Què vols ser de gran?

Reflexionar sobre aquesta pregunta pot reforçar una actitud inflexible respecte al treball i la pròpia identitat. És el que els psicòlegs anomenen identitat hipotecada, és a dir resoldre massa aviat la nostra identitat sense haver fet una avaluació exhaustiva i la nostra ment es tanca a altres opcions alternatives. 

Michelle Obama escriu: "Crec que és una de les preguntes més inútils que un adult pot fer a un nen, '¿Què vols ser de gran?'. Com si créixer fos un procés limitat. Com si en un moment donat et convertissis en alguna cosa i aquest fos el final".

[Font: llibre 'Piénsalo otra vez', de Adam Grant]

 

És típic dels primats fer infeliços els altres

En el llibre Viaje a la felicidad llegeixo una entrevista que li fa Eduard Punset al científic i escriptor Robert Sapolsky, l'autor entre d'altres de "Per què les zebres no tenen úlcera?" que em fa entendre l'agressivitat humana en forma de discussions, baralles, robatoris o guerres: 

Per entendre alguns dels aspectes més negatius de la nostra experiència com a humans sobre la terra, sospito que un dels factors que més ajuden a alleujar la càrrega de l'estrès, tant per a nosaltres com per a la resta d'animals, és fer infeliços als altres, dirigint la nostra agressivitat cap a altres persones. Hi ha múltiples evidències que es tracta, per desgràcia, d'una resposta que ajuda a enfrontar-se a l'estrès, que contribueix a fer del món un lloc molt pitjor. Molts eviten desenvolupar úlceres a costa de provocar-se-les als altres: "estic de mal humor, estic estressat, necessito descarregar-me sobre algú físicament més dèbil". És típic dels primats.

Recordem que els humans estem inclosos en aquesta categoria, juntament amb els lèmurs, els micos i els simis.

El mite de la parella és una perniciosa estupidesa

Ningú viu més enganyat que un enamorat, i pocs pateixen tant com ell. L’amor autèntic té poc a veure amb l’enamorament, el mite d’Occident. En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre; en el romàntic, sí. Encara més: l’amor romàtic és, essencialment, l’esperança de què la nostra parella ens doni la felicitat. Sobrecarreguem l’altre amb les nostres expectatives quan ens enamorem. Ningú pot satisfer expectatives tan monstruoses.

[Font: Pablo d’Ors, Biografia del silencio]

Mainstream o el sistema establert

L'home unidimensional propi del sistema totalitari de la societat industrial avançada de la meitat del segle XX viu una vida programada, motivat per falses necessitats, robotitzat pel treball i l'ambició de guanyar diners. És mou des de l'esfera cognitiva racional, sense tenir massa en compte les emocions, l'espiritualitat o la imaginació, per això és fàcilment manipulable i previsible. Estudia, aconsegueix un treball, és casa, té fills, és compra una casa aparellada, un cotxe i dedica els millors anys de la seva vida a l'empresa, fins que es jubila. En una justa mesura equilibrada no té per què ser un mal pla, però algunes persones necessiten alguna cosa més. 

Jo mateix.
[Font: Alexis Racionero Ragué, El viaje del héroe]

La ment d'un assassí

La ment malalta d'un assassí creu que no troba la pau en aquest món per culpa d'una altra persona. Per exemple, el cas habitual de violència de gènere en què un home mata la seva dona, ell creu que per culpa d'ella no està en pau i si ella no existís, ell seria feliç. La seva ment malalta repeteix aquests pensaments una i altra vegada, i finalment la mata. En el fons, la seva intenció positiva és sentir-se en pau, però està clar que aquesta no és la solució, sinó tot el contrari: amb el pas del temps s'adona que, encara que ella no hi és, ell no està en pau.

[Font: Fran Sabal, "Nutrición emocional"]

La societat patriarcal no interessa ningú

En la societat patriarcal actual, els homes són uns privilegiats respecte les dones, excepte en com a mínim un aspecte del qual no se'n parla: l'expressió de les emocions. La mateixa societat patriarcal ens ha volgut fer creure que l'home ha de ser fort i que ha de valer-se per ell mateix. I quan la vida el sobrepassa, demanar ajut no és una opció. Quan les emocions es desborden, una forma de tractar la problemàtica és amb l'alcohol o altres drogues, que encara que l'anestesia una estona, acaba tenint efectes devastadors. En canvi les dones mostren més el seu malestar i són capaces de demanar ajuda, cosa que els homes, davant dificultats emocionals importants, tendeixen a caure per les escletxes de l'entramat social i acabar fora del sistema. Només cal veure la diferència en el percentatge existent d'homes i dones sense llar pels carrers, en albergs, amb problemes de toxicomanies, a les presons, etc.

[Font: Lo bueno de tener un mal dia, Anabel González]

Déu n'hi do quin 2020!

Llegit a "21 lliçons per al segle XXI" de Yuval Hoah Harari que el 1938 els éssers humans podien triar entre tres relats globals (feixisme, comunisme o liberalisme); el 1968 només entre dos (comunisme o liberalisme); el 1998 sembla que prevalia un sol relat (liberalisme); el 2018 ens hem quedat a zero i amb un futur cada vegada més incert en un món d'estats aparentment democràtics però governats per oligarquies corruptes amb l'únic objectiu de conservar sinó augmentar la seva riquesa i perllongar el seu poder. La desorientació fa que es pensi en termes apocalíptics i escenaris catastròfics. En realitat no sabem què passa al món i si ens cal un nou model social i polític.

I dos anys després ens trobem en plena crisi de pandèmia sanitària i d'un més que probable col·lapse econòmic mundial que s'afegeix a l'ecològic. Potser som a l'inici del naixement d'una nova classe social massiva i inútil d'éssers humans que no tindran feina. Si és així, l'estat espanyol té molts números de liderar-ne el rànquing mundial. Això sí, podem estar confinats però com cada any els carrers tindran llums de Nadal. 

Conflicte entre formigues

Si poses formigues negres i formigues vermelles en un gerro de vidre res passarà, però si agafes el gerro i el sacseges violentament, les formigues començaran a matar-se entre si. Les vermelles creuen que les negres són les enemigues mentre que les negres creuen que les vermelles són les enemigues, quan el veritable enemic és la persona que ha sacsejat el gerro.

El mateix passa en la societat.

La vida convertida en espectacle

Guy Debord va diagnosticar la nova pobresa com la misèria de tots aquells que, frisosos d'oci i d'actualitat, no tan sols viuen per consumir, sinó que assisteixen com a simples espectadors a aquesta expropiació de les seves pròpies vides.

Drama

Cada vegada m'interessa menys l'actualitat i les notícies que algú ha determinat que ho siguin i no unes altres, per interès d'aquest mateix algú. Unes notícies per tant manipulades, de vegades tenyides d'emocions, creences personals, prejudicis, en forma de mitges veritats o directament grans mentides.
Un exemple d'això és la falsa polèmica d'estiu i gratuïta de la sèrie "Drama", artificialment alimentada per pertorbats i hiperventilats de les xarxes socials. Ni cas.

Condemno tota la violència

Condemno tota la violència, vingui d'on vingui

Aberrant: la violència del que roba, viola i assassina no és equiparable a la violència del que persegueix i empresona el que roba, viola o assassina. La societat pacífica es basa en el consens: que el monopoli de la violència sigui de l'estat. Per la violència reglada democràticament podem viure sense violència.[Aurelio Arteta, filòsof]

Però compte, això només funciona en estats de dret democràtics.

El testament

Un home enxampa la seva dona al llit amb un altre. Es divorcien. Ell marxa a viure a casa dels seus pares i el seu fill queda sota custòdia compartida. Pocs mesos després, el pare i el fill tenen un accident de cotxe. Moren tots dos. Com que no ha deixat testament, l'exdona hereta el pis dels seus sogres, ja que aquests l'havien deixat en herència en vida al seu fill. En qüestió de dies els sogres han perdut el seu fill, el seu nét i casa seva.

La societat és violenta

+ jove

+ tolerància nul·la a la frustració

+ individualisme

+ manca de respecte i valors

Teoria dels sis graus de separació

Es tracta d'una llegenda urbana que afirma que qualsevol persona del planeta pot contactar amb una altra amb tan sols sis intermediaris (Frigyes Karinythy, 1887-1938).

Discriminació racial

Jennifer Hudson, actriu i cantant negra:
M’ha passat en diverses ocasions que l’auxiliar de vol quan arribo a l’avió suposa que el meu seient és en classe turista i no en primera classe com marca el bitllet” o bé “quan m’estava canviant de casa, els operaris encarregats del trasllat no sabien on col·locar una cosa i els vaig dir: «Poseu-ho allà». Però ells es van esperar fins que el Charles [el seu xòfer blanc] va arribar per preguntar-l’hi a ell, que els va dir que s’estaven dirigint a la persona equivocada. 

Tothom té un preu

Un home i una dona estan prenent una copa. Quan porten una estona conversant i l'alcohol ja ha fet els seus efectes, s'agafen confiança i l'home li pregunta: "Escolti, vostè se n'aniria al llit amb mi per un milió d'euros?" La dona s'ho pensa i li respon que, possiblement, sí que hi aniria. Aleshores l'home li fa: "I per cinquanta euros?" "Què es pensa que sóc jo?", li respon ella, ofesa. "No, el que és vostè ja ho hem aclarit. Ara simplement estem parlant de diners!"

Per què incomplim les promeses?

Segons els neuròlegs, és perquè el cervell està format d'una part evolucionada relacionada amb la racionalitat, la que pren les decisions correctes i racionals, i una altra part més primària i impulsiva, programada per buscar la satisfacció immediata. Són dues parts del cap en lluita constant per governar les nostres decisions: la racionalitat de llarg termini contra la temptació del plaer immediat. En algunes persones guanya la rauxa i en altres el seny.
[Economia en Colors, Xavier Sala Martín]

Què és l'aigua?

Hi ha dos peixos que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu:

-- "Bon dia, nois. Com està l'aigua?"

I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l'un mira a l'altre i diu: 

-- "Què collons és, l'aigua?"

[David Foster Wallace]

Assortative mating

La tendència a casar-se entre iguals

La llibertat segons la seva tradició cultural

En els països de tradició liberal (com els anglosaxons): tot està permès, excepte allò que està expressament prohibit.
En els països de tradició autoritària (Espanya s'hi acosta molt): tot està prohibit, excepte allò que està expressament permès.
En els països de tradició anarcoide (com Itàlia): tot està permès, especialment allò que està expressament prohibit.
En els països de tradició comunista: tot està prohibit, especialment allò que està expressament permès.