17 de juny de 2022

Decir sí a la vida

Un llibre de Joan Garriga. Al principi comença amb la metàfora de l'espelma per definir la vida: "La vida és com una espelma que es consumeix amb el temps més o menys programat, segons la qualitat de la seva cera, del medi ambient que l'envolta i en especial dels aires que la circumden". A partir d'aquí, entrem en un viatge cap el nostre interior per créixer aprendre de nosaltres mateixos i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com si fos una teràpia d'autoconeixement. No és de lectura fàcil (per a mi), però tampoc ho és conèixer i entendre l'origen de les nostre ombres.

Diu l'autor que tenir dificultats ens pot resultar molt útil. Potser no les desitgem, però les necessitem. Amb sort, ens fan més humils i humans: aprimen l'ego i ensenyen que, en allò essencial, no som allò en què ens invertim o amb allò que ens identifiquem. Com ho expressava Nietzsche: 'el que no ens mata ens enforteix'. 

Diu també que totes les persones tenen dificultats en algun moment, però les que no perden el temps discutint amb la realitat solen ser molt més eficaces en la gestió dels problemes. En canvi, les que s'enrosquen a la queixa, el victimisme, l'enuig, o la fatalitat o qualsevol altra posició estàtica perden tota eficàcia, malgasten la seva energia i es paralitzen en un lloc patint.

Sobre l'adhesió a la realitat o acceptació com l'entén l'autor, diu que la realitat ja manifestada ha de ser acceptada, per difícil que sigui. Encara que el procés resulti emocionalment titànic, és l'única forma raonable i sana de seguir amb força en el present i orientar-nos cap el futur. 

Segurament, una vida amb sentit es reconeix quan la persona s'orienta amorosament de la millor manera tot el temps. Quan estima. Quan té un propòsit cada dia. Quan cuida bé el cos, la salut, els enllaços. Quan dona a la vida el que té per donar-li. Quan aconsegueix acceptar que la vida és com és a cada moment i ho pot apreciar. I, sobretot, quan sent integrat al seu interior el valor del que transcendeix i l'abasta, del que el mou i el recull, del món i del misteri. I troba un centre tan humil com indestructible: l'ésser.

Finalment ens fa imaginar que si el nostre "ancià del futur" ens parlés i ens cuidés, segurament ens diria: viu, estima, respecta't, crea, arrisca, aprofita el moment, contempla la bellesa en tot, coneix el teu verdader ser i sigues feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel teu comentari.