Aprofitant que no hi ha turistes, avui he visitat la Sagrada Família de Barcelona amb tranquil·litat i temps. Venen d'arreu del món a veure aquesta meravella i nosaltres que la tenim al costat de casa no hi anem.
Quan hi arribes caminant tens el primer xoc estrany amb aquelles torres immenses que sobresurten entre els blocs de pisos. És igual que hi hagis passat infinitat de vegades. Una vegada dins del recinte interior, quan t'apropes a la façana descobreixes les imatges escultòriques i una pila de detalls curiosos explicats a través del telèfon amb auriculars (Sagrada Família App). El gran impacte visual ve quan entres dins de la basílica, com deia Josep Pla, "tindreu la sensació de trobar-vos, no davant d'una cosa diferent, sinó d'una cosa absolutament i voluntàriament distinta". I és cert. He viatjat per mig Europa i he vist tot tipus d'esglésies, catedrals, basíliques, fins i tot Sant Pere de Roma, però la Sagrada Família és l'única que marca la diferència. Necessites el teu temps per poder assumir aquell caos harmònic i tan ben organitzat. Al final ets capaç de veure el gran bosc que va imaginar el geni de Gaudí, on les columnes semblen arbres que en la part superior s'obren en forma de branques i la llum entra a través dels vitralls, amb tons blaus i freds que simulen la llum del matí i a l'altra banda, a l'oest, amb tons ataronjats i càlids com la llum del crepuscle. Entens una mica això de la síndrome de Stendhal.