La mort del comanador

Una novel·la en dos llibres del gran escriptor japonès Haruki Murakami. El primer llibre l'he llegit en català i el segon en castellà (són avantatges del bilingüisme). Es curiós que, malgrat les seves més de nou-centes pàgines, en cap moment se m'ha fet pesat. Al contrari, com si es tractés d'una sèrie extraordinària de Nètflix, quan s'acaba un capítol tens ganes de continuar la lectura del següent capítol. Entreté i fa pensar.

Els personatges que apareixen són pocs i encara que els seus noms estan en japonès, sempre els tens ben controlats. I en cap moment perds la trama, perquè tota la història segueix un ordre i una cronologia, i perquè l'autor aprofita hàbilment algun personatge per fer alguns resums en determinats moments clau.

A part del protagonista principal, un pintor una mica desencantat de la vida per la seva sobtada separació, hi ha un personatge enigmàtic i curiós, en Menshiki, que personalment no me'l puc treure del cap. Els dos tenen en comú un sentiment de pèrdua i determinades subtileses de la condició humana. Els dos necessiten un replantejament de la seva vida. Tothom s'hi pot sentir identificat amb la insatisfacció existencial d'ells dos.

La història està centrada en un quadre "La mort del comanador" que el protagonista troba en les golfes de la casa d'un famós pintor ja retirat, Tomohiko Amada. El quadre conté un misteri relacionat amb un assassinat produït a Viena en la època nazi. A partir d'aquí, el gran misteri es desgrana en altres petits misteris que es van succeint al llarg de la lectura. La intriga està assegurada fins al final.

Metàfora de les pedres

Tenir clares les nostres prioritats

Un professor va voler sorprendre els seus alumnes. Va col·locar sobre de la taula un pot i unes safates amb pedres, grava i sorra. Llavors va preguntar:
-Quantes pedres creieu que hi caben al pot? 

Després que els assistents fessin les seves suposicions, va començar a ficar pedres fins a omplir el pot. Després va preguntar:
-És ple? 

Llavors va començar a ficar-hi grava i el va sacsejar. Les pedretes van penetrar per tots els espais que deixaven les pedres grans. Va repetir:
-I ara, és ben ple? 

Els oients començaven a dubtar. I va començar a ficar-hi sorra que es filtrava pels petits forats que deixaven les pedres i la grava.
-Ara sí és ple del tot? Va tornar a preguntar.

-No! Van exclamar els assistents. 

I per últim va agafar una gerra d'aigua i la va buidar dins el pot, que encara no era a vessar.
-Bé, així doncs, què hem demostrat?

Un alumne va respondre:
- Que no importa com de plena tinguem la nostra agenda, si ho intentes, sempre pots fer que hi càpiguen més coses.
-No! Va concloure l'expert. El que ens ensenya aquesta lliçó és que si no col·loques les pedres grans primer, no les podràs col·locar després.

Anècdota d'Immanuel Kant

Immanuel Kant era un home amb una rutina diària i uns hàbits tan marcats i definits que la gent del poble de Konigsberg (antiga ciutat prussiana, actualment es diu Kaliningrado) on vivia ajustava els rellotges quan el veien passar. Tenia una vida ordenada i silenciosa. Les seves últimes paraules abans de morir van ser: "Es ist gut" (Així està bé).

Paradoxa del mentider

Examina la següent frase: "Aquesta frase és falsa".

Si la frase és certa, llavors és que és falsa;

tanmateix, si és falsa llavors és que és certa.

El Guernica de Picasso

Aquest famós quadre cubista en tons negres i blancs reflecteix el primer bombardeig aeri sobre la població civil. Va ser encarregat per la 2a. República Espanyola per a l'Exposició Universal de 1937 a París. Picasso mostra persones, animals i edificis destrossats per la violència i el caos generat per les bombes.

Després de l'exposició de París el quadre va viatjar a Escandinàvia i després a Londres. Quan els feixistes van guanyar a Espanya, Picasso va demanar que el quadre s'enviés al Museu d'Art Modern de Nova York, amb la condició que tornés a Espanya només si s'alliberava del feixisme. Després de la mort de Franco, el quadre es trasllada al Museu Reina Sofía de Madrid. 

I allà es troba el quadre a dia d'avui, sense cap intenció de l'estat espanyol de traslladar-lo al Museu Guggenheim de Bilbao que es troba a tan sols 48 km de Guernica, que és on hauria d'estar.

El poder positivo de las emociones negativas

Un llibre del doctor en psicologia Tim Lomas que tracta d'aquelles emocions fosques que no ens agraden però que són tan normals, humanes, habituals i necessàries com les altres emocions anomenades positives. Aquestes emocions negatives són font d'aprenentatge i creixement personal i tenen un poder transformador de canvi en les persones. Sempre, és clar, amb la dosi adequada: de la bona tristesa temporal a la inadequada tristesa permanent de la depressió. En tot cas, ningú pot ser feliç si mai ha patit la infelicitat. 

L'autor analitza vuit emocions negatives que podem tenir en qualsevol moment de la nostra vida o fins i tot del dia. Tothom vol ser feliç, és la frase inicial de la introducció, però les emocions negatives són apropiades per apreciar, aprendre i valorar la teva pròpia felicitat. Aquestes vuit emocions fosques són aquestes:

1. La tristesa: és una expressió de l'amor i d'autocompassió, una forma d'autoprotecció i d'alliberament davant del dolor, ens genera claredat i consciència, ens ajuda a acceptar ajuda dels altres i és el preàmbul de la felicitat.

2. L'ansietat: és una antena emocional que ens dona seguretat i prosperitat, com una alarma natural per predir els possibles problemes o perills, ens prepara pel canvi, ens fa ser prudents en tenir una preocupació lleu i ens serveix per conduir-nos amb audàcia cap el desconegut.

3. La ira: una emoció moral associada als nostres sentiments, un senyal per saber que s'ha violat l'ètica. Ens permet aprendre quan una acció és dolenta, ens fa actuar enfront les persones tòxiques, identifica les conductes malicioses i clarifica el judici del que és just i raonable.

4. La culpa: com un esperó o força motivadora si sabem canalitzar-la per esmenar les nostres conductes i ser millors persones. Ens motiva a actuar basant-nos en la possibilitat de ser castigats i pels ideals o principis universals morals.

5. L'enveja: de gran poder transformador si sabem passar de la corrosiva enveja viciosa cap a l'enveja emulativa (coneguda com enveja sana), ens indueix cap al nostre creixement personal i ens anima a perseguir cada vegada metes més elevades. 

6. L'avorriment: per trencar barreres mentals i alliberar-nos de les nostres idees preconcebudes que ens lliguen a allò mundà. Ens allibera de les nostres càrregues i ens permet descobrir-nos a nosaltres mateixos.

7. La soledat: hem de convertir la soledat no desitjada en una solitud buscada per estar amb els nostres pensaments. Ens fa adonar del valor de la companyia, ens fa desenvolupar un pensament independent i no ser un seguidor i ens fa sintonitzar amb els nostres profunds sentiments.

8. El patiment: tots patim en algun moment de la nostra vida i acostuma a estar relacionat amb les set emocions anteriors. Com deia Nietzche "el que no ens mata ens fa més forts". Hem de veure el patiment com un viatge: la partida (la por al desconegut per sofrir), la iniciació (el viatge del sofriment ple de proves) i el retorn (arribar a la superació, cansat per transformat).

En resum, viure implica tenir emocions positives i emocions negatives. L'important és l'actitud positiva que tinguem en aquests moments negatius, acceptar-los i sentir que formen part del nostre perfeccionament personal. I no oblidem que sempre hi ha aspectes negatius en una vida de continua felicitat.

El gerro trencat

És una metàfora utilitzada el psicòleg Stephen Joseph per descriure el procés de canvi positiu que segueix a un trauma o adversitat. Imaginem en un gerro que cau al terra i es trenca en mil trossos. Pot ser que resulti difícil restaurar-lo al seu estat original i, encara que ho aconseguíssim, possiblement seria fràgil. És igualment difícil recuperar la vida tal i com estava abans del trauma: els vells costums i formes de pensar pot ser que ja no funcionin. Però, ¿i si creéssim una nova obra d'art amb els fragments del gerro, potser una escultura atrevida o un mosaic vívid impregnat de significat? De la mateixa manera, encara que els elements de la vida d'una persona hagin estat sacsejats i desestabilitzats pel trauma que ha patit, paulatinament, amb temps, paciència i suport, tornaran a unir-se adquirint una altra forma. El nou patró no necessàriament erradicarà la ferida, però pot incloure comprensió, sentit i, a vegades, inclús bellesa.

[Font: El poder positivo de las emociones negativas, Tim Lomas]

Com ens deixem influenciar

Un equip d'investigació t'invita a participar en un experiment sobre "destresa visual". Et fan seure al voltant d'una taula amb altres set participants. La tasca adjudicada la pot fer un nen. L'investigador sosté una targeta en la que hi han dibuixades tres línies rectes de diferents longituds, així com una línia de comparació. Es tracta de dir quina línia de les tres té la mateixa longitud que la de la comparació. A simple vista és bastant evident que és la línia C. L'investigador comença a preguntar per la persona que tens al costat i després continua per l'altra del costat d'aquesta. Tu seràs l'últim en respondre. Un a un, tots van dient que és la línia B. La teva confusió augmenta, no entens res, saps que els altres s'equivoquen o creus que s'equivoquen. Comencen els dubtes. Evidentment els altres participants són esquers i l'autèntic participant només ets tu. Però no ho saps. Què diràs?

Es tracta d'un experiment dissenyat pel psicòleg de posguerra Solomon Asch l'any 1951 per investigar el fenomen de la conformitat. Doncs bé, el resultat és que quasi el 70% dels participants es van sumar a l'opinió de la majoria. El motiu és per por a la por de les conseqüències socials de no fer-ho, o per no quedar exposat al ridícul.

[Font: El poder positivo de las emociones negativas, Tim Lomas]