan, que no era cap model, sinó que era la núvia del seu amic també pintor James McNeill Whistler. Pel que sembla, l'amistat entre els pintors va saltar pels aires perquè al James no li va agradar gaire veure la seva dona, diguem-ne, en aquella postura tan satisfeta i relaxada.

El mapa no és el territori

El concepte de "el mapa no és el territori" és utilitzat en la PNL (Programació Neuro-Lingüística). Es tracta d'una metàfora que parla de la realitat (el territori) i de la interpretació que cadascú de nosaltres fem d'aquesta realitat (el mapa). Això significa que la representació interna que fem d'un esdeveniment, és una interpretació filtrada a través del mapa mental configurat per les nostres creences, actituds i valors.

El vendedor más grande del mundo

Un clàssic de l'autor Og Mandino. Tracta d'un personatge, Hafid, que feia de cameller a Jerusalem pocs anys abans del naixement de Jesús però que volia convertir-se en el millor venedor del món. Un dia es troba amb un ancià venedor de catifes, Pathros, que li dona un cofre amb deu pergamins extraordinaris que cadascú d'aquests li ensenyarà un secret per poder ser el millor venedor del món. Aquests pergamins contenen aquests títols:

• Pergamí 1: avui començo una nova vida.
• Pergamí 2: saludaré aquest dia amb amor en el meu cor.
• Pergamí 3: persistiré fins aconseguir l'èxit.
• Pergamí 4: soc el miracle més gran de la natura.
• Pergamí 5: viuré aquest dia com si fos l'últim.
• Pergamí 6: avui seré l'amo de les meves emocions.
• Pergamí 7: em riure del món.
• Pergamí 8: avui multiplicaré el meu valor en un cent per cent.
• Pergamí 9: faré realitat els meus somnis, plans i metes a través de l'acció.
• Pergamí 10: demanaré ajuda a a Déu per a què em guiï.