COR

Les emocions

Els nostres pensaments, creences i emocions representen una espècie de lent per on veiem el món. Canviant aquesta lent, canviem la nostra visió del món. Així de senzill i alliberador.

🅲🅾🆂 - 🅼🅴🅽🆃 - 🅴🆂🅿🅴🆁🅸🆃 - 🅲🅾🆁

ÍNDEX

12. Emocions  Observo les meves emocions i gestiono bé els sentiments.
13. Autoestima  Si tu no t'estimes, no pots estimar ningú.
14. Incertesa → Accepto les incerteses com font d’aprenentatge, tracto la por amb coratge. 
15. Pertorbació → Mantinc una actitud no defensiva, no discuteixo ni necessito convèncer ningú.
16. Suposar → No faig suposicions, no projecto sobre els altres el que no sé
17. Crítica  No jutjo a ningú ni a res del que passi
18. Compassió → No em prenc res personal, miro les coses amb distància i compassió. 
19. Escolta activa → Escolto de forma activa, regalo somriures
20. Generositat → Ajudo i tracto els altres amb respecte, amabilitat i generositat
21. Alegria → Desitjo en silenci a tothom abundància de felicitat, alegria i benestar



05. LA POR
06. LA INTUÏCIÓ I LA RAÓ


12. EMOCIONS

Les emocions ens indiquen què necessitem en aquell moment. No són més que tempestes bioquímiques per al cervell que nosaltres podem intentar gestionar de la millor manera possible perquè les emocions són educables. Les emocions preparen el cos per actuar mitjançant unes empentes o impulsos en forma de sensacions corporals preparatoris i pensaments i imatges associats a l'acció que es vol fer. Totes les emocions, tant les agradables com les desagradables, són necessàries i imprescindibles per a la vida.

Podem experimentar l'èxtasi ara mateix o bé deixar-nos arrossegar pel dolor i sentir-nos aclaparats. Només depèn de nosaltres: es tracta de preguntar-se si aquest impuls ens farà un bé o no. La resposta hauria de ser coherent amb l'escala de valors que tingui cadascú. Però la reacció emocional final de cada persona dependrà de les creences i de tot l'historial d'aprenentatge rebut a través de les experiències. Per tant, ens sentim com ens sentim i no perdem el temps en saber el per què.

Quan allò que sentim i el que pensem està en harmonia, és meravellós. Davant d'impulsos que no estan en concordança amb els nostres valors, no ens hem de deixar arrossegar, ni resistir ni controlar, tan sols donar-los espai i esperar que mica a mica marxin tal com han vingut. Aquesta és la manera més intel·ligent de trampejar la situació. Per exemple, un impuls molt habitual que podem tenir és la mandra a fer esport. Si no cedim a l'impuls, li prestem atenció i li donem l'espai i temps suficient, finalment prendrem la iniciativa i escollirem la decisió més efectiva. I cedir de tant en tant a l'impuls de menjar una mica de xocolata, també és satisfactori.

Podríem afirmar que la felicitat està molt relacionada amb una correcta regulació de les emocions. Malgrat això, ni la família, l'escola ni ningú ens ensenya a gestionar emocions. És un aprenentatge autodidacta a través del sofriment. Tampoc es tracta de convertir-se en un androide i evitar les emocions, sinó de d'alliberar-les mitjançant el canvi d'enfocament o atenció selectiva través de fer-nos les preguntes adequades. Quedi clar que sentir-se de tant en tant deprimit no és cap defecte o una tara, sinó que és un procés normal i natural del pensament d'una ment humana sana (recordem el concepte del yin i el yang). Com diu Gemma Fillol "si no emociones, no existeixes".

Analitzem constantment la idoneïtat de cadascuna de les emocions que tinguem i la seva intensitat, des de la raó i no per una reacció. I no etiquetem conductes, les persones no només són, també es comporten. Important: allò en el que enfoquem l'atenció afectarà les nostres emocions. Per tant, obrim el zoom de la nostra perspectiva. Les tres emocions de la no-acció o tríada fatídica de l'emprenedoria i del mateix creixement personal són la por, la vergonya i la mandra. Sovint, aquestes emocions les confonem quan busquem una excusa per no haver de fer alguna cosa que no ens agrada, i preferim dir que ens fa mandra perquè és més suau que dir que ens provoca vergonya o por. Aquestes emocions ens sabotegen i paralitzen a l'hora de voler fer qualsevol cosa.

L'emoció és la primera reacció inconscient que tenim davant d'algun fet i el sentiment seria la segona reacció modificada pels nostres pensaments conscients (Antonio Damasio).

Hi ha persones més reactives i emocionals i altres més racionals i rumiatives. Són caràcters complementaris. Les emocions no es trien però sí que són absolutament necessàries per a la nostra existència ja que actuen com a missatgers que ens inviten a prendre accions. Per tant, no ens n'hem d'avergonyir. No expressar emocions té costos psicològics, socials i de salut, excepte que siguis l'Spock de la sèrie Star Trek. Ser conscients d'allò que pensem ens obre el camí de la responsabilitat activa i es reflecteix en el nostre benestar emocional. Si pensem bé, tot flueix. 

La llibertat és el temps que ens donem entre l'emoció primària i l'acció conscient, serena i ferma. Per exemple, quan ens enfadem amb algú, la tendència serà de cridar-lo o bé podem adoptar una expressió serena, mantenir el cos relaxat i decidir parlar amb tranquil·litat. No podem impedir l'emoció, però si es podem controlar el comportament. Clar que per això requereix d'un cert nivell de consciència i intel·ligència. Que les emocions ens controlen el comportament no és més que un mite i una justificació de la reacció provocada.

Quan no pots canviar la situació a què ens enfrontem, el repte consisteix a canviar-nos nosaltres mateixos (Viktor Frankl).

Quan ens passa alguna cosa que no ens agrada, afloren les emocions com la ira, la frustració o l'angoixa. És normal i per això, des de la responsabilitat i la consciència acceptem la realitat tal com és. No podem canviar la realitat però sí que podem canviar la interpretació d'aquesta realitat. La realitat no fuig, som nosaltres que fugim de la realitat. Tampoc podem rebel·lar-nos contra l'adversitat però sí que podem escollir com sentir-nos-en. Tenim un gran poder: només depèn de nosaltres. Deixaràs de patir quan et cansis de patir. Com diu el tòpic, rere de tota adversitat s'amaga una oportunitat o dit d'una altra manera, de qualsevol adversitat se'n pot obtenir el fruit de la saviesa.

Quan diem que hem de gestionar les emocions, en realitat volem dir que hem de gestionar la interpretació de les emocions que fem a través de les emocions secundàries o sentiments. Gestionar i no reprimir. No  podem bloquejar les nostres emocions de la mateixa manera que no podem aturar els nostres pensaments. L'adult que no sap gestionar bé el que li passa es queda sense capacitat d'afrontar els seus problemes, sense llibertat i autonomia personal per prendre decisions i reconduir la seva vida, i esdevé una víctima propiciatòria de l'estrès, la depressió i altres tipus de dificultats o trastorns psicològics i orgànics. Els sentiments no processats consumeixen energia i la toxicitat es transmet per tot el cos, cosa que pot alterar algun òrgan i empitjorar la salut. 

És quan no donem sortida a les nostres emocions que aquesta energia retinguda necessita alliberar-se a través de la malaltia física, mental o emocional. Per exemple, callant per no preocupar, per vergonya, per no molestar, per no plorar... O no deixant-nos ajudar o amb qualsevol altra conducta evitativa o de distracció. Exterioritzar les emocions és més important del què ens imaginem.

Emocions agradables

Les emocions es creen pel moviment (Anthony Robbins).

Riure millora la qualitat de vida. Tot allò que sentim és el resultat de com usem el nostre cos. Qualsevol canvi per insignificant que sigui de les nostres expressions facials o gestos varien la nostra forma de sentir a cada moment i, en conseqüència, la manera de veure la vida, és a dir, com pensem i actuem. Per tant, hem de riure i somriure unes quantes vegades cada dia i convertir-ho en un hàbit. Riure'ns de nosaltres mateixos ens recorda que no ens hem de prendre massa en serio. És una mostra d'ingeni i confiança humild. I d'aquesta manera més feliços serem.

Allò essencial és invisible als nostres ulls (Antoine de Saint-Exupéry).

Significa que el verdader valor de les coses no sempre és evident, com ho és per exemple la importància de l'amor. En les relacions interpersonals, sigui amb la família, amistats o coneguts, hi intervenen factors que determinen la seva qualitat, com ara la manera com demanem les coses, la manera com les oferim, com les acordem i finalment, com reconeixem a l'altre. Dit d'una altra manera, tenint en compte els valors de la serenitat, l'equanimitat, la sensibilitat i l'empatia. Això esdevé d'una manera natural, si estem presents, desperts i conscients amb el nostre ser essencial.

On no puguis estimar, no et demoris (Buda).

Estima les persones que t'envolten i estima el que fas. En les coses que no valen la pena, és millor no quedar-s'hi massa temps, perquè si ens descuidem, poden acabar formant part de la nostra vida.

La funció de l'emoció de la tendresa és la de cuidar i protegir les cries. Les hormones encarregades d'aquesta emoció més reposada són l'oxitocina i les endorfines, les quals eliminen el cansament i aporten calma, plaer i tranquil·litat. Estem més predisposats a abraçar o acariciar.

L'amor que ens completa és el que comença en l'interior, perquè és difícil donar allò que no tenim, o rebre allò que no donem (Javier Iriondo).

Com a emocions secundàries o sentiments amagats sota l'emoció primària de la tendresa: amor, acceptació, cordialitat, confiança, amabilitat, afinitat, devoció, adoració, enamorament...

Les emocions desagradables

L'instint de supervivència es porta a terme a través de les emocions desagradables o negatives. Són com alarmes que s'activen per protegir-nos. Per això no ens agrada posar el dit en una estufa perquè ens cremem. El problema ve quan aquestes emocions s'activen constantment sense motiu, quan no som capaços de bloquejar aquest instint de supervivència innecessari. Llavors parlem de neurosis.

Des de l'antic imperi romà ja tenien clara la relació existent entre la nostra salut física i mental, resumida en la famosa frase 'mens sana in corpore sano'. Veiem clarament que patir una malaltia física o tenir bona salut repercuteix en la nostra manera de sentir-nos. Ens costa més veure-ho si li donem la volta, quan la ment intangible afecta el cos tangible. La bona notícia és, que igual que els pensaments i les emocions negatives influeixen en el nostre estat físic, les positives també.

Una zebra que lluita a vida o mort davant d'un lleó es relaxa així que el lleó se'n va. Al cap de pocs minuts, es posa a menjar un altre cop, aliena a tot. [Robert M. Sapolsky]

Hem de ser capaços de conviure de forma efectiva amb els nostres pensaments i sentiments desagradables, deixar-los que vinguin i marxin per sí sols tal com han vingut. És com caure en unes arenes movedisses, en què lluitar és el pitjor que pots fer. Simplement, t'has de tombar i quedar quiet per surar a la superfície. Per exemple, si sentim ansietat, no malgastem energia per lluitar contra ella: només aconseguiríem alterar i ampliar aquesta emoció. Sense lluita, no passarà d'un simple i habitual malestar físic i emocional. I per lluita entenem l'enuig o també recórrer a la distracció amb les drogues, l'alcohol, el menjar, la compra impulsiva... Tota addicció és una tapadora d'alguna mancança.

És important adonar-se si les preguntes que ens fa la nostra ment del per què ens sentim malament són efectives o ens ajuden a millorar. L'únic que farem serà intensificar els sentiments molestos. No hem de seguir el joc al "jo que pensa" i hem de prestar atenció al "jo que observa" i experimentar directament aquests judicis desagradables. I llavors ens adonarem que no són tan dolents ni ens poden fer cap mal. És quan lluitem contra les emocions desagradables quan es cronifiquen. L'acceptació trenca el cercle viciós. No jutgem els sentiments desagradables i deixem-los que marxin quan vulguin.

I també d'adonar-nos com les emocions automàtiques i els sentiments que ens desperten ens distorsionen la realitat i ens impedeixen veure-hi amb claredat. És més, intentar evitar els sentiments dolents és el parany ocult de la felicitat i la causa principal de depressió, ansietat, addicció a les drogues, trastorns alimentaris i altres problemes psicològics. 

Cal tenir en compte que la ment humana porta evolucionant cent mil anys i ara no la canviarem volent tenir només pensaments positius. Tampoc podem encendre i apagar un sentiment a voluntat com un interruptor. Els pensaments i sentiments negatius formen part inevitable de la vida de qualsevol homo sàpiens. Per tant, és absolutament normal que de tant ens vinguin sentiments com la ira, la por, la tristesa, la inseguretat i la culpa. No ens frustrem per tenir-los. No passa res.

Existeixen diferents estratègies de control del malestar pels pensaments i sentiments desagradables (encara que dependrà de la intensitat de la preocupació). La reacció del cos davant una emoció desagradable és ràpida, automàtica i inconscient d'alguna d'aquestes tres maneres: lluita, fugida o bloqueig. Per exemple, les estratègies de lluita per intentar dominar-los a la força o bé obligar-se a sentir-se d'una altra manera (tècniques de relaxació). O les estratègies de fugida com la d'escapolir-se o evitar les situacions que ens causen aquests tipus de pensaments i sentiments, la distracció per centrar l'atenció en altres coses (televisió, sortir a comprar, menjar en excés...). O bé el bloqueig a través de la desconnexió o evitació (dormint, alcohol, medicaments, drogues...). Aquestes estratègies són bones sempre i quan s'utilitzin amb certa moderació. Cal fer-ne un bon ús, no un abús.

Segons Tim Lomas, autor del llibre 'El poder positivo de las emociones negativas', les emocions anomenades negatives no ens agraden però són tan normals, humanes, habituals i necessàries com les positives. Per exemple una considerada negativa, la ràbia, ens permet posar límits i defensar-nos. Viure implica tenir emocions positives i emocions negatives. Les podem tenir en qualsevol moment de la nostra vida o fins i tot del dia. Aquestes emocions negatives són font d'aprenentatge i creixement personal i tenen un poder transformador de canvi en les persones. Tothom vol ser feliç, és la frase inicial de la introducció, però les emocions negatives són apropiades per apreciar, aprendre i valorar la teva pròpia felicitat. Ningú pot ser feliç si mai ha patit la infelicitat.

Com més gran és la ferida, més privat es el dolor (Isabel Allende).

Com més intens és el trauma, més gran sol ser la sensació de soledat. Perquè l'expressió de les emocions negatives sovint queda silenciada, amagada, cosa que impedeix comunicar als altres el dolor que sentim. Quan estem a punt d'entrar en caiguda lliure i aflori l'ansietat o la tristesa, hem de tenir clara una cosa: l'abisme és irreal, per tant no ens pot passar res.

La funció de l'emoció de la ràbia és la d'atacar i respondre a l'entorn per poder menjar o eliminar qualsevol factor extern que amenaci la nostra vida. En termes humans, atacar significa fer front a través de la paraula o l'acció per alliberar-nos de l'energia de la tensió. Ens convida a fer-nos visibles davant dels altres i mirar per les nostres necessitats. El missatge de la ràbia és definir els nostres propis límits i a prendre en consideració les nostres necessitats.

La funció de l'emoció de la por és la de fer-nos fugir i protegir-nos o atacar si és factible. La fugida o evasió és la resposta més natural, sobretot en moments on el perill és imminent i superior a les nostres possibilitats. La sorpresa també és un estat d'alerta inicial previ a la por, que després d'una avaluació ràpida es podrà convertir en por o en calma.

La por instintiva i protectora és l'emoció més primària que ens alerta i ens fa reaccionar davant de qualsevol perill o amenaça. O fugim o ataquem. Quan estem en aquesta situació d'alerta, no podem experimentar cap de les emocions agradables. Malgrat viure en una societat del benestar sense amenaces reals que facin perillar la nostra vida, seguim responent a moltes situacions com si ens anés la supervivència. Quan ens estressem per qualsevol preocupació que tinguem, tenim un problema. La por és una de les emocions que més dificultats ens porta. 

La interpretació que fem del món en què vivim ens marcarà la resposta d'alerta o de calma. Tot dependrà de l'entorn familiar que hem viscut en els primers tres anys, si aquest va ser segur i tranquil, o no. Aquest patró de conducta ens condiciona, fent-nos més susceptibles per alertar-nos. Només des de la consciència podem transformar aquestes influències. Les experiències traumàtiques viscudes també ens marquen. Davant d'alguna circumstància sensible que ens recordi un trauma viscut, ens pot activar la por o altres emocions desagradables.

La capacitat que tinguem de desactivar l'alerta de perill és primordial si volem tenir una bona salut emocional. A diferència de la resta d'animals, els humans som els únics que pensem en el perill abans, mentre i després que hagi passat. Fins i tot, hi pensem amb un perill inexistent i imaginari. En aquest cas, és bàsica l'autoconfiança que donen les experiències viscudes de manera positiva en les situacions difícils. Una persona segura de sí mateix afronta millor les incerteses.

Com a emocions secundàries o sentiments amagats sota l'emoció primària de la por: ansietat, aprensió, preocupació, inquietud, desassossec, incertesa, nerviosisme, angoixa, fòbia, pànic, culpa, humiliació... La por allunya l'amor. 

Com a emocions secundàries o sentiments amagats sota l'emoció primària de la ràbia: ira, enuig, ressentiment, fúria, exasperació, indignació, acritud, animositat, irritabilitat, hostilitat, odi, violència... La ira crònica afecta el fetge. 

La funció de l'emoció de la tristesa és recollir-nos i cuidar-nos per poder recuperar energia. D'aquesta manera buscarem la manera de trobar més estona per a nosaltres. El missatge de la tristesa és una crida d'atenció per aturar-nos i cuidar-nos.

Com a emocions secundàries o sentiments amagats sota l'emoció primària de la tristesa: aflicció, pena, desconsol, pessimisme, malencolia, autocompassió, soledat, desànim, desesperació, depressió... Quan portem dues setmanes continuades en un estat de tristesa, probablement es tracti d'una depressió.

La funció de l'emoció del fàstic és provocar aversió envers alguna cosa que ens pot sentar malament, ens pot danyar o fins i tot matar. Per tant, ho farem en forma de rebuig. En moltes ocasions, el fàstic no té cap sentit, únicament està condicionat per les nostres creences limitants. El missatge del fàstic és allunyar-nos de qualsevol possibilitat d'emmalaltir o de contaminar-nos. Les panses als llavis surten quan hem menjat alguna cosa desagradable.

Com a emocions secundàries o sentiments amagats sota l'emoció primària del fàstic: menyspreu, desdeny, displicència, antipatia, disgust, repugnància...

13. AUTOESTIMA

Quan t'estimes a tu mateix desprens un magnetisme que atrau l'amor dels altres, que desitgen allò que tu tens (Javier Iriondo).

L'autoestima és l'opinió que un té d'ell mateix. I què és una opinió, sinó una història mental, un judici subjectiu, no un fet real ni cap descripció objectiva. Observem aquestes opinions tal com vinguin, bones o dolentes, i no en fem cas. En comptes d'autoestima parlem del terme autoacceptacio, és a dir, sentir-se a gust amb qui ets, independentment de les impressions del nostre pensament de torn. La dignitat es l'autèntic amor propi, és tenir clar que abans que ningú soc jo, que ningú té més dret que tu. Com va dir Jesús, "estima el teu proïsme com a tu mateix".

Qui no sap dir "no" acostuma a tenir una autoestima baixa (Luis Rojas Marcos).

Les persones que tenen una baixa autoestima creuen que no poden fer front a una situació, tenen por a quedar-se soles i no es tracten bé a sí mateixes. Quan comencem a tractar-nos bé i assumim totes les nostres qualitats, és quan començarem a gaudir de la nostra vida al màxim. No ens tractem a nosaltres com no tractaríem els altres. Sentir-nos a gust, segurs i confiats amb nosaltres ens portarà a viure experiències positives i de qualitat en la nostra vida.

La ment ens fa creure habitualment que tenim les següents deficiències: ens falta alguna cosa, tenim algun defecte o no som suficientment bons. L'evolució humana ens ha fet així per sobreviure, no per ser feliços. I per compensar aquestes deficiències imaginàries la ment també ens fa creure coses tan absurdes com la necessitat de ser rics, famosos o tenir èxit per obtenir l'aprovació dels altres i que ens estimin. Per tant, deixem l'autoestima que opini el que vulgui i fem accions que connectin amb els nostres valors. Lluitar contra una baixa autoestima només és una font de preocupació. I mantenir una alta autoestima suposa un esforç molt esgotador, a més de donar lloc a l'arrogància i l'egocentrisme.

Els altres només estimen i respecten el qui s'estima i es respecta a si mateix (Paulo Coelho).

Un ha d'estar agraït dels seus trets diferencials. Fixem-nos en el kintsugi o la pràctica japonesa de reparar amb fil d'or les ceràmiques que es trenquen, una mena d'acceptació de l'imperfecte o defectuós. Es valoren les marques del desgast, una mena de metàfora per valorar les cicatrius interioritzades que les diferents ferides de la vida ens ha donat. Tinguem l'autoestima ben establerta, que sapiguem valorar-nos i possiblement serem valorats, sense estar centrats en un mateix, sinó sensibles als problemes o dificultats dels altres. Per augmentar la nostra autoestima o bé tenim més èxits o bé disminuïm les nostres expectatives, més que res per evitar frustracions i humiliacions gratuïtes.

14. INCERTESA

Visquem la incertesa amb normalitat i desconfiem sempre de la certesa. Per algú que té per costum preveure el futur immediat fins al mínim detall no hi ha millor antídot que viatjar sense programar, improvisant-ho pràcticament tot i anar prenent les decisions quan faci falta. No sempre l'encertes, és clar, però la gran majoria de vegades sí. Preveure-ho sempre tot, a part de rutinari és avorrit. Al final descobreixes que normalment ets capaç d'afrontar qualsevol repte, que tot flueix.

Els obstacles són part del camí (Marc Aureli).

La dificultat és la condició necessària per a la nostra evolució. La filosofia estoica veu l'obstacle com a part del camí perquè qualsevol procés d'aprenentatge i de desenvolupament competencial té les seves dificultats. I Eckhar Tolle diu que si hem viscut bastant sabrem que les coses van malament molt sovint. Benvinguts a la realitat. Per tant, no les jutgem com alguna cosa dolenta o errònia. No defugim de les dificultats, si caiem ens aixequem sense mirar enrere. 

El que no mata et fa més fort (Nietzsche).

Quasi tot en aquesta vida té un costat bo, cosa que no significa necessàriament que aquesta vida ens hagi de somriure, però nosaltres sí que podem somriure a la vida. Alguna vegada has provat de mantenir el somriure més temps del socialment acceptable? Tot allò que és difícil per a l'ego, és magnífic per a la nostra ànima. A més, amb el pas del temps ens adonarem que les dificultats són necessàries pel creixement espiritual. 

El dolor és inevitable, el patiment és opcional (Buda).

No és el fet en sí el que és dolorós, és la reacció que nosaltres tenim davant d'aquest fet, per tant el nostre control sobre allò que sentim és més gran del que creiem. Només ens pot danyar allò a què li donem importància, jo decideixo el que em farà mal i durant quant de temps. Però això requereix un aprenentatge. El primer és saber-ho, després aprendre a fer-ho. Si alguna cosa o algú em fa mal, potser no puc evitar-ho però si puc decidir si em quedo amb aquest dolor i el converteixo en el meu patiment o em deslligo de l'emoció i intento veure les coses des d'una altra perspectiva.

De vegades utilitzem els conceptes 'dolor' i 'patiment' com a sinònims, però no ho són. El dolor és genuí, natural, legítim i necessari per viure i continuar aprenent i arriscant cada dia una mica. El patiment, en canvi és una elecció. Fins i tot de vegades és una posició de vida. Una manera de mostrar-se davant dels altres. El patiment pot durar tota la vida, encara que el fet que ho va provocar ja hagi passat. Davant del patiment no només intervenen emocions sinó que també hi intervenen els pensaments, que poden arribar a ser obsessius. 

La por a patir és pitjor que el propi patiment (Paulo Coelho).

Mostrar patiment té uns beneficis ocults, com ara el victimisme i el ressentiment enlloc de responsabilitzar-se del que està passant. I té una finalitat: manipular els altres per donar llàstima i rebre compassió. És una posició de manipulació per treure algun dret especial o privilegi de l'entorn com ara rebre compassió. Instal·lar-se en el patiment és una forma de vida equivocada que té millor acollida en la societat que el dolor, ja que aquest sempre es tracta d'evitar, no així el patiment com bé diu Bert Hellinger: 'patir és més fàcil que actuar'.

Celebrar i agrair les petites coses de la vida transforma el cervell i ens genera dopamina, l'hormona de la felicitat. He après a apreciar el que és ordinari i elemental. És curiós que per despertar la consciència ens calgui haver de patir una experiència de referència vital molt forta, de tenir una o les necessàries grans hòsties que la vida et dona (s'anomena l'efecte bufetada). Només quan toques fons i sents dolor intens, és quan coneixem un personatge que no sabíem ni que existia però que tant de mal ens ha fet: l'ego. És llavors quan estem disposats a analitzar els nostres valors i qüestionar-nos on fallem. 

Per recordar com n'és de fràgil la vida, necessitem experimentar una situació límit, tocar fons, que algun fet dolent i inesperat ens col·loqui de cop i volta contra la paret. En cas contrari continuarem en la farsa, sense adonar-nos de la fantasia en què vivim. I les hòsties continuaran arribant fins que aprenguem d'una vegada. Entendre que aquestes siguin un regal només està a l'abast d'uns pocs. Per això em sento un gran afortunat. El dolor és el nostre principal mestre, i la lliçó de la realitat no l’aprenem sense dolor. El dolor és part del procés de canvi. Gràcies a la nostra insatisfacció, sortim del camí trillat i comencem a explorar altres camins.

Aquestes crisis transitòries les pateix tothom en algun moment de la seva vida. Quan som testimonis d'una d'aquestes crisis existencials per part d'una persona, la psiquiatra de Rio de la Plata Silvia Bentolila ens diu que la nostra millor ajuda psicològica passa per connectar, donar suport i protegir. Connectar, presentant-nos i mantenint la calma. Donar suport, escoltant i oferint ajuda. I protegir acompanyant la persona fins que recuperi el control intern i pugui ajudar-se ella mateixa. Són tres accions que fetes en el moment just poden evitar que aquesta persona pugui posar en risc la vida o que la ferida oberta es converteixi en un trauma.

Quan tenia 26 anys, a primera hora del matí, vaig rebre una trucada freda de la policia que em comunicaven la mort tràgica de la meva germana. Aquest trauma ha estat un punt d'inflexió que em marcaria per sempre la resta de la meva vida. De cop, tot cau, tot es trenca. Entres en un malson terrible del qual no hi pots despertar. Veus l'abisme sota els peus i coneixes l'infern. Del desconcert inicial passes a la situació de negació de la realitat, a la ràbia i a la depressió. L'aflicció és immensa, una barreja de tristesa, ira, por i desesperació. Amb el pas del temps ho acabes acceptant, però res ja no ets el mateix. Només tens dues opcions, o enfonsar-te o tirar endavant de la millor manera possible. Durant anys he tingut pànic a despenjar el telèfon quan em truquen en una hora inhabitual. Vaig prendre consciència de la fragilitat de la vida i de les coses que són realment importants.

Coratge no és l'absència de por, sinó fer el que és correcte malgrat la por (virtut estoica).

En relació al coratge, per als estoics era la capacitat d'actuar amb virtut independentment de les conseqüències. El coratge ens permet a més tolerar el dolor i l'adversitat, tant a nivell físic com mental. Ara, tampoc es tracta d'assumir riscos innecessaris. En aquest cas, Sèneca ens recorda que "el coratge sense saviesa és un tipus de covardia".

15. PERTORBACIÓ
    Aferrar-se a la ira és com agafar-se a un carbó calent amb la intenció de llençar-lo a algú; tu ets el que et cremes. [Buda]
La ira es disfressa de mil maneres. Lliguen les persones en el passat, al dolor i al patiment. La ira no és dolenta, com qualsevol altra emoció té la seva funció. El problema és quan no la deixem anar i la mantenim amb una intenció venjativa o perquè es faci justícia. Fins i tot ens pot fer emmalaltir. Evitem emprenyar-nos. Quan sentim la ira, mirem-la als ulls, acceptem-la i deixem-la anar. Enfadar-se per una situació no la millorarà, a més de dificultar la teva capacitat de raonar, li estàs donant poder a qui et vol danyar en permetre-li que pugui alterar el teu estat mental. No concedeixis a ningú aquest poder. Si et provoquen amb facilitat, et controlen amb facilitat. Ràbia o ira són emocions que tots en tenim pràcticament a diari en major o menor grau i que cal gestionar si no volem que ens enverini. 

Les emocions no expressades mai moriran. Estan enterrades en vida i apareixeran més endavant de maneres més horribles. [Sigmund Freud]

Escollim les batalles amb molta cura, si ens les podem estalviar millor. Evita el conflicte és signe d'intel·ligència. Qui no ha vist alguna vegada, com un conductor amenaça de barallar-se amb un altre conductor perquè creu que li ha bloquejat el pas (o potser ens ha passat a nosaltres mateixos). És el cas típic d'una resposta infantil egoica i desproporcionada per algun trauma o ira acumulada i activada a través de les hormones de l'estrès: l'adrenalina i el cortisol. I un indici de que s'ha de sanar algun tipus de ferida emocional atrapada en la ment. Ell no és conscient de la necessitat de treure els residus emocionals acumulats per alguns traumes reprimits. I si som nosaltres els pertorbats, és el moment de mirar endins.

Aquesta persona li cal un procés de catarsi i treballar la disposició emocional i possiblement els sentiments no expressats per protecció. No obstant això, una majoria opta pel camí de fugida i busca refugi en l'excés de treball, la distracció en les xarxes socials, el consumisme desenfrenat, l'alcohol o qualsevol altre tipus d'addicció. I llavors ens preguntem per què no som feliços. Així doncs, quan algú es mostra antipàtic, desagraït o agressiu, no té res a veure amb tu i tot amb ell mateix. La gent tracta els altres com es tracta a ella mateixa.

Tracta un ésser humà com és i continuarà sent el que és. Tracta un ésser humà com pot arribar a ser i es convertirà en allò que pot arribar a ser. I un detall molt important: no agradem als altres per qui som, sinó per com se senten amb elles mateixes quan interactuen amb nosaltres! En tot cas, tractem sempre a tothom amb la màxima cortesia respecte.

16. SUPOSAR

És necessari tenir una ment tranquil·la i serena, sense pensaments nocius ni preocupacions, preparada per gestionar les emocions de manera adequada i per prendre les millors decisions a cada moment. Tant les emocions incòmodes (mal anomenades negatives), fonamentals perquè són senyals que ens impulsen a l'acció per canviar aquesta situació que no ens agrada, com les emocions positives que amb la seva pràctica ens aproparan cap a la felicitat. I la millor manera d'adonar-nos d'aquests senyals físics que ens envia el cos a través de les emocions, és tenint la ment a punt quan ens enfoquem en el present, en l'aquí i l'ara.

No fem suposicions, no projectem sobre els altres el que no sabem. No suposar res és un altre dels quatre acords del llibre del Dr. Miguel Ruiz de la cultura Tolteca. La suposició és un mitjà que utilitzem per trobar sensació de seguretat. Necessitem donar com a certes determinades suposicions sense tenir la suficient certesa. El problema és que ens arribem a creure la suposició com a veritat absoluta i això és l'origen de moltes de les discussions en les relacions interpersonals. 

17. CRÍTICA

Amb la vara que mesures seràs mesurat (Jesús de Natzaret). 

Fa referència al principi de reciprocitat. Ens adverteix que, tard o d'hora la crítica fàcil se'ns tornarà en contra i ens recorda la importància de la comprensió per ser tractats de la mateixa manera. Les actituds són miralls de la ment, reflecteixen el pensament. Diu Àlex Rovira a "La Bona vida" que la nostra manera de pensar crea una forma de sentir que defineix un tarannà que tendeix a provocar pensaments i a generar sentiments de signe similar als que ens envolten. 

Una de les maneres com la nostra ment contribueix en el nostre malestar emocional és jutjant. Però aquest malestar és només una percepció, i a més té data de caducitat. Si aprenem a no tenir por a aquest auto-xantatge emocional, aquest malestar tal i com s'ha presentat, acabarà marxant. L'important és acceptar el repte per no deixar-se engolir per cap malestar i tenir paciència perquè tot és temporal.

Un hauria examinar-se a si mateix abans de pensar en condemnar els altres (Molière).

La xafarderia és verinosa: és molt subtil perquè és capaç d'enfocar-nos en coses mesquines, embrutar la nostra opinió sobre la gent perquè es basa en la distorsiona els fets i ens crea un sentiment de culpabilitat que exterioritzem quan ens trobem davant la persona criticada. La gent xafardera és nècia i indigna de confiança. Si parlem de la gent, que sigui en positiu, inclosa crítica constructiva.

El progrés és impossible sense el canvi; i aquells que no poden canviar d'opinió no poden canviar res. [George Bernard Shaw]

Ignorem crítiques, ofenses, provocacions i opinions. Recordem que les opinions dels altres no són més que això, afirmacions basades en les seves creences i experiències passades. No hi perdem el temps. Passem totalment de les crítiques (i adulacions): cadascú té el seu context i les seves motivacions personals. No hi perdem ni un segon amb les ofenses: si els donem crèdit ens faran sentir més insegurs. És de la teva pròpia experiència directa que te'n pots refiar, no de les històries que t'hagin explicat.

Una provocació no és més que una crida a l'acció per aconseguir mobilitzar algú: no hi caiguem! Assumim que la gent és lliure d'opinar i nosaltres, d'ignorar: quan aprenguem a ignorar podrem dir adeu a l'enveja, la rancúnia o l'odi. I també prendrem millors decisions, pensarem millor i ens sentirem més satisfets. Estalviem crítiques i estalviarem energia vital per altres coses més importants.

18. COMPASSIÓ

Buda deia que una ofensa o provocació vindria a ser com si ens haguessin clavat un dard. I que som nosaltres amb la nostra reacció d'enuig, ira i frustració els que generem el segon i tercer dard. Si desenvolupem la compassió veurem l'actuació moltes vegades nociva de l'altra persona, però també la seva confusió, la seva por i la seva soledat. 

La compassió no només està en l'essència del budisme sinó també del cristianisme (estima els teus enemics), i és la clau per viure en un món en pau. La compassió té grans beneficis: no només evites el patiment en quedar atrapat en la ira, la por o fins i tot la violència, sinó que trenques el patró mental d'agressivitat de l'altra persona. És treure l'oxigen en un incendi. Ara bé, per arribar a aquest nivell de serenitat -ens adverteix el Dr. Mario Alonso Puig a '¡Tómate un respiro! Mindfulness'- cal tenir un alt nivell de consciència i de control de la ment dualista (egoica), una cosa que ningú ens pot ensenyar, sinó tan sols ajudar-nos a descobrir.

19. ESCOLTA ACTIVA

Hem de mostrar el nostre afecte a l'amic en vida, no en la mort (Sèneca).

Hi ha poques coses importants que saber que has deixat empremta, que gràcies a tu algú ha viscut millor la seva vida. Els amics són el nostre sistema de suport: ens ajuden amb coses com l'autoestima i les emocions i fins i tot amb la resolució de conflictes. Per tant, no esperem a ser agraïts quan sigui  massa tard. Un amic de debó és aquell en el que confiem per senyalar els nostres angles morts i que ens ajudi a superar els nostres punts dèbils.

Allò que ens connecta amb els amics són les converses profundes on parlem de les nostres pors, les nostres il·lusions i els nostres somnis. Aquelles converses amb qui podem confiar, amb qui ens podem mostrar vulnerables, sense por a ser jutjats sinó ser compresos. Quan ens despullem emocionalment sense vergonyes.

Ets el que fas, no el que dius que faràs (Carl Gustav Jung).

Els teus actes són el que et defineixen. En aquest cas, malgrat tots els coneixements teòrics, convé no oblidar-nos de la mostra de calidesa i humanitat en les nostres relacions amb els altres, fet que ens facilitarà la connexió.

El que no beneficia al rusc no beneficia a l'abella (Marc Aureli).

A l'hora de decidir com actuar hem de considerar de manera honesta l'impacte en la societat, que allò que fem sigui autèntic i racional al món i que millori les nostres competències. Perquè les nostres accions estiguin alineades amb el que creiem i alhora millori la vida de molts. I les qualitats que ens duran en aquest camí són la bondat, la compassió, l'amabilitat, la paciència, la tolerància i la generositat. Però el que realment ens ajuda connectar és la humilitat i l'autenticitat. I el que deixa empremta per on vagis és com fas sentir els altres.

Científicament s'ha demostrat que són necessaris cinc compliments seguits per esborrar les empremtes perverses d'un insult (Eduard Punset).

Comuniquem-nos amb intel·ligència i apliquem el PEC de la comunicació no violenta quan interactuem amb algú:
  • Pensaments (P). Condicionen les nostres emocions i comportaments: observem-los i no ens els creiem, simplement controlem-nos.
  • Emocions (E). Influeixen els nostres pensaments i comportaments: observem que és el que sentim des de la consciència per saber què em passa.
  • Comportaments (C). Impacten en els nostres pensaments i emocions: escoltem amb empatia i actuem amb assertivitat per demanar de manera concreta el que necessitem (no el que volem).
Enfadar-se és fàcil. Enfadar-se amb la persona adequada en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això sí que és difícil. [Aristòtil]

No hem d'assumir que hi hagi mala intenció en les accions dels altres, possiblement es tracti d'una distracció o incompetència. Epictet es preguntava ¿Com pots saber si algú ha obrat malament si no coneixes els seus motius? Recordem també el principi de Hanlon "no atribueixi a la maldat el que pot ser explicat per l'estupidesa". Si algú s'enfada amb tu sempre pots respondre-hi contundentment però amb amor i actitud càlida, i veuràs com l'estat d'ànim d'aquesta persona canvia i baixa la seva intensitat. I només quan el meu estat d'ira és important, faig un comentari irònic en el Facebook acompanyat de la cançó "Rata de dos patas" de Paquita la del Barrio, i qui em coneix ja sap de què parlo.

Davant de cada decisió pregunta't què faria una persona bona i sàvia (Actitud estoica).

De qualsevol situació se'n pot treure alguna cosa positiva. Sentim confort interior. Si ens regalen un insult, simplement no l'acceptem. De la mateixa manera que quan algú ens dona un regal i no l'acceptem, ¿a qui pertany el regal? Efectivament a qui va intentar donar-nos-el. El mateix val per a l'enveja, la ràbia i els insults, quan no són acceptats continuen pertanyent al seu amo. No deixem que les emocions negatives dels altres ens afectin. Tenim el poder de no deixar-nos contaminar.

Quan interactuem amb alguna persona, en aquell precís moment aquella persona ha de ser la més important de la nostra vida. Les altres, en aquell precís moment es troben en estat virtual en la nostra imaginació i per tant no existeixen. Per cert, cap persona és bona del tot ni dolenta del tot: la persona perfecta no existeix. Observem el pensament perquè no focalitzi únicament en la part negativa de la gent i pensem amb rectitud. De la mateixa manera que el vol d'una papallona pot provocar un cataclisme (teoria del caos), un pensament dolent ens pot portar cap a un cataclisme emocional.

Callant és com s'aprèn a escoltar; escoltant és com s'aprèn a parlar; i després, parlant és com s'aprèn a callar. [Diògenesde Sinop, el cínic]

Callar és un art que facilita el diàleg: demostres respecte per l'altre, pots meditar abans de parlar, no t'has de penedir per parlar a la lleugera i desenvolupes l'empatia. Per tant, callar ens beneficia a nosaltres amb la nostra pau interior. Aprenem a escoltar l'altra persona de forma activa, és a dir amb els cinc sentits i amb compassió, és a dir, per comprendre-la profundament i amb la intenció d'ajudar-la. Observem tots els detalls de la seva comunicació: paraules, to de veu, postura corporal i observació de les emocions. Fem preguntes sobre allò que ens expliquen i les seves pròpies respostes ens portaran a conclusions. Escoltar per escoltar i no per parlar és un gran gest d'humilitat que enriqueixen les relacions humanes. Desenvolupem l'empatia cognitiva i emocional i aprendrem què dir després que haguem aprés com escoltar amb atenció. És de savis saber què dir, el mateix que per saber què no dir.

Fluïm i sintonitzem amb el rumb que segueixen les coses i no apel·lo a esperances externes perquè les coses succeeixin segons la meva conveniència. Sapiguem escoltar els altres sobre la visió que tenen per trobar la justa mesura de les coses. Siguem prudents i no ens precipitem mai amb les persones, accions i situacions, una mica de temps m'ajuda a entendre-ho millor. Desenvolupem la conducta d'autoafirmació o assertivitat, és a dir la capacitat d'expressar amb claredat i eficàcia les emocions i opinions sense ofendre o atacar l'interlocutor, sense manipular i no deixar-se manipular. 

20. GENEROSITAT

Practiquem la generositat i la cortesia en les converses i deixem que ens parlin els altres dels seus interessos, la seva ocupació, la seva família i els seus problemes. Fem el que creiem que és correcte. I sobre tot ajudem i servim els altres. Aquestes virtuts juntament amb la bondat són el secret d'una bona vida. Fer una bona obra que beneficiï a algú, sense esperar res a canvi, és la millor recompensa que pots tenir. Segons Marc Aureli, no cal buscar una tercera recompensa com fan els vanitosos ignorants.

21. ALEGRIA

La funció de l'emoció de l'alegria és provocar una activació del sistema nerviós que ens connecti amb la vitalitat, el plaer i el joc. Les hormones encarregades d'aquesta activació de vitalitat són la serotonina i la dopamina. Quan estem alegres, estem més sensibles, receptius i amb els sentits desperts. L'alegria apareix quan ens cuidem, quan ens permetem la lentitud i la calma, quan podem accedir al relax.

La manca de temps ens convida a un tipus d'alegria forçada, poc connectada amb la realitat i superficial. Busquem activitats que ens facin sentir emocions agradables principalment a través de l'oci. No és més que una eufòria o excitació passatgera que ens deixa buits i mancats d'energia després de l'explosió. Com més desconnectats estem de l'alegria, més difícil ens resulta accedir-hi quan parem.

Com a emocions secundàries o sentiments amagats sota l'emoció primària de l'alegria: felicitat, goig, tranquil·litat, contentació, diversió, dignitat, plaer sensual, gratificació, satisfacció, eufòria, admiració, sorpresa... 


👉 Continua la lectura per COS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel teu comentari.