Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya nació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya nació. Mostrar tots els missatges

6 de juliol de 2021

L'adéu definitiu

Que no tenim cap vincle emocional sinó tot el contrari és una evidència. Un exemple de l'estima que tenen a l'estat espanyol pels catalans és que d'els castellers no en saben ni en volen saber res, una curiositat que causa admiració a qualsevol altre lloc del món, però ells només són de toros. Tot allò que ve de Catalunya els produeix al·lèrgia, no a tothom és clar, però sí a una majoria que controla absolutament tots els poders de l'estat. I ja sabem que cada poble té els dirigents que es mereix. No dic que ells siguin dolents i nosaltres bons, simplement som tan diferents que no ens entenem. I menys si la convivència és per obligació.

Quan vaig fer la mili a Madrid, el primer que em van dir va ser aquesta frase "otro polaco de mierda hijo de puta", cosa que tampoc em va afectar massa venint de qui venia, ho considerava normal tenint en compte que feia poc que havia mort el dictador Franco. Aquesta és la meva realitat i penso que poques coses han canviat des de llavors. Vam tenir uns anys, la transició, que semblava que l'estat evolucionava, però tot era una farsa: és difícil que res evolucioni si en totes les òrgans de l'estat hi continuaven manant els mateixos que manaven en la dictadura. Per això, el procés ha anat bé, com a mínim per destapar aquesta realitat, primer a nosaltres mateixos i després a tot Europa.

I la solució del problema és ben senzilla en qualsevol estat democràtic: votem per ser el que vulgui la majoria. Però això, segons el govern espanyol, divideix la societat, quines coses... El fet és que ja portem des de fa massa temps en aquesta situació de convivència incivilitzada i anormal, en què només et volen per la força i l'interès. Encara em ressona al cervell el "a por ellos, oe". No els vull cap mal, tot el contrari, que visquin el millor que puguin, però tinc una mania: m'agradaria viure en llibertat per poder escollir democràticament amb quin estat m'identifico. 

No sento odi, només llàstima, perquè no hi ha res a fer. És com un matrimoni que no funciona i a més amb episodis de violència. Ni té present, ni futur. Tot i que ja he desconnectat emocionalment i mentalment, la meva gran il·lusió és veure i viure l'adéu definitiu d'una vegada per totes. No tolero la intolerància.

10 de juliol de 2020

Fa deu anys de la mani del 10J

Avui fa 10 anys de la massiva manifestació a Barcelona contra la sentència del TC sobre l'Estatut. Aquell dia vaig decidir deixar de ser un català emprenyat i buscar respostes en la filosofia d'Henry David Thoreau i la seva coneguda proclama de "declaro lliurement la meva guerra a l'estat, a la meva manera, tot i que seguiré fent-ne ús i obtenint tants avantatges com pugui".
Com tot el que hem viscut durant aquest temps, ¿algú s'imagina les coses que veurem els propers 10 anys i que mai ens haguéssim pensat que passarien?

28 de juny de 2020

Fa deu anys de la sentència de l'Estatut

Neo ha d'escollir una de les dues pastilles. Amb una coneixerà la veritat, encara que sigui desagradable. Amb l'altra continuarà vivint a Matrix, un agradable món de mentida. Finalment, es decideix per la pastilla de la veritat.
Avui fa deu anys que es van "cepillar" l'Estatut i una part important de la societat catalana va decidir prendre la pastilla vermella i deixar així de confondre els desitjos amb la realitat.
Casualment avui també fa mil dies de l'1-O, el dia que aquella part de la societat va llançar al mar totes les pastilles blaves per abandonar definitivament la possibilitat de retorn cap a qualsevol altra mentida.

23 de maig de 2020

Prohibit parlar en català per telèfon

Tal dia com avui de 1896 la Direcció General de Correus i Telègrafs prohibeix parlar en català per telèfon. De sempre, a Espanya la tolerància a la diversitat ha estat una de les seves grans fortaleses.

Diari El Imparcial (3/6/1896)

29 de març de 2020

Un abans i un després de l'1-O

S’ha demostrat que una part molt important de la societat espanyola no ens vol. O, més ben dit, ens volen sotmesos i amb el cap cot. Hi ha un abans i un després de l’1-O. Que l’Estat enviï la seva policia a atonyinar els seus conciutadans és una cosa realment molt bèstia. Això ja és irreversible. Cada cop la desafecció és major, i no hi ha cap altra solució que votar. El gran problema és que no ens deixen fer-ho. Però l’autodeterminació és només una qüestió de temps. La gran pregunta és quant haurem d’esperar.
[Quim Masferrer]

L'1 d'octubre de 2017 serà recordat com el dia que la ciutadania es va fer mestra del seu destí.
[Ernest Maragall]

Tòpics instal·lats en el cap dels espanyols

Segons Carles Torras:
  • En Catalunya està prohibido aprender el castellano.
  • En Catalunya no se puede rotular en castellano.
  • Los catalanes no cambian de idioma cuando les hablas en castellano.
  • Los catalanes siguen hablando catalans para sentir-se diferentes.
  • Em Catalunya no te dejan trabajar si no tienes el nivel C de catalan.
  • Ells pensen que el català és una llengua de segona, un anacronisme que finalment s'extingirà. Que és una pèrdua de temps amb una llengua que no va enlloc.
  • Defensar el català és un acte de provincianisme, com aixecar pedres al país basc.
  • Estudiar català és perdre el temps i un motiu de transmetre els fills un sentiment antiespanyol.
  • No ets del tot espanyol si no parles espanyol a casa.
  • Tenir el nom en català és una provocació.


11 de setembre de 2015

Diada Nacional

L'Onze de Setembre és la Diada Nacional de Catalunya, dia en què es commemora la resistència durant catorze mesos de Barcelona al setge dels exèrcits francès i espanyol. Per tal d'extingir qualsevol record catalanista es va implantar el Decret de Nova Planta que vindria a ser com la constitució d'aquella època.
Però vet aquí que en comptes de desaparèixer com a poble, tres-cents un anys després ens trobem molt a prop d'aconseguir -per fi- la nostra llibertat nacional. De fet, som molts els que ja ens sentim independents, que hem decidit deixar de ser súbdits d'un estat centralista obsessionat en amagar la nostra identitat nacional, que ens maltracta i menysprea tant com pot la nostra cultura i que ens ofega econòmicament amb un dèficit fiscal indigne i insuportable.
Per això avui aniré a la #ViaLliure2015 a gaudir de la nostra Diada Nacional juntament amb molta altra gent amb origens i parles diverses, però que ens uneix un mateix destí: la voluntat de ser com a poble i de decidir -nosaltres- el nostre futur. I el #27S2015 ho rematarem amb el plebiscit que no ens han deixat fer. Visca Catalunya lliure!

http://1714.mhcat.cat/

15 d’agost de 2015

El buit no existeix

El més semblant al no-res, és l'espai existent entre les estrelles, però en realitat l'univers està inundat de gas escampat fins el més recòndit dels seus paratges. Però realment podem afirmar que el buit no existeix enlloc? No, a Europa hi ha un poble de gent estranya que no existeix, tot i que ha resistit l'invasor, i que hauria de situar-se alfabèticament entre Bulgària i Dinamarca: Alemanya; Andorra; Anglaterra; Àustria; Bèlgica; Bulgària; (                ); Dinamarca; Eslovàquia; Eslovènia; Espanya; França; Finlàndia; Grècia; Holanda; Hongria; Irlanda; Itàlia; Luxemburg; Malta; Mònaco; Noruega; Polònia; Romania; Rússia; Escòcia; San Marino; Sèrbia; Suècia; Suïssa; Romania; República Txeca; Turquia; Ucraïna; Xipre.


3 d’agost de 2015

Origen de l'estelada

L’origen de l’estelada blava data de l’any 1918, després de la primera guerra mundial i l’aparició de nous estats a Europa, quan uns joves propers a la Unió Catalanista, van aprofitar el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la senyera estelada i d’aquesta manera, donar a conèixer al món les aspiracions independentistes de Catalunya. El seu disseny s’atribueix a Vicenç-Albert Ballester, president del Comitè Pro-Catalunya, que s’inspirà en la bandera de Cuba, país on residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’Imperi espanyol.

L’any 1922, Francesc Macià l’adoptà com a estendard d’Estat Català i posteriorment amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya, la continua mantenint com la bandera del partit, igual com altres organitzacions independentistes com el Partit Nacionalista Català o Estat Català.

L’any 1968, la secció universitària del FNC s’escindeix de l’organització i crea el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, decideixen canviar el color blanc de l’estel de la senyera per un de roig. El triangle canvia del blau al blanc.

Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és la única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa.

Des de 1980 és la Joventut Nacionalista de Catalunya, les joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya, també tenen l’estelada amb l’estel blanc com a bandera oficial.
Després de la caiguda del bloc comunista a Europa, l’estel roig de l’estelada groga ha anat perdent irreversiblement el seu significat original que l’identificava a les esquerres, i es fa servir simplement com a versió simplificada de l’estelada amb un esquema cromàtic que coincideix amb els colors tradicionals catalans.


PD. Actualment les dues estelades, la blava i la groga, simbolitzen exactament el mateix: la voluntat que Catalunya assoleixi la seva independència. (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Estelada)

9 de novembre de 2014

9N2014

Vaig passar la meva infància en la dictadura franquista.
Quan tenia 15 anys vaig viure el retorn de Tarradellas.
Quan tenia 30 anys vaig viure les Olimpíades de Barcelona.
Quan tenia 50 anys vaig viure la Diada del 2012.
Quan tenia 51 anys vaig viure el concert per la Independència en el camp del Barça i la Via Catalana de 2013.
Ara que tinc 52 anys he viscut el tricentenari de 1714, la V de la Diada de 2014, la gran motorada i avui #09novembre votaré per la independència del meu país Catalunya.
Estic emocionat!

7 de gener de 2014

Catalans de referència

Mai no hem estat tan a prop d'arribar tan lluny
I quan definitivament el dia de la llibertat arribi, pensarem en aquells catalans de referència que no han pogut veure-ho.  
  • Heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? (Pau Claris)
  • Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. (Antoni Gaudí)
  • El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. (Francesc Macià)
  • Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat (Enric Prat de la Riba).
  • La llibertat no és negociable (Pau Casals).
  • No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos (Antoni Rovira i Virgili)
  • El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors (Francesc Pujols)
  • Qui perd els orígens, perd la identitat (Joan Salvat-Papasseit)
  • Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim? (Josep Armengou)
  • Els catalans portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).
  • Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n'és (Josep Pallach). 
  • Estem farts d'haver de demanar perdó per existir (Joan Fuster)


16 de desembre de 2012

Marató TV3 2012

Avui es celebra a TV3 la Marató per la pobresa de Catalunya, un lloc farcit de pobres. Sí, els catalans hem passat de ser la locomotora de l'estat espanyol a ser el patinet europeu. Qui més, qui menys té algun familiar, conegut o amic que no té feina i/o no arriba a final de mes. Aquesta és la trista realitat d'un país espoliat fins deixar-lo més pelat que el cul d'una mona.
Però no tot és negatiu. Els que encara ens podem permetre algun luxe com anar a sopar a un restaurant, ara ja no cal reservar taula perquè sempre n'hi ha de buides. I els pocs que hi van, demanen menús del tipus "un plat de panga amb natxos i per beure un lambrusco rosat".
Deia l'humorista Luís Piedrahita que "en aquest món només hi ha dues menes de països, aquells en què hi ha més peus que sabates, i aquells en què hi ha més sabates que peus". Està clar que aquí, l'espoli ens obliga a anar descalços i sense mitjons.
La pregunta és, si continuem per aquest camí ens en sortirem?

26 de juliol de 2012

Pacte fiscal

Ahir  25 de juliol el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria el pacte fiscal, un pacte que després s'haurà de negociar amb Espanya que, recordem, allà el PP té majoria absoluta i per tant tothom sap que serà una pèrdua de temps que, juntament amb la crisi, pot ser letal pel nostre futur. Cal recordar la infausta i trista història de l'estatut passat pel famós ribot del Guerra? Un altre camí equivocat que perpetua la dependència a un estat depredador que no porta enlloc més que a la misèria vitalícia dels catalans.
En fi, que aquesta martingala del pacte fiscal m'ha fet recordar la Llegenda de Faust de Goethe en què el protagonista pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. I al final, és clar, acaba pagant les conseqüències... Nosaltres hem cedit l'ànima i la vida a canvi de res i les conseqüències les tenim ben presents amb un país econòmicament destrossat, totalment desmotivat i sense futur..
Fer i desfer és treballar per al diable, una dita catalana que ve a dir que per evitar errades, convé saber cap on anem. I malauradament no ho sabem. El que si tenim clar és que si vas amb el diable, tu no el canviaràs, serà ell qui et canviarà a tu. I ja portem massa anys a l'infern.

10 de juliol de 2012

Massa silenciosa

Avui 10 de juliol fa dos anys de la manifestació massiva a Barcelona (més d'un milió de persones) per mostrar el rebuig a la sentència del TC sobre l'Estatut i on la majoria de consignes i banderes eren independentistes.
Doncs bé, passat aquest temps, sembla que tot continua igual per no dir pitjor. Entre els que ens governen i la gran massa silenciosa i passota, estem arreglats. Penso amb la "por a la llibertat", que segons Erich Fromm és el que justifica el conformisme social. La por a ser lliure, a prendre decisions o a assumir responsabilitats sovint se supera seguint el corrent dominant. S'evita el conflicte ideològic i es busca el refugi de la majoria com a falsa normalitat. Aquest és el problema que hem de resoldre si algun dia volem aixecar el cap com a país. I cada dia es fa més urgent.

24 de maig de 2012

La clau és la crisi

Allò de que les crisis poden ser una oportunitat, vés per on, és possible que sigui veritat. Ara veig, més que mai, que la independència de Catalunya és ben bé possible. I tot gràcies a la crisi: haver arribat a aquesta situació de precarietat tan bèstia ha posat al descobert això del dèficit fiscal català. S'ha fet visible per a la gran massa social, la trista realitat de pagar el doble i rebre la meitat pel simple fet de viure a Catalunya, l'únic lloc on es retallen els sous i els serveis. S'ha instal·lat a la societat catalana la percepció que no tothom paga la factura de la crisi i a fer-se més evident que mai, que això de dependre d’Espanya resulta molt car i una presa de pèl. La situació econòmica ha disparat la precarietat i molts han passat de la pobresa a la misèria.
Deia Karl Vogt que "la injustícia condueix a la independència" i actualment la gent comença a estar farta de tanta injustícia: no pot estrènyer-se més el cinturó i abaixar-se els pantalons al mateix temps. D'aquí que hagin sorgit ja, iniciatives pròpies de desobediència civil, com és la campanya del #novullpagar a les autopistes o la de pagar els impostos a la hisenda catalana -i no a l'espanyola- per part d'alguns empresaris catalans.
Davant de tot això, el rei de l'eufemisme, de fer volar coloms i marejar perdius com CiU, ho té difícil, ja que cada vegada li costa més això d'aparentar el que no som i de dissimular les nostres misèries. I comencen a sospitar que la gent ha deixat de creure de manera definitiva en això de continuar per camins que s'han demostrat fracassats. Ens trobem en un moment històric, on els partidaris de continuar sent dependents, els passa com als pianistes que acompanyaven les pel·lícules de cine mut: que ja no tenen arguments per mantenir-se en el passat perquè el futur és dels que s'estimen la llibertat de poder volar sols.

4 d’abril de 2012

La selecció natural

De fet, la teoria de l'evolució ve a ser un casting permanent de la natura, de tal manera que la supervivència afavoreix aquell que millor s'adapta a l'entorn que li toca. Tenim un bon exemple amb la tortuga, un animal prehistòric que ha sabut adaptar-se en diferents medis: originalment era terrestre, 100 milions d'anys després de la seva aparició, algunes van evolucionar per a ser aquàtiques i 50 milions després van evolucionar per a ser marines. Qui sap si algun dia, també aprendran a volar.
No té res a veure amb la introducció, però sí amb un altre tipus de selecció natural: avui 4 d'abril fa exactament 108 anys del primer partit d'una selecció catalana i tot i el pas del temps, l'evolució no ha estat gens implacable, no ha evolucionat gaire. Tot just, tenim el clàssic partit de futbol de costellada per Nadal i prou. És el que passa quan una societat no sap adaptar-se a l'entorn i que ha de demanar permís fins i tot per existir. Els trilobits devien ser els artròpodes catalans de l'època.

1 de febrer de 2012

Pobres i espoliats

Anar amb el lliri a la mà és una expressió que es fa servir per dir d'algú que és tot un ingenu, un innocent o que li prenen el pèl. També es pot dir "aguantar el ciri". De vegades, la gent fa una barreja i va amb el ciri a la mà o aguanta el lliri...
En fi, són expressions per definir els grans negociadors de l'estatut del 79, encapçalats pel Sr. Miquel Roca, que van optar pel règim general en comptes del foral com van fer els representants més espavilats del País Basc o Navarra (avui dia encara riuen).
Ves per on, ara el nostre gran negociador admet que es va equivocar, cosa que l'honora (veure notícia del Diari Ara, Va ser un error no incloure el concert a l'Estatut del 1979). Això sí, amb 600.000 milions d'euros menys per a Catalunya (30 anys X 20.000 milions de dèficit anual), que si ho passem a pessetes, la xifra mareja. Per fer-se una idea de la immensitat de la tragèdia, dir que la T1 de l'Aeroport de Barcelona va costar 1.258 milions d'euros de res. Total, que gràcies a l'errada, avui dia els catalans som més pobres i espoliats que mai. I sense futur. Tanmateix CiU continua amb el lliri a la mà o aguantant el ciri i ensopegant any rere any amb la mateixa pedra, fent veure que som el que no som.

12 de gener de 2012

La bipolaritat de CiU

Ets bipolar? ☑ Sí ☑ No
És una pregunta que se li pot fer a qualsevol militant de CiU, que troba bé que es pacti amb el PP, després d'acusar-lo de carregar-se l'autogovern i l'economia de Catalunya; o que vagi amb una estelada i cridi "independència", però que alhora es declara unionista a l'estat espanyol... una absoluta contradicció mental, com si un directiu de la SGAE cridés a favor de la distribució lliure dels drets d'autor.
És aquesta bipolaritat o ambigüitat del militant de CiU que li permet creure avui una cosa i demà la seva contrària, i d'aquesta manera anar allargant el temps amb l'autoreclam presumptament secessionista a través de drets a decidir, pactes fiscals i altres eufemismes de mentides, per continuar a la gatzoneta, exactament en la mateixa posició d'algú que ha perdut la dignitat per sempre més...
------
Font: CiU dóna suport al PP ( http://www.ara.cat/politica/CIU-PP_0_625737551.html )

18 de desembre de 2011

Estatut del 2006

Avui 18 de desembre fa 32 anys que va entrar en vigor el segon Estatut d'Autonomia de Catalunya, conegut com l'Estatut de Sau. Posteriorment, el 2006 en vindria el tercer, que havia de solucionar tots els nostres problemes pendents, com és la qüestió identitària i l'espoli financer, però res de res, una rentadora desendollada seria millor que l'estatut. Ja hem vist que tot plegat ha estat una nova enganyifa -una més- dels nostres responsables polítics del moment.
Actualment estem pitjor que mai, entre altres motius perquè s'ha esvaït qualsevol possibilitat de millora que no sigui el trencament definitiu de la cadena que ens uneix a la misèria que significa pertànyer a un estat arruïnat que ens devora a impostos tan irracionals com injustos i que a sobre ens odien pel simple fet de ser catalans.
O potser no estem tan malament, perquè és possible que la fera es desperti: ja són molts els qui comencem a obrir els ulls. Això d'haver estat uns cornuts i pagadors del el beure durant tant de temps, està acabant amb la paciència de qualsevol, per molt burro que sigui.