ESPERIT

L'espiritualitat

De totes, la dimensió espiritual és la part intangible que ens defineix i ens fa únics. És també la més desconeguda i incompresa (i ja sabem que tot el que es pot comprendre no és massa important). Re-connecta amb tu mateix, comença a ser tu!

🅲🅾🆂 - 🅼🅴🅽🆃 - 🅴🆂🅿🅴🆁🅸🆃 - 🅲🅾🆁

ÍÍNDEX

25. Autoconeixement → Em permeto la llibertat de ser com soc
26. Ego → Vigilo que l'okupa interior (ego) no controli la meva vida
27. Humilitat → Sempre amb humilitat, com antídot de l’orgull, l’arrogància i l’egoisme
28. Present  Visc el moment present tal com és a través de la paciència
29. Preocupacions → Deixem de preocupar-nos tornant al present i a través de l'humor
30. Confiança → Em permeto equivocar-me com tothom, ho accepto, tinc confiança. 
31. Pau interior → Faig el màxim i millor que sé i puc, fent el correcte sento pau interior


25. AUTOCONEIXEMENT

Actua de la manera que t'agradaria ser i aviat seràs de la manera com actues (Leonard Cohen).

Per començar a entendre qui som, tal com diu l'Eduard Punset, els gens determinen la conducta potencial i l'entorn pot modelar la pràctica del comportament. És a dir, la loteria genètica ens determina la nostra personalitat, però diguem que tenim una espècie de sortida d'emergència per decidir per nosaltres mateixos qui volem ser en realitat. No necessàriament ens hem de resignar de per vida amb aquesta sentència: tenim alternativa de millora. Ningú ha escollit els seus pares; tampoc ningú ha escollit als seus fills.

Qui no ha dit alguna vegada "jo soc així" per justificar un determinat caràcter diguem-ne especial? Ho hem dit perquè desconeixíem que "som així però no som això", que evidentment no som la manera de ser d'aquell moment en concret. El gran problema que té tot ésser humà és que acostuma identificar-se amb el cos imperfecte, amb els pensaments la majoria dels quals negatius, amb la professió sense saber-ho tot, amb el que té... Si som el que tenim i el que tenim ho perdem, ¿qui som? es preguntava Erich Fromm. Tenir pensaments negatius no és cap problema, el problema és identificar-nos inconscientment amb ells.

Quan tot canvia, la manera més fàcil de ser infeliç es no canviar mai de manera de ser o pensar (Eduard Punset).

Si no canviem no creixem, si no creixem, no vivim. És curiós qual algú et diu en forma d'elogi i amb tota la bona voluntat "no canviïs mai!". No saber qui som o creure'ns que som el personatge que representem ser, només ens condueix cap a una sensació d'incomoditat inherent a una vida ordinària que no acaba de funcionar. Res es manté permanent en el temps, tot canvia deia Heràclit, i el nostre personatge també. Si el personatge que creiem que érem té els peus de fang, la desorientació i la vacuïtat està assegurada. Llavors qui som en realitat?

Coneix-te a tu mateix (Els set savis de Grècia).

La famosa inscripció "Nosce te ipsum" es troba a l'entrada del temple d'Apol·lo a Delfos, com a salutació que el déu  dirigia als visitants desitjant-los saviesa. Un aforisme de més de 2.500 anys, potser el més repetit de tots els temps. Atribuït erròniament a Sòcrates pels diàlegs de Plató. La frase es refereix a la importància de l'autoconeixement a l'ésser humà. I alhora suggereix també preguntes com 'qui soc', 'd'on vinc', 'on vaig'. Conèixer-se a sí mateix suposa el camí del perfeccionament, de fer-se millors i adquirir coneixements sobre la pròpia naturalesa i limitacions. No podrem desenvolupar-nos si abans no sabem qui som. És una obligació conèixer-se a sí mateix per poder comprendre's i acceptar-se. I només així podrem orientar la nostra vida i accions d'acord amb els nostres propòsits i interessos. 

Em trobo en un moment de descobriment constant d'autoconeixement. Amb el pas del temps i la maduresa que donen els anys i els danys he après (estic aprenent) que practicar i aprofundir en conèixer-me a mi mateix era la peça que em faltava per omplir aquell inexplicable malestar psicològic o existencial i domesticar el neguit o ansietat social. La visió que tenia de tot plegat s'havia basat sempre en la imatge projectada (pensaments) i no el projector (jo). Només veia que al meu voltant hi havia massa coses que estaven a mitges, sense veure'm a mi mateix.

De vegades el destí ens planteja el problema de Neo que ha d'escollir una de les dues pastilles. Amb la vermella coneixerà la veritat, encara que sigui desagradable. Amb l'altra continuarà vivint a Matrix, un agradable món de mentida. Ara imagina que un dia t'aixeques del llit i descobreixes que tota la teva vida ha estat una mentida, que fa molts anys ja vas prendre la pastilla blava i ara tens la possibilitat de prendre't la vermella i que per tant series una altra persona. Si ho penses bé, no és una decisió fàcil.

M'ha costat més de cinquanta anys descobrir que només a través de l'autoconeixement tenim la possibilitat de conquerir el nostre interior, de connectar amb el millor de nosaltres, d'apropar-nos al benestar i la felicitat, en definitiva d'escapolir-nos de la presó mental i sense barrots de la personalitat i trobar la nostra essència. L'objectiu de l'autoconeixement és aconseguir la llibertat interior.

Hem de formar part de l'infinit univers enlloc de ser el centre del mateix. Però per adonar-nos-en, abans cal traspassar les limitacions del també infinit univers interior a través de l'autoconeixement. És a dir, saber qui soc, com soc i què valoro. Descobrir la nostra verdadera essència és el que ens dona pau i benestar. És aquest el sentit a la vida, no les creences externes imposades de fora i basades en la fe. Però abans cal fer una pausa de l'actual vida i reflexionar des del silenci, lluny de les presses i l'estrès.

Durant la meva vida, m'han preocupat moltes coses, i la majoria no han arribat a passar mai (Mark Twain).

Una frase amb la que m'identifico absolutament perquè resumeix el meu tarannà dels darrers cinquanta anys. Tenia una especial habilitat per enfocar la meva atenció sobre alguna cosa que encara no havia passat i sentir-me malament per avançat. És la típica por psicològica d'un l'enneatipus 6, sempre atent i preocupat per tot el que podria passar, mentre m'oblidava del present. Preocupar-se és humà ja que estem programats per anticipar-nos als perills i ser capaços de generar un pla B si passa allò que ens fa por. 

Però l'estadística està de part nostra. La preocupació no és bona ni dolenta per si mateixa. La seva finalitat és preparar-nos per actuar gràcies a l'increment del nivell d'adrenalina. De fet, és un mecanisme de supervivència que ens ha permès arribar fins aquí. Sense l'estrès, l'alerta o la preocupació davant d'una amenaça, no hauríem sobreviscut. L'estrès ajuda a activar-nos. El problema és quan magnifiquem problemes que no ho són i fem un mar d'una simple gota d'aigua. O quan ens creem una amenaça inventada mentalment que pot derivar cap a un TOC. Preocupar-se molt pot derivar en ansietat. No preocupar-se de res, en canvi, acaba en depressió. Per tant, ens hem de preocupar amb la mesura justa. Cal ocupar-se i no preocupar-se, és a dir cal relativitzar, racionalitzar el que es pensa i tancar preocupacions. Desgranar l'important del que no, el que és urgent del que no. Eliminar pes de la motxilla. Cal preocupar-se, però no sempre ni per qualsevol cosa. La vida és contrast, ni tot és perfecte ni tot és dolent.

Cap cosa de la vida és tan important com pensem quan pensem en ella (Daniel Kahnemann).

Doncs bé, durant més de trenta-cinc anys m'he dedicat a una feina en què he tingut coneixement diàriament de desgràcies que pateix la gent. Per tant, és normal que tingui la ment condicionada per focalitzar-me en allò que podria passar. Aquesta heurística del judici s'anomena disponibilitat, és a dir estimar la freqüència o la probabilitat d'un possible esdeveniment per la facilitat amb que exemples o successos tinc a la meva ment. Podríem dir-ne que és una petita conseqüència post-traumàtica de la meva activitat durant tants anys.

Qui mira cap enfora, somia; qui mira cap endins, desperta. [Carl. G. Jung]

Hem d'aclarir qui som i qui volem ser. Deia Sòcrates "preocupa't menys pel que tens i més pel que ets". La vida de la majoria no es guia per l'elecció, sinó per la inèrcia. Si no sabem qui som ni on anem és fàcil deixar-nos arrossegar. No és fàcil iniciar-nos en el procés de l'autoconeixement, però és possible perquè tot s'aprèn. Si no et coneixes, tampoc entendràs res. La majoria coneix millor el seu telèfon mòbil que a ell mateix. 

Fem el que puguem, amb el que tinguem, allà on siguem. Especialment amb tot allò que ens aporti pau i alegria. [Roossevelt]

És bàsic conèixer el model mental que portem de sèrie on s'originen els pensaments i s'instal·len les creences, els valors, les prioritats i tot allò que constitueix la nostra personalitat i les nostres emocions. Aquest marc mental ens condiciona la manera de veure les coses, com una lent que filtra la realitat objectiva de manera distorsionada i subjectiva. Com en una porta giratòria, el que creiem influeix en el que pensem, i el que pensem determina en el que creiem. Podríem dir que tothom té un petit manicomi interior que viu en un gran manicomi exterior anomenat món.

L'espiritualitat

El treball espiritual no és un mitjà per aconseguir res, sinó la millor manera de viure.

L'espiritualitat pot tenir significats diferents per a diferents persones. I totes són correctes. L'espiritualitat és una actitud davant de la vida. L'espiritualitat és la dimensió interior que ens connecta amb la vida, l'univers, la realitat, la natura, déu o com vulguem dir-li. És allò que ens dona vitalitat, que ningú ens pot donar ni tampoc ens pot treure. I la que ens ajuda a desintificar-nos de l'ego o personatge que ens ha tocat interpretar, per descobrir la nostra verdadera personalitat o ser essencial. Abans ens haurem de treure totes les capes que portem incorporades.

En general, la societat materialista cada vegada més estressada i bulímica pateix la desconnexió espiritual en forma de buidor existencial i insatisfacció crònica. Una societat formada per individus amb la sensació d'anar a tota velocitat cap un lloc anomenat enlloc; una societat de l'aparador, en la que compta més semblar que ser. L'espiritualitat és incomprensible per la gent immersa en la superficialitat de la vida perquè sintonitzen en una freqüència diferent.

Fer el bé i sentir-se satisfet (l'ètica d'Spinoza).

Durant segles la religió s'ha apropiat del concepte de l'espiritualitat, per això pot crear un cert rebuig i desconfiança. En realitat, l'espiritualitat no té res a veure amb la religió, ni en la fe, ni en cap autoritat divina, ni de res que vingui de fora. Déu no existeix, existeix la divinitat que es troba a tot arreu, és el mateix univers i tot el que hi ha en ell, nosaltres inclosos. El primer que es va adonar d'això va ser el filòsof Spinoza, fills de jueus expulsats d'Espanya, com no. Ell creia en el panteisme, és a dir que déu és la natura i la natura és déu. Admirat pel mateix Einstein de qui va dir que ell creia en el déu d'Spinoza. En la seva tomba, algun  dogmàtic i fanàtic religiós hi va escriure: "Escopiu sobre aquesta tomba, perquè aquí jau Baruch Spinoza".

Com a resposta per l'adoctrinament catòlic i franquista que m'havien intentat imposar de petit, em vaig considerar ateu com a reacció per rebel·lia i perquè creia que no podia existir cap ésser tan malvat que fos còmplice dels disbarats que han fet al llarg de la història totes les religions en el nom de Déu. No, no crec en cap ésser diví assegut al cel entre els núvols que, en un dia d'avorriment va decidir crear l'univers en set dies, més que res perquè abans de tot no existia ni el temps. 

La religió de tot ésser humà hauria de ser creure en sí mateix (Jiddu Krishnamurti).

Aquesta espiritualitat laica que resideix dins de tot ésser humà s'experimenta a través de les experiències de la introspecció o reconnexió amb el ser essencial. Des de la consciència, tenir un esperit revitalitzat ens fa sentir bé, perquè ens fa humans. Aquesta espiritualitat ve a ser com un refugi de pau i tranquil·litat. La idea seria viure-la tot el temps, però el mètode l'ha d'experimentar cadascú. Benvinguts al bonic món del misticisme o anomenat també dels "herbes"!

Comences a entrar en aquesta dimensió desconeguda en el moment que vius una experiència de unitat i connexió que et transforma de tal manera que superes la identificació amb el cos físic individual i perceps la possibilitat de formar part d'alguna cosa, d'una Unitat o un Tot. Hi ha coses que la raó no hi arriba i que la ciència no pot explicar. L'experimentació és individual i en aquest moment la meva actitud és no creure'm absolutament res, però alhora no descarto tampoc res. En aquesta època podem tenir la ment oberta, ja no et declaren heretge ni et cremen a la foguera. 

Les grans preguntes que es fan els humans des de temps immemorial són bàsicament aquestes:
1. Qui soc jo? 
2. Què hauria de fer, en aquesta vida? 
3. Quin sentit té, la vida?
No hi ha receptes ni respostes miraculoses, la prova és que els grans savis de la humanitat no les han trobades. Diguem però, que quan hi penses en això i intentes resoldre aquestes preguntes, la vida et canvia. 

La resposta a la primera pregunta només la pot resoldre cadascú de manera individual, una tasca que és de per vida. Les dues preguntes següents no es poden ni plantejar si abans no treballes la primera. Pel que fa a la segona pregunta, n'he trobat una que em satisfà però és complicada d'aplicar: perfeccionar la meva personalitat. I en quant al sentit de la nostra existència en aquesta vida, n'he trobat una altra encara molt més complicada i difícil d'entendre: hem nascut per ser.

Viure és néixer a cada moment (Erich Fromm).

I aquí és on entra el desenvolupament espiritual, amb l'objectiu d'ajudar a que cadascú es faci responsable del seu propi estat interior, sent amo de sí mateix i no víctima de les serves circumstàncies externes. El treball espiritual no és un mitjà per aconseguir res sinó de com aconseguir viure una vida amb sentit, un sentit per a tu no per als altres. L'espiritualitat és recuperar l'ésser humà per viure millor. No es comprèn fins que no s'ha experimentat, ni tampoc és possible experimentar-la fins que no es comprèn. Aquesta és la gran dificultat perquè arribi a una gran majoria. El cos i la ment integrada en el cervell son les parts tangibles que existeixen sense cap mena de dubte. En canvi, la part espiritual és intangible i s'ha d'experimentar de manera individual, no creure com fa la religió.

Jo mateix no hagués imaginat mai que algun dia creuria en l'existència d'alguna cosa que no es veu, podem dir-li essència, esperit o ànima com ho feien a la Grècia clàssica, déu com en fan dir les religions o més recentment com a presència, consciència superior, mestre interior, guia intern, univers, jo adult, jo autèntic, jo superior, jo verdader, Ser essencial o simplement personalitat. Aquest Ser és etern.

És una realitat que quan parles amb gent immadura sobre aquesta temàtica, automàticament la menysprea i és objecte de burla. Encara no els ha arribat el moment. És comprensible que des de l'ego amenaçat es ridiculitzi i fins i tot s'oposi de manera agressiva a l'autoconeixement, precisament per la por al canvi i perquè la seva part fosca es posa en evidència. Per això, la gent de bé que es considera normal i corrent això de mirar endins nostre els pot semblar una anada d'olla, ho entenc i ho respecto, i per això d'aquest tema només en parlo amb persones despertes que vibren en la mateixa freqüència, cosa que es detecta ràpid. 

Per tant, relaxem-nos i tots tranquils que des de la llibertat de la consciència és quan millor es toca de peus a terra i més capacitat d'autocontrol tens davant de l'adversitat. Ser conscient i tenir domat l'ego són la clau de la plenitud i la pau interior. Quan menys ego, més a gust amb tothom i més còmodes amb tot. Vas pel bon camí quan ja no et fan mal els judicis que et puguin fer els altres perquè saps que en realitat no parlen de mi. I a més, els altres no ens veuen com som, sinó com són ells. Fa cinc anys com estaves emocionalment i espiritualment? I avui? I com voldries estar d'aquí cinc anys?

El descobriment espiritual s'aconsegueix a través de l'aprenentatge en autoconeixement. Però abans és imprescindible tenir la ment preparada, determinar l'estabilitat emocional, ser conscients dels pensaments que tenim i ser capaços de qüestionar-nos totes les creences limitadores que tinguem, tant les heretades, les adquirides o les subtilment imposades. Qüestionar les creences és el primer pas cap a la consciència i la llibertat. El següent pas és substituir-les per allò que provingui de la nostra pròpia experiència, en cas contrari només serà un canvi de creences.

Quan vas néixer, vas plorar mentre el món s'alegrava. Viu la teva vida de manera que quan moris, el món plori mentre tu t'alegres. [Robin Sharma]

Tots pertanyem al gènere humà i alhora tothom és diferent perquè cadascú té la seva cultura i unes necessitats diferents, cosa que situa cadascú en un determinat punt evolutiu. La gran majoria no viu de manera responsable i es creu que la felicitat li vindrà amb "el tenir", no "el ser". Fins i tot considera normal el fet de descuidar la salut física i mental. I el que és pitjor, que sigui la seva pròpia ment insana la que governa dins d'un cervell que respon impulsivament a les emocions i automàticament a la suggestió, tal com el gos de Pavlov. És el que passa en una vida faltada d'espiritualitat, finalment se'n va d'aquest món, abans d'hora o sense dignitat, ni pena ni glòria.

El despertar espiritual

De la mateixa manera que quan prems una taronja surt suc de taronja, quan la vida ens estreny surt el que hi tenim dins (Wayne Dyer).

Se'n diu despertar espiritual i acostuma a arribar després de tastar el beuratge amarg de la vida, no abans. I en algun moment o altre, la vida ens posa a prova amb la finalitat d'aprendre a través de contratemps, sacsejades i coses pitjors. Cal estavellar-se contra la paret per comprovar com n'és dura. I si ens queixem de la sort, el cicle es repetirà una i altra vegada. Aquest despertar espiritual no és més que una ampliació de la consciència. Dit d'una altra manera, ets una altra persona. Has passat de ser una eruga a papallona. Ets conscient de la teva transformació. Malauradament, una majoria no passa de la situació de crisàlide. I alguns amb el seu ego espiritual pujadet també pateixen una metamorfosi inversa: es converteixen en capullos. En tot cas, la consciència és com viatjar cap a l'est, que per molt lluny que anem, sempre podem anar encara més cap a l'est.

Bé, en aquest nou estat és quan ens qüestionem tots els nostres pensaments (metàfora del despertar de la consciència). En mode conscient és quan assumeixes la responsabilitat de la teva vida, t'alliberes del victimisme, et converteixes en un adult emocional i deixes de dependre de l'aprovació dels altres i de buscar excuses de mal pagador a fora. Saps que ets tu qui ha de canviar i no el món. El món no té res contra tu. Les excuses només serveixen per sentir-nos millor per les nostres misèries. Però assumir la responsabilitat requereix esforç, valentia i saviesa. I tot això costa més.

Hi ha una pel·lícula que es diu "En Richard diu adéu" que tracta d'aquest despertar espiritual. Tracta d'un professor que li diagnostiquen un càncer de pulmó en fase terminal. Decideix renunciar a un tractament que només li allargaria la vida uns quants mesos i pren la decisió de viure els seus últims dies amb la màxima llibertat, sense compromisos absurds ni comportaments hipòcrites. S'ha adonat que no ha viscut prou la vida, i ara està disposat a aprofitar tant com pugui els últims mesos que li queden. Aquest canvi d'actitud transformarà també les seves classes, i els alumnes aviat el consideraran un referent de llibertat i saviesa.

Quan despertem reconeixem que som l'observador conscient i el pensament deixa de controlar-te la vida. Tens la ment tranquil·la. Despertar es adonar-te que tu no has d'arribar a ser perquè tu ja ets, és veure que estàs bé com estàs, és entrar en una situació de pau amb tu mateix. Quan això passa, veus tot des d'una perspectiva que fins aleshores desconeixies que existís. La gent desperta i desenvolupa la personalitat en els contratemps inesperats i situacions crítiques en què el mecanisme de l'ego no té respostes. És precisament la insatisfacció crònica la que ens motiva a despertar. 

A partir d'aquí podem iniciar-nos, des de la consciència, en el camí de transformació cap aquest nou estat conductual en què és fonamental qüestionar-se absolutament totes les creences. Cal un temps de consolidació d'aquesta nova percepció i assumir el protagonisme de l'existència i la responsabilitat pel que en fem. Som en un punt en què la visió de les coses ens ha canviat per complet i no tindrà res a veure amb les idees que teníem. No obstant, hem d'estar atents sempre, perquè l'ego aprofitarà qualsevol escletxa que trobi per tornar a recuperar el seu poder sobre nosaltres. En aquest cas, la quietud mental és la nostra millor defensa. Hem d'aconseguir posar l'ego al servei del nostre esperit.

Diu Jordi Sapés de Lema a 'Espiritualidad y vida cotidiana' que quan estem desperts deixarem de trobar-nos amb gent punyetera; trobarem gent amb problemes o dificultats i ens interessarem per ells. No es tracta de tenir més paciència o de ser més civilitzats, sinó d'aportar quelcom en allò que ens arriba, des de la consciència i a través de tres dons i qualitats: intel·ligència (o capacitat de veure i investigar allò que no entenem), amor (per integrar el que ens sembla contrari) i energia (per afrontar obstacles i situacions difícils). Atenent a la realitat ordinària a través d'aportacions a la consciència social és com actualitzem el nostre potencial. I tot això ens apareix en l'existència diària.

Evitem usar aquests dons en mostrar desacord, disgust i crítica. No creiem que la llibertat consisteix en criticar i no estar d'acord, és rebequeria. Llibertat és la possibilitat real de fer alguna cosa diferent del que fa tothom; és observar el que succeeix per veure-ho per nosaltres mateixos, en comptes de sumar-nos al que pensa la majoria; és interessar-nos pel que ens sembla malament en comptes de rebutjar-lo. Això exigeix mirar la realitat des d'un pla de consciència superior, per veure si hi ha una millor alternativa, optar per ella i lluitar per aplicar-la. Perquè tot està muntat per a què fem el de sempre.

Hi ha ferides que en lloc d'obrir-nos la pell, ens obren els ulls (Pablo Neruda).

L'edat proporciona una visió panoràmica. A mi aquest punt d'inflexió, una espècie de moment eureka, Satori o clic evolutiu em va arribar a l'edat de 58 anys per una combinació de diversos fets greus en un període de temps molt curt, quan la meva motxilla ja era bastant plena. Finalment vaig obrir els ulls. L'aturada del ritme de vida i aïllament a causa de la pandèmia també ha ajudat. Ni massa tard, ni massa aviat, simplement era el moment. 

Diguem que vaig veure un moment la llum després de cinc dècades instal·lat en la foscor de la ignorància i la inconsciència, de creure de manera dogmàtica en no-res, de comprendre que el món no depèn de mi, que les coses són com són amb independència del que jo faci. I quan això passa, la ment canvia i per tant tot canvia. Aquesta llampada d'il·luminació es converteix de manera permanent en una petita llum disponible, amb major o menor intensitat, de la nostra consciència. 

Un exemple d'aquest canvi de consciència és el que explico a continuació. De sempre he estat seguidor del Barça, escoltava els partits per la ràdio o els veia per la televisió. Fins i tot he anat a diverses finals (per exemple a la final de la recopa europea de Basilea). I quan perdia m'emprenyava molt. Doncs bé, ara me n'alegro si el Barça guanya, però no m'altero gens ni mica quan perd. I només el veig quan el partit em motiva.

De cop i volta s'obre un nou univers al teu voltant. I el millor de tot és que és un procés irreversible, quan creues el llindar cap a la consciència ja no vols retornar enrere cap a la ignorància espiritual. Un viatge transformador que va començar fa molts anys amb un primer avís de canvi i que fins no fa gaire no havia sabut interpretar. És en aquest moment quan va començar el primer dia de la resta de la meva vida.

La manera de veure el món no canvia fins que passa això, i quan canvia, ho fa en el moment adequat, ni abans ni després. Qualsevol pot prendre la decisió més important que podria prendre, i és decidir convertir-se ara mateix en la persona que realment voldria ser. No importa el passat ni qui has estat fins avui. Però la majoria d'éssers humans no en som conscients i necessitem de les crisis per comprendre que podem canviar de comportament simplement fent-ho. Un canvi interior profund només es pot produir quan tens una crisi profunda. Ningú fa un esforç gran quan està bé. Tot té un per què, les crisis et fan créixer. Com a curiositat, un amic anomena a la crisi dels 40 quan "li dones la volta al pernil".

Aquesta dimensió espiritual apareix a través de la perspectiva que em dona el pas del temps a través de l'aprenentatge d'una vida intensa amb una infantesa dura i una maduresa difícil amb alguns moments traumàtics, la pèrdua de persones properes en un curt espai de temps i la rematada final per un diagnòstic mèdic greu que dos mesos després va resultar erroni. És en aquest període d'incertesa absoluta quan tot s'ensorra i la closca externa de l'ego es trenca. L'únic que em queda és intentar trobar el camí d'algun propòsit intern que m'ajudi a suportar l'angoixa. És una paradoxa, som els éssers intel·ligents del planeta i som els únics que tenim dubtes o no sabem què hem vingut a fer-hi.

I just en aquest moment desperto i m'adono que tinc una segona oportunitat de viure millor. Renascut com el Di Caprio a The Revenant, sense cap atac d'os, però convençut que la vida m'oferia una segona oportunitat. Ara veig que el que importa no és la quantitat de temps de vida sinó la seva qualitat. Aprofitar el temps Kairós i oblidar-se del temps Cronos. Quan creues el llindar ets capaç de reconèixer que et trobes en "modalitat ego" i si aquest intenta manipular-te a través del victimisme, l'autocompassió, la ira, la resignació o el cinisme. negatives. En definitiva, qualsevol pensament o judici que ens alteri la pau mental. Aquesta és la llum de la consciència.

Hi ha fets que es converteixen en els obrellaunes dels cervells que ens permeten travessar el llindar del patiment. Ara entenc la paradoxa que per "sentir-te bé" abans hauràs de "sentir-te malament". La meva motxilla carregada de desgràcies finalment peta per un diagnòstic mèdic greu. Tot d'una em quedo sense futur i tot s'ensorra en el meu interior. Sensació de soledat i desolació. Vaig patir un atacs d'ansietat enmig d'una depressió. Em feia mal al pit i em costava respirar. Tot era mental però jo no ho sabia. Durant el dia aparentava fer vida normal i durant la nit intentava dormir com podia. Una d'aquestes nits va ser la de la nit fosca de l'ànima, convençut que la meva vida s'ensorrava per complet. Un mes i mig després, em diuen que el diagnòstic era erroni.

El patiment em va obrir la closca de l'ego. Haver patit aquesta experiència tan negativa va esdevenir l'element alquímic de la felicitat en el futur. Gràcies al diagnòstic mèdic erroni vaig prendre consciència de com desenvolupar nous hàbits per tenir cura del cos i de la ment. Vaig aprendre que la vida ens ve donada sense garanties i que la possibilitat de morir t'ensenya a viure. Vaig tenir el coratge d'extreure la part positiva d'un fet tan negatiu. Una tragèdia activa un estrès posttraumàtic i t'ensenya els dos camins que tens per escollir: o enfonsar-te en la misèria o aprofitar el revés en benefici d'una transformació personal. I vaig ser intel·ligent. El trauma és un gran professor. I si no aprens la lliçó, repeteixes curs.

Em considero un renascut amb una nova oportunitat de viure millor que com ho havia fet fins ara. És un procés de canvi positiu que segueix a un trauma o adversitat batejat pel psicòleg Stephen Joseph com la metàfora del "gerro trencat": el gerro trencat en mil trossos ja no serà mai més com era, però amb els fragments es pot convertir en una nova escultura impregnada de significat. Recordem que les dificultats trobades al llarg de la vida han fet de nosaltres qui som. Cal apreciar millor cada dia i viure més el present.

Hi ha un moment que se'm desperta un afany per aprendre més i més a través de la lectura de tot allò que m'ajuda a créixer com a persona. Sempre havia tingut la falsa idea que havia d'esperar que milloressin les coses per començar a viure, a l'espera d'un imaginari moment ideal que mai arriba. Un engany típic de l'estat d'inconsciència. I preocupat sempre de tot el que podria passar. El grau de preocupació no era proporcional a la probabilitat del previsible mal. Imaginava el numerador sense tenir en compte del denominador. Segons Cass Sunstein, se'n diu "oblit de la probabilitat", un biaix cognitiu que no sabia que tenia, que probablement la meva professió m'havia inoculat. Racional o no, el temor és perjudicial i debilitant.

L'essència, l'esperit o l'ànima

Tant el nostre cos físic com els pensaments canvien, per tant no podem identificar-nos amb res que canvia contínuament, sinó per força hem de ser algú per damunt d'això que no canvia mai i que és capaç d'observar aquests canvis. Efectivament, no som el "jo que pensa" sinó que som "el jo que observa". Aquest últim no jutja i ho accepta tot, no pot ser danyat ni millorat perquè és perfecte.

Els pensaments, sensacions i imatges canvien com la meteorologia. De fet, les religions han jugat amb la metàfora de comparar la consciència humana amb el cel. Per més mal temps que faci, el cel sempre es allà. Quan ens elevem és quan podem observar aquests judicis negatius o les creences falses sense que ens afectin.

Anomenem essènciaesperit o ànima com vulguem, tant és, perquè tot és el mateix. Encara que el terme ànima té connotacions religioses perquè se l'ha apropiat durant molts segles. Doncs bé, aquesta ànima la he tingut bastant abandonada en la misèria. En algun moment m'he vist reflectit com en Harry a "El llop estepari" de Hermann Hesse, un personatge neuròtic que es creia víctima de les seves circumstàncies, influenciat per creences mordassa i bombardejat per pensaments negatius. De fet, tots som neuròtics.

Fes una ullada de prop a la vida de qualsevol i veuràs un circ de tres pistes (pel·lícula Shoot the Messenger).

Si rasques una mica, de prop ningú és normal. Tota persona ideal aparentment perfecta i amb una suposada vida idílica amaga les seves ombres. Quantes persones hi ha que aparentment tenen una bona vida, però se senten buides perquè els falta alguna cosa i no saben què. Potser beuen, prenen tranquil·litzants, ploren a les nits, tenen aventures, s'han convertit en workalcòlics, o pateixen en silenci mentre desenvolupen una úlcera d'estómac. Això no es comparteix pel Facebook per orgull, o millor dit, ho amaguem per por o vergonya. I la negació impedeix el canvi.

Una majoria de gent té una vida mecànica, buida, superficial i absurda. Gent que mai arribarà a saber que viu en pilot automàtic, que no escull de manera conscient els seus pensaments ni accions, sinó que es guiada per les inèrcies socials i les reaccions emocionals. Intenten trobar solucions a fora quan el problema és dins. Són titelles en mans dels impulsos inconscients.

Sofrir és més fàcil que actuar (Bert Hellinger).

El sofriment no serveix per a res, únicament per engreixar el nostre egocentrisme i victimisme. Quant més ego, més sofriment. En relació al sofriment, és interessant conèixer les quatre nobles veritats del príncep i científic de la ment Gautama Siddhartha, més conegut com a Buda. Sembla mentida que fa 25 segles algú va arribar a la conclusió que la causa del sofriment era el desig, i el més important, que va trobar la fórmula per deixar de patir gràcies a vuit normes senzilles anomenades "el noble camí òctuple". I tanmateix, avui dia la humanitat continua patint.

El que no ens mata ens fa més forts (Nietzsche).
    En canvi Nietzsche, diu el contrari, que per aconseguir la felicitat no s’ha d’evitar el patiment, tot el contrari. Es tracta d'acceptar que les dificultats i els problemes són fets normals que passen a tothom. I un cop acceptat això, quan les dificultats es presentin a les nostres vides hem de saber respondre-hi adequadament i, enlloc de fugir, treballar per posar-les al nostre favor. Semblant al lema britànic “no pain no gain” (sense dolor no hi ha guany). I sobre això, Woody Allen se'n fot dient amb ironia que l'única manera de ser feliç és que t'agradi patir. En tot cas, Buda em sembla més raonable.

    Aprenem a viure en el present sense estar atrapats en el dia a dia, i no saltem constantment a la nostàlgia i culpa del passat, ni a l'ansietat i incertesa del futur. Establim la nostra residència habitual en l'ara i fem només breus visites al passat i al futur quan haguem de resoldre els assumptes pràctics de la nostra vida.

    Si no ets feliç amb allò que tens, difícilment ho seràs amb allò que et falta (Erich Fromm). 

    La insatisfacció crònica de l'ego. Recorda també la frase de Buda “no és més ric el que té més, sinó el que menys necessita". El nostre desig de tenir més, en el pla material o emocional, és font de preocupacions i desencants. Quan aprenem a viure amb allò que tenim i gaudim del que ens brinda la vida, sentim plenitud. No vol dir que deixem de tenir objectius a la vida, sinó que hem d'agrair allò que tenim i allò que la vida ens dona a cada moment. Si ens focalitzem en allò que ens falta no podrem gaudir del que tenim ara.

    Comprem coses sense necessitat per omplir el buit emocional i necessitats insatisfetes. Però la felicitat només dura una estona. Per exemple, la compra d'un cotxe d'alta gamma. És cert que al principi podem experimentar una gran satisfacció i plaer que confon amb felicitat. És una distracció, una felicitat efímera ja que unes setmanes després tot torna a la situació inicial anterior. Això se'n diu adaptació hedònica, és a dir la capacitat d'adaptació a les diferents situacions de la vida i a la tendència a tornar a un nivell relativament estable de plaer i felicitat. La insatisfacció crònica de l'ego no es cura amb res material, és un bucle viciós: quan aconsegueixes la cosa, l'emoció dura un temps fins que deixa de ser novetat i tornes a desitjar una nova cosa. Mai tindràs suficient.

    La millor manera d'utilitzar els diners és crear experiències i records, no aconseguir objectes i possessions (Robin Sharma).

    Fem ara el clic i recordem sempre que l'ordre de la vida és SER-FER-TENIR: primer ens hem de convertir en la persona que volem ser, i després fer el que hem de fer per poder tenir el que volem tenir. El gran problema és que la majoria desconeix aquest ordre i es compara amb els altres. És curiós que, en general, la gent inverteix abans per obtenir guanys econòmics que per millorar el caràcter, la felicitat i l'espiritualitat. És més, creuen que la manera de ser feliç és tenir coses materials. Desconeixen que la llibertat interior té molt més valor que els diners.

    La personalitat

    La personalitat es un punt de vista de la realitat.

    La personalitat és el temperament (genètic) més el caràcter (ambiental). La personalitat és el cos que tinc, la individualitat, la sensibilitat, la cultura, els coneixements, habilitats, etc. La personalitat sempre és positiva, i a més es va desenvolupant en l'existència. En canvi, el personatge és una entelèquia, una fal·làcia, una fantasia, un muntatge exclusivament mental que parteix de premisses errònies i per tant ens porta a conclusions errònies. Quan pensem, ens fixem en el que pensa el personatge, però la clau està en fixar-nos en el pensador.


    Hi ha diversos nivells de consciència que es manifesten des de la personalitat: el jo personal (ets el cos i el que saps, sents i fas),  el jo col·lectiu (ets la teva família, les teves relacions, el teu poble, el teu món), el jo mental (ets la cultura, l'evolució, l'horitzó cap on va el teu país o el sistema social) i el jo espiritual o pla superior que és la Humanitat. Tots aquests nivells els hem de viure en primera persona si volem millorar com a persones. En canvi, el personatge intentarà sempre posar la família, l'empresa i la societat al seu servei i no al revés. El personatge creu que tot existeix per satisfer-lo o molestar-lo.

    I si existia un jo verdader havia d'existir també un jo fals que ens havia de complicar la vida. No tenia ni idea d'aquesta duplicitat fàustica del "jo" que tots alberguem en el nostre interior. Un únic cos amb dues personalitats, la falsa i la verdadera. No és fàcil entendre-ho amb una ment trinxada de falses creences. En realitat ha estat un descobriment alliberador.

    L'important és el tresor que es troba en el nostre interior (Alexis Racionero).

    Actualment estic aprenent a aconseguir que el jo autèntic sigui capaç d'observar el jo fals quan aquest tracti de manipular-me. I si esta de mal humor, dona-li una excusa i ves-te'n a fer les teves coses. El dia que em vaig treure la capa de Superman em vaig alliberar: vaig deixar de tenir aquella absurda necessitat de demostrar que havia de ser llest i perfecte. Diguem-ne que una cosa em va portar a l'altra en el camí de l'autoconeixement, per connectar amb el jo autèntic, principal o verdader, per redescobrir-me, entendre'm a mi mateix i comprendre millor els altres. 

    En el llibre del Dr. Mario Alonso Puig 'Reinventar-se' hi ha una metàfora que en el seu moment em va ajudar a entendre què és la nostra essència i saber qui som: “En realitat soms espectadors del cinema del món veient la pel·lícula de la nostra vida, no els protagonistes. Som essència, no ego. Podem riure o plorar amb el que li passa al personatge, però no som ell. Hem transcendit el personatge i ens trobem amb la nostra verdadera naturalesa. I des d'aquesta distància ens permetem mantenir una serenitat i una equanimitat, sigui el que sigui el que apareix per la pantalla. I davant de qualsevol circumstància no perdem l'equilibri ni la pau interior. Hem passat de ser autors a actors en la tragicomèdia de la vida." 

    Tots som uns maltractadors de la realitat, la critiquem constantment i poques vegades l'acceptem tal com és (Borja Vilaseca).

    Segons Jordi Sapés de Lema, aquesta perspectiva de mirar el personatge des de dalt qüestiona el concepte de "creixement personal" associada a la idea de fer créixer el personatge de sota, cosa que no té res a veure amb l'autorealització. Molts llibres d'autoajuda tracten precisament de reforçar el personatge amb metes de desenvolupament personal. Ens aconsellen dissimular allò que no funciona i ressaltar allò que ens afavoreix, i ja resoldrem la qüestió en un futur més o menys proper. És l'embolic habitual del personatge que jutja la realitat que considera incorrecta i així l'allibera de responsabilitat. El gran repte de la vida és canviar el projector (la ment), no el que es projecta (la realitat).

    La base del benestar està en saber gestionar millor les preocupacions, els problemes emocionals, l'estrès, la soledat, l'ansietat, la ira o la tensió. Hi ha dos fets que ens empoderen, són la capacitat per decidir com volem viure i la capacitat d'escollir com volem que ens tractin. Portar la vida que vols et dona un sentiment de confiança, llibertat i poder. Estar centrat quan la ment està relaxada ens permet estar atents per controlar les nostres reaccions impulsives i deixar de ser víctimes de l'egocentrisme (pensar només en nosaltres mateixos) i del victimisme (la irresponsabilitat de culpar els altres de tot el que ens passa a nosaltres). És llavors quan tot comença a fluir i tot encaixa. Viure des de l'essència no és deixar de ser tal com som, sinó precisament és viure només com som. Com deia Sòcrates, la millor manera de viure amb honor en aquest món és ser el que aparentem.


    26. EGO

    L'ego és una entitat psíquica que desenvolupa el nadó amb la intenció de satisfer les seves necessitats en aquell moment. Quan aquestes necessitats no són cobertes, el nadó pateix ansietat i dolor. Mica a mica, el nadó associa i interioritza les respostes rebudes en relació a les necessitats. S'inicia l'adoctrinament de la seva ment en forma de creences que condicionaran la seva manera d'actuar, pensar i sentir la realitat. 

    Per tant, l'ego no és dolent sinó que té una funció protectora envers la frustració. En aquell moment era la millor estratègia possible de supervivència i adaptació en aquell estat de vulnerabilitat. El problema és quan aquesta nova identitat creada s'apodera totalment de la verdadera essència i la ment infantil no madura. Si tens un ego inflat, dins teu no hi cap ningú més. 

    Quan apaguem l'ego, s'encén el jo (Hiroji Kubota).

    La persona egoista no és més que una esclava de la seva pròpia misèria espiritual. Si aconseguim no identificar-nos amb l'ego, serem lliures. Imaginem una persona que és un farsant, que sempre t'enganya, que et manipula, que et provoca malestar psicològic i que et dificulta les relacions socials. Davant d'algú així prendríem precaucions, ¿no? Doncs és exactament el que fa el nostre ego amb nosaltres. El problema és que és tan bo (porta tants anys d'experiència com anys tens) que no te n'adones de les seves intrigues. Ets totalment inconscient que vius enganyat, manipulat, emprenyat i que ets un imant de problemes. Pensem que conduim la nostra vida i en realitat no som més que el copilot.

    Fem la guitza al nostre ego i donem-li el tracte que es mereix. Només així serem capaços d'acceptar la part fosca d'aquest món dual. El Tao de Laozi en el segle V aC parla dels conceptes del yin i el yang, que representen la dualitat i el continu canvi. Absolutament tot a l'univers té un complement oposat i indispensable per poder definir-ho tot. No existiria l'alegria sense la tristesa. És absurd creure que hem d'estar feliços sempre i tota l'estona, no és més que una falsa creença de la nostra societat. Per això quan estem tristos, ho hem d'acceptar i veure com la cosa més natural del món. Una altra cosa és que busquem la manera de no estar tristos. 

    El nivell de sofriment en la teva vida és proporcional a la mida del teu ego (Eckhart Tolle). 

    L'ego és una imatge mental de qui som basada en el condicionament personal i cultural, però no és real. En psicologia s'utilitza la paraula tècnica ego totalitari i de manera més informal podem anomenar-lo directament com el dictador intern, l'okupa que viu dins nostre sense permís o la veu interior de la por. La professora de psicologia de la UAB Jenny Moix explica en el seu llibre 'Mi mente sin mi' que la ment és un mico que li agrada fer-nos patir.

    La feina de l'ego és impedir l'entrada d'informació que li pugui representar qualsevol amenaça. Per a ell el moment present gairebé no existeix. L'única cosa que considera important és el passat i el futur que és on es troben connectats els nostres problemes. Si volem transcendir el nostre ego, cal mantenir estar alerta i observar que ens diu l'ego a través de la nostra ment.

    Allò que no som capaços d'acceptar és l'única causa del nostre sofriment (Gerardo Schmedling).

    Sofrim perquè no acceptem el que ens va passant al llarg de la vida i perquè l'ego ens fa creure que podem canviar la realitat externa per adequar-la als nostres desitjos, aspiracions i expectatives. De fet, la vida no acostuma a donar-nos el que l'ego vol, sinó el que ser essencial necessita per manifestar-se. És la coneguda llei de la correspondència. Culpar les influències externes no són més que excuses per desviar la responsabilitat. Una de les causes de la infelicitat és la incapacitat d'acceptar i fluir amb el que ens passa.

    Penso, doncs existeixo (Descartes).

    Va ser el filòsof Descartes, en el segle XVII, la primera persona que va descobrir l'ego, sense saber-ho. La seva famosa frase era la resposta a la pregunta de si, ¿hi ha alguna cosa que pugui saber amb absoluta certesa? Es va adonar que no hi havia cap dubte sobre el fet d'estar pensant constantment, de manera que va concloure que pensar era sinònim de Ser, és a dir que la identitat -el jo soc- era sinònim del pensament. Descartes creia que havia aconseguit una prova sòlida de l'existència de déu, però en realitat, va trobar l'arrel de l'ego, sense saber-ho.

    No has d'enganyar-te a tu mateix, i ets la persona a qui resulta més fàcil enganyar (Richard Feynman).

    I uns 300 anys després, un altre filòsof, Jean Paul Sartre, va reflexionar sobre la frase de Descartes i va descobrir que "la consciència que diu 'existeixo' no és la consciència que pensa". És a dir, quan som conscients que pensem, aquesta consciència no és part del pensament, sinó que ha de ser una dimensió diferent perquè si només hi hagués pensaments en nosaltres, ni tan sols sabríem que pensem. Seria com el somiador que no sap que està somiant. Sartre tampoc és va adonar del descobriment de la dimensió de la consciència perquè estava massa identificat amb el pensament. Com tantes i tantes persones que es troben atrapades en la mentalitat disfuncional que crea una i altra vegada el mateix malson de la realitat.

    La realitat és neutra i cadascú la distorsiona com li sembla. Quan deixem d'imposar els nostres esquemes mentals a la realitat, aquesta deixa de presentar-se adversa o propensa i comença a manifestar-se tal qual és, sense aquest patró valoratiu que ens impedeix accedir a ella mateixa. El principal objectiu és mantenir l'harmonia i la pau interior. És la postura més intel·ligent que no pas l'absurda, infantil i compulsiva necessitat de voler tenir raó. Ens estalviem energia i malestar. Deixa que la persona que tens davant alimenti el seu ego i quan sigui el moment aprofita el moment de la seva debilitat per aconseguir alguna cosa més important. Alimentar un provocador és una pèrdua de temps, per tant millor ignorar-lo. A més, de vegades el silenci és la resposta més sonora.

    Quan ens sentim ofesos o provocats per algú és com si ens haguessin clavat un dard (Buda).

    Tanmateix, som nosaltres amb la nostra reacció d'enuig, ira i frustració, els que generem el segon i tercer dard. Quan notem una emoció de ira per algú preguntem-nos ¿què és el que necessitem? Aquesta necessitat compulsiva de tenir raó en una discussió i demostrar que l'altre està equivocat es deu a la por a la mort de l'ego. Si ens identifiquem amb una posició mental i resulta que estem equivocats, el nostre sentit d'identitat basat en la ment se sentirà sota una seriosa amenaça d'aniquilació. Per tant, el nostre ego no es pot permetre estar equivocat: equivocar-se és morir. Això ha motivat moltes guerres i ha causat la ruptura d'innumerables relacions.

    Ser capaç de considerar un pensament sense acceptar-lo, és senyal d'una ment educada (Aristòtil).

    Per cert, el gran amic de les creences limitadores és l'ego, una espècie de veueta que forma part de la nostra imaginació i que sempre ens jutja el que fem, el que diem i el que sentim. L'ego és el farsant que que sempre portem amb nosaltres i que si ens el creiem, tenim assegurada la insatisfacció crònica. L'ego no descansa mai.

    Entrem a la desidentificació de l'ego. Quan tens la ment oberta i relaxada tot flueix i un dia una persona em parla d'un tal Borja Vilaseca i el seu enneagrama, una espècie de manual d'instruccions de la condició humana. La seva eloqüència em va accelerar el clic que ha marcat un punt d'inflexió a la meva vida. A partir d'aquí, començo a abandonar l'autoengany i a introduir-me a fons en l'autoconeixement.

    L'Enneagrama és un mapa de la nostra personalitat. Parla de 9 enneatipus o tipologies bàsiques de la personalitat diferents agrupades en tres tríades: instint, sentiment i intel·lectual. No hi ha cap personalitat per damunt d'una altra, amb les seves llums i les seves ombres. L'important és el nivell de sanació que tinguis, és a dir si estàs centrat o descentrat. I tots tenim característiques de les nou personalitats, però hi ha una que és la predominant. És sens dubte una excel·lent eina per a l’autoconeixement. Només quan saps qui ets, t'acceptes tal com ets, amb els teus defectes i les teves qualitats. Així doncs, descobreixo que jo soc més de la tríada del pensament o intel·lectual, dels que pensen abans d’actuar o sentir. Que tendeixo a l'ansietat i a la por. I el que busco és la seguretat. I dins d’aquesta tríada, identifico quina és la meva tipologia bàsica que més se m'acosta i que descric a continuació: 

    Ennatipus 6: el lleial. El que tem prendre decisions. És compromès, orientat a la seguretat, encantador, responsable, nerviós, desconfiat, previsor, pràctic i amb humor sarcàstic. La seva ferida de naixement és la sensació de no poder confiar en sí mateix. Per això desitja tenir seguretat i tranquil·litat i pot ser ambivalent. Combat la por amb l’enfrontament o amb la fugida. Quan s’identifica amb l’ego (descentrat cap el 3) és poruc, covard, dubtós, preocupat, ansiós i pessimista. El trastorn de la personalitat és la de paranoic. Però quan s’identifica amb el ser (centrat cap el 9) aflora el seu coratge i és valent, lleial, noble, fidel, confiable i segur. Satisfà les necessitats de manera submisa. I resol els problemes de manera reactiva i enèrgica.

    Un pla clar t'estalvia el turment de decidir (Saul Bellow).

    Per això m'identifico molt amb aquesta frase. A la feina sempre ho he tingut tot planificat, tot previst pel que pogués passar, per evitar al màxim els imprevistos i haver de decidir en moments d'estrès. Per això, en la meva vida privada a l'hora de viatjar només planifico les coses amb un mínim d'antelació i deixo que la intuïció faci la resta. Suposo que és una manera de compensar i afrontar la por. I al final he descobert que això d'improvisar i ser més espontani no és tan dolent com creia: és més divertit, t'obliga a espavilar-te i estàs més predisposat a repensar la situació. I te'n surts igual.

    Si estàs angoixat per alguna cosa externa, el malestar no és degut a la cosa en sí, sinó a la valoració que en fas, i això és una cosa que pots revocar en qualsevol moment (Marc Aureli, emperador romà i estoic).

    Aquesta cosa anomenada ego és una disfunció que portem incorporada de sèrie tots els humans i la causa de la nostra buidor i insatisfacció crònica. Les trampes que utilitza per manipular-nos són el victimisme, l'egocentrisme, la reactivitat, la culpabilitat, el patiment i la por. La ciència anomena com a neurosi aquesta angoixa emocional (abans coneguda com la malaltia de l'ànima). I quan la cosa s'agreuja, entrem en un estat d'ansietat. El major patiment de l'ésser humà està en la seva incapacitat per deixar de preocupar-se i deixar de pensar en sí mateix.

    L'ego ens hipnotitza i ens tortura amb la idea que ni nosaltres ni els altres som com hauríem de ser. El ego ens enganya i manipula fent-nos creure que som autors del que pensem. L'ego ens utilitza com a una titella. Però els sentiments no depenen tant del que en realitat passa com del que el nostre cervell i la nostra ment creuen que passa. I el cervell i la ment humana tenen sempre capacitat per reinterpretar les situacions, per veure les coses d'una altra manera. Com diria un altre estoic anomenat Epictet, el que compta no és el que et passa, sinó com reaccionis tu.

    El crit (1893) de Munch, 
    icona moderna de l'angoixa existencial.

    Quan un treu l'ego de l'equació, l'opinió dels altres i els indicadors externs perden importància (Ryan Holiday).

    Calia doncs reconèixer aquest usurpador de la consciència que havia dominat i controlat la meva vida, i obligat a ser una altra persona. Parlem de l'ego, també anomenat jo petitjo il·lusori personatge, un mecanisme instal·lat en la nostra ment a través de l'adoctrinament o (mala) educació rebuda des de petits per part de la família, l'escola i de l'entorn. L'educació normalitzada no és més que un ensinistrament per pensar com els altres, ve a ser unaespècie d'edu-castració. No ens eduquen, ens formategen per ser còpies simples, per ser tots iguals. Ser intel·ligent i diferent fa por al poder. 

    El resultat és una existència en la que mai aconseguim portar a terme allò que s'espera de nosaltres. Hem deixat de tenir consciència de ser. En aquesta situació l'ego fa de pilot automàtic de la nostra ment. Què podria sortir malament? Tot. Com diu el refrany hindú, el mestre apareix quan el deixeble està preparat. Aquesta descoberta em va donar l'empenta que necessitava en el moment oportú per reconèixer que en algun moment de la meva vida ja s'havia iniciat el procés d'aquest despertar, però que no n'era conscient encara. 

    Quan estàs be no necessites demostrar que tens la raó. Què és millor, ¿la postura absurda i infantil de tenir raó o preservar l'harmonia i pau interior? Deixa que l'altre tingui la raó. Tu usa la intel·ligència i fes el que et convingui. Quan algú ens insulta, podem deixar que l'insult ens afecti i ens provoqui malestar o bé podem acceptar l'insult, que no vol dir estar-hi d'acord, sinó el fet de reconèixer el dret de l'insultador a dir el que vulgui. Així l'insult no recollit es queda en el mateix lloc d'on ha sortit, és a dir de la boca de l'emissor. Al principi costa, però és una clara mostra d'intel·ligència emocional. Deixem que l'altre tingui la raó i nosaltres usem la intel·ligència per fer el que millor ens convingui.

    27. HUMILITAT

    La humilitat, la generositat i la cortesia ens fa sentir bé. Quan som humils tenim clar que no som perfectes ni millors que ningú, comencem a divertir-nos més i alhora té un gran impacte sobre la gent que ens envolta. Siguem bons oients. La generositat és donar alguna cosa als altres sense esperar cap agraïment. Per a l'ego, donar és perdre, però en realitat guanyem en benestar.

    No menyspreïs a ningú; un àtom fa ombra (Pitàgores).

    No ens deixem portar per la primera impressió o aparença de les persones ja que tothom té alguna cosa per oferir-te i ensenyar-te. D'entrada no dubten de la seva bondat. Per tant, des de la compassió, escoltem-les; i des de la humilitat, aprofitem l'oportunitat que ens ha donat la vida per aprendre'n.

    L'orgull és com un escut o cuirassa que serveix per emmascarar el sentiment d'inferioritat (Carl Jung).
    L'arrogància és la suma de la ignorància i la convicció (Tim Urban, bloguer).
    L'egoista seria capaç de calar foc a la casa del veí per fer-se un ou ferrat (Francis Bacon).
    El problema d'un narcisista és que amb les seves idees de grandesa arriba a creure que té dret a tot i que, per alguna raó, el món li deu alguna cosa (

    Per contra,  l'orgull, l'arrogància, l'egoisme o el narcisisme genera rebuig i distanciament. L'orgull és creure's superior als altres. L'arrogància és no tenir en compte com se senten els altres. L'egoisme és pensar només en les pròpies necessitats. L'egoisme és pensar en un mateix. I el narcisisme és egoisme més l'interès de voler aprofitar-se dels altres. Les persones que es mostren orgulloses amaguen en realitat una insuficiència o desvalorització. Les persones arrogants ho són perquè tracten de cobrir les seves debilitats. Les persones egoistes encara mantenen la ment infantil. I de les persones narcisistes el millor que podem fer és trencar la relació d'arrel. 

    És fàcil reconèixer una persona orgullosa, arrogant, egoista o narcisista: se sent amb dret a tot, pensa que és el centre de l'univers, l'única persona que pateix injustícies, que es creu per damunt dels altres i que en definitiva quan interactues amb ella et sents malament. N'estem envoltats de gent així. Un exemple, que el 90% dels conductors creguin que són millors que la mitjana indica el nivell d'arrogància existent en la societat.

    El secret de la saviesa, el poder i el coneixement és la humilitat (Ernest Hemingway). 

    Les crisis personals afavoreixen que ens adonem que cal ser humils. La humilitat implica rebaixar la pròpia estima davant dels altres, reconèixer els propis defectes o errors. Reconèixer els nostres errors no ens fa semblar menys competents, és una demostració d'honestedat i una predisposició a aprendre. La persona humil valora els altres i està més oberta a les noves idees i suggeriments. La humilitat es demostra quan som amables, quan apreciem i agraïm tota els altres, quan escoltem de forma activa a tothom. La humilitat afavoreix la consecució dels objectius i fa millors persones. Confuci deia: “La humilitat és la base sòlida de totes les virtuts.”

    La humilitat ens fa adonar de les nostres limitacions. Només amb humilitat obrirem la porta al potencial d'intel·ligència. La humilitat és l'antídot contra l'estupidesa, l'arrogància i la vanitat, aquest orgull de les pròpies qualitats acompanyat d'un desig excessiu de reconeixement. L'únic reconeixement digne per mostrar és lluir la medalla al valor de les ferides. Simular que ho tenim tot clar, no és més que una burda i autèntica comèdia. Només des de la humilitat podem adonar-nos que tenim coses per aprendre. Quin gran valor és la humilitat! 

    28. PRESENT

    Tot lloc és aquí i tot moment és ara (Buda).

    Si volem gaudir de debò de la vida, hem d'aprendre a viure a l'aquí i ara. Només en el present. Omplim el dia de moments presents i la vida ens canviarà. Aquesta és la base del mindfulness o atenció plena, la manera d'asserenar la ment del soroll de l'excés de passat o futur. Es tracta d'una tècnica per aprendre a ser més conscients dels pensaments, les emocions, el cos, els impulsos i desitjos, i en general de tot el que ens envolta. Deixant de planificar constantment el futur o rumiar sobre el passat, deixarem de preocupar-nos. Recomano la lectura de "Biografia del silencio" de Pablo d'Ors per comprendre la importància de l'atenció plena.

    Cuida el present, perquè en ell hi viuràs la resta de la teva vida (Eckhart Tolle).

    Ens passem la vida esperant a viure. Viure el present, aquí i ara és fonamental per tenir una vida plena i un esperit elevat. Si ens passem hores i dies pensant en el demà o recordant amb nostàlgia l'ahir, només ens omplirem d'ansietat i d'estrès. I el més important, deixarem de gaudir de la veritable existència, d'aquest segon mateix on ets i en el que ets. Qui té consciència de sí mateix està en condicions de prendre decisions més sensates i sap del poder de les seves emocions i de la seva capacitat per gestionar-les. 

    És durant aquest període de temps de reflexió profunda sobre la manera de viure la vida quan descobreixo el present, l'únic temps verdader l'aquí i ara. I me n'adono de quant agraïts hem d'estar cada dia quan ens despertem. Fins i tot vaig començar a veure i sentir detalls que ens ofereix la natura i que fins llavors m'havien passat inadvertits, com la forma dels arbres, el cant dels ocells, el brum del vent, el moviment dels núvols... Per exemple, pel febrer arriba la bonica mimosa, la flor d'hivern. Quan en veig una pel carrer em porta records de petit. Recordar ve del llatí 'recordis' que vol dir tornar a passar pel cor.

    També ajuda a diferenciar entre la percepció (veure, escoltar...) i la consciència (adonar-me que veig, escolto...). Cal convertir en hàbit el fet de posar atenció en tot allò que fem, l'aquí i ara, i constatar la nostra presència per substituir la identificació amb el personatge. És indispensable prendre consciència del que som i veure el que no som, però creiem ser. Hem de mirar el personatge des de dalt, a través de la nostra verdadera naturalesa, que potser ha estat oculta però sempre hi és present. 

    Disposem de temps suficient si volem i l'utilitzem correctament (Goethe).

    La majoria malbaratem el temps perquè pensem que és etern i sembla gratuït. Per manca d'humilitat creiem que som immortals. Però no és així. Tots tenim les mateixes 24 hores diàries, que ni és poc ni és molt. I cadascú l'utilitza com vol d'acord amb les seves prioritats. Jo mateix era dels que creia que fer vacances era una manera de perdre el temps (quina mentalitat tenia més estranya!). Ara sé que és una inversió en salut mental, com també m'he adonat que puc enfocar l'atenció sobre coses que encara no han succeït i sentir-me bé per avançat. M'ha costat, però ja he deixat de malbaratar l'energia mental pensant en tot allò que podria passar. Quan passi, ja ho resoldrem.

    Només hi ha un moment important: ara! És el moment més important perquè és l'únic sobre el que tenim algun poder. [Lev Tolstoi]

    La persona més important és sempre amb la persona amb qui estàs, la que està davant teu, perquè qui sap si tindràs tracte amb una altra persona en el futur. El propòsit més important en aquest moment és fer que aquesta persona, la que està al teu costat, sigui feliç, perquè és l'únic propòsit de la vida. El moment present és l'únic que tenim, res ha succeït en el passat ni tampoc en el futur.

    Podem començar el viatge personal quan vulguem amb un primer pas, avui mateix, aquí i ara des del jo-soc. Enfocar-nos en el present és el secret per gestionar la ment. Allò que fem ara mateix, el que sigui, és el gran propòsit del moment. No hi ha res més important. Prestem atenció al present, a l'aquí i ara. Si ens passem el dia pensant què vam fer ahir o bé en el que farem demà, és que estem identificats amb l'ego. Tagore deia: "si de nit plores pel sol, no veuràs les estrelles. Doncs això. La felicitat es troba en les nostres rutines revisades que ens aporten sentit en el nostre dia a dia. 

    Res en aquesta vida dona més satisfacció que saber que ens trobem en el camí de l'èxit i la realització, entenent per èxit el fet d'aconseguir els nostres propòsits, experimentar el nostre potencial, sentir la nostra autoestima, obtenir el màxim d'un mateix, viure el present a cada moment tenint clar cap on anem. Una vida d'èxit és viure conforme els nostres valors, no condemnats a viure una vida centrada únicament en aconseguir objectius i per tant de frustració. D'aquesta manera podem sentir-nos satisfets des del minut zero, independentment dels objectius per aconseguir i de l'aprovació dels altres. Si som fidels als nostres valors, no necessitem que ningú ens confirmi res.

    El nostre destí és a cada pas que donem a la nostra vida, ni abans ni després. Cada moment és únic i complet, ni bo ni dolent, és perfecte. No som res i alhora ho som tot. Fa cinc anys com estaves mentalment? I avui? I com voldries estar d'aquí cinc anys?

    La ment es troba en un ball permanent i el secret és aprendre a observar-la des de la consciència. A través de sentir la connexió de la respiració amb el moment present. Segons Eckhart Tolle, la millor manera d'aturar la ment és prendre consciència de la respiració diverses vegades al dia és el mitjà de transformació més poderós que tenim per aturar la ment, crear espais de vida i de consciència. El fet de prendre consciència de la respiració ens obliga a estar en el moment present completament desperts i en alerta, la clau de tota transformació interior.

    La paciència

    Només la paciència infinita produeix resultats immediats (Un Curso de Milagros).

    La paciència, la ciència de la pau, és respectar el moment tal com és. És gaudir allò que estem fent a cada moment, ni abans ni després. Tot passa en l'instant adequat i etern que és el present. Siguem pacients amb nosaltres mateixos i transmetem-la als altres. Amb paciència i sense presa tot el que ha d'arribar, arriba. Amb paciència evitem errors per precipitació i alhora ens estalviem el mal humor per la impaciència.  La impaciència en canvi, ens fa creure que en el moment següent estarem millor, i ens perdem el moment present. Una bogeria que ens fa no viure allò que vivim. És nociva per a la salut.

    L'atenció plena

    L'atenció plena serveix per entendre les forces superiors de l'univers i viure en el present amb serenitat i atenció. De fet, prestar tota l'atenció en el moment present és la clau de la felicitat. Hi ha dues maneres de practicar l'atenció plena: la formal (a través de la meditació) i la informal (mentre fas les tasques quotidianes). La formal, és una assignatura que tinc pendent. Pel que fa a la informal, és una pràctica que treballo per convertir-la en hàbit. 

    Els pensaments viatgen del futur al passat, passant pel present només de puntetes. La ment és una autèntica maquina del temps que ens porta al passat i al futur a través de les preocupacions. L'atenció plena serveix per tallar d'arrel aquest viatge fatal. Consisteix en aprendre a sentir satisfacció en el que tens ara, a viure el moment present aquí i ara, i a ser conscient del que passa tant al teu voltant com en el teu interior. És així com ens podem enfrontar a l'estrès i gaudir més de la vida. 

    Visquem el present. Centrem-nos en el present, tanquem el passat i no ens preocupem pel futur ja que tampoc hi podem fer massa. Som aquí i ara, el passat ja ha marxat i el futur no existeix. Viure en el passat i en el futur significa que no aprecies allò que succeeix ara i que la vida passa de llarg. Visquem el moment present amb serenitat i satisfacció. Un truc per estar atents al moment present és descriure detalladament en veu alta a nosaltres mateixos allò que estem fent (si hi ha gent davant, millor fem-ho mentalment). És una manera de fer-nos conscients del que fem en aquell moment.

    Seria ideal poder fer meditació habitual uns minuts cada dia per calmar la ment. Un cervell descansat és més sa, eficaç i pràctic. De fet, el cervell es l'única part del cos que millora amb el pas del temps (si es fa servir, s'entén).  I gaudir d'allò que fem a cada moment, en definició zen seria "quan menjo, menjo; quan dormo, dormo." Tot és sempre nou i diferent. Absolutament res és ara com fa un instant. Per a qualsevol neòfit, això de meditar pot costar una mica, però en realitat meditar no és difícil, el que és difícil és voler meditar. Simplement mirar la llum d'una espelma ens pot ajudar a relaxar-nos. La relaxació es la porta del benestar.

    En aquest cas, tenim el mindfulness informal que vol dir ser-ne conscient en cada instant. No es tracta d'estar tot el dia en calma sinó d'adonar-me què em passa a cada moment, sense afegir el judici de si és bo o dolent; simplement amb això significa que estic despert i m'ajudarà a reprendre el meu estat de calma. No és fàcil no deixar-se emportar pels seixanta mil pensaments diaris. Per tornar al moment present, hem de connectar-nos al cos a través de la primera eina de la nostra farmaciola personal: la respiració. Venim a aquest món amb la primera inhalació i en sortim amb la darrera exhalació. Si respirem unes 20.000 vegades al dia, en una vida de noranta anys respirem 657.000.000 vegades. No existeix cap motor que superi aquesta fiabilitat.

    La vida és un moment, només som feliços en aquell instant; i així eternament. [Paz Calap]

    Fer meditació és la manera més pràctica i senzilla de calmar la ment i augmentar el nivell de consciència. Hauríem d'interioritzar la pràctica del mindfulness informal o escolta activa en tot moment. No es tracta d'estar tot el dia en calma sinó d'adonar-nos del què ens passa a cada moment, sense afegir el judici de si és bo o dolent; simplement amb això significa que estem desperts i ens ajudarà a reprendre el nostre estat de calma. 

    Segons Eckhart Tolle, prendre consciència de la respiració diverses vegades al dia és el mitjà de transformació més poderós que tenim per aturar la ment, crear espais de vida i de consciència. El fet de prendre consciència de la respiració ens obliga a estar en el moment present completament desperts i en alerta, la clau de tota transformació interior.

    Tècniques pràctiques senzilles de meditació per connectar amb la consciència en el moment present, aquí i ara:
    • Pel matí quan ens aixequem del llit  Fer 40 respiracions i comptant-les mentalment, fent inspiracions i exhalacions llargues i aguantant també la respiració (uns 10 minuts). 
    • Per fer-ho en qualsevol lloc del dial (per exemple a les 12h i 18h) → Fer 12 respiracions profundes molt a poc a poc. Fixa't en la respiració (3), en què penses (3), què sents (3) i finalment connecta amb el lloc a través dels cinc sentits (3).
    • Per les situacions d'estrès → Practicar el mètode de respiració 7-7-7 per calmar la ment i augmentar el nivell de consciència: inspirar comptant 7, sostenir la respiració comptant 7, i finalment exhalar comptant 7, i fer-ho 7 vegades.
    * IMPORTANT. La respiració ha de ser abdominal (quan deixes anar l'aire, entra la panxa endins per expulsar l'aire dels pulmons). Posar la llengua en el paladar fa que el diàleg intern cessi i ens connecta ràpidament al present.

    29. PREOCUPACIONS

    En pocas cosas somos tan hábiles y persistentes como el arte de amargarnos la existencia (Javier Iriondo).
    La manera de pensar determina com sentim: un pensament crea l'emoció corresponent. Aquesta emoció si se sosté en el temps es converteix en un sentiment. I aquest sentiment si es perllonga es transforma en un estat d'ànim. Quan tenim un pensament negatiu que ens fa sentir ira, pot convertir-se en un sentiment de frustració i finalment derivar en un estat d'amargura crònica. Parlem d'aquella persona pertorbada atrapada en l'anomenada profecia autocomplerta (o Efecte Pigmalió en negatiu) que pensa que el món és ple d'inútils. I evidentment, en el seu camí se'ls troba a tots.

    Si no t'agrada el món que veus, que sàpigues que no el pots canviar, però si canvies un dels teus pensaments sobre ell, canviarà el teu univers (Einstein).

    Els pensaments no són més que paraules dins del nostre cap. Són històries de com veiem la vida (opinions, actituds, judicis i creences). La ment és la que ens fa el bé o el mal, la que ens fa desgraciats o feliços, la que és capaç de canviar les coses canviant la forma de veure-les. Podem canviar la nostra vida si canviem la ment. El gran enemic a combatre són les falses creences limitadores que condicionen de manera destructiva la nostra ment, i substituir-les per unes creences potenciadores que ens ajudin a ser millors persones. Independentment de si els pensaments són verdaders o falsos, l'important és saber si són útils per construir la vida que volem.

    La preocupació és una manera de patir dos cops, mai ha curat res i l'únic que fa es robarnos la vida (Javier Iriondo).

    No és fàcil canviar una ment que utilitzem des de que vam néixer, que treballa a un ritme de 60.000 pensaments al dia, el 80% dels quals són pensaments negatius i, a més, es repeteixen dia sí i dia també. Els pensaments s'enforteixen a mesura que s'abonen amb la repetició constant. Els positius ens donen energia i ens enforteixen, mentre que els negatius ens fan perdre energia i ens debiliten. Aquests últims són com un núvol negre que tenim a la ment, que no ens deixa veure el sol tan bonic que tenim en el nostre interior. La majoria d'aquests pensaments diaris tenen a veure amb situacions d'angoixa del passat i l'ansietat del futur. Són preocupacions que només existeixen en la nostra ment i que ens les podríem estalviar si en fóssim conscients. El passat no marca, et marques tu mateix. El futur no espanta, t'espantes tu mateix. Tinguem clar que "jo no soc els meus pensaments".

    La malaltia és el resultat no sols dels nostres actes sinó també dels nostres pensaments (Gandhi).

    El problema esdevé quan convertim un simple pensament negatiu en una bola cada vegada més gran de pensaments negatius que és capaç de modificar el nostre estat d'ànim. Nosaltres mateixos podem construir monstres mentals de qualsevol esdeveniment desagradable. ¿Quantes vegades no ens ha passat que ens sentim malament i no sabem per què? I un determinat estat d'ànim mantingut en el temps també és capaç de condicionar-nos fins i tot el propi caràcter. Canviem el pensament inicial destructiu que ens ha portat aquí i la nostra vida serà distinta. El nostre Sant Jordi interior és l'únic que pot acabar amb aquests monstres mentals gràcies a l'espasa de l'oblit i la confiança de l'autoestimaLa qualitat del nostre pensament determinarà la qualitat de les nostres eleccions i decisions.

    Pensem útil i donem les instruccions idònies als nostres sentits. Tal com diu el psicòleg Tomàs Navarro en el seu llibre "Pensar bonito", si som capaços de dominar l'art d'atendre i ignorar, serem capaços de controlar els nostres impulsos i ens estalviarem mals de caps. En aquest cas, hem d'atendre les nostres prioritats, i hem d'ignorar tot allò que ens allunyi dels nostres objectius i prioritats. Recordem la metàfora de les pedres i quines són les veritables prioritats.

    30. CONFIANÇA

    Al final tot anirà bé i, si de moment no va bé, és perquè encara no és el final (John Lennon).

    Una frase que traspua un cert optimisme moderat i d'esperança dintre d'un context negatiu. Podríem dir que, amb confiança, tot el que em succeeix a la vida m'arribarà sempre a qualsevol lloc i en el moment de l'ara: en comptes d'ubicar-nos amb la concepció newtoniana d'un espai i temps determinat en funció del cos físic, fem-ho en funció de la presència, l'ens intangible que és en tot moment a tot arreu. Això vol dir que no anem cap a la muntanya, és la muntanya que ve cap a mi. O dit d'una altra manera, tot arriba a les nostres vides en el moment i lloc precís. Si tu creus que pots, podràs. Això és l'efecte Pigmalió, la confiança dels altres en nosaltres ens dona ales.

    El moment més fosc de la nit és justament abans de l'alba (Thomas Fuller).

    En realitat el moment més fosc és a mig camí entre el capvespre i l'alba, que és quan el sol es troba exactament a 180 graus de la nostra posició. Però la idea és que no hem de perdre mai l'esperança perquè és en la foscor quan podem veure millor les estrelles. Igual que del caos i de la foscor absoluta sorgeix la llum que il·lumina les tenebres, des de la foscor de la ignorància pot sorgir la il·luminació de la consciència. És clar, sempre i quan nosaltres hi posem de la nostra part, en cas contrari l'esperança no és més que un autoengany. Una dita en català diu que l'esperança era verda i se la va menjar un burro. Tot i així, l'esperança és tan irracional com indispensable. Com diu Bruno Bettelheim l'angoixa més penosa s'alleuja quan la tranquil·litat és a l'abast de la vista.

    Equivocar-se

    És llei universal que per créixer com a ésser humà necessitem equivocacions i ficades de pota. Equivocar-se forma part del procés d'aprenentatge. No fer res per evitar equivocar-se és un error encara més gran. Ens hem de permetre la llibertat d'equivocar-nos i acceptar-nos de maner compassiva quan això passi. Acceptar-nos malgrat les nostres imperfeccions, defectes i errors. L'acceptació va de la mà a la vulnerabilitat, i requereix per tant de coratge i confiança per exposar-nos tal com som. I seguir endavant en la direcció que nosaltres valorem. No tenim el control dels nostres pensaments i les nostres emocions, però controlem absolutament les nostres mans i peus. Això és compromís.

    Aprenem equivocant-nos (Pietro Metastasio).

    De vegades errar és donar-se una nova oportunitat, equivocar-se permet descobrir nous coneixements. La qüestió és que cal saber aprendre dels errors. Els éssers humans no aprenem per assaig-èxit, sinó que aprenem a força d'assaig i error. Permetem equivocar-nos. Sents un gran alliberament quan descobreixes que cometre errors és normal, que tot el món en comet i que són part del teu creixement necessaris per veure el camí a seguir. Gaudim de les equivocacions, encara que només sigui perquè hem après alguna cosa nova.

    No dic que ens hauríem d'equivocar més sovint, sinó d'estar més sovint disposats a admetre que ens hem equivocat. I a partir d'aquí, des de la tranquil·litat que ens dona saber que tothom s'equivoca, acceptar-ho i aprendre'n. Abans trigava molt de temps a superar l'emprenyament per finalment passar a un estat encara pitjor de resignació i autocàstig. Diu Robin Sharma que sempre és preferible la incomoditat del creixement que la il·lusió de seguretat.

    Errare humanum est (Sèneca).

    Reconèixer que ens hem equivocat costa tant perquè significa un cop molt dur pel nostre ego. Per això, si ens identifiquem amb l'ego, ens sentim amenaçats de mort i intentem defendre'ns amb totes les excuses del món. Els errors no et fan millor ni pitjor, només t'alliçonen, et mostren noves opcions i et recorden que ets humà. Els éssers humans, com els animals, aprenem per assaig-error, no per assaig-èxit. El cost de créixer com a ésser humà és equivocar-se i ficar la pota (llei universal). Se'n diu evolucionar. Per tant, si erres no et tractis malament (principi bàsic de salut mental).

    31. PAU INTERIOR

    L'escala de valors

    Som allò que fem repetidament (Aristòtil).

    L'escala de valors serveix per enriquir la nostra vida. D'aquí la seva importància. Són els patrons de pensament interioritzats que ens permeten jutjar allò que està bé o que val la pena d'allò que està malament. Si la nostra vida està en consonància amb els nostres valors sentirem una profunda sensació d'harmonia i pau interior. El conflicte i la insatisfacció venen quan fem coses que van en contra dels nostres valors.

    Els valors guien els nostres comportaments una vegada tenim cobertes les nostres necessitats. Són la nostra brúixola vital. Quan diem que algú té el cap bem moblat, ens referim precisament a què té clar el seu sistema de valors i per tant les reaccions o opinions dels altres no li afecten. La coherència amb els nostres valors és primordial per a la satisfacció emocional. En canvi, la incongruència és una font d'estrès. Però quan ens identifiquem amb l'ego, substituïm l'escala de valors per una escala de resultats pròpia d'un model competitiu on l'important és guanyar al preu que sigui. Malauradament, aquest és el model educatiu normalitzat vigent.

    Els valors que tenim defineixen com som i què és el que ens importa. Els valors són les nostres prioritats i viure d'acord amb aquests valors ens farà sentir bé. Fer el que és just ens evita sentiments de culpabilitat i per tant ens dona confiança. Tota pertorbació emocional no és més que una pertorbació d'una regla. Aquest és l'origen dels conflictes entre persones. Les coses no són el que són, sinó el que la gent pensa que són. És a dir, cadascú té la seva pròpia realitat que depèn de la percepció personal que tingui en funció de les seves regles. 

    Les decisions són les frontisses del destí (Edwin Markham).

    Si coneixem les nostres regles, entendrem per què pensem com pensem i actuem com actuem. I si no ens agraden aquests pensaments i accions, haurem de redefinir la direcció de la nostra vida i canviar aquestes regles. Així doncs, per poder prendre les decisions correctes, al marge de les circumstàncies i emocions del moment, és clau tenir ben definits quins són els valors que són importants amb la nostra manera de ser. Per sentir-nos bé, tota presa de decisió ha d'anar alineada al màxim des de la congruència i la responsabilitat amb aquests valors. Podríem dir que tenir clara la nostra escala de valors és la pedra filosofal de la felicitat. Per exemple, tinc clar que tenir confiança en mi mateix és molt més important que agradar els altres. Per tant, que no agradi els altres no és un problema.

    Actua com si la teva conducta fos sempre pública (Sèneca).

    Abans d'entrar en la jerarquia de valors, cal parlar d'uns principis que són lleis naturals que haurien de ser la pedra angular de tot ésser que es qualifica d'humà i sobre la qual s'assenta i consoliden tota la resta de valors que tinguem. Diríem que els principis són el territori i els valors els mapes. Aquests principis són l'honradesa, que vol dir actuar amb rectitud i justícia (respecte per les lleis i pels altres), i que engloba l'honestedat (dir la veritat) i la integritat (fer el que diem encara que no ens vegi ningú). La contemplació del savi, evitant així comportar-nos pitjor quan ningú ens vigila. Fer el correcte encara que ningú ens miri mostra mostra una clara sintonia entre el que pensem, el que diem i el que fem. 

    No vulguis per als altres el que no vulguis per tu (Mahabharata, segle VI aC).

    Aquesta frase, base de la ètica, és possiblement l'aforisme més antic conegut. Si tothom el complís, el món seria molt diferent. L'origen de la maldat és a la manca d'ètica. Quan era un nen vaig furtar un banyador d'uns grans magatzems. El remordiment d'haver fet una cosa mal feta em va durar uns quants dies. Vaig aprendre que res material no justifica una mala acció. Estar bé amb tu mateix no té preu. 

    La jerarquia de valors determina la nostra vida: analitzem amb prejudici allò que no coincideix amb els nostres valors i donem per bo el que sí coincideix (biaix egocèntric). Si fem coses contràries a les nostres creences, tindrem un conflicte intern que ens portarà a sabotejar-nos, ja sigui conscientment o inconscientment. No hi ha jutge més despietat que la nostra consciència.També és possible que en algun moment hi hagi un conflicte de valors, que tiren cap a direccions diferents. Tot i la nostra jerarquia de prioritats, podem tenir dubtes. En tot cas, l'important és intentar trobar sempre el millor equilibri possible. I a partir d'aquí, actuar en conseqüència, en lloc de malgastar el temps en preocupacions.

    Aquesta jerarquia de valors determina fins i tot el tipus d'amistats que es construeix al nostre voltant. Quan connectem amb algú és perquè compartim interessos i valors semblants, encara que aconseguir una simetria perfecta amb una altra persona és molt difícil per no dir impossible. Tens afinitat o bones vibracions amb algú quan et trobes a gust i tens la sensació que pots abaixar la guàrdia. Afinitat vol dir ressonància o informació. L'escala de valors potser explicaria aquell anomenat "sisè sentit" o la capacitat de sentir o percebre un sentit fet de sensacions que són conseqüència de l'energia que ens transmetem. Tots tenim tots els valors en un moment determinat.

    Estar estretament connectats amb els nostres valors i actuar en consonància és essencial per a una vida satisfactòria i profitosa. Tot allò que fem té sentit per a nosaltres. Vivim en el present i apreciem el que tenim. Trobem satisfacció en la vida tal com és a cada moment. Viure fidels als nostres valors ens aporta una satisfacció immediata. Independentment de les circumstàncies, els valors sempre estan disponibles perquè son amb nosaltres. Fins i tot veurem canvis positius de la gent que ens envolta i aprecia.

    Com a exemple, a continuació la meva actual escala de valors agrupats en quatre nivells que conformen el meu caràcter (actituds i comportament). L'ordre dels valors pot variar en funció de la  situació de consciència del moment.

    ESCALA DE VIRTUTS I VALORS
    1. RESPONSABILITAT (estat de consciència que permet reflexionar i valorar les conseqüències)
    2. AMOR (força que impulsa a fer les coses bé en la nostra vida i amb les persones que estimem)
    3. ACTITUD POSITIVA (afrontar el que vingui de la manera més beneficiosa per a mi)
    4. INTEL·LIGÈNCIA (capacitat mental per raonar i aprendre de l'experiència)
    5. HUMILITAT (reconèixer les limitacions i debilitats davant dels altres, contrari a la supèrbia)
    6. GRATITUD (sentiment de valoració i estima d'un bé rebut, sigui espiritual o material)
    7. TRANQUIL·LITAT (conserva la pau interior, no capficar-se amb assumptes menors)
    8. MODERACIÓ (evitar els extrems, mantenir l'equilibri i viure en benestar)
    9. COMPASSIÓ (conjuga l'empatia i la comprensió i ajuda amb el patiment dels altres)
    10. FELICITAT (sensació de benestar i realització personal, sense patiments)
    11. JUSTÍCIA (tractar a tothom per igual, no fer res dolent)
    12. DISCRECIÓ (mantenir la confidencialitat fomenta la convivència i la bona entesa)
    13. CAPACITAT DE PERDONAR (acceptar o oferir disculpes sense ressentiment o remordiment)
    14. GRATUÏTAT (justícia sense càlcul de benefici)
    15. FORÇA DE VOLUNTAT (capacitat per perseguir un objectiu malgrat les dificultades i distractors)
    16. SERENITAT (mantenir la calma enmig de la dificultat i la incertesa, és acceptar les coses tal com són)
    17. EQUANIMITAT (imparcial, just i entendre que la realitat és neutra)
    18. AUTOCONTROL (capacitat conscient per gestionar les emocions i regular el comportament)
    19. ORDRE (a tots els nivells de la vida, l'austeritat en els espais físics, portar a terme cada activitat amb precisió).
    20. COMPROMÍS (disposat a complir alguna cosa, malgrat les dificultats)
    21. PACIÈNCIA (capacitat de tolerar una situació sense perdre la calma, de fluir amb el ritme natural de la realitat)
    22. BENESTAR (estat de satisfacció personal, de comoditat i de confort)
    23. DISCIPLINA (capacitat ordenada i perseverant per aconseguir un propòsit) 
    24. ALEGRIA (emoció del plaer)
    25. PRUDÈNCIA (actuar o parlar amb cura per evitar ofendre els altres)
    26. SENTIT DEL HUMOR (ajuda a relativitzar i prendre distància emocional dels problemes)
    27. CONFIANÇA (clau de l'autoestima, implica estabilitat, respecte i amor)
    28. PLASTICITAT (flexibilitat d'adaptació, d'aprendre i transformar-nos, de reinventar-nos en una millor persona)
    29. PROACTIVITAT (és prendre la iniciativa i control de la meva pròpia vida)
    30. GENEROSITAT (ajudar els altres sense esperar res a canvi)
    31. AUTENTICITAT (hi ha correspondència entre el que penso, faig, vull i necessito; mostrar la vulnerabilitat a flor de pell)
    32. COHERÈNCIA (actuar de forma lògica i conseqüent amb les idees i valors)
    33. CORATGE (capacitat per enfrontar-se a una situació de perill real o suposat)
    34. EQUILIBRI (la virtut es troba al mig, siguin ideals o conductes)
    35. TOLERÀNCIA (apreciar la diversitat i respectar i acceptar les opinions dels altres)
    36. LLIBERTAT (capacitat de fer o no fer)
    37. LLEIALTAT (ser digne de confiança)
    38. RESPECTE (capacitat de valorar les altres persones)
    39. EMPATIA (comprendre el món interior dels altres sense jutjar)
    40. SENTIT COMÚ (judicis compartits, raonables i pràctics que doten de lògica qualsevol fet)
    41. COMPRENSIÓ (posar-se en el lloc dels altres)
    42. SINCERITAT (dir el que pensem sense enganyar ningú, ser el mateix en qualsevol circumstància)
    43. SENSIBILITAT (percebre i comprendre l'estat d'ànim, la manera de ser i les accions dels altres)
    44. CREATIVITAT (tenir idees originals que aportin valor)
    45. MESURA (cura amb el menjar i la beguda)
    46. SILENCI (evitar converses trivials i l'ús de paraules nocives)
    47. RESOLUCIÓ (fer allò que t'hagis compromès a fer, sense errors)
    48. FRUGALITAT (moderar les despeses i evitar malbaratar)
    49. DILIGÈNCIA (gestionar bé el temps, evitar activitats innecessàries
    50. NETEJA (mantenir el cos, la casa i el teu entorn immaculats)
    Seria interessant preguntar-se quines petites accions podem fer que siguin coherents amb els valors subjacents als nostres objectius. Per exemple, jo em concentro en un d'aquests valors cada dia (utilitzo l'app To Do) i la manera de posar-lo en pràctica en les diferents dimensions vitals, i especialment amb tu mateix, la família, amistats i la resta d'interaccions socials.

    L'estrès i l'ansietat
    Afrontar: en lloc de fugir o evitar la por o malestar, hem d'experimentar-ho de manera compromesa i intensa una vegada i una altra fins a demostrar-nos que deixa de tenir poder sobre nosaltres.
    La solitud

    Per no deixar-nos influenciar amb les opinions i els interessos dels altres el millor que podem fer és estar connectats amb la nostra verdadera essència i amb sincronia amb el nostre esperit. I fer-ho des de la solitud amb els nostres pensaments. D'aquesta manera trencarem la tendència a sumar-nos a l'opinió de la majoria per por al ridícul (veure Com ens deixem influenciar). 

    Allunyats de les opinions, les exigències i els judicis aliens, tenim l'oportunitat d'escoltar-nos la nostra pròpia veu interior i seguir el nostre camí. Això és viure amb més autenticitat. No fem cas dels mestres de la teoria i creadors de res. Per cert, la diferència entre la soledat i la solitud és que la soledat és un sentiment de sofriment no desitjat, mentre que la solitud és buscada i volguda.

    El sentit de la vida

    El sentit de la vida es transmetre els coneixements adquirits (pel·lícula Lucy).

    Tots els éssers vius venim d'una única i primera cèl·lula immortal que s'ha anat replicant amb el pas del temps. Aquest és l'origen de la vida, la cèl·lula primigènia com a resultat d'un procés químic del laboratori natural de l'univers. I resulta que cada ésser humà tenim uns trenta milions d'aquestes cèl·lules. És aquesta la intel·ligència superior que és a tot arreu. I la neurociència cada vegada està més d'acord en què el gran sentit de la vida és augmentar de coneixements la memòria biològica, aquesta intel·ligència o consciència única i universal a través de les nostres experiències viscudes. 

    Relacionat amb això, la gran pregunta que s'ha fet la filosofia és sobre la creació de l'univers. Entre les teories fantàstiques de la fe religiosa o de la fe científica del big bang, a mi em convenç més una tercera hipòtesi anomenada "estadi estacionari" que parteix del principi metafísic que diu que "res surt del no-res". És a dir, que l'univers no té cap origen sinó que ha existit de sempre i per sempre, doncs és infinit. Com a mínim, al meu limitat cervell li sembla més raonable i factible.

    En tot cas, adonem-nos que el sentit de la nostra vida dependrà de com hi actuem, de si som actius o passius, proactius o reactius, positius o negatius enfront dels esdeveniments. En definitiva, tindrà molt a veure amb la nostra actitud. Cadascú pot crear les circumstàncies que donin sentit a la seva vida. Allò que dona sentit a la nostra vida és l'amor o passió a algú o alguna cosa. Sabràs que vius amb passió quan perds la noció del temps. La qüestió no és comptar el temps, sinó fer que el temps compti.

    El privilegi d'una vida és convertir-se en qui ets realment (Carl Gustav Jung).

    Som únics, amb els nostres defectes i les nostres virtuts, com tot ésser humà. Podem trobar un equilibri entre la nostra personalitat i els nostres conflictes i viure d'acord amb la nostra veritable essència. Mai no renunciem a ser qui som, la nostra vida és nostra i de ningú més. En tot cas, els valors són allò que fan que valgui la pena viure la vida. D'aquí la immensa importància de conèixer la nostra escala de valors.

    Tenir un propòsit

    El propòsit de la vida és una vida amb propòsit (Robin Sharma). 

    El propòsit de la vida és allò que ens motiva a continuar esforçant-nos cada dia, allò que volem aconseguir i que ens fa feliços, allò pel qual estem disposats a fer sacrificis i ens implementa hàbits en la nostra vida diària. I viure amb propòsit és fer present i connectar amb allò que és valuós per a nosaltres i que dona sentit a la nostra vida. Sense propòsits, el buit l'angoixa existencial està assegurada. Tens la sensació de sentir-te incomplet, estancat. Arriba la frustració. T'acostumes a anar pel camí de la mediocritat i de la justificació. Deixes de créixer. Perds la confiança en tu. El cos reacciona en forma de conflictes emocionals. I a partir d'aquí coneixes aquest buit existencial i és quan et preguntes pel sentit que té la vida.

    A la vida o tens objectius o pertanys als objectius d'un altre (Xesco Espar).

    Sense cap objectiu hi ha una existència sense causa, un vagareig sense horitzó. És el terreny adobat per a les addiccions. Tota conducta compulsiva i desordenada és una tapadora d'una gran mancança: no trobar un sentit a la vida. Què important és tenir un objectiu i una línia de temps a seguir. Una vegada sabem què volem, aplicar el consell d'Henry Ford de "res es particularment difícil si ho dividim en treballs petits". Per molt gran i difícil que sigui, només cal dividir-lo en metes assolibles. I dividir cada meta en tasques i activitats individuals que sacsegin l'esperit. Encara que aquestes activitats siguin molt senzilles, tenen un plus afegit: fan que la ment subconscient es posi a treballar les 24 hores en això. És important però, tenir clares aquestes metes. Brian Tracy diu que no hi ha metes impossibles, només dates límit impossibles, i recomana escriure les metes de manera personal (utilitzant el jo), en positiu i en present com si ja les haguéssim aconseguit. I una vegada hem començat, només ens cal continuar. 

    Ara bé, una vida centrada en els valors serà sempre més satisfactòria que una vida centrada en els objectius perquè apreciem el viatge mentre ens esforcem per aconseguir les metes establertes. I si estem més satisfets i més motivats serà més fàcil aconseguir els objectius. Per tant, tenir objectius és bo sempre i quan no ens oblidem de la nostra brúixola vital que són els valors. ¡Quanta gent que se sent desgraciada i pateix perquè pensen que només seran felices quan hagin aconseguit els seus objectius o desitjos! Només cal preguntar-se per la utilitat d'aquest objectiu i segur que trobarem altres accions significatives que en aquest moment sí estan a la nostra mà. No s'adonen que per sentir-se satisfets no cal esperar a res perquè és possible ara mateix perquè només depèn d'un mateix.

    Esperes veient com passen les coses o realment vius i fas que les coses passin?

    Per sortir de casa ben motivats cada dia he recollit 365 frases fetes imprescindibles (una cada dia de l'any). Són frases fetes inspiradores o pensaments de psicologia positiva que ens poden servir com a eina de gestió emocional. Podem utilitzar l'App To Do perquè s'encarregui de recordar-nos-les diàriament. Ens poden ajudar a canviar pensaments, creences i accions per millorar, per encomanar pau i confiança, no només amb paraules, sinó també amb les nostres actituds, per no justificar cap forma de violència, per ajudar-nos a conservar la calma i no alterar-nos fàcilment, per ajudar-nos a no ser esclaus de cap ideologia i no jutjar els altres ni desqualificar ningú per afirmar-nos, per ajudar-nos a desprendre calidesa i capacitat d'acollida, per saber escoltar, per practicar el somriure i per admetre amb senzillesa les nostres equivocacions. Observem amb innocència el món.

    Cada dia es una vida en miniatura (Robin Sharma).

    La vida està feta d'una successió de dies, un rere l'altre. I de tot el que fas i de les decisions que prens en cadascun d'aquests dies. Si volem canviar la nostra vida, només hem de mirar què fem cada dia. Independentment on anem, la salut mental es demostra amb la manera de viatjar per la vida. Trobem el nostre "Ikigai" o propòsit a la vida i allunyarem el sentiment que malgastem la nostra vida (tampoc descartem el propòsit de no tenir propòsit). Hem de tenir sempre al cap alguna fita assolible que ens faci moure les neurones i un rumb determinat cap on anar. La manca de propòsit o objectiu en la vida és motiu d'infelicitat.

    Intentem que cada dia sigui una petita vida en 24 hores (Jordi Sierra i Fabra, escriptor).

    Tenir un propòsit vindria a ser com agafar un arc i encarar el cos cap el lloc on llançar la fletxa. Fer diana seria l'objectiu final. La vida està feta d'una successió de dies, un rere l'altre. I de tot el que fem i de les decisions que prenem en cadascun d'aquests dies. Si volem canviar la nostra vida, només hem de mirar què fem cada dia. Quan estem bé amb nosaltres mateixos repercuteix positivament en els altres perquè estem més sensibles i permeables a les seves necessitats. I la convivència també millora. Tot flueix. El teu entorn ha d'entendre que tens una vida... Tots els dies.

    El propòsit d'una gla és convertir-se en un roure. 

    Només cal l'entorn adequat perquè floreixi. Per Aristòtil, tot té un propòsit. Si volem entendre què és alguna cosa, hem d'entendre-la en termes de la seva finalitat última. Així doncs, el propòsit (telos) de cadascú de nosaltres és ser la nostra millor versió de nosaltres mateixos. Quan acceptem i aprofitem el nostre destí (karma) se'ns revela el nostre propòsit (dharma).

    La personalitat es fa, però el talent és innat. Fins no fa gaire, el meu Dharma, Ikigai o diga-li com vulguis, és a dir allò que m'il·lusiona no sabia què era. De vegades ens calen anys per descobrir que a la vida tot passa per una raó. Ha estat en aquest procés del despertar espiritual que, amb el pas del temps i sense adonar-me, m'ha portat fins aquí i ara en aquest viatge extraordinari cap a la introspecció o conducció a la consciència, amb aquesta voluntat de tenir cura de la salut física, del creixement a nivell mental, i especialment en l'auto-indagació psicològica o espiritualI és increïble descobrir com les observacions i descobriments que faig són cada vegada més subtils! Això és el meu propòsit de per vida.

    De tots els propòsits, el més important que podem tenir a la vida és arribar a tenir aquell estat de satisfacció interna que ens dona la nostra evolució personal. És llavors quan tenim una vida de plenitud, molt millor que la felicitat, més efímera i dependent més dels resultats i les circumstàncies externes.

    L'autorealització

    L'autorealització no és més que ser conscient del què ets, que ets en aquest moment i que sempre ho has estat sent. Cal assimilar que veure el personatge és incompatible amb seguir sota les seves mans. Deixem de creure tot allò que digui aquest impostor i no perpetuem prejudicis. No permetem estar desorientats. Aquesta necessitat d'autorealització es troba en el nivell més elevat de la coneguda jerarquia de necessitats de Maslow, una vegada tenim cobertes les necessitats bàsiques fisiològiques, les de seguretat, les socials i les de l'estima. Ja no és suficient recollir aplaudiments pels nostres èxits, ara es tracta de descobrir qui som realment. És un viatge introspectiu cap a el verdader destí cap a l'autoconeixement i el creixement personal. I des de la culminació del jo cap a l'autotranscendència o unió amb alguna cosa infinitament molt més gran.
    No som éssers humans amb una experiència espiritual; 
    som éssers espirituals amb una experiència humana.
    [aforisme indi]

    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada

    Gràcies pel teu comentari.