17 de juny de 2022

Decir sí a la vida

Un llibre de Joan Garriga. Al principi comença amb la metàfora de l'espelma per definir la vida: "La vida és com una espelma que es consumeix amb el temps més o menys programat, segons la qualitat de la seva cera, del medi ambient que l'envolta i en especial dels aires que la circumden". A partir d'aquí, entrem en un viatge cap el nostre interior per créixer aprendre de nosaltres mateixos i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com si fos una teràpia d'autoconeixement. No és de lectura fàcil (per a mi), però tampoc ho és conèixer i entendre l'origen de les nostre ombres.

Diu l'autor que tenir dificultats ens pot resultar molt útil. Potser no les desitgem, però les necessitem. Amb sort, ens fan més humils i humans: aprimen l'ego i ensenyen que, en allò essencial, no som allò en què ens invertim o amb allò que ens identifiquem. Com ho expressava Nietzsche: 'el que no ens mata ens enforteix'. 

Diu també que totes les persones tenen dificultats en algun moment, però les que no perden el temps discutint amb la realitat solen ser molt més eficaces en la gestió dels problemes. En canvi, les que s'enrosquen a la queixa, el victimisme, l'enuig, o la fatalitat o qualsevol altra posició estàtica perden tota eficàcia, malgasten la seva energia i es paralitzen en un lloc patint.

Sobre l'adhesió a la realitat o acceptació com l'entén l'autor, diu que la realitat ja manifestada ha de ser acceptada, per difícil que sigui. Encara que el procés resulti emocionalment titànic, és l'única forma raonable i sana de seguir amb força en el present i orientar-nos cap el futur. 

Segurament, una vida amb sentit es reconeix quan la persona s'orienta amorosament de la millor manera tot el temps. Quan estima. Quan té un propòsit cada dia. Quan cuida bé el cos, la salut, els enllaços. Quan dona a la vida el que té per donar-li. Quan aconsegueix acceptar que la vida és com és a cada moment i ho pot apreciar. I, sobretot, quan sent integrat al seu interior el valor del que transcendeix i l'abasta, del que el mou i el recull, del món i del misteri. I troba un centre tan humil com indestructible: l'ésser.

Finalment ens fa imaginar que si el nostre "ancià del futur" ens parlés i ens cuidés, segurament ens diria: viu, estima, respecta't, crea, arrisca, aprofita el moment, contempla la bellesa en tot, coneix el teu verdader ser i sigues feliç.

15 de juny de 2022

Les 7 habilitats per deixar un impacte positiu

Les habilitats per deixar un impacte positiu en les persones es troben en les 7 lletres de IMPACTA (escoltada en la ponència de Adelaida Abruñedo en el Coaching Pro Live 22). Diu així:

I → Interessa't per per les persones: interès genuí, sense jutjar, per allò que et volen contar, pel que fan o el que senten.
M → Modela i modula: tot el que fas ensenya, educa i lidera amb el teu exemple, i modula tot allò que sents i fas perquè tenim tot el dret a enfadar-nos, però sense l'obligació d'estar enfadats tot el temps. 
P → Pregunta't qui és el protagonista de la història: quan interactues amb algú, el protagonista no soc jo, no l'interrompis i practica l'escolta activa. 
→ Actitud positiva: ves amb una actitud oberta, d'aprenentatge i amb un somriure, i no et deixis arrossegar per la queixa; permetem transitar les emociones i acceptem les coses que passin amb esperança i actitud d'aprenentatge.
→ Coherència: sigues coherent amb allò que penso, el que dic i el que faig; la incoherència genera desconfiança i la confiança és la base de les relacions.
→ Temps: respecta els temps de les persones, no tots aprenem a la vegada, no et comparis, ofereix i dona el teu temps a les persones.
→ Amor incondicional: com mires, veus el món; les persones actuen tan bé com saben i poden, per tant creiem, confiem i alentem-les amb el que necessitin per a què puguin créixer.

14 de juny de 2022

Metàfora de les matrioskes

M'agrada molt la metàfora de les matrioskes (escoltada en la ponència de Ovidio Peñalver en el Coaching Pro Live 22). Diu així: 

Imagina que tu ets una matrioska. La teva primera matrioska és la imatge o carcassa com et veuen els altres i correspon amb la teva personalitat. La segona matrioska és com t'agradaria que et veiessin els altres i correspon al teu jo ideal, super jo o ego. La tercera matrioska és la part que amagues, la teva ombra que no vols que els altres vegin i correspon al teu alter ego. Quan la veus en els altres et molesta perquè et recorda allò que no t'agrada de tu. De la mescla de l'ego i de l'alter ego, és el que els altres veuen de tu, una personalitat egoica plena de màscares diàriament. I per darrere de tot això es troba la quarta matrioska que correspon a la teva essència. En aquest estat és com et presentes davant dels altres, sense aparentar qui no ets i sense ocultar el qui en part ets. És llavors quan els altres veuen la teva autenticitat i no el cartró-pedra de la mescla de les anteriors.

La pregunta és, ¿amb quantes persones et comuniques des de l'essència sent autèntic i sincer, sense aparentar el que no ets i sense ocultar el que en part ets, i qui es presenta davant teu així? Quan tenim una conversa d'essència a essència, és la canya, és màgic. Per desgràcia, passa molt poc.

Finalment, la darrera matrioska seria la que ens uneix a tots, l'energia universal que es troba per tot arreu, diga-li déu, univers o consciència superior.

10 de juny de 2022

Metàfora del genet i l'elefant

El genet i l'elefant és una metàfora de Jonathan Haidt, però que l'he coneguda a través d'un audio de Marcos Vázquez de Fitness Revolucionario. Serveix per explicar i entendre millor que en el nostre interior hi ha una lluita constant entre el genet i l'elefant. El genet és racional i pensa a llarg termini mentre que l'elefant és emocional i es mou més pel plaer i la comoditat. El genet sol fer el que és correcte, mentre que l'elefant li agrada fer allò que és més fàcil. Cada vegada que t'obligues a fer alguna cosa que no t'agrada, el teu genet s'enforteix. Cada vegada que et deixes vèncer per la comoditat, el teu elefant guanya. Exercir disciplina en les petites decisions de cada dia impactarà en tots els aspectes de la teva vida. 

5 de juny de 2022

Horrible / Terrible

  • Potser tot allò terrible no sigui, en la seva més profunda essència, sinó quelcom indefens que necessita el nostre amor (R.M. Rilke).

Mi mente sin mí

He llegit Mi mente sin mí de la psicòloga Jenny Moix i m'ho he passat molt bé i he après molt. Un gran llibre molt interessant, recomanable per a profans o iniciats en l'aprenentatge i creixement personal per entendre què és l'ego i perquè ens fa patir i tenir una mala vida. Posa molts exemples i vivències personals que t'ajuden en aquesta comprensió. 

Diu l'autora que cadascú, en realitat, som dos: el jo i la ment. El jo és la consciència que observa i la ment errant és l'ego que com un mico va per lliure, que salta sense solta ni volta de branca en branca, és a dir d'idea en idea. I normalment és el mico qui pren el control del nostre cervell. I així ens va la vida. Ella mateixa porta sempre en la seva bossa un mico per recordar-li en tot moment això.

Tot ho explica des d'una visió científica. Només cap al final i en forma d'epíleg s'introdueix en un món en què la ciència no ha pogut demostrar i es pregunta ¿qui observa l'observador? De moment només és una teoria, però té força sentit pensar que som onades però també som oceà, que el cervell no seria el receptacle de la consciència sinó un sintonitzador. Com ja va dir en el seu dia Carl G. Jung, d'una manera o altra som parts d'una sola ment que tot ho abarca, un únic 'gran home'.




1 de juny de 2022

El mico i jo

He començat a llegir un llibre molt interessant: Mi mente sin mí de la psicòloga Jenny Moix. Diu l'autora que som dos: el jo i la ment. El jo és la consciència i la ment errant és com un MICO que va per lliure, que salta sense solta ni volta de branca en branca, és a dir d'idea en idea. I normalment és el MICO qui pren el control del nostre cervell.
Doncs bé, el mateix dia passejant per la platja de la Rubina de Castelló d'Empúries em trobo el MICO de la foto. 
Casualitat?