CONTACTE

Em presento, em dic Joan, un nom que forma part del meu personatge des dels setze anys, El nom anterior va ser imposat pel funcionari franquista del registre civil. Juntament amb els cognoms, que tampoc vaig escollir però que ja m'estan bé i que són els que utilitzo per renovar el DNI d'un estat que tampoc he escollit però que m'hi obliguen a pertànyer-hi tant si vols com no. Em considero una víctima de la repressió d'aquest mateix estat perquè l'he patida en forma de desconfiança i autocensura. Tot plegat uns sentiments desagradables que accepto i que tal com venen els deixo que se'n vagin quan vulguin. Cada vegada passo més temps i em trobo més còmode en la meva torre de vori, amb la dosi justa de tele i premsa. Això sí, el compromís de país m'obliga a baixar-hi en el moment que toqui la campana. Tot és cíclic i algun dia vindran temps millors. Donec perficiam. Continuem.

D'estudis universitaris no en tinc. Per compensar-ho una mica intento aprendre de tot i de tothom que es creua en el meu camí. He treballat a l'administració pública, una feina que m'ha permès viure raonablement bé, que no era la meva vocació però vaig fer que ho fos a través del compromís. Sempre lleial i complidor. Treballar m'ha permès els mitjans de subsistència necessaris i també créixer i madurar com a persona. Per tant, sempre estaré agraït de la sort que he tingut de la meva vida professional. Sempre he donat el millor de mi en allò què he fet a cada moment, amb diligència i dignitat. 

Evito identificar-me amb creences, idees o ideologies, cosa que no vol dir que no en tingui, però sempre en qualitat de provisionals. La professió no ha definit mai qui sóc i tampoc ara per la condició de jubilat. De fet jubilar-me m'ha permès alliberar-me d'un estancament en una identitat hipotecada durant massa anys per poder canviar a una vida sabàtica i dedicar-me a evolucionar en el creixement personal. Com tothom, tinc virtuts i defectes, capacitats i limitacions, èxits i fracassos. I també vulnerabilitats, inseguretats, debilitats i pors. Si em vols conèixer una mica més, continua llegint. 

Em sento satisfet, amb plenitud i amb molta vitalitat per fer i aprendre. Cervantes va escriure 'El Quixot' als 60 anys. No pretenc emular-lo és clar, només destaco que l'edat no és excusa de res. Al contrari, el temps et dona saviesa i perspectiva. Per ser alguna cosa, diria que soc humanista en contraposició a qualsevol tipus de dogmatisme. Però posats a creure i sempre des d'una mentalitat oberta, només crec en els valors universals de l'ésser humà. Si vols conèixer una mica més amb detall algunes de les etiquetes amb les quals m'identifico més, continua llegint...
 
Els principis rectors que impregnen tot el que faig en aquest món són l'honradesa (sincer, just i equitatiu), la integritat (faig el que dic), l'honestedat (dic la veritat), la congruència (lògic) i la responsabilitat (convençut del principi de causalitat evito caure en la queixa victimista). Els meus valors actuals que millor em defineixen són la capacitat de discerniment, la humilitat, la prudència, l'autenticitat, el compromís, la discreció, el respecte, la tolerància, la comprensió, la generositat, la sensibilitat i la lleialtat. 

I les meves actituds i hàbits amb què m'identifico i treballo són l'actitud positiva, la gratitud, la paciència, la flexibilitat, la serenitat, l'educació, l'ordre i equilibri, la proactivitat i la meva preferida, una disciplina extraordinària, interioritzada durant la meva etapa de nedador i que tant m'ha ajudat al llarg de tota la vida per anar motivat en el camí correcte. Tinc la gran virtut per disciplinar-me, d'estar sempre disposat a fer coses en progressar, fet que m'ajuda a ser molt resolutiu davant dels problemes que es presenten.

Estic en harmonia i sintonitzo amb la gent que té uns principis, uns valors i uns interessos semblants a mi. De seguida els identifico. No em sento còmode amb aquells que no tenen conviccions semblants. Xoco amb els que no tenen valors; i amb els que no tenen principis, quan més lluny millor. Cada vegada en soc més selectiu. Tinc molt present allò de "ets la mitjana de les cinc persones amb les que passes més temps". I convençut que el secret d'una bona vida és tenir la mentalitat oberta, el cor disposat, el cos actiu i l'esperit animat.

Com tot en aquest món dual, a part de llums també tinc ombres i defectes de fàbrica, com la desconfiança o inseguretat a no estar a l'alçada, esperant la situació perfecta, un aspecte que dificulta prendre decisions per por a les opinions dels altres. M'ha costat anys adonar-me que la situació perfecta és "ara" i que la por a equivocar-me no és més que ignorar que tot error és aprenentatge. Un hiper-control exagerat capaç de reprimir qualsevol expressió espontània. Tot plegat, el temor propi d'un enneagrama sis, sempre atent i preocupat per tot el que podria passar i que mai passava, una por psicològica i irreal que m'ha impedit massa temps viure la vida en el present.

He crescut en un entorn familiar on les dificultats i la incertesa han impregnat la meva vida. La preocupació pel futur sempre hi era present, cosa que ha ajudat a buscar-me la vida en el futur. Però al preu d'un constant excés de preocupació. I també amb una sensació d'un excessiu sacrifici per no haver viscut suficientment la vida quan tocava en el moment que tocava. He intercanviat massa temps el present per la seguretat. Fins que un dia vaig descobrir els aspectes positius de la incertesa, de la improvisació i de la espontaneïtat. I a confiar en la meva capacitat per superar els diferents obstacles que em trobés pel camí.

He après a temps que això de viure com un immortal a l'espera d'un futur millor per poder gaudir de la vida és un gran error: potser aquest futur no arribi mai o si arriba ja no estigui en condicions per gaudir-lo. Un exemple són les ampolles de vi que s'han fet malbé per guardar-les massa temps esperant el moment oportú per obrir-les. És allò tan conegut i tan poc practicat que l'objectiu del viatge no és el destí sinó el mateix viatge. Tots tenim una data de caducitat que no sabem, però que sabem que la tenim. I de vegades, ens arriba algun avís. M'ha costat, però he après la lliçó de gaudir del present. 

En ocasions he pogut ser ambivalent o contradictori com una pilota de ping-pong, ser fort i dèbil, poruc i valent, confiat i desconfiat, defensor i provocador, dolç i amarg, agressiu i passiu, pensador i realitzador, estar a la defensiva i a l’ofensiva, en grup i sol, cooperador i obstaculitzador, tendre i dur, generós i mesquí. Al final he après a acceptar la incertesa com un camí cap a la llibertat i que la por no és a fora, és a dins. I a no prendre'm massa en serio i seguir tal qual el ritme de la vida amb alegria, agraïment i tranquil·litat. Amb això concentro les meves energies.

Un dels defectes que m'ha recordat tantes vegades la meva parella és que em costa expressar els sentiments. És cert a mitges ja que soc dels que ploren veient una comèdia romàntica i per tant sí que tinc sentiments encara que ocults. He indagat sobre el per què d'aquesta màscara protectora del meu ego i he arribat a la conclusió que es tracta d'una ferida d'injustícia de la infància en no sentir-me apreciat suficientment per part del meu pare (per exemple, vaig ser nedador i waterpolista durant uns quinze anys i mai no em va venir a veure en cap competició). D'aquí que sembli una persona freda i impertorbable, i afegeixo a més que em costa també demanar ajuda. En tot cas, aquest i tota la resta de defectes es troben en procés constant de millora. I un defecte físic que pateixo són els acúfens.

Em considero una persona pragmàtica a qui li agrada preveure les coses perquè tot funcioni amb els menys problemes possibles, treballar pel bé comú sense necessitat de destacar en res. També flexible per canviar el que calgui si cal. I tot és més senzill amb la claredat, la determinació i l'autoestima que m'aporta la disciplina. Tinc molt clar que és millor el dolor de la disciplina que el dolor del remordiment. M'agrada pensar i tinc passió per aprendre nous coneixements. Comprenc i accepto les debilitats dels altres perquè en algun moment jo també les he pogut tenir. I també les seves opinions, encara que no m'agradin. Amb una actitud habitual conscient que em permet contrarestar els dies "tontos" que tots tenim de tant en tant.

Si entrem en l'estil de vida i els hàbits, em defineixo socialment inusual, com un supervivent de tants de l'espècie Homo sapiens i també un cíborg per les lents intra-oculars implantades que porto, sedentari però esportista, aficionat a la lectura, d'actitud positiva i optimisme moderat, interdependent, introspectiu i introvertit que no tímid, curiós per saber el per què de les coses i alhora amb un punt d'escepticisme, un heretge que s'ho qüestiona absolutament tot i que només creu en fets comprovats, inconformista existencial, autodidacta de la vida en general i sobretot un aprenent d'aprendre a millorar en l'autoconeixement i el creixement personal, la clau de la satisfacció i benestar. Un escultor de la meva vida o alquimista que busca de manera permanent ser millor persona, imperfecte però com el Windows millorant versions amb el pas dels anys.

Una cosa que no m'àgrada i que m'ha fet dubtar de si era una persona asocial. És l'allargament de les visites. No acabo d'entendre per què les visites a familiars o amics no poden ser normals. Considero que amb una o dues hores és més que suficient. No entenc aquesta obligatorietat social d'estar tota la tarda-nit, com una espècie d'arrest domiciliari. I si dius de marxar quan toca, no ho entenen, no et deixen o pitjor encara s'emprenyen. Hi ha un proverbi viking que diu que "un convidat ha de marxar a temps i no abusar de l'acolliment que li han dispensat; fins i tot un amic esdevé molest si es queda gaire temps." I després diuen que els bàrbars eren els nòrdics!

Per acabar, em considero partidari d'una vida senzilla i al ritme de l' slow life (el millor antiestrès) i evito la multitud. Darrerament he descobert que era taoista i no ho sabia, ja que m'agrada viure d'acord amb la natura. De fet, m'agrada molt escoltar els sorolls blancs del bosc. Hi ha una frase estoica amb la qual m'identifico i que he adoptat com el meu lema: "preparat pel pitjor, espera el millor i accepta el que vingui". I l'altra frase que sempre m'ha acompanyat ha estat la regla d'or "tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu". Qui em coneix, ho sap.

Com tothom, soc el personatge i també l'essència que hi ha al darrere. Em defineixen els valors, no les opinions. El jo del present no té res a veure amb el jo del passat, és diferent. I espero no ser el mateix en el futur. Si hi ha una etiqueta que no em molesta és la d'aprenent vitalici. 

Ara ja coneixes una mica la tonalitat i distorsió que tenen les meves ulleres amb les quals veig i interpreto el món. Salut i força!