Les creences limitants

Una creença és un sentiment de certesa sobre alguna cosa

Sovint creiem que les circumstàncies controlen les nostres vides, i que l'ambient ens ha configurat tal i com som. Una gran mentida. No són les circumstàncies de les nostres vides les que ens configuren, sinó les creences sobre el que signifiquen aquestes circumstàncies.

I per què estan les nostres creences? Són la força guia que ens conduiran cap el dolor i el plaer. Cada vegada que ens succeeix alguna cosa a la vida, el nostre cervell planteja dues preguntes:

1. Significarà això dolor o plaer?
2. Què haig de fer per evitar dolor i/o obtenir plaer?

Les respostes a aquestes dues preguntes es basen en les nostres creences, i les nostre creences es veuen impulsades per les nostres generalitzacions sobre el que hem après que ens han aportat dolor o plaer en el passat. Aquestes generalitzacions es basen en la interpretació que fem de les nostres experiències passades i guien totes les nostres accions i, en conseqüència, la direcció i qualitat de les nostres vides. 

Les generalitzacions poden ser molt útils; es tracta simplement de la identificació de pautes similars. Desgraciadament també poden simplificar en excés i produir creences limitadores per a les decisions futures sobre qui és vostè i de què és capaç.

Es desafiament és triple:

1. La majoria de nosaltres no decidim conscientment que creurem.
2. Les nostres creences es basen sovint en una mala interpretació d'experiències passades.
3. Una vegada que adoptem una creença, oblidem que només es tracta d'una interpretació.

A partir d'aquí comencem a considerar les nostres creences com si es tractessin de realitats. I totes les nostres accions són el resultat de les nostres creences conscients o inconscients, de què això que fem ens conduirà al plaer o ens allunyarà del dolor. Per tant, si volem canviar la nostra vida en un instant, només hem de canviar de creences.

[Font: Despertando al gigante interior, Anthony Robbins]

Ens volen fer creure el que no som

Segons el psicòleg Antoni Blay som (no tenim) un potencial infinit d'energia, intel·ligència i amor-felicitat. El de l'energia irradia força de voluntat, impuls, capacitat combativa. El de la intel·ligència, capacitat de discerniment, comprensió. I el de l'amor-felicitat, capacitat per sentir, amistat, afecte, cordialitat, alegria. Amb el pas del temps, la (mala)educació i les falses creences hem anat perdent pel camí aquestes potencialitats, a còpia de voler ser el que no som. En el regne animal, o en el vegetal, res no vol ser el que no és.
[Font: La llibertat interior, Gaspar Hernàndez]

La nostra ment és un GPS

Presta atenció al llenguatge i a les paraules que utilitzes. Cuida el teu diàleg interior i el vocabulari. Cada paraula que dius és una llavor que més tard o més aviat donarà el seu fruit. La nostra ment és un GPS que sense adonar-nos ens porta cap allò que decreten amb cada paraula que diem.

Recordem que el 95% d'informació que té emmagatzemada la ment és inconscient i les paraules que utilitzem són allà que, sense adonar-nos, condicionen totes les nostres emocions. Per això, sempre que no aconsegueixes alguna cosa és perquè existeix una contraordre en el subconscient.

[Font: Rut Nieves, Cree en ti]

Satori

En el budisme zen japonès, el Satori és un flaix o il·luminació espiritual temporal, un moment de Presència, l'aflorament d'un espai interior on abans hi residien el tumult i la pertorbació causats pels pensaments i les emocions. S'hi arriba a través de l'efecte que produeix la contemplació o assimilació de la natura en l'ànim de l'espectador.

Una malaltia que afecta tothom

L'estat d'identificació amb la ment és aguda ment disfuncional. És una forma de bogeria. Quasi tot el món pateix aquesta malaltia en distints graus. Quan te n'adones, no pot haver més ressentiment. ¿Com pots estar ressentit amb algú que està malalt? L'única resposta apropiada és la compassió.

[Font: Eckhart Tolle, Practicando el poder del ahora]

L'estat de consciència

Les modalitats del quefer despert són l'acceptació, el goig i l'entusiasme. Cadascuna representa una certa freqüència de vibració de la consciència. Cal estar alerta per comprovar que alguna d'elles estigui operant sempre en qualsevol activitat, en cas contrari creem sofriment per a nosaltres mateixos o pels altres.[Eckhart Tolle, Una Nueva Tierra]

El cos del dolor

Eckhart Tolle en el seu llibre "Una Nueva Tierra" diu que tots els éssers humans tenim un cos de dolor, uns més densos que altres. Per entendre-ho una mica, és aquell estat d'ànim negatiu o amb energia baixa, quan tenim sensació de tristesa, desil·lusió, desànim o qualsevol cosa semblant sense saber  el per què. Aquest cos de dolor s'apropia de nosaltres i ens porta a perdre l'equilibri i actuar de manera destructiva. D'alguna manera tots hi hem passat en algun moment o altre, encara que la majoria s'hi manté en aquest estat d'inconsciència de per vida.

De petits, tots experimentem emocions fortes i no tenim coneixement ni sabem com gestionar-les, motiu pel qual les neguem i les intentem oblidar. Aquest mecanisme de defensa crea un hàbit que es conserva fins a l'edat adulta. Les emocions i sentiments que no expressem s'acumulen en una bola d'energia negativa reprimida en el nostre interior, fet que dona lloc al cos de dolor latent i que en ocasions es desperta i s'activa en forma de ira, dolor, negativitat, depressió, etc. I aquest cos de dolor s'alimenta de les vibracions negatives pròpies i també dels altres a través de la victimització, discussions, sentiments negatius cap els altres en forma de crítiques, judicis i queixes... 

No es tracta de reprimir aquest cos de dolor perquè continuï adormit i d'aquesta manera acumuli més negativitat, sinó que cal acceptar la seva existència i estar atents quan desperta per poder corregir-lo i sanar-lo. 

Com fer-ho:

1. Estar alerta en el present.
2. Acceptar les emocions i sentiments, encara que no ens agradin.
3. Intentar identificar d'on venen els impulsos externs que el desperten.
4. Analitzar des de la consciència el per què ens fan patir.
5. Deixar d'identificar-nos i d'alimentar el cos de dolor.

L'eina més poderosa per evitar el patiment és estar present, aquí i ara. Un exercici que hi ajuda és concentrar-se en la respiració amb els ulls tancats per experimentar la calma en sentir l'aire que respires, com entra pel nas fins als pulmons, veure com t'omples de vida i energia, sense pensar en res més. I aprendre l'hàbit d'estar atent a totes les sensacions que experimenta el nostre cos amb els cinc sentits en qualsevol activitat que fem, sense que ens passi res per alt.

 

La vida és un buf i val la pena aprofitar-la, gaudir-la, compartir-la, estimar-la i sentir-la. No deixem que la nostra ment ens malgasti el temps, acceptem el passat en el nostre present i sembrem les llavors del nostre futur.

Tres coses que ens allunyen de la veritat

Tres coses que ens allunyen de la veritat i que ens fan malviure:

1. Les falses creences. Són mandats que inhibeixen el nostre comportament. Afecten l'univers del JO.
2. Els prejudicis. Són judicis previs negatius o positius que esbiaixen la percepció que tenim dels altres. Afecten l'univers del TU.
3. Les projeccions. És el que penso que les altres persones pensen de mi. Afecten a l'univers de la relació d'ambdós

Recordem sempre que la veritat ens fa lliures.

El cientificisme

La ciència ni afirma ni s'oposa a l'existència de Déu, simplement respon amb la postura agnòstica i totalment lògica de "no ho sé", perquè amb els instruments de què disposa avui per avui no pot analitzar aquesta dimensió espiritual, en cas que existís. 

Allò que s'oposa a la dimensió espiritual de l'existència no és és la ciència, sinó el cientificisme, que és un corrent filosòfic que nega l'existència de tot allò que no es pugui mesurar o pesar. Per al cientificisme, allò real és només allò evident. El cientificisme no és ciència, encara que s'empari en ella, en realitat és una doctrina filosòfica dogmàtica i totalitària que imposa els seus arguments com si fos una altra forma de fe, que en aquest cas cal acatar. 

Cadascú ha de portar a terme la seva pròpia exploració, si vol, per entrar en contacte amb aquesta possible dimensió espiritual de l'existència i descobrir per sí mateix si es tracta d'una dimensió real o no. L'important no és anomenar aquesta dimensió Déu, Univers, Consciència Còsmica o Jo Suprem; l'important és tenir una experiència personal i íntima que ens ajudi a desenvolupar les nostres vides amb verdadera alegria, serenitat, confiança i esperit de contribució, especialment en aquells moments en els quals tot trontolla al nostre voltant.

[Font: Mario Alonso Puig, "El cociente agallas"]

Tenim tot el dret a dir no

Hi ha una creença falsa (com totes les creences) que dir "sí" és de persones bones i per això ens consta tant dir que "no", encara que estiguem cansats, no tinguem ganes o fins i tot el "sí" ens faci mal. Les persones bones sempre han d'estar al servei dels altres, per educació, per por al rebuig i per no convertir-nos en persones dolentes.

Fran Sabal, en el seu llibre Nutrición emocional, ens explica la lliçó que va aprendre en un curs de Programació Neurolingüística (PNL) amb un tal Frank Pucelik, que li va fer la següent pregunta:  

--¿per què dius que sí quan realment vols dir que no? 

I va continuar: fins que no et sentis còmoda dient "no", els teus "sí" són una mentida. T'has passat la vida volent ser una persona bona, però les persones bones són aquelles que són sinceres, no les que menteixen. Cada vegada que dius una cosa quan realment sents una altra, no et fa bona, et fa falsa.

Sortida del Sol?

¿Per què diem que veiem la sortida del Sol si des del segle XVI, gràcies a Copèrnic, tenim clar el model heliocèntric? Seria més lògic dir que veiem l'entrada de la Terra a la llum solar.
Sembla una bajanada, però és indicatiu de l'arrogància i egocentrisme de l'ésser humà en pensar que és el centre de l'univers i que tot el que li passa sempre ve de fora. I és també un exemple del poder que tenen les creences limitadores que tenim instal·lades de sèrie al cervell que ens poden fer creure qualsevol cosa, per absurda que sigui.

Som peixos

Els éssers humans anem per la vida carregats amb dues grans i pesades maletes que no veiem però sí sentim: la de les lamentacions pel passat i la de les preocupacions pel futur. Moure's pel present amb aquesta càrrega al damunt, no és fàcil. Al igual que el peix no sap que hi ha un altre món fora de l'aigua, nosaltres tampoc sabem que n'hi ha un replet de possibilitats més enllà de la ment condicionada i dualista.

[Font: Tómate un respiro! Mindfulness, Dr. Mario Alonso Puig]

Les quatre nobles veritats sobre el sofriment

Fa 25 segles, un príncep i científic de la ment de nom Gautama Siddhartha, més conegut com Buda, que en sànscrit vol dir "el despert", va descobrir que hi ha quatre nobles veritats amb relació al sofriment humà:

1. Tot el món experimenta sofriment
2. Hi ha una causa que origina aquest sofriment
3. El sofriment pot ser eliminat
4. Existeix un camí per acabar amb aquest sofriment

La metàfora de l'ampolleta amb un líquid molt amarg explicada pel Dr. Mario Alonso Puig a "Tómate un respiro! Mindfulness", ens ho fa entendre:

Imagina una ampolleta amb un líquid molt amarg que aboquem en un got amb aigua. La mescla del líquid amb l'aigua continuarà tenint un gust molt amarg. Ara imagina que aboquem el líquid amarg en una garrafa de deu litres d'aigua. En aquest cas, el grau d'amargura és molt menor que quan vam beure del got. El líquid amarg representa totes aquelles coses dures, difícils i doloroses que ens passen a la vida. Empassar-nos aquestes experiències són doloroses, però aquest dolor es mitiga quan la ment (el recipient) no l'intensifica. Buda ens va mostrar un camí per convertir aquest "got" en un recipient de deu litres o inclús un llac.

Nàmaste

Nàmaste és una paraula en sànscrit que literalment es tradueix com "m'inclino davant teu" i  s'utilitza com una expressió de salutació en el context de les cultures budistes, tant per dir "hola" com "adéu". Normalment s'acompanya d'una lleugera inclinació del cap i amb els palmells de les mans obertes i unides entre si per sota de la barbeta. En el context més espiritual, és la manera de connectar sense diferències amb l'altra persona des de l'acceptació i la humilitat.

Déu devia ser masclista

Segons la llei bíblica: 

"Si un home troba una noia que encara no està unida per acord matrimonial, se l'enduu, jeu amb ella i el descobreixen, haurà de pagar al pare de la noia cinquanta peces de plata i s'hi haurà de casar, perquè l'ha posseïda; i no podrà divorciar-se'n en tota la seva vida". 

Pel antics hebreus, les dones eren propietat dels homes, i violar una noia que no pertanyia a cap home no es considerava cap crim. De fet, fins al 2006 (segle XXI) encara hi havia 53 països on un home no podia ser processat per la violació de la seva dona.

[La Bíblia, Deuteronomi 22, 28-29]

Admetre la ignorància

Si vols que la teva religió, ideologia o visió del món dominin el planeta, la meva primera pregunta per a tu és: "Quin va ser l'error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?". Si no em dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu. [Yuval Noah Harari, parlant del laïcisme en 21 lliçons per al segle XXI]
Aquesta reflexió tan interessant em porta a una altra reflexió personal:

Perdono els meus repressors únicament com un alliberament personal, 

però no oblidaré ni confiaré mai més en ells mentre no admetin la seva equivocació.

Adoctrinament catòlic

Confuci ensenyà que tothom ha d'estimar els altres com s'estima a si mateix 400 anys abans que Jesús de Natzaret. I Buda ja ensenyava als seus seguidors a evitar el dany no solament a totes les persones sinó a qualsevol ésser sensible, fins i tot els insectes. 

En el segle III aC a l'Índia l'emperador Ashoka va proclamar la tolerància a totes les religions i creences. Tot un exemple de mentalitat oberta. En canvi, els fanàtics del cristianisme i l'Islam han intentat imposar la seva religió a la força sigui amb les croades, gihads, inquisicions i discriminacions diverses. Potser els brutals conquistadores cristians eren més ètics que les tribus paganes dels nadius americans? 

Pensar que la Santa Inquisició Espanyola, els que cremaven heretges a la foguera, es va suprimir tan sol fa 186 anys (any 1834), esgarrifa. Pertànyer a aquesta societat occidental adoctrinada en aquesta religió i m'hagi influït tants anys en la meva vida, em pertorba. En el nom de déu s'ha justificat qualsevol bestiesa. Per cert, no recordo que m'haguessin explicat res de tot això en l'educació bàsica o el BUP.

Que cadascú cregui el que vulgui creure i sobretot que ens deixen en pau!

Patologia de la normalitat

Segons Erich Fromm es refereix a la manera normal i comuna que tenim la majoria de pensar, de comportar-nos i de relacionar-nos. És la subtil malaltia que consisteix en creure que el que la societat considera "normal" és bo i correcte per a cadascun de nosaltres, per més que vagi en contra de la nostra verdadera naturalesa.

El cigne negre

Hi ha una frase de Juvenal (poeta romà dels segles I i II) que és "rara avis in terris nigroque simillima cycno" que vindria a dir «un ocell rar en la terra i semblant a un cigne negre». Fa dos mil anys, només coneixien els cignes blancs perquè mai ningú havia vist un cigne negre. 

Uns segles després es van descobrir cignes negres a Austràlia. D'un dia per altre i de manera imprevista, aquella idea tan assumida del cigne negre com una rara avis i interpretat com una cosa estranya, tot d'una se'n va en orris. 

Els paradigmes van caient, només és qüestió de temps. Quan sentis algú dir "això és impossible", d'entrada jo no compraria, torres més altes han caigut.

Reprogramació de creences

Hi ha una cosa que el pas del temps m'ha aportat i de la qual em sento especialment orgullós, i és la consciència d'adonar-me que cada vegada sóc més escèptic de tot i que em qüestiono totes les creences que aquesta societat m'ha inculcat des de que tinc ús de la raó fins avui. Unes creences que en realitat no són meves sinó que han estat prestades per la família, escola, amics, etc... i que per tant són creences alienes i errònies que ens condicionen la manera de veure la vida, com unes ulleres que distorsionen la realitat.

Per exemple, sempre m'havien fet creure que la millor defensa era un atac. I he après i comprovat que en realitat la millor defensa és no no sentir-se atacat. Tan simple i efectiu com això.