Metàfora dels micos infinits

La teoria dels micos infinits és un bon exemple del que no pot succeir mai. Es tracta d'una proposta d'experiment mental que afirma que un mico picant tecles a l'atzar en una màquina d'escriure durant un temps infinit "gairebé amb tota seguretat" acabaria escrivint les obres completes de William Shakespeare.

La probabilitat que un mico escrigui exactament una obra sencera com Hamlet de Shakespeare és extremadament petita, però no és "0". Però quan el temps és infinit, això no és un problema i la probabilitat és "1". 

No deixa de ser més que una teoria que tots sabem que ni amb un temps infinit aquesta proesa és absolutament impossible. Per dues raons: perquè el mico no és cap generador de text aleatori i perquè l'atzar no fa miracles.

Metàfora de les matrioskes

M'agrada molt la metàfora de les matrioskes (escoltada en la ponència de Ovidio Peñalver en el Coaching Pro Live 22). Diu així: 

Imagina que tu ets una matrioska. La teva primera matrioska és la imatge o carcassa com et veuen els altres i correspon amb la teva personalitat. La segona matrioska és com t'agradaria que et veiessin els altres i correspon al teu jo ideal, super jo o ego. La tercera matrioska és la part que amagues, la teva ombra que no vols que els altres vegin i correspon al teu alter ego. Quan la veus en els altres et molesta perquè et recorda allò que no t'agrada de tu. De la mescla de l'ego i de l'alter ego, és el que els altres veuen de tu, una personalitat egoica plena de màscares diàriament. I per darrere de tot això es troba la quarta matrioska que correspon a la teva essència. En aquest estat és com et presentes davant dels altres, sense aparentar qui no ets i sense ocultar el qui en part ets. És llavors quan els altres veuen la teva autenticitat i no el cartró-pedra de la mescla de les anteriors.

La pregunta és, ¿amb quantes persones et comuniques des de l'essència sent autèntic i sincer, sense aparentar el que no ets i sense ocultar el que en part ets, i qui es presenta davant teu així? Quan tenim una conversa d'essència a essència, és la canya, és màgic. Per desgràcia, passa molt poc.

Finalment, la darrera matrioska seria la que ens uneix a tots, l'energia universal que es troba per tot arreu, diga-li déu, univers o consciència superior.

Metàfora del genet i l'elefant

El genet i l'elefant és una metàfora de Jonathan Haidt, però que l'he coneguda a través d'un audio de Marcos Vázquez de Fitness Revolucionario. Serveix per explicar i entendre millor que en el nostre interior hi ha una lluita constant entre el genet i l'elefant. El genet és racional i pensa a llarg termini mentre que l'elefant és emocional i es mou més pel plaer i la comoditat. El genet sol fer el que és correcte, mentre que l'elefant li agrada fer allò que és més fàcil. Cada vegada que t'obligues a fer alguna cosa que no t'agrada, el teu genet s'enforteix. Cada vegada que et deixes vèncer per la comoditat, el teu elefant guanya. Exercir disciplina en les petites decisions de cada dia impactarà en tots els aspectes de la teva vida. 

Un exemple habitual. Quan estem desbordats per les circumstàncies o alterats per l'estrès, perdem els nervis o reaccionem a cop de sentiment davant de la menor ofensa al nostre ego.

I un exemple extrem. A principis del segle XX es van enfonsar dos barcos molt coneguts, el Titanic i el Lusitania. Doncs bé, en el primer cas els passatgers es van organitzar per prioritzar en salvar les persones més dèbils. En canvi, en el segon la norma va ser el campi qui pugui. Els dos fets tenien pràcticament les mateixes característiques, però en un van imperar les normes socials i el sentit comú, i en l'altre no. L'explicació és que, mentre el Titanic es va enfonsar en tres hores, el Lusitania es va enfonsar en tan sols vint minuts. Per tant, en el Titanic van tenir temps per a què la raó s'imposés a les emocions i als instints bàsics, mentre que en el Lusitania es va imposar l'instint de supervivència.

Metàfora de l'elefant encadenat

La metàfora de l'elefant encadenat a una estaca de Jorge Bucay parla d'un poderós elefant encadenat a una estaca, que no s'escapa perquè creu que no pot perquè té gravat el record de la impotència que va sentir des de petit. Mai més ha tornat a posar en prova la seva força. Aquesta creença també ens passa als humans. Es tracta de l'anomenada teoria de la indefensió apresa descoberta per Martin Seligman. El missatge autoimposat ens impedeix alliberar-nos de les nostres estaques mentals. Deixem d'intentar-ho perquè creiem que és impossible.

Metàfora de les pedres

Tenir clares les nostres prioritats

Un professor va voler sorprendre els seus alumnes. Va col·locar sobre de la taula un pot i unes safates amb pedres, grava i sorra. Llavors va preguntar:
-Quantes pedres creieu que hi caben al pot? 

Després que els assistents fessin les seves suposicions, va començar a ficar pedres fins a omplir el pot. Després va preguntar:
-És ple? 

Llavors va començar a ficar-hi grava i el va sacsejar. Les pedretes van penetrar per tots els espais que deixaven les pedres grans. Va repetir:
-I ara, és ben ple? 

Els oients començaven a dubtar. I va començar a ficar-hi sorra que es filtrava pels petits forats que deixaven les pedres i la grava.
-Ara sí és ple del tot? Va tornar a preguntar.

-No! Van exclamar els assistents. 

I per últim va agafar una gerra d'aigua i la va buidar dins el pot, que encara no era a vessar.
-Bé, així doncs, què hem demostrat?

Un alumne va respondre:
- Que no importa com de plena tinguem la nostra agenda, si ho intentes, sempre pots fer que hi càpiguen més coses.
-No! Va concloure l'expert. El que ens ensenya aquesta lliçó és que si no col·loques les pedres grans primer, no les podràs col·locar després.

El gerro trencat

És una metàfora utilitzada el psicòleg Stephen Joseph per descriure el procés de canvi positiu que segueix a un trauma o adversitat. Imaginem en un gerro que cau al terra i es trenca en mil trossos. Pot ser que resulti difícil restaurar-lo al seu estat original i, encara que ho aconseguíssim, possiblement seria fràgil. És igualment difícil recuperar la vida tal i com estava abans del trauma: els vells costums i formes de pensar pot ser que ja no funcionin. Però, ¿i si creéssim una nova obra d'art amb els fragments del gerro, potser una escultura atrevida o un mosaic vívid impregnat de significat? De la mateixa manera, encara que els elements de la vida d'una persona hagin estat sacsejats i desestabilitzats pel trauma que ha patit, paulatinament, amb temps, paciència i suport, tornaran a unir-se adquirint una altra forma. El nou patró no necessàriament erradicarà la ferida, però pot incloure comprensió, sentit i, a vegades, inclús bellesa.

[Font: El poder positivo de las emociones negativas, Tim Lomas]

El mapa no és el territori

El concepte de "el mapa no és el territori" és utilitzat en la PNL (Programació Neuro-Lingüística). Es tracta d'una metàfora que parla de la realitat (el territori) i de la interpretació que cadascú de nosaltres fem d'aquesta realitat (el mapa). Això significa que la representació interna que fem d'un esdeveniment, és una interpretació filtrada a través del mapa mental configurat per les nostres creences, actituds i valors.

Metàfora de la canoa

Diu la llegenda que una persona va decidir fer el viatge de la seva vida. Un dia, en el seu camí es va trobar un riu i al costat una canoa que va decidir utilitzar-la per travessar el riu. Quan va ser a l'altra cantó, va decidir carregar i portar sempre la canoa per si es trobava algun dia un altre riu. L'home va pujar muntanyes carregat amb la pesada canoa. Passaven els dies i setmanes i continuava amb la canoa al damunt perquè pensava que podria necessitar-la en algun moment. Feia mesos que no trobava cap riu. La canoa s'havia convertit en un llast que el limitava i el feia patir, però tot i així l'home continuava carregant la canoa perquè un dia gràcies a ella, va poder seguir endavant.
Passa el mateix amb les creences limitadores que ens van ajudar en algun moment de la nostra vida per sortir endavant i pensem que hem de continuar carregant sempre amb elles.
[Font: Quiero paz, Paz Calap]

Metàfora del despertar de la consciència

En la pel·lícula Matrix, Morfeo pregunta a Neo el següent:

--¿Alguna vegada has tingut un somni, Neo, que hagis cregut que era real? ¿Què passaria si no poguessis despertar d'aquest somni? ¿Com podries discernir la diferència entre el món dels somnis i el món real?

Quan somiem vivim tot allò que veiem en el somni com si fos real. Som capaços de riure, plorar, cridar, podem tenir por o angoixar-nos. Vivim el somni com si estigués succeint de veritat. Tanmateix, quan despertem i recuperem la consciència ens adonem que no era cert, que tot ha estat producte de la nostra imaginació.

Ara imaginem que actualment ens trobem dins d'un somni, que vivim en una realitat paral·lela més enllà de la resta de la gent, que tot el món veiés les coses d'una determinada forma i nosaltres la veiéssim diferent... Tindríem un greu problema a l'hora de relacionar-nos amb els altres.

Això és el que ens passa sovint amb nosaltres, que vivim una realitat paral·lela, en la que estem dormits o hipnotitzats, creient una informació sobre nosaltres que no encaixa amb la nostra realitat. Hi ha qui "desperta" i hi ha que no despertarà mai. 

Prendre consciència és "despertar", és adonar-se. Les persones despertes s'analitzen, es fan preguntes i tenen interès per l'autoconeixement, de sentir-se bé i buscar la manera d'obtenir la seva millor versió.

Pablo d’Ors en el seu llibre Biografia del silencio diu que despertar és descobrir que estem en una presó, però és també descobrir que aquesta presó no té barrots.

[Font: pel·lícula Matrix i el llibre Autoestima automàtica de Sílvia Congost]

Metàfora de les quatre estacions

Quan les coses van malament, la gent pensa sovint: «Això durarà sempre». En lloc d'això, jo dic: «La vida té les seves estacions, i jo em trobo ara mateix en l'hivern». El fet d'adoptar aquesta metàfora és que de seguida es planteja: «¿I què ve després de l'hivern?» La primavera! Surt el sol, ja no se sent tant fred i, de sobte, un pot plantar llavors noves. Comencem a observar tota la bellesa de la natura, la nova vida i el creixement. Després ve l'estiu. Fa calor, i cuidem les petites plantes i les alimentem. A continuació, arriba la tardor, quan comencem a collir les recompenses. De vegades, les coses no funcionen així; potser una pedregada fa malbé la collita. Però, si confiem en el cicle de les quatre estacions, no trigarem a tenir una altra oportunitat.

[Font: metàfora de Jim Rohn del llibre 'Despertando al gigante interior' d'Anthony Robbins]

Metàfora de l'ètica

L'ètica amb un mateix és el pal major que ha d'aguantar les veles de la nostra navegació. Però una cosa és mantenir-les sempre ben desplegades per aprofitar el vent i una altra --la sensata, la pragmàtica-- és orientar-les en la direcció que ens servirà per aconseguir els nostres objectius.

[Font: Pensa, és gratis, de Joaquín Lorente]

Metàfora de la ment calmada

Marc Aureli, filòsof estoic que va ser emperador romà des de l'any 161 fins a la seva mort, veia la seva ment com una ciutadella interna, una fortalesa que romania en calma malgrat les batalles a l'altre cantó de les muralles.

Marcus Aelius Aurelius Verus

Metàfora sobre la zona de confort

La nostra zona de confort s'assembla a un test. Nosaltres som l'arbret que es troba en el seu interior. No importa si aquesta petita planta té el potencial de convertir-se en un arbre esplèndid en bellesa, frondositat i alçada, perquè mentre no trenqui el test no podrà desplegar la seva verdadera potència.

[Font: Mario Alonso Puig, "El cociente agallas"]

Com desfer un nus emocional

Exactament igual que un nus físic, és a dir, observar sense pressa quants caps té, on tenen l'origen i el curs que segueixen, i el més important, saber quin ha de ser el cap que hem d'afluixar primer. A partir d'aquí es tracta d'entendre com està fet el nus i anar defent-lo per complet.

Important: els nusos no es desfan trepitjant-los, ni tampoc s'afluixen tirant amb força els caps, ni deixant que es desfacin sols i molt menys si els insultem i ens caguem en la mare que els va parir...

[Font: Lo bueno de tener un mal dia, Anabel González]

Metàfora de les onades en el mar

Les persones som com onades en el mar, totes diferents però totes fetes de mar. Encara que l'onada mori a la platja, l'essència com aigua de mar no deixa d'existir mai. L'arrel de tots els problemes i l'origen del sofriment de les persones ve quan ens identifiquem amb la forma i no amb l'essència. A això és el que denominem "ego", la creença que estem separats de l'univers i que ens contamina la ment de confusió, ansietat, desconfiança i por. Aquesta identificació inconscient és la que ens fa sentir sols, insegurs i amenaçats. D'aquí l'obsessió de tenir possessions, estatus o necessitat de pertinença a un grup poderós que ens doni protecció. Aquesta ceguesa mental tan manifesta i tan característica d'una consciència dormida evita que busquem la seguretat en l'únic lloc on la podem realment trobar: la nostra pròpia essència.

[Font: Tómate un respiro! Mindfulness, Dr. Mario Alonso Puig]

Metàfora de l'atenció plena

L'atenció plena (mindfulness) és portar l'atenció en allò que estàs fent al moment present mitjançant la meditació, distanciant-te dels teus pensaments. Per entendre'ns, si els pensaments fossin cotxes, la meditació ens ajudaria a quedar-nos al marge de la carretera en lloc de ficar-nos a l'embús.

[El Mètode Bullet Jounal]

Metàfora del rinoceront

El rinoceront és un d'aquells animals que contemples embadalit des d'un vehicle d'un safari, que saps que és molt perillós però tens la falsa creença que aquella massa de 4.000 Kg de carn no és capaç de córrer a 55 Km/h, i en tot cas penses que el vehicle resistirà una possible càrrega d'aquest irritable paquiderm. Quan, finalment es produeix la topada i amb la banya destrossa el vehicle, abans de morir penses que, potser, vas pecar d'imprudent. Vés que no passi el mateix amb algun insignificant virus.

Metàfora del bambú

S'utilitza per entendre què és un creixement exponencial. Quan plantes una llavor de bambú no creix pràcticament res durant els els primers set anys. Durant aquest temps, les seves arrels es desenvolupen a sota terra de forma descomunal. I arriba un moment en què en menys d'un mes creix quasi 40 metres.

Metàfora de l'home honrat

Una vegada la filla d'un savi emperador es volia casar per formar una família i li va demanar al seu pare que l'ajudés a trobar un home honrat. L'emperador va concovar a tots el solters del regne i a cadascú d'ells els va donar una llavor diferent i els va dir: "Qui vulgui casar-se amb la meva filla haurà de regar i cuidar aquesta llavor amb delicadesa i amor. Haureu de tonrar d'aquí sis mesos i portar en un test la planta o la flor que hagi crescut. Qui la porti més maca guanyarà la mà de la meva filla i també el regne".
El temps passava i tots els candidats mostraven orgullosos com florien les seves respectives plantes i flors. Tots menys un, la llavor del qual mai va arribar a germinar. Als sis mesos tots els candidats van desfilar pel palau reial amb les seves fantàstiques plantes, incloent el jove amb el test buit. Tots els aspirants es burlaven d'ell. El rei va observar els candidats i les plantes corresponents i finalment es va decidir pel jove amb el test buit. Tots van quedar atònits. I agafant la mà de la seva filla va dir: "A tots ells els vaig donar una llavor infèrtil. I han tractat d'enganyar-me plantant altres flors. No són més que uns embaucadors, falsos i hipòcrites. L'únic que ha tingut el valor de presentar-se amb el test buit ha demostrat ser una persona honesta, valenta i íntegra".
Una metàfora dedicada a tots els que maquillen o directament menteixen en el seu currículum vitae.
[Font: Qué harías si no tuvieras miedo, Borja Vilaseca]

Metàfora de la il·luminació

Tots tenim un costat fosc amb les nostres pors, inseguretats, mancances, complexos, frustracions, misèries, traumes i ferides que arrosseguem al llarg de la nostra vida. Aquestes limitacions ens acompanyen les vint-i-quatre hores del dia, distorsionat la nostra manera de veure el món, així com la forma en la que ens posicionen enfront a les nostres circumstàncies.

[Borja Vilanova, Encantado de conocerme]