Quan tenia 3 o 4 anys tenia per costum anar a casa d'una veïna que em donaven menjar. Suposo que travessar aquell camí de terra d'uns tres-cents metres que havia des de casa fins a la de la veïna devia ser tot una aventura, on em podia trobar sargantanes, formigues, escarabats i altres animalons. A més, al final sempre tenia un premi en forma de xocolata o fins i tot col i patata (sí, ja m'agradava la verdura).
Recordo com si fos avui que en aquella casa hi havia un quadre tipus gore que m'inquietava molt, que quan entrava sempre alçava els ulls cap amunt, amb una barreja de curiositat i per comprovar que aquell home que es menjava un nen continuava encara penjat a la paret.
Vaig estar molt de temps obsessionat amb aquell caníbal amb la boca oberta i els ulls en blanc, agafant per la cintura un nen sense cap i ple de sang. Aquesta truculenta imatge no me l'he tret mai del cap.
Més tard vaig entendre que l'art té les seves rareses i que era una reproducció del famós quadre "Saturn devorant un fill", una pintura mural adquirida per Francisco Goya i que actualment es troba exposat en el Museu del Prado. L'escena representa al déu Cronos (Saturn en la mitologia romana) en l'acte de devorar a un dels seus fills, cosa habitual que feia amb els fills acabats de nàixer pel temor a ser destronat per algun d'ells.
Aquest quadre va cridar també l'atenció del mateix Freud, que va trobar que estava relacionat amb la malenconia i la destrucció, i des del punt de vista de la psicoanàlisi figurava -com no- la impotència sexual. En fi, torno a recordar que jo només tenia 3 o 4 anys.
Anys després, vaig veure una pel·lícula que es deia "Holcausto caníbal" que la vaig trobar familiar. I ja més recent, quan vaig veure "El Silenci dels Anyells", vaig entendre a la primera el trauma que va tenir la pobre Clarice en escoltar els crits dels corders quan els mataven.
