Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dimensió social. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dimensió social. Mostrar tots els missatges

13 de maig de 2022

Què vols ser de gran?

Reflexionar sobre aquesta pregunta pot reforçar una actitud inflexible respecte al treball i la pròpia identitat. És el que els psicòlegs anomenen identitat hipotecada, és a dir resoldre massa aviat la nostra identitat sense haver fet una avaluació exhaustiva i la nostra ment es tanca a altres opcions alternatives. 

Michelle Obama escriu: "Crec que és una de les preguntes més inútils que un adult pot fer a un nen, '¿Què vols ser de gran?'. Com si créixer fos un procés limitat. Com si en un moment donat et convertissis en alguna cosa i aquest fos el final".

[Font: llibre 'Piénsalo otra vez', de Adam Grant]


 

7 de gener de 2022

Com escollir un treballador

Si hagéssim de contractar algú i volem que sigui la persona més indicada per a la feina que hagi de fer, hem de fer els següents preparatius (1/2 hora):

  1. Escollir unes quantes característiques que siguin prerequisits per a l'èxit en aquest lloc. Que no siguin masses, sis dimensions estan bé. Aquestes característiques han de ser el més independents possible unes de altres, i que siguin avaluables amb poques preguntes.
  2. Fer una llista d'aquestes preguntes per a cada característica i pensar com puntuar-les. Per exemple, en una escala de l'1 al 5. Cal tenir una idea per poder dir si el candidat és fluix o satisfactori.
Per evitar l'efecte halo, cal reunir informació sobre una característica cada vegada, puntuant cadascuna abans de passar a l'altra (no saltem d'una a l'altra).
Per avaluar cada candidat, cal tenir en compte les sis puntuacions i finalment escollir qui tingui més punts, encara que hi hagi un altre que ens agradi més. És molt més probable que trobem el millor candidat si utilitzem aquest fàcil procediment que si ho fem sense tenir una entrevista preparada i basar l'elecció en un judici purament intuïtiu de tipus "li vaig mirar els ulls i em va agradar el que vaig veure".

[Font: 'Pensar rápido, pensar despacio' de Daniel Kahnemann]

5 de desembre de 2021

És típic dels primats fer infeliços els altres

En el llibre Viaje a la felicidad llegeixo una entrevista que li fa Eduard Punset al científic i escriptor Robert Sapolsky, l'autor entre d'altres de "Per què les zebres no tenen úlcera?" que em fa entendre l'agressivitat humana en forma de discussions, baralles, robatoris o guerres: 

Per entendre alguns dels aspectes més negatius de la nostra experiència com a humans sobre la terra, sospito que un dels factors que més ajuden a alleujar la càrrega de l'estrès, tant per a nosaltres com per a la resta d'animals, és fer infeliços als altres, dirigint la nostra agressivitat cap a altres persones. Hi ha múltiples evidències que es tracta, per desgràcia, d'una resposta que ajuda a enfrontar-se a l'estrès, que contribueix a fer del món un lloc molt pitjor. Molts eviten desenvolupar úlceres a costa de provocar-se-les als altres: "estic de mal humor, estic estressat, necessito descarregar-me sobre algú físicament més dèbil". És típic dels primats.

Recordem que els humans estem inclosos en aquesta categoria, juntament amb els lèmurs, els micos i els simis.

21 de novembre de 2021

Etapes de la parella

 Les etapes d'una parella són:

  1. La fusió. És l'enamorament en què la ment i el cos estan plenament dedicats a fusionar dos éssers vius de procedència i naturalesa distintes.
  2. La construcció del niu. S'assumeixen nous compromisos que garanteixin una infraestructura adequada a la vida en comú. L'amor s'expressa amb menys petons i carícies i més en feines que fonamentin una plataforma comuna sostenible.
  3. La delimitació negociada dels camps respectius de llibertat. Superat el temps dedicat a la fusió i la construcció d'una arquitectura per sobreviure, arriba el moment de negociar els graus de llibertat que regiran les activitats de cadascú. Es tracta d'un procés lent i complicat, el resultat del qual sol venir donat per la pròpia experiència quotidiana.
[Font: El viaje al amor d'Eduard Punset]

14 de novembre de 2021

El psicòpata

Detecto ràpid un psicòpata de guant blanc, em refereixo a aquells que no maten ningú, que tenen una vida aparentment normal i que són fins i tot carismàtics i entusiastes a la feina. Tot és attrezzo que forma part del seu pla diabòlic no és més que poder manipular-te per aconseguir el seu objectiu. Són narcisistes, vanitosos i uns grimpaires que els agrada el poder, uns grans manipuladors psicològics que no tenen cap escrúpol per arribar on calgui si poden obtenir algun tipus de benefici. No entenen què és la compassió i tenen l'empatia d'una lasanya congelada, encara que saben molt bé com atraure les seves víctimes. Intel·ligència emocional zero. Poden fer veure que t'ajuden, però en realitat et fan el llit. No dubten en utilitzar les debilitats humanes per prosperar ells, si cal fent tots els papers de l'auca, fins i tot fent-se el magnànim. Un psicòpata no mira, jutja; un psicòpata no parla, interroga. Tenen el tipus de personalitat pròpia d'un enneatipus 8, és a dir els agrada tenir el control de absolutament de tot, no confien en ningú i tampoc reconeixen la por. Són uns autèntics depredadors socials. 
Encara que desconeguis que et trobes davant d'un psicòpata, d'entrada quan interacciones amb ell, el cos -que és savi- t'avisa: no saps per què però no t'hi trobes a gust amb ella. És el cortisol, l'hormona de l'estrès, que el cos activa quan detecta una situació de perill. Quan més lluny, millor!
[Nota: basat en fets reals]

12 de novembre de 2021

La rata que llepa amb freqüència el fill

Tinc entre mans un llibre, El viaje al amor d'Eduard Punset, on llegeixo una cosa que em fa pensar per què alguns som com som. Diu que s'ha pogut demostrar científicament amb els gens d'una rata de la praderia que "la rata que llepa amb freqüència al fill el converteix en un individu més amable i segur de sí mateix. Un toc d'atenció per a les mares poc pròdigues en petons i carícies!". 

També m'ha vingut al cap el meu gat, en Flocky, que el vaig adoptar quan tenia tres mesos juntament amb una gata, la Nina, que va tenir un tràgic final uns mesos després en ficar-se a l'interior d'un cotxe. El fet és que, el caràcter que tenien eren totalment diferents: la gata era extremadament afectuosa i juganera, en canvi el gat era esquerp i poruc. Amb el temps, he aconseguit que aquell gat esquerp i poruc es convertís en un gat sociable, confiat i tant afectuós com ho era la gateta. I el secret ha estat aquest: no he hagut de llepar-lo, però diàriament ha tingut la seva dosi d'atenció, converses amigables i moltes carícies. 

La confiança i l'autoestima, siguin gats o persones, es forma a partir del reconeixement i de sentir-se estimat i valuós.

14 de setembre de 2021

El mite de la parella és una perniciosa estupidesa

Ningú viu més enganyat que un enamorat, i pocs pateixen tant com ell. L’amor autèntic té poc a veure amb l’enamorament, el mite d’Occident. En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre; en el romàntic, sí. Encara més: l’amor romàtic és, essencialment, l’esperança de què la nostra parella ens doni la felicitat. Sobrecarreguem l’altre amb les nostres expectatives quan ens enamorem. Ningú pot satisfer expectatives tan monstruoses.
[Font: Pablo d’Ors, Biografia del silencio]

18 de juliol de 2021

Tractar el símptoma i alimentar la causa

Passa sovint que les persones que més mal fan a les nostres companyies (a la feina, en la política, etc.) són recompensades perquè produeixen resultats a curt termini. De vegades, tractem els símptomes d'un problema a el mateix temps que alimentem la seva causa. Hem de portar cura sobre com interpretem els resultats.

[Font: pag 69 de 'Despertando al gigante interior', Anthony Robbins]

6 de juliol de 2021

L'adéu definitiu

Que no tenim cap vincle emocional sinó tot el contrari és una evidència. Un exemple de l'estima que tenen a l'estat espanyol pels catalans és que d'els castellers no en saben ni en volen saber res, una curiositat que causa admiració a qualsevol altre lloc del món, però ells només són de toros. Tot allò que ve de Catalunya els produeix al·lèrgia, no a tothom és clar, però sí a una majoria que controla absolutament tots els poders de l'estat. I ja sabem que cada poble té els dirigents que es mereix. No dic que ells siguin dolents i nosaltres bons, simplement som tan diferents que no ens entenem. I menys si la convivència és per obligació.

Quan vaig fer la mili a Madrid, el primer que em van dir va ser aquesta frase "otro polaco de mierda hijo de puta", cosa que tampoc em va afectar massa venint de qui venia, ho considerava normal tenint en compte que feia poc que havia mort el dictador Franco. Aquesta és la meva realitat i penso que poques coses han canviat des de llavors. Vam tenir uns anys, la transició, que semblava que l'estat evolucionava, però tot era una farsa: és difícil que res evolucioni si en totes les òrgans de l'estat hi continuaven manant els mateixos que manaven en la dictadura. Per això, el procés ha anat bé, com a mínim per destapar aquesta realitat, primer a nosaltres mateixos i després a tot Europa.

I la solució del problema és ben senzilla en qualsevol estat democràtic: votem per ser el que vulgui la majoria. Però això, segons el govern espanyol, divideix la societat, quines coses... El fet és que ja portem des de fa massa temps en aquesta situació de convivència incivilitzada i anormal, en què només et volen per la força i l'interès. Encara em ressona al cervell el "a por ellos, oe". No els vull cap mal, tot el contrari, que visquin el millor que puguin, però tinc una mania: m'agradaria viure en llibertat per poder escollir democràticament amb quin estat m'identifico. 

No sento odi, només llàstima, perquè no hi ha res a fer. És com un matrimoni que no funciona i a més amb episodis de violència. Ni té present, ni futur. Tot i que ja he desconnectat emocionalment i mentalment, la meva gran il·lusió és veure i viure l'adéu definitiu d'una vegada per totes. No tolero la intolerància.

5 de juny de 2021

Mainstream o el sistema establert

L'home unidimensional propi del sistema totalitari de la societat industrial avançada de la meitat del segle XX viu una vida programada, motivat per falses necessitats, robotitzat pel treball i l'ambició de guanyar diners. És mou des de l'esfera cognitiva racional, sense tenir massa en compte les emocions, l'espiritualitat o la imaginació, per això és fàcilment manipulable i previsible. Estudia, aconsegueix un treball, és casa, té fills, és compra una casa aparellada, un cotxe i dedica els millors anys de la seva vida a l'empresa, fins que es jubila. En una justa mesura equilibrada no té per què ser un mal pla, però algunes persones necessiten alguna cosa més. 
Jo mateix.
[Font: Alexis Racionero Ragué, El viaje del héroe]

14 d’abril de 2021

La ment d'un assassí

La ment malalta d'un assassí creu que no troba la pau en aquest món per culpa d'una altra persona. Per exemple, el cas habitual de violència de gènere en què un home mata la seva dona, ell creu que per culpa d'ella no està en pau i si ella no existís, ell seria feliç. La seva ment malalta repeteix aquests pensaments una i altra vegada, i finalment la mata. En el fons, la seva intenció positiva és sentir-se en pau, però està clar que aquesta no és la solució, sinó tot el contrari: amb el pas del temps s'adona que, encara que ella no hi és, ell no està en pau.

[Font: Fran Sabal, "Nutrición emocional"]

27 de març de 2021

La deficient gestió de la UE amb les vacunes

Quant més és trigui a normalitzar la situació pandèmica, més morts i més crisi econòmica i social tindrem. Ara ens volen fer creure que la farmacèutica AstraZeneca no ha complert el compromís d'entrega de vacunes pactades amb la UE. Només cal veure el gràfic de vacunes administrades per cada 100 habitants a 20/03/2021 per arribar a la següent conclusió: el fracàs absolut de la Unió Europea, dels estats que la componen i dels seus governs.



7 de març de 2021

La societat patriarcal no interessa ningú

En la societat patriarcal actual, els homes són uns privilegiats respecte les dones, excepte en com a mínim un aspecte del qual no se'n parla: l'expressió de les emocions. La mateixa societat patriarcal ens ha volgut fer creure que l'home ha de ser fort i que ha de valer-se per ell mateix. I quan la vida el sobrepassa, demanar ajut no és una opció. Quan les emocions es desborden, una forma de tractar la problemàtica és amb l'alcohol o altres drogues, que encara que l'anestesia una estona, acaba tenint efectes devastadors. En canvi les dones mostren més el seu malestar i són capaces de demanar ajuda, cosa que els homes, davant dificultats emocionals importants, tendeixen a caure per les escletxes de l'entramat social i acabar fora del sistema. Només cal veure la diferència en el percentatge existent d'homes i dones sense llar pels carrers, en albergs, amb problemes de toxicomanies, a les presons, etc.

[Font: Lo bueno de tener un mal dia, Anabel González]

11 de febrer de 2021

Sàtrapes ibèrics

La història és testimoni de la quantitat de descentrats, pertorbats i psicòpates que han ocupat càrrecs de responsabilitat i l'afectació causada en la humanitat.
Hi ha però petits càrrecs amb responsabilitat en diversos àmbits que no passaran a la història perquè no estan a l'alçada d'un Calígula, Hitler o el Negan Lucille de Walking Dead, però que déu n'hi do el mal que arriben a fer al sentit comú en concret i a la societat en general. I no puc ser més clar perquè sóc un europeu del sud a mà esquerra.
En fi, hem de sobreviure als sàtrapes de torn i alegrar-nos-en perquè com diu la dita, no hi ha mal que cent anys duri.

6 de febrer de 2021

Ordena les relacions

Una dels millors usos del teu temps és posar en ordre les nostres relacions importants com les familiars i tenir l'hàbit d'examinar-les fent-nos les següents preguntes: ¿Què hauria d'estar fent més, menys o què hauria de començar o deixar de fer avui per millorar la qualitat d'aquesta relació? 

[Controla el teu temps, controla la teva vida, Brian Tracy]

20 de novembre de 2020

Desigualtat econòmica

Avui en dia, l'1% més ric de la població és propietari de la meitat de la riquesa del món. I encara més alarmant: les cent persones més riques juntes posseeixen més riquesa que els 4.000 milions de persones més pobres. [21 llliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari]
La pobresa no és genètica però s'hereta. Com deia Philip Greenspun la millor manera de fer-se ric és escollir bé als teus pares.


18 de novembre de 2020

Per què votem el que votem

Les eleccions van dirigides als sentiments humans, no pas a la racionalitat humana. Si la democràcia fos una qüestió de presa de decisions racionals, no hi hauria absolutament cap raó per donar a la gent el dret de vot en termes d'igualtat, o, potser, cap raó per donar-li el dret de vot. Està àmpliament demostrat que hi ha gent molt més saberuda i racional que d'altra. Per bé o per mal, les eleccions no van dirigides a allò que pensem sinó allò que sentim. Els éssers humans són lliures i tenen lliure albir, ja siguin savis o analfabets integrals, els seus sentiments compten per igual.
Deixar que els passatgers d'un avió votin a quina pista hauria d'aterrar el pilot o que el poble voti no seria precisament una decisió racional. Votar un determinat partit polític per governar un país tampoc ho és, simplement apel·la als nostres sentiments. Quan ets capaç de comprendre això, és més fàcil entendre segons quins resultats electorals.
Winston Churchill, en una frase molt cèlebre, va dir que la democràcia és és el pitjor sistema polític del món, tret de tots els altres. Com diu la dita popular, cada poble té el que es mereix. I tal dia farà un any, una altra dita molt apropiada.
[Font: 21 lliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari]

14 de novembre de 2020

Masses sense feina

Quan reconeguem honestament que els models social, econòmic i polític que hem heretat de l'època industrial dels segle XIX i XX ja no serveixen per fer front als nous desafiaments, com seran les masses sense feina de mà d'obra no qualificada impossibles de reciclar en un món cada vegada més complex. Per salvaguardar la supervivència física i el benestar psicològic de les masses de gent sense feina que apunta que ens portarà aquest món tan incert, potser ens adonarem que criar un fill sigui probablement la feina més important i més difícil de totes. Si fos així, no hi hauria manca de feina per molts ordinadors o robots que hi hagin. Com es fa això? Doncs amb una renda bàsica universal (capitalisme) o uns serveis bàsics universals (comunisme) o una solució eclèctica , l'objectiu del qual cobreixi totes les necessitats bàsiques d'una família. Una altra cosa serà la valoració i qui se'n farà càrrec d'aquesta inversió, abandonant la consideració de gran despesa econòmica i limitadora de llibertat. Encara queden uns quants anys encara de patiment per canviar de mentalitat.
Ho veurem algun dia?


La feina és un bé escàs

Els conductors de cotxes de cavalls del segle XIX es van posar a conduir taxis, mentre que els cavalls directament van ser expulsats completament del mercat de treball. Els cavalls van ser considerats obsolets en aquell nou paradigma que va ser la revolució industrial. 
¿Què passarà amb els ases del segle XXI en el proper canvi de paradigma?

13 de novembre de 2020

Déu n'hi do quin 2020!

Llegit a "21 lliçons per al segle XXI" de Yuval Hoah Harari que el 1938 els éssers humans podien triar entre tres relats globals (feixisme, comunisme o liberalisme); el 1968 només entre dos (comunisme o liberalisme); el 1998 sembla que prevalia un sol relat (liberalisme); el 2018 ens hem quedat a zero i amb un futur cada vegada més incert en un món d'estats aparentment democràtics però governats per oligarquies corruptes amb l'únic objectiu de conservar sinó augmentar la seva riquesa i perllongar el seu poder. La desorientació fa que es pensi en termes apocalíptics i escenaris catastròfics. En realitat no sabem què passa al món i si ens cal un nou model social i polític.
I dos anys després ens trobem en plena crisi de pandèmia sanitària i d'un més que probable col·lapse econòmic mundial que s'afegeix a l'ecològic. Potser som a l'inici del naixement d'una nova classe social massiva i inútil d'éssers humans que no tindran feina. Si és així, l'estat espanyol té molts números de liderar-ne el rànquing mundial. Això sí, podem estar confinats però com cada any els carrers tindran llums de Nadal.