12 de novembre de 2021

La rata que llepa amb freqüència el fill

Tinc entre mans un llibre, El viaje al amor d'Eduard Punset, on llegeixo una cosa que em fa pensar per què alguns som com som. Diu que s'ha pogut demostrar científicament amb els gens d'una rata de la praderia que "la rata que llepa amb freqüència al fill el converteix en un individu més amable i segur de sí mateix. Un toc d'atenció per a les mares poc pròdigues en petons i carícies!". 

També m'ha vingut al cap el meu gat, en Flocky, que el vaig adoptar quan tenia tres mesos juntament amb una gata, la Nina, que va tenir un tràgic final uns mesos després en ficar-se a l'interior d'un cotxe. El fet és que, el caràcter que tenien eren totalment diferents: la gata era extremadament afectuosa i juganera, en canvi el gat era esquerp i poruc. Amb el temps, he aconseguit que aquell gat esquerp i poruc es convertís en un gat sociable, confiat i tant afectuós com ho era la gateta. I el secret ha estat aquest: no he hagut de llepar-lo, però diàriament ha tingut la seva dosi d'atenció, converses amigables i moltes carícies. 

La confiança i l'autoestima, siguin gats o persones, es forma a partir del reconeixement i de sentir-se estimat i valuós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel teu comentari.